dissabte, 31 de maig del 2008

Fletxes contra l'avió

Brutal la foto dels indígenes amazònics que disparen fletxes contra l’avió que els sobrevola. De Pulitzer, tu. L’he vista a La Vanguardia i tot seguit a la xarxa, i la reprodueixo, no fos cas que qualque despistat no l’hagi vista.

Ara bé, compteu: n’hi ha tres. ¿Em seguiu? Entesos. Dos de vermells i un de gris. ¿Oi que sí? Doncs ara amplieu la foto i observeu amb deteniment el rostre del rubiginós de la dreta… Bingo!, sou unes àguiles!: no és altre que en Joan Ridao a punt d’assagetar en Solbes. I el de l'esquerra és en Joan Tardà, que ja ha fet volar un parell de fletxes contra en Bono. I el de darrere, el gris, que s’ho mira estupefacte i no sap com posar-s’hi, és en Francesc Canet, que hi és però és com si no hi fos. El no-grup parlamentari d’ERC en ple al Congrés de Diputats. Una perla etnogràfica.

Deveu pensar si n’és de ridícul córrer la gandaina per la selva i atacar l’imperi espanyol amb frèvoles sagetes. Jo també ho penso. També deveu saber que tots els intents de pacte i entesa dels aborígens amb l’invasor blanc han acabat amb l’esquilada sistemàtica d’aquells per part d’aquest -ja ho deia La Trinca, que els tractats amb rostres pàl·lids sempre són paper mullat. I potser opineu que el millor que els pot passar als íncoles amazònics és no arribar a topar mai amb l’home blanc, perquè si els troben ja han begut oli. Si penseu o opineu tot això, ens entendrem.

Llavors, ¿què hi fan allí en Ridao, en Tardà i en Canet amenaçant candorosament l’invasor? ¿No estarien millor a casa, cuinant el referèndum, o escampats pel món buscant suports per a la independència? I per cert, ¿què fan tan sols en un redol tan inhòspit? La resposta és òbvia: la seva tribu els ha deixat tirats i fan mèrits per reconciliar-se amb la parròquia. Però els caldrà alguna cosa més que assegetar avions.

¿Llengües sense literatura?

Sento parlar sovint, impròpiament i lleugera, de llengües sense tradició literària. Els qui parlen així no saben el que diuen. Totes les llengües del món i de la història han tingut i tenen literatura –els que no la tenen escrita, la tenen oral. No hi ha llengua sense literatura, car és a través d’aquesta que els grups humans transmeten de generació en generació el feix de mites, símbols, valors i creences que conformen la identitat compartida.

És més, els pobles que només disposen de literatura oral són els que, al llarg del temps, han preservat amb més eficàcia els valors comunitaris. La literatura escrita, vulgues que no, ha modificat valors ancestrals i els ha fet entrar en crisi. I quan la comunitat s’ha obert a altres literatures (o sia, a altres tradicions culturals), la crisi s’ha aguditzat –per a bé i per a mal.

Durant mil·lennis, tota llengua ha generat literatura. Al llarg de la història, el gruix de la humanitat ha estat analfabeta, però no illetrada: no ha sabut llegir ni escriure, però ha après de memòria una mala fi de contes, rondalles, romanços, llegendes, coverbos i cançons; un sac de literatura ric, ple i coherent; grans cultures literàries emboscades a les selves amazòniques, africanes i índiques, o encimbellades en els grans massissos del planeta.

És de fa poc, que aquesta coherència s’ha desintegrat. És a partir -crec- del setè decenni del segle XX que sorgeix un tipus humà palesament nou: els joves, homes i dones dotats de llengua, però desproveïts de literatura: l'home postmodern. Un homínid que parla amb un repertori lèxic de mínims, llegeix poc o gens i tecleja molts SMS, però que ha trencat els vincles amb la pròpia tradició literària. Joves que han crescut sense contes a la vora del foc i sense rondalles –jo en sóc un!– i que alhora estranyen Dante, Shakespeare, Molière, Goethe, Vinyoli, Pessoa, Neruda, Valle-Inclán, Ionesco… Gent que tot d’una s’ha alçat despulla de literatura oral i no s’ha rescabalat de la pèrdua amb un gruix equivalent de literatura escrita. La primera generació europea (i nord-americana, i australiana) que ha crescut, un peu al segle XX i l’altre al XXI, amb llengua però sense literatura. Com una capsa de sabates sense sabates.

Una generació que, vista des l’Orinoco, fa pena.

divendres, 30 de maig del 2008

Pensar és no saber existir,

diu Pessoa. “Doncs jo en sé de molts que no pensen i tampoc saben existir”, responc. I en aquest punt intervé Hom: “Em temo que ningú no sap existir. Si sabéssim fer-ho seríem arbres que caminen, que deia Riba: no tindríem sang, sinó saba; no tindríem braços ni cames, sinó branques i rels. Però la prova definitiva de la nostra malaptesa existencial és la parla. El llenguatge verbal ens escindeix de la naturalesa, ens n’allunya, ens força a l’exili i ens aboca a una neurosi ineluctable. La pensa ja duia malastrugança, però la granera que ens escombrà del Paradís fou el Verb.” Li demano a Hom si no és pas un Heterònim. “Ca!”, fa ell, “servidor de vostès és tot just Paraula sense carn, Verb imaginat, pura Ombra”.

dijous, 29 de maig del 2008

Ffiiiiiiiii de curs...

Rostres tous, braços de putxinel·li, peus feixucs. El cap com un motor d’aviació en havent fet un vol intercontinental. Esgotament, desfibrament muscular. Homuncles que s’arrosseguen cloc-pius de les aules a la sala de professors i viceversa. Pouem forces d’on no n’hi ha i estalviem energia per sostenir amb prou feines un somriure a la cara.

Ells tenen més fluid que nosaltres i a més són de baix consum i n’estalvien molt. Estan destinats a viure molts anys. Per exemple. Li demano a una alumna per quina raó no ha portat el llibre de text i em fa saber que la seva gossa, una bèstia bibliòfaga, s’ha apoderat del volum i l’ha trinxat. Bup bup!

