Massa paciència

Tenim massa paciència. Fem l’error de convertir una virtut casolana en virtut política. Amb l’excusa que hem de prendre paciència ens prenen el pèl, els diners i la dignitat. Tenim la sang plena de paciència i per això semblem, o som, ases. No cal llegir el diari per adonar-se’n: n’hi ha prou de pujar al tren.

Abans-d’ahir ho vaig fer: pujar al tren. Vaig seure, vaig treure un llibre i li vaig dedicar la meva atenció. Però, ai las!, no sé d’on, van sortir un parell de jovenots, de faccions llatinoamericanes, armats amb un micròfon, una guitarra i una andròmina quadrada, de color de nit sinistra, que presagiava el pitjor. Com era previsible, aquell volcà decibèlic va entrar en erupció i el cuc que tinc dins l’orella va tenir un d’aquells baticors que precedeixen el rigor mortis. L’escàndol era insuportable. Jo volia llegir i aquells brètols no em deixaven. Vaig alçar els ulls i vaig reparar, al meu voltant, cares de disgust.

No vaig dubtar ni dos segons: em vaig incorporar i me’n vaig anar a un altre vagó. Abans de perdre de vista els farfants, però, em vaig girar i vaig constatar que tothom aguantava, pacient, resignat, submís, el cul clavat en el seient. ¿I les mostres de disgust? -vaig pensar-, ¿com és que no s’aixequen i deixen sols els agressors?

La condició humana és així de miseriosa: ens bevem la injustícia per mandra de moure’ns (entenent el moviment com a cosa alhora corporal i cerebral); aguantem el que no és aguantador perquè l’hàbit de la paciència ens paralitza.


(Però sembla que això està canviant.)

Condons que fan bona olor

Avui he comprat condons. No ho consigno perquè sigui un fet extraordinari –sortosament no ho és–, sinó perquè m’he adonat, cop en sec, que he perdut el tren del glamour sexual. I és que els preservatius que he comprat cheiram melhor (i huelen mejor, perquè el missatge és bilingüe). Tants anys consumint “Natural Plus”, tantes nits demanant-me què cosa deu ser aquest “Plus”, i vet aquí que ara xoco tristament amb la realitat.

Ça enrere havia sentit parlar de condons virolats, fins i tot de fosforescents. No me’n vaig calçar cap, però mai vaig discutir les gràcies de la prestació. Quin efecte devien fer aquells semalers de color butà o fúcsia, aquells atributs amb la bandera francesa en espiral, com anunciant una barberia! I sobretot, quin ambient de festa major, aquella eina fosforescent, talment una cuca de llum amb ínfules de zepelí!

Després van venir els condons de sabors, un reialme, aquest, on senyorejaven les fruites. Els o les golafres podien triar entre la corda tropical i l’autòctona. No sabria dir quina és la tendència que es va imposar, ni si els gustos eren convincents. Només diré que en aquest punt vaig començar a desorientar-me, perquè, segons el meu humil criteri, una fel·lació com Déu mana s’ha de fer a pèl. Que en els bordells aquests serveis es facin amb el condó calat, ho entenc, però en el sexe recreatiu i conjugal no hi sé veure el què.

Però és ara, que m’he perdut del tot. Perquè mai se m’ha acudit ensumar un condó. I es veu que si no ho fas no estàs à la page. Ves per on, el coit ha d’anar precedit per un gest exigent de sommelier, una passadeta de la cosa per sota el nas. I jo, al Jesús de les beceroles. Molt bé. Però si la pituïtària d’ella desaprova la flaire… què he de fer?

Del càlid encís de les mitges gruixudes de niló

Les mitges gruixudes han tornat. Per al bé d’elles i per al goig d’ells. Unes mitges de niló espesses, sofertes de color (surenc, nocturn, marró foscant), que s’arrapen a les cames i les fan boniques. Dins aquest embolcall, les extremitats de les dones adquireixen un relleu amabilíssim, una esveltesa consistent i sòbria, d’aire romàntic, que realça, per contrast, el capitell de nacre que mira i somriu, la flor dels llavis.

Elles ja no es constipen, abrigades així; i ells acullen la proferta amb alegria carnal, perquè l’efecte és el d’una descàrrega elèctrica que interpel·la la libido. Queden enrere els hiverns orfes de cuixes femenines, les formes amagades sota els camals dels pantalons o els vestits de caient llarg. El fred ja no és excusa per celar els contorns suggerents, les càlides siluetes que de cintura en avall ens envesquen. Els hiverns, ara, són tota una altra cosa.

Pobresa

Les persones que escriuen sobre la pobresa no són mai pobres. Podeu comprovar-ho fàcilment. Repasseu tots els llibres i articles que fan al cas i demaneu als autors si arriben a final de mes. La resposta serà sempre sí. I és que els pobres no tenen esma d’escriure, i menys sobre la pobresa, que és cosa vergonyant. Sempre ha estat així. Nihil novum sub solem.

