![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEinWynRl1XkeU-1p5xcODeN_1-mAtYuWPh7UhxRQZqmhJRLw8u9Ch7Z9gL_aNwQS_go3HXOzCTMbGGpR6UFv9EZMXhm2hJPcho1U3xAV30gAEwP9h5I1XEwbl-xAiTXRX6ybE31MzqzwgAY/s400/3233863006_12bf2fa9ec_m%5B1%5D.jpg)
Entre 1947 i 1948, tres-cents mil italians, “marcats per la por, la intimidació i la persecució” –diu Claudio Magris en el postfaci– van abandonar Ístria, Fiume i altres localitats dàlmates. “Ho van perdre tot –conta Magris– i van viure molts anys –com Marisa Madieri i la seva família– la vida miserable i precària de l’exiliat en camps de refugiats com el Silos de Trieste que es descriu en aquest llibre. [...] El drama de l’èxode va ser esborrat i falsejat durant molt de temps no només a Iugoslàvia, sinó també a Itàlia; els nacionalistes el brandaven per atiar la rancúnia antieslava, els demòcrates el silenciaven per un estúpid temor de passar per nacionalistes”. La cursiva és meva: ¿que us xiulen les orelles?
El relat de Madieri conta això, i ho fa sense ressentiment ni apriorismes ideològics, com si tot plegat fos una part natural del dolor i del goig de viure, un aleró de la memòria petita i veritable, que és la memòria personal i familiar. Els records de la tirànica àvia Quarantotto i de la mare encaboriada (que només desitjava “envellir aviat per tenir temps de «llegir llibres»”) es trenen amb el present ple d’afecte i de sentit, i amenaçat pel cranc que s’endurà l’autora. Tot, dit amb amb una economia verbal sorprenent, amb una senzillesa que fa lleugeres les paraules i densos els silencis. Una prosa així és memorable. Perquè, qui amb tan poques paraules és capaç de dir qui ha estat i qui és, vol dir que ha estat de manera epifànica; com quan sa mare li va comprar a Marisa un conjunt d’orló verd Nil –“També es deia verd aigua, aquell color, que per a mi és encara avui el color de l’amor”.