El col·lega de música em mostra el fragment d’un examen. La pregunta és “Digues el que sàpigues de la primera audició que hem fet a l’aula”. La resposta correcta fóra “És La consagració de la primavera, un ballet d’Igor Stravinsky en forma de suite”, però l’alumne de 4t d’ESO respon: “La congregació de la primabera [sic], de Iopr entrawinski [sic]. És la banda sonora de Tiburón” [sic].

A socials han parlat d’Àfrica i en l’examen els demanen què és el bereber; uns quants alumnes de 3r d’ESO sostenen que és “un mol·lusc bivalve comú a la Mediterrània”.

Resumim, a 3r d’ESO, un text d’en Francesc Mira sobre les eleccions a Itàlia. Una de les frases estrafà el Manifest comunista i una noieta em demana què vol dir. Li ho dic. ¿Qui era Marx? Li ho dic. ¿Què és el comunisme? Li ho explico així com puc. Allllla!, exclama. És la millor alumna de la classe.

L’ocell està abrusat, escaldat, rostit, carbonitzat. ¿Renaixerà l’au Fènix de les cendres? Sí, clar, però el vol és cada dia menys aquilí i més gal·linaci. Érem rapaces. Som aviram. Tanco els ulls i em veig pel vestíbul de l’institut pellucant sorra i pedretes, les plomes molles, els ulls molt oberts en cerca de verms. Coc coc!

dimecres, 28 de maig del 2008

El buit excessiu de Sebastià Salellas

Hi ha persones que, quan se’n van, deixen en l’aire i en la terra i en les entranyes un buit vertiginós, excessiu, inassumible. Avui Sebastià Salellas ha mort a l’Hospital Clínic de Barcelona, als 59 anys; feia quinze dies que estava ingressat a la unitat d’hepatologia. No vaig tenir el goig de conèixer-lo personalment, però la seva lluita amb les armes incruentes del dret, el seu coratge, tothora al costat dels febles, va despertar sempre la meva admiració. La seva existència era una afirmació permanent de la dignitat humana. Era dels nostres.

Salellas va defensar els independentistes catalans detinguts el 1992 per ordre de Baltasar Garzón i va aconseguir una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que condemnava l’Estat espanyol per tortures. Ara en caldria una altra, de sentència com aquella. I una altra. I una altra. Perquè l’Estat espanyol és una màquina de torturar dissidents i marginats, immigrants i refugiats, bascos i catalans. Nosaltres ho sabem de sobres, això, però en Salellas ho va fer coneixedor a tot el món.

En Sebastià també va defensar els paquistanesos detinguts al gener al Raval de Barcelona, que presumptament preparaven no-sé-què i a l’hora de la veritat no tenien cap prova contra ells, ni cap indici creïble; però eren febles i se’ls podia fer patir. També emparà els acusats de cremar fotos dels reis a Girona, víctimes del pànic simbòlic, escènic, que té l’Estat espanyol perquè se sap obscè, trencadís i buit de raó democràtica. I denuncià la pretesa ONG catalana que maltractava infants en un orfenat d’Etiòpia… En Sebastià posava el dit a l’ull dels poderosos i feia costat als dèbils, baldament no tinguessin diners per pagar els honoraris.

Et trobarem a faltar, Sebastià. Sense tu, avui el món és una mica més sòrdid.

El gran Xammar

A l’últim suplement de cultura de l’Avui (22/5/08), Quim Torra anuncia la publicació, al juny, de Periodisme? Permetin!, la primera biografia d’Eugeni Xammar, i ens serveix un aperitiu per obrir boca. Encara la tinc oberta, la boca. El llibre promet. Ja era hora que algú confegís una visió de conjunt sobre la vida i l’obra de qui és, als trenta-cinc anys de la seva mort, un referent intel·lectual i cívic paquidèrmic. Entre altres coses, Torra destaca de Xammar allò que la recepció espanyola de l’escriptor ha negligit, com és costum allí: el seu catalanisme de pedra picada.

El magnífic reportatge d’en Torra m'ha encès en la memòria un dels ciris trencats d’en Tísner sobre Xammar. I, com que és graciós i compto que em perdonareu la frivolitat, us el mostro. El ciri es diu “La força del verb” (dins Més ciris trencats. Històries personals i divertides 2). Conta Tísner que un dia acompanyava Xammar en un ball sumptuós a l’ambaixada de la República a Berlín, i que aquest, havent ballat amb l’esposa d’un important sabadellenc del ram tèxtil, li va tirar unes floretes descarades i li digué: “Senyora Elena Ribadoms: m’agradeu tant, que em faria un goig immens ficar-me al llit amb vós”. Ella li va retreure la molta barra i conjecturà que el senyor Xammar devia haver rebut moltes bufetades, en la vida, suposició que ell corroborà amb les paraules que segueixen: “Sí, en efecte, moltes! Però, mireu, preciosa Elena Ribadoms: també m’he ficat al llit amb moltes senyores! Algunes vegades m’ha anat bé!”.

Aquesta anècdota em fa pensar en aquell amic d’un amic d’un amic que diuen que de jove, a la discoteca, s’apostava al costat del lavabo de noies i a cada una que sortia li demanava: “Vols fer un clau amb mi?”. I diuen que una de cada cent li deia que sí. Però és injust que aquesta llegenda urbana es barregi en el magí amb el ciri d’en Tísner, perquè Xammar era un seductor llançat, però amb classe. Un gentleman farmer de l'Ametlla del Vallès.

dimarts, 27 de maig del 2008

"La inundació", de Susanna Rafart

Acabo de llegir La inundació, un aplec de dinou relats breus de la Susanna Rafart, publicat el 2003 per Proa. No és cap novetat, ja ho sé, però per alguna cosa aquest blog es diu UCRONIES: per a permetre’m aquestes llicències. Aquests contes són una delícia i alguna cosa més que costa d’explicar. Però ho intentaré.

Contra les aparences, el conte és un gènere difícil. Cent anys enrere, a Ruyra li costava molt fer de Ruyra. Més endavant, Borges i Cortázar es van cremar les celles escrivint contes. I avui, Quim Monzó i Jaume Cabré triguen anys a enllestir un recull. Costa molt redactar un conte i anar més enllà de la sorpresa, el somriure o la tendresa -unes virtuts literàries que són lloables i alhora superficials. La novel·la permet d’escandallar l’ànima humana amb amplitud, i el poema la fitora com si d’un bisturí (o una espasa) es tractés. En aquest teatre d’operacions, el conte es revela com una arma precària que només esdevé operativa –des del meu punt de vista– quan renuncia a competir amb la novel·la i s’alia amb la poesia.