Ara fa poc, la vida m’ha regalat l’experiència de la pobresa, i he tingut el privilegi (dubtós) de sentir el que se sent quan un s'hi troba. M’ha passat que he perdut de cop dues de les tres fonts d’ingressos que tenia, i l’única font que ha seguit rajant era una mitja jornada. La caixa de resistència ha aguantat un parell de mesos. Després, la indigència. A saber, afrontar el dia 1 més pelat que una rata, sense diners per menjar, i passar el mes ballant els goigs de sant prim. Quan un es veu en tal destret té dues opcions: endeutar-se o menjar poc. Servidor he combinat ambdues estratègies: m’he endeutat i m’he emmagrit. La penúria ha durat dos mesos, i, mosca!, que llargs que s’han fet.

De tot se n’aprèn, però. Jo he après què se sent quan un és pobre. La sensació és de caure dins un forat negre: hi ha un buit que et xucla, un mareig permanent, una dificultat extrema de posar les idees en ordre. La pobresa et desestabilitza: et roba la serenitat, et costa parlar, llegeixes i no et pots concentrar; el cel pesa sobre el teu cap, els peus et van feixucs, la tristesa s’espesseeix a dins teu. Els dies s’enferritgen com una persiana espatllada.

Però el pitjor de tot és que només penses en tu, en com sortir tu del teu forat. El món es redueix a les tristes dimensions del teu cos. La pobresa de tants com tu t’importa un rave. Els altres es fonen, només compta la pobretat concreta del teu ésser. Tornes egoista, insolidari, cec. És per això que els pobres no fan revolucions.

Epitalami en prosa

Sempre he trobat que l’amor i el matrimoni casen tant com el cafè amb allioli. És allò que deia Fuster: l’amor és un invent del segle XII, un acudit que van tenir els trobadors i que els stilnovisti i Petrarca van refinar tot seguit. D’aleshores fins al XIX l’amor ha sigut un tòxic literari, un lleure inofensiu, un luxe de rics, una frivolitat extraconjugal. Fins que els romàntics van entrar en escena i perpetraren una de les pitjors pensades que ha fet mai la humanitat: lligar amor i matrimoni. L’horror. La solsida. L’holocaust sentimental. Encara en patim les conseqüències.

I, a pesar de tot això, avui ens hem casat. ¿Per què? Llis i ras: perquè, si un se’n va al cel d’en Rubió, a l’altre no li discuteixin la pensió que fa al cas. La canalla et xucla el sagí i convé assegurar totes les fonts d’ingressos. ¿Oi que és romàntic? D’entrada havíem pensat de fer la feta pels jutjats; emperò, vist el poc interès de la jutge per aprendre i usar el català, hem canviat de parer i ho hem arreglat via Ajuntament de Mataró: la diguem-ne cerimònia l’ha oficiada el nostre amic i regidor de la CUP Xavier Safont-Tria, que ha llegit un poema pornogràfic de l’Estellés (que tracta de la fel·lació i del sexe anal), uns versos d'en Casasses sobre l'energia sensual de la paraula, i un petit conte d’en Monzó sobre la dificultat d’entendre’s i d’estimar. En Xavier s’ha estrenat com a casador oficial, i crec que el d’avui ha estat el primer connubi oficiat a Mataró amb literatura pornogràfica. Un testimoni perhom –gràcies, Anna i Joan Carles!–, les respectives i l’al·lotea de tots han sigut el públic, i acabat d’això hem fet un xeflis a l’Atzucac. La cosa era tirar pel dret, que no estem per romanços. Ara que el ja està fet ha colat avall i és al cove, farem com si avui no hagués passat res.

Col·lapse

Estic malalt. Fer dues feines i criar dues nenes molt petites, i a més pretendre llegir i escriure, i estudiar una mica, i impulsar un parell d’iniciatives parapolítiques i culturals, és sotmetre el cos a una pressió insuportable. I el cos ha fet un pet com una gla. També ho fa que un ja no té vint anys, esclar. La frustració de no poder sortir a sopar fora, de no poder anar al teatre ni al cine, ni gaudir d’un concert musical ni d’un recital de poesia, de veure molt rarament els amics... tot plegat és llenya que apuja la pressió de l’olla. I el cos és vulnerable, i la seva resiliència, limitada. Molt sovint, el temps hàbil de lectura d’un servidor comença a les onze de la nit i no s’allarga més enllà d’uns vint minuts, en acabats els quals les parpelles s’estimben i el volum cau a plom sobre la falda. Del temps per escriure més val no dir-ne res, que m’agafarà plorera.

Hi ha persones sàvies que es fan càrrec de la situació i s’ho agafen bé. Jo no. Jo sóc un ase i no sé engospar el tuàutem. Ja sé que hauria de fer ioga, o posar-me sota les mans d’un massatgista, però no tinc temps. I quan un fa la vida que faig jo i no té temps per activar ressorts de descompressió, el cos fa ull. I aquí em teniu, malalt, esclafat i de baixa; tancat a casa i caminant a peu rossec pel passadís, com un ancià. Només em falta el gaiato.