Vet aquí el que fa Susanna Rafart: poetitzar, servint-se sobretot del monòleg interior. Cosa que fa molt bé. No debades la ripollesa és una de les grans poetes catalanes de les quals avui podem presumir. Els protagonistes dels seus contes són nens, adolescents, vídues i jubilats que afronten el futur i el passat amb perplexitat; tots són víctimes d’una gran desorientació: l’infant que no entén, el púber que no s’entén, la vídua que no s’explica i el jubilat que busca en el passat alguna mena de coherència o peanya, i no la troba, tenen en comú un fort sentiment de pèrdua. La pèrdua de la congruència.

L’últim conte (que dóna títol al volum) és sens dubte el millor de tots, un dels millors contes de la literatura catalana. En un tocom rural, un temporal provoca el desbordament d’un riu i dos infants assisteixen a la inundació consegüent; en el marasme, les vides dels adults són arrossegades pel corrent o aïllades i focalitzades com ho serien en un poema.

Una delícia, sí. I alguna cosa més.

dilluns, 26 de maig del 2008

El maquis de l'AGLA

Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón. Això vol dir AGLA. Va ser un dels maquis més actius de la postguerra. Nascuda el 1946 amb noranta guerrillers, va combatre amb èxit les autoritats franquistes fins al 1949, quan va ser derrotada; a partir d’aquest any, i fins al 1952, la guerrilla tingué una existència precària, amb accions de baixa intensitat. M’ho ha fet recordar la revista El Temps (núm. 1.244, 15/4/08) en el magnífic reportatge sobre la vida i miracles dels Pizarro. Resulta que el pare de Manuel Pizarro (Endesa → PP) va ser el criminal de guerra que despoblà els masos dels Ports i assassinà desenes de persones per l’original mètode de la “llei de fugues”, abastament aplicat –per dir un cas– a la presó de Morella.


Una de les fonts del reportatge –no us el perdéssiu pas– és el llibre Maquis: el puño que golpeó al franquismo, de diversos autors, publicat i reeditat per Flor del Viento Ediciones, de Barcelona. Aquest llibre el vaig comprar a Morella fa dos estius, quan acariciava un projecte de novel·la ambientada a la capital dels Ports en temps de postguerra. El llibre (documentadíssim, exhaustiu) em va fascinar. Pobre de mi!, vaig descobrir la Mediterrània, perquè ho ignorava tot sobre el maquis d’aquells verals.


Ara que ens venen una memòria històrica esbiaixada i políticament correcta, és bo exhumar algunes fetes que el llibre susdit recorda (i que, si fèiem cas d’en Saura i companyia, romandrien en l’oblit). Sostenen els autors del llibre que l’AGLA sempre va estar supeditada a la direcció del PCE a l’exili, que el màxim responsable de la guerrilla era Carrillo, que els caps de la guerrilla eren imposats per aquella direcció, i que els enllaços amb França eren guerrillers de la màxima confiança i absolutament fidels a Carrillo. Doncs bé, dos guerrillers disconformes amb la política de la direcció, “Pepito el Gafas” i “Pedro”, van ser assassinats el 1950 pels enllaços que els havien d’ajudar a travessar la frontera. I “Petrol, “Lizandra”, José Marín Romero, Julián Salmerón i altres dissidents van ser executats per la direcció guerrillera.


Es demanava no fa gaire “Matías”, un exmaquis de l’AGLA, “¿Cómo es posible que el Partido no haya sido capaz de escribir un libro con la historia de la guerrilla? Puesto que nadie puede tener más conocimientos que el Partido, ¿por qué no se ha escrito? Porque hay muchas responsabilidades dentro”. Del mateix tenor s’expressava “Teo”: “Yo vi en la Agrupación muchos hombres que de golpe y porrazo desaparecían, ¿qué información han dado de ellos?, ¿qué es lo que han hecho con ellos? Lo que hay son muchas responsabilidades ocultas que no se han querido sacar a la luz y no creo que se haga nunca” (p. 373).


Això també és memòria històrica -ofegada, ves per on, pels qui se n’omplen la boca.

diumenge, 25 de maig del 2008

Garcilaso de la Vega... o Galceran de Cardona?

Després de Cristòfor Colom, Miquel Servent i els inconeguts autors d'El llàtzer de Tormos i La Celestina, és el torn de Galceran de Cardona i de Requesens, possible escriptor amagat rere la màscara dita Garcilaso de la Vega. Però ara el desconfiat desemmascarador no és en Jordi Bilbeny –que també–, sinó en Pep Mayolas. De fet, va ser l’incansable Bilbeny qui posà Mayolas sobre la pista, i aquest posà fil a l’agulla. Ara, en Mayolas ha replegat indicis clars de falsificació de la identitat de Garcilaso i ha trobat traces suficients per orientar a partir d’ara la recerca i fer surar la veritat. Us en faig cinc cèntims.

Garcilaso de la Vega (oficialment toledà) està tenaçment vinculat amb Barcelona: en aquesta ciutat fa testament, l’amic a qui confia la producció literària és el barceloní Joan Boscà, aquí és on s’edita per primer cop la seva obra (en una publicació conjunta amb l’obra de Boscà), a instàncies d’una dama catalana. A més, diu Mayolas, “és altament significatiu que tots dos, tant el suposat toledà com el barceloní, facin en castellà les mateixes faltes d’apostrofat i alguns errors ortogràfics característics de qui s’expressaria habitualment en català”.

Tot això hauria de fer arrufar el nas a qualsevol historiador de la literatura. De fet, al segle XIX ja el va arrufar Rubió i Balaguer, quan, a propòsit de Garcilaso, escrivia que “el més amagat és a vegades aquell que va més endins, o el que arriba a vibrar a major distància, encara que sigui per camins gairebé esborrats en els mapes”. Com si ens parlés, sotto voce, de la censura.

Activada l’alerta, en Mayolas s’ha pres la molèstia de grufar a les biblioteques i ha trobat un personatge català de vida quasi calcada a la biografia que ens ha arribat de Garcilaso. Es tracta d’en Galceran de Cardona i de Requesens, noble i humanista, membre d’una de les famílies més poderoses de Catalunya (en la qual hi ha bisbes i arquebisbes, un president de la Generalitat, un Gran d’Espanya, un procurador reial, els almiralls Requesens, i son pare, que fou governador general de Catalunya del 1509 al 1546). Un cronista contemporani, Pere Tomic, diu del nostre Galceran que sempre va estar interessat per les lletres clàssiques, que després que va anar a Alemanya va amar molt la literatura grega -el mateix que es diu sempre de Garcilaso-, i l’anomena “llum dels ducs de Cardona”. I el cas és que l’obra que ha il·luminat la seva nissaga no és enlloc: ha desaparegut (per a ser més precisos, l’han feta desaparèixer). Alguns dels paral·lismes que Mayolas troba entre Garcilaso i Galceran són els següents:

a) Garcilaso neix entre 1501 i 1503, com Galceran.

b) Garcilaso queda orfe de pare i s’educa a la cort; Galceran queda orfe de mare i pertany a la família més prominent del Principat.

c) Garcilaso va a parar a la cort de Barcelona el 1519, on coneix el seu gran amic, Joan Boscà; Galceran viu a Barcelona i és fill del governador de Catalunya.

d) Boscà va ser qui desvetllà en Garcilaso l’interès per l’obra d’Ausiàs March; Galceran devia conèixer March a través de la famosa biblioteca de l’oncle del seu pare, l’arquebisbe de Tarragona.

e) Garcilaso serví Carles V com a continu de la guàrdia règia; Galceran fou coper de l'emperador.

f) Garcilaso s'embarca el 1522 en companyia de Joan Boscà i Pedro de Toledo, futur virrei de Nàpols, en l’expedició de socors a l’illa de Rodes; té solta pensar que Galceran va participar en aquesta expedició, atesa la seva amistat amb Boscà i el seu parentiu amb Pedro de Toledo.

g) Tots dos, Garcilaso i Galceran, pertanyien a l’orde dels cavallers de Sant Jaume, dit també de Santiago.

h) El 1532, tant Garcilaso com Galceran fan part de l’exèrcit imperial que obligarà Solimà a aixecar el setge de Viena.

i) Els germans de Garcilaso, com els de Galceran, es diuen Ferran i Pere.

j) Garcilaso assisteix com a testimoni a les noces d’un nebot seu, el 1531, que s’anomena Garcilaso com ell; Galceran també té un nebot que s’anomena Galceran i que es casarà per aquesta època.

k) Una altra dada que acosta Garcilaso a la família dels Cardona és la col·laboració que consta entre el poeta i Maria de Cardona, marquesa de Padula, a qui Garcilaso endreçà un sonet (fet que guanya congruència si entenem que Garcilaso i Galceran són la mateixa persona, i que per tant compon el sonet per enaltir la seva pròpia família).

l) Diu la història que Garcilaso va morir als braços del marquès de Llombai (el futur Sant Francesc de Borja) el 1536, arran de les ferides rebudes en combat a Le Muy (França). Mayolas hi afegeix que en Galceran i Francesc de Borja eren parents.

No em vull allargar més. Em planto. Em sembla que n’hi ha prou per sospitar que les petges barcelonines de Garcilaso de la Vega són catalanes, i que la fama del gran poeta és un palimpsest que vela una fama que correspon a un home de lletres català. Si voleu saber-ne més, aneu a trobar en Pep.

dissabte, 24 de maig del 2008

"Save" Joan Ferran!

Tenim un tresor i no ho sabem. Es diu Joan Ferran, portentós tornaveu del PSC-PSOE al Parlament de Catalunya. Ferran es fa estimar una cosa de no dir, i la seva vèrbola ressona en els esperits com si de música de Mozart es tractés. Primer va ser el seu plany (25/5/01) perquè “Espanya” sonava massa poc a les emissores de la Corporació. Després va ser allò de la crosta, tan encastada a TV3 i Canal 33, delicadíssima metàfora amb què al·ludia a tots els catalans que no som de la seva nació. I ara (ahir) és l’asèpsia: l’amable orador considera que els mitjans de comunicació públics de Catalunya han de ser “asèptics respecte al destí històric del país”, perquè hi ha ciutadans “amb horitzons polítics molt diferents”. Que bé que se l’entén, al senyor Ferran!


L’asèpsia, és clar. O sia: la sopa, dessaborida; la carn, sense denominació d’origen; la fruita, d’Austràlia; el vi, de Sud-àfrica; la vianda, insípida, i les nous, de Califòrnia -només faltaria. Una televisió sense entitat. Ni carn ni peix, col bullida, pernilet adulterat. Personalitat zero. Identitat desconeguda. La televisió del PSC. Si no els coneguéssim, no botaríem d'alegria, vaja, però ens ho podríem creure. Passa que són molts anys… i ens coneixem, herbeta, que te dius moraduix.


El senyor Joan Ferran és tan diàfan que transparenta. Només diu una mentida, i és que l’asèpsia no existeix. Les emissores espanyoles de ràdio i TV no són pas asèptiques: són espanyoles per llengua, continguts, ideologia, cosmovisió i mentalitat. I com que el PSC persegueix la nacionalizació espanyola i per tant la desnacionalització catalana d’aquest país nostre, li convé desactivar els únics mitjans que podrien contrarestar una mica la massiva pressió espanyolitzadora dels altres. Per això propugnen una TV3 (i emissores i canals germans) espanyola en continguts, ideologia, cosmovisió i mentalitat, i només mig catalana de llengua. I d’això en diuen asèpsia. Bravo.


Joan Ferran és un senyor de Ciutadans que milita en el PSC. Res a dir-hi: a tots els partits hi ha de tot. El que passa és que el PSC ha decidit que la veu de Joan Ferran és la veu del partit. Gràcies: ja ho sabíem, però és bo recordar-ho -més que res, perquè Catalunya és un país poblat d'íncoles que no saben on tenen la mà esquerra.


Quan Catalunya sigui un Estat lliure, la veu de Joan Ferran serà una sanitosa injecció d’humilitat que farem bé de conservar. I és que sabem bé prou com se’ls pugen els fums, a moltes persones, quan tenen un Estat propi que vetlla per elles. Si ho veieu com jo, crideu amb mi:


SAVE FERRAN!
SAVE FERRAN!
SAVE FERRAN!

divendres, 23 de maig del 2008

Llavaneres, mans brutes

En el post publicat el 14 de maig (Llavaneres connection) en aquest blog em vaig comprometre a contar-vos més casos més de podridura urbanística a Llavaneres, protagonitzats per l’anterior equip de govern del PP+PSC. Ara toca explicar-ne un. I és que la Fiscalia Anticorrupció de Catalunya ha obert una nova causa en què acusa de prevaricació l’exbatle Víctor Ros (PP), l’exregidor d’Urbanisme Antoni Jiménez (PSC), un tècnic municipal i el secretari de l’Ajuntament. La caixa dels trons: el contracte signat el 10 de juliol de 2006 entre el consistori i PROINOSA (Promoción e Ingeniería de Obras, SA). Us en faig cinc cèntims, més enllà del que n’ha dit la premsa.

El contracte signat amb PROINOSA concedeix a aquesta empresa la construcció i la gestió del servei públic de la nova zona esportiva municipal, a la zona dita Els Ametllers. L’Ajuntament s’obliga a vendre a PROINOSA el sòl municipal d’aquesta mateixa zona reservat a habitatges de protecció pública, i també el sòl de l’antiga zona esportiva de Llavaneres (que comprèn el camp de futbol i el poliesportiu actuals); a més, s’atorga a PROINOSA la concessió de la nova zona esportiva del poble perquè l’exploti durant 50 anys. D’acord amb el contracte, les contraprestacions que l’empresa ha de satisfer pugen a 14.095.466 euros, però aquesta té dret a descomptar el cost d’executar les obres, del qual dret en resulta una diferència de 2.505.626 euros, que paga trinco-trinco. Cuit i colat, hi ha vuit coses que no s’entenen:

1) ¿Per què s’atorga la concessió de la gestió de la zona esportiva municipal dins el mateix contracte que té per objecte la compra-venda de sòl públic? Són dues coses diferents, no?

2) ¿Per què la concessió de la gestió de la zona esportiva no s’ha valorat econòmicament? (L’opacitat amaga sempre un detritus o altre.)

3) ¿Per què es va trigar un any a fer pública l’adjudicació del contracte? Hum...

4) ¿Per què, en el contracte, s’estableix un preu d’abonament mensual per als usuaris de les instal·lacions de 46 euros mensuals, molt per sobre de les quotes que es paguen a complexos esportius públics i privats del Maresme? (al Centre Atlètic Laietana, privat, a Mataró: 30 euros al mes; al Sorrall, públic, també a Mataró, 35 euros mensuals).

5) ¿Per què s’han valorat els terrenys de l’antiga zona esportiva i el nou sostre edificable tan sols en 13.391.258 euros, un valor molt inferior al dels preus de mercat del metre quadrat edificable?

6) ¿Com és que, a l’antiga zona esportiva, s’ha passat d’una previsió inicial de 163 pisos a una altra de 100, sabent que si això passava l’Ajuntament havia de compensar l’adjudicatari amb una indemnització que pagarem els llavanerencs?

7) ¿Per què, si les normes subsidiàries anteriors preveien un màxim de 58 habitatges a la zona d’Els Ametllers, ara, amb el nou POUM, se’n podran edificar 157?

8) ¿Per què l’Ajuntament ven a PROINOSA el sòl municipal d’Els Ametllers reservat a habitatges de protecció pública per una quantitat inferior al preu de mercat?

Són coses que, considerades una per una, no s’entenen. Però pesades en bloc s’entenen prou: PROINOSA ha fet el negoci del segle a costa dels llavanerencs... gràcies a uns senyors que, a l’Ajuntament estant, han actuat com si fossin membres del consell d’administració de Promoción e Ingeniería de Obras, SA. Tot plegat, massa flagrant perquè el fiscal Anticorrupció es permeti de xiular cap als núvols.

(Per saber-ne més, consulteu el web de SOS Llavaneres.)

dijous, 22 de maig del 2008

L'enquesta de la UOC

Caço al vol, en el bar de la feina, el retall d’una conversa. Un col·lega, castellanoparlant i lector habitual d'El País, diu si fa no fa: “No sóc nacionalista, jo, però el tracte que rebem del govern espanyol és inadmissible, i la voluntat nul·la d’organitzar democràticament la convivència a Espanya em porta a voler la independència de Catalunya. No ens deixen altra sortida”. Doncs bé, penso que és aquesta percepció, aquesta actitud, la que ha detectat l’enquesta de la UOC Llengua i identitat a Catalunya.

Això és nou, i és bo. I fa quatre dies era impensable. És una novetat que va més enllà de la insistida “desafecció” que invoca Montilla per pressionar el govern espanyol. L’enquesta de La UOC té més credibilitat que totes les enquestes del CIS o del CEO, dissenyades i cuinades per homínids que treballen en llaor dels seus amos i per a major glòria d’Espanya). Les dades ens parlen de moviments tectònics en la societat catalana i de la inòpia en què viu la nostra classe política, que té la mar al davant i no veu l’aigua. Els partits nacionalistes catalans estan tan entretinguts observant les seves interioritats i maldant per mantenir o proveir-se parcel·les de poder, que no s’adonen del que passa al seu voltant.

I passen coses. Passa que el corrent central i majoritari del catalanisme ja és decididament sobiranista. Passa que les pegues de la dependència resulten intolerables i es fan evidents també als ulls dels qui mai no han volgut veure-les. Passa que la societat catalana es mou cap a la sobirania mentre els partits catalanistes no es mouen cap enlloc. Passa que tenim uns partits acovardits i immobilistes que, segons sembla, només convocaran un referèndum d’independència si tenen plenes garanties de perdre’l.

Catalunya és una pàtria mesquina, sí... però no tant com ells. Allò que aconseguim ho aconseguirem en contra, o a pesar, dels actuals partits catalans (i de la premsa, clar).

dimecres, 21 de maig del 2008

Premi literari Helena Jubany

Servidor vaig conèixer l’Helena Jubany. D’això ja fa vint anys -ai-, quan visitava la casa dels Jubany, a Mataró, per conspirar i muntar batalletes, llavors que militàvem a Catalunya Lliure. L’Helena era una nena que aleshores tot just encetava l’adolescència, una noieta silent, discreta i de somriure encisador. Després vaig marxar de la comarca i la vaig perdre de vista. I un dia, a Felanitx, vaig rebre una trucada: “Saps que han matat l’Helena?”. I no em vaig atrevir a trucar a en Joan perquè no sabia què li havia de dir.

Quan la van assassinar, ara fa set anys, l’Helena estava en un moment dolç de la seva vida, tant pel que feia a les seves relacions personals com a la seva professió. La seva passió eren els llibres. Havia viscut a l’entorn dels llibres com a lectora obstinada, periodista, llibretera i bibliotecària, escrivia sobre llibres, xalava d'explicar contes i tot just iniciava la seva trajectòria com a escriptora, emmirallant-se en la Montserrat Roig. Qui li va llevar la vida encara és al carrer.

Ara, els seus familiars i amics han presentat en societat l’Associació Cultural Helena Jubany i Lorente (el web de la qual se suma al web de l’Helena), que té com a finalitat mantenir viu el seu record. I també han donat a conèixer la convocatòria del I Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes; els originals presentats han de complir un requisit poc comú: han de ser aptes per a la transmissió oral. El premi és de 3.000 euros i el termini d’admissió dels treballs acaba el 15 d’octubre d’enguany (vegeu les Bases).

dimarts, 20 de maig del 2008

"Com l'angèlica", de Ramon Guillem

Quan ja no hi comptava, el meu llibreter m’ha fet a mans Com l’angèlica, de Ramon Guillem (El Gall Editor, Pollença, 2007), un dietari deliciós de l’escriptor de Catarroja. Guillem ha escrit de tot, com és habitual en un escriptor de raça: vuit llibres de poemes, dues novel·les, un recull de relats i dos dietaris.

El dietari és breu (148 pàgines) i recull textos –si no m’erro– escrits el 2006 i el 2007. Me l’he begut amb fruïció i profit. Ramon Guillem escriu sobre art, música i literatura amb l’eloqüència continguda dels bons dietaristes –més continguda encara que la de Bernat Sòria, un altre bon dietarista valencià. Guillem, com a poeta bregat que és, desplega una prosa de senzillesa aparent però carregada d’intel·ligència (o sia, de prudència i humilitat) i de cultura. Les reflexions de l’escriptor enllacen les fites que abans que ell han posat altres escriptors, de manera que la lectura es converteix en un viatge intertextual ameníssim. Vegeu-ne una mostra:

«És inevitable. En passar els anys és més difícil escriure poesia. Potser, però, no es tracta de dificultat, potser és alguna cosa més profunda: és esgotament, abúlia, excés de coneixença de nosaltres mateixos? O és que l’emoció necessària -que, en la joventut, per descomptat, és més a flor de pell- és cada volta més lluny del nostre camí?
En una carta a Pere Gimferrer, Octavio Paz així ho reconeixia: “Qué difícil se ha vuelto, para mí, escribir una línea de poesía… mi exigencia es mayor: aspiro a una suerte de transparencia y economía en la que lo no dicho sea siempre el núcleo, el corazón secreto del poema…”.
Octavio Paz afegeix ací una altra nota explicativa: amb els anys l’exigència augmenta. Aquesta exigència ens parla de l’ofici, però no només. Perquè el vertader poeta sap que l’ofici, per si sol, no justifica res. Alguna cosa més ha de surar al darrere. Potser “l’emoció necessària” a què abans al·ludia?».

Alguns potser us demanareu què és una angèlica. Fou una tiorba (una guitarra d’àngels, com deien en alemany) difícil de tocar, dolça i delicada, que resistí en vigor uns pocs decennis i aviat -¿segle XVII?- va caure en l’oblit: era un instrument massa complex i refinat. I es demana Ramon Guillem: “I si tot allò que hem llegit, que hem escoltat, que hem vist, té reservat el mateix futur que aquella perfecció que era l’angèlica? I si el que llegim ara, el que mirem, el que escoltem, sols ha de ser la runa d’un edifici que no arribarà mai a bastir-se? Potser l’instrument musical de l’angèlica va desaparèixer, però la força de la bellesa va seguir altres camins. Si més no, sempre ens queda una mica d’orgull. El mateix que ens fa llegir, veure, escoltar, escriure”.

Us hi convido.

dilluns, 19 de maig del 2008

Els enemics de la lectura

Per guanyar una guerra cal, abans de res, identificar l’enemic. Doncs bé, en la Guerra Mundial pel Temps i la Cultura Escrita, els que militem en el bàndol de la lectura tenim cinc enemics:

1) ELS NENS, perquè el seu activisme domèstic impossibilita fins la lectura del diari, que va rodant tot el dia per casa fins que els nens són a dormir; llavors has de triar entre migllegir la premsa o pegar una estiradeta al llibre que dormita sobre la lleixa. Facis el que facis, falta temps per fer-ho.

2) ELS NENS, perquè es complauen a estimbar els llibres que descansen a les plantes baixes de la prestageria, i quan pots has de col·locar-los de nou, a la correguda, i com que estàs aqueferat els entatxones a la babalà, i quan els busques no els trobes.

3) ELS NENS, perquè quan en teoria tens temps de llegir (se suposa que el cap de setmana) ells corren tot el dia per casa i si són dins no pots llegir una trista plana i si són fora tu ets fora amb ells. I has d’esperar –com sempre– l’hora de dur les criatures a jóc.

4) ELS NENS, perquè adesiara els has de treure a pasturar i un allotjament rural surt més car que una suite en el Princesa Sofía -i si els has de dur al dentista, no diguem! I llavors ja em diràs qui té saldo per comprar llibres.

5) ELS NENS, perquè, quan de nit tens una estona per llegir o escriure, sovint et falta energia per arborar les parpelles i sostenir el volum: la feina i els fills t’han buidat la bateria i a les onze tocades peses figues.

EPIFONEMA: Lectors i/o escriptors del món, tingueu condons sempre a mà.

diumenge, 18 de maig del 2008

La catosfera literària 08

La vetllada d’ahir a Vallromanes va ser memorable. L’enhorabona als cent ciberescriptors que han estat seleccionats per fer part de la primera antologia de blogs en català, i als promotors del projecte (Toni Ibáñez, Jesús Tibau, Marc Vidal i Sani Girona), que l’han fet possible amb el suport de Cossetània Edicions. Els beneficis que s’obtinguin de la venda del llibre estan destinats a ajudar La Bressola.

Ahir vaig conèixer personalment en Toni i en Jesús, i en Francesc Puigcarbó, en Vicent Sanz i d’altres. Ve de gust, desvirtualitzar-se de tant en tant. Com digué ahir en Toni Ibáñez, “abans de connectar-me a internet, jo era l’ésser més individualista del món”. Sí, en contra del tòpic, internet és una eina de socialització fabulosa: no és una cel·la, sinó una finestra oberta al món i a la gent.

Vull destacar també la humilitat de Jordi Ferré, editor de Cossetània: “¿què sabem els editors, si un llibre és bo o no és bo?”. És clar: els editors se la juguen, sovint a cegues, en cada decisió. I necessiten, doncs, l’olfacte i el consell del públic lector i dels crítics. En aquest àmbit, els blocs jugaran un paper importantíssim i desplaçaran en part –ja ho estan fent– els suplements literaris de diaris i revistes. També ho diu Xulio Ricardo Trigo: “els blocs estan cridats a ser un observatori literari al qual tots acabarem parant atenció”.

El llibre que ahir es va presentar és una mostra de la vitalitat i la qualitat d’una literatura catalana poc coneguda encara en format paper. És la literatura del futur, que es gesta a la xarxa i que comença a fruitar esponerosa sense consumir paper. (Penso per exemple en Josep Porcar, poeta castellonenc que ja té una part important de la seva obra editada exclusivament a la xarxa.)

La literatura que es fa en els blogs multiplica per dos la llibertat que és consubstancial a l’acte literari, perquè es realitza sense cap mena de servitud, trava, ni limitació; perquè té la frescor d’un esbós que emergeix perquè sí, perquè ve de gust, perquè no ha de complaure ningú que tingui el poder de decidir què s’edita o què no. La catosfera literària genera això. I això val molt. No us la perdeu.

dissabte, 17 de maig del 2008

Avui és un dia especial

No tinc vocació d’àugur, però crec que el dia d’avui, 17 de maig de 2008, passarà a la història de la literatura catalana com una data clau, un d’aquells nusos cronològics que senyalitzen una inflexió important. Avui és el dia. A les set de la tarda, al Casal de Vallromanes, es presenta La catosfera literària, el primer ‘blook’ que recull en format analògic una mostra de la bona literatura catalana que es fa a la xarxa.

L’acte d’avui representa un canvi de paradigma, que diuen. A partir d’ara, la nostra literatura s’allibera oficialment d’editors i llibreters –amb perdó– i de tota casta d’intermediaris, i passa a ser una forma d’expressió, de comunicació i d’intercanvi que connecta directament els autors amb els lectors.

Gosaré aventurar que la festa –sí: festa– d’avui tindrà una significació comparable a la que les Festes Modernistes del Cau Ferrat tingueren a finals del segle XIX, a Sitges, per a la literatura i l’art a Catalunya. L’inici d’una nova dimensió literària, que ja existeix, sí, però avui es consagra. Els que hi serem ho podrem explicar.

divendres, 16 de maig del 2008

"El martiri de sant Sebastià", de d'Annunzio

Digué Carner, a tomb de les traduccions, que “si el traductor gaudeix de personalitat, la traducció a ell encomanada en serà molt o poc influïda. I si no té personalitat, la seva traducció no passarà d’un gastament”. Doncs bé, la traducció que Manuel Forcano ha fet d'El martiri de sant Sebastià, de Gabriele d’Annunzio (Editorial Moll, desembre 2007), acusa l’empremta del traductor. Forcano hi ha insuflat l’alè sensual i dòric que flameja en la seva poesia.

La veritat és que d’Annunzio i Forcano estaven condemnats a entendre’s: tots dos són uns estetes, tots dos adoren la bellesa, tots dos es complauen en l’embriaguesa dels sentits, tots dos tiben la voluptat cap a l’èxtasi, tot dos estimen la paraula salaç i practiquen un llenguatge incisiu que fa tremolar vísceres… L’un i l’altre tenen massa coses en comú per no trobar-se i agradar-se.

Gabriele d’Annunzio (1863 - 1938) va ser adorat pels lectors i els crítics del seu temps, sobretot a Itàlia i França. A Catalunya va ser un referent per als modernistes de la corda esteticista i decadentista. Quan, aclaparat pels deutes, d’Annunzio va fugir d’Itàlia i s’establí al país gal, on l’esperava la seva nova amant, Nathalia de Goloubev, millorà el seu francès i es decidí a escriure una primera obra en aquesta llengua: El martiri de sant Sebastià, una peça dramàtica en vers basada en el misteri medieval del sant. L’obra original, de 8.000 versos, va ser estrenada en el Théâtre du Châtelet de París, amb música de Debussy i amb la ballarina Ida Rubinstein en el paper de Sebastià. Diu Forcano, en l'excel·lent estudi introductori, que “la durada excessiva de l’espectacle empresonà el públic dins el teatre fins a les tres del matí”. No patiu, però: la versió catalana de Forcano té només 3.000 versos, i passen coll avall com vi novell.

El Martiri de d’Annunzio és un cant al poder de la bellesa. Sebastià és venerat per la seva cohort de sagitaris i per l’emperador per la seva formosor, hom l’identifica amb Adonis i l’equipara amb Crist. El Cèsar, en ple deliri, li ofereix la corona imperial, però l’heroi la rebutja. La barreja de motius de les mitologies fenícia, grega i romana és constant; l’erotisme omnipresent incorpora registres sàdics; l’espiritualitat pagana es confon amb la cristiana. No és estrany que aquesta obra fos titllada de “sacrílega” i condemnada per l’Església. Que és sucar-hi pa, vaja.

És una llàstima que –contràriament al que passa amb la seva poesia– les novel·les i el teatre de d’Annunzio siguin poc coneguts a Catalunya per falta de traduccions. Vet aquí una assignatura pendent que ara ho és una mica menys.

Tinc una altra bona raó per recomanar aquest llibre. Considero que un bon lector farà bé de combinar la lectura dels clàssics amb les obres d’aparició recent, perquè qui més qui menys té llacunes –ai!– i perquè cal conèixer, mastegar i digerir bé la tradició per poder valorar les novetats i gaudir-les.

dijous, 15 de maig del 2008

Aula de naufragis

Ahir, a mitja classe, un alumne va obeir una veu interior que el comminava a rebolcar-se per terra. El vaig fer fora. No li va semblar bé: em va mirar com els hutus miren els tutsis abans de degollar-los, em va fer repetir tres vegades el motiu de l’expulsió, m’ordenà que no alcés la veu i proclamà, traient pit, abans de sortir de l’aula: “Jo tinc més autoritat que tu”.

La sentència li va sortir de molt endins, perquè és l’expressió d’una convicció profunda, una convicció covada, nodrida i crescuda al llarg de molts anys de consentiment metabolitzat en prepotència. I és lògic: tothom, al seu voltant, li ha fet saber a aquest noi que està per damunt de tothom, que l’univers sencer està al servei del seu plaer i que ningú no té autoritat sobre ell. Com que la criatura és d’esquerres –diu– i els seus pares li han ensenyat que l’autoritat és reaccionària –ai senyor!–, el noiet es dedica a passejar la seva superioritat moral per tots els àmbits de la seva existència (entre els quals, per desgràcia, hi ha l’institut).

I ara m’haureu de perdonar l’excurs religiós. El progressisme banal en què ha crescut aquest vailet l’ha allunyat, de ben petit, de Déu –cosa que em sembla molt bé. Passa que, per a ell, l’ateisme no és pas un trampolí que impulsi el seu creixement intel·lectual i moral (com ho era per a la meva generació), sinó simple desinterès davant una entitat que no li procura diversió. Aquest noi (i molts com ell) no creu en Déu perquè Déu no es pot prostrar davant seu per llepar-li els peus.

Si Déu vol recuperar terreny perdut, ja sap què li toca. I si són les societats europees, les que volen recuperar el terreny perdut, els toca restaurar els principis educatius d’autoritat, respecte, esforç, exigència i rigor –valors que són brolladors de dignitat (i que són, per tant, d’esquerres).

dimecres, 14 de maig del 2008

Llavaneres "connection"




¿Us he dit mai que sóc de Llavaneres? Doncs sí, en sóc, i de fa uns anys hi torno a viure. Val a dir que el poble l’he trobat molt canviat, en part per a bé i en part per a mal: per a bé, perquè el PP ha perdut aquella ufana que hi tenia; per a mal, perquè el poble ha crescut desaforadament i ha perdut la seva fesomia i la qualitat de vida que -malgrat fames polítiques- el caracteritzava.

Però el passat pesa amb un pes mort feixuc com una llosa de marbre. Ara tenim un govern municipal format per CiU, ERC i Gent de Llavaneres (un grup, aquest, pròxim a Iniciativa) -un tripartit a la basca, com si diguéssim. Glòria del cel, comparat amb l’anterior govern PP-PSC. Llàstima que en Josep Ruiz, l'únic regidor de SOS Llavaneres, romangui a l’oposició: jo el voldria dins un govern quadripartit.

El dit pes mort es presenta en forma de casos de molt discutible gestió que es van destapant i que fan una ferum que tomba d’esquena. El darrer cas és el del conveni urbanístic signat entre els propietaris de l’escola bressol Sant Nicolau (privada) i l’Ajuntament de Llavaneres. Arran de la denúncia presentada per SOS Llavaneres, la Fiscalia Anticorrupció ha imputat l’exalcalde, Víctor Ros (PP[foto]); l’exregidor d’Urbanisme, Antoni Jiménez (PSC[foto]), i el secretari de l’Ajuntament, José Luis Valentí, per un presumpte delicte de ‘prevaricació i suborn’. Us en faig cinc cèntims.

El juny de 2006 es va signar el conveni de col·laboració urbanística entre TOTOPAPEL SA i l’Ajuntament de Llavaneres, pel qual aquest permutava cinc parcel·les a canvi de la parcel·la que ocupa l’escola bressol, amb les seves instal·lacions. La intenció era convertir l’escoleta Sant Nicolau en un centre públic. Emperò, resulta que els terrenys de l’Ajuntament estaven valorats en quasi 3.800.000 euros, però en la pràctica el valor de repercussió aplicat fou molt inferior al d’altres parcel·les similars. Hum! Al seu torn, la valoració del mobililiari, els equipaments i les instal·lacions de l’escola no es va encarregar a una societat de taxació externa nomenada de comú acord, sinó que la va fer una empresa apoderada de Totopapel SA –aghh!– (societat que, sigui dit de passada, no té com a objectiu aprimorar la instrucció de la mainada, sinó la compra-venda de finques). No és estrany, doncs, que una valoració tan parcial i interessada donés una xifra desorbitada: 3.084.499 euros sense incloure el mobiliari i l'equip. A més a més, l’Ajuntament no ha sol·licitat una compensació econòmica per la permuta d’una finca seva de 2.176 metres quadrats per una altra de 1.782 metres quadrats .

Resultats: 1) Totopapel SA ha fet un negoci fabulós amb la venda de l’escola i del solar que ocupa… un any després d’adquirir-los; 2) els llavanerencs pagarem caríssima una nova escoleta pública, i 3) la quantitat que l’Ajuntament ha deixat d’ingressar en no sol·licitar la compensació predita puja a 413.700 euros.

¿On són aquests diners?

Avui us volia explicar tres casos més de podridura, i un parell de proeses de l’ínclit exregidor d’Urbanisme de Llavaneres, Antoni Jiménez –el seu nom és un ressort que activa en el meu cervell una de les últimes cançons d’en Titot, dedicada als regidors catalans d’urbanisme de l’última dècada, titulada Rates. Però ja m’he allargat prou, així que ho reservo per a un altre dia.




Salut.

dimarts, 13 de maig del 2008

Follies

La intel·ligència és la follia de la vida, i la vida és, al seu torn, la follia de la matèria –i hi ha d’haver alguna res respecte de la qual la matèria és també follia. ¿Déu, tal vegada? Si hom volgués creure-ho així hauria de concebre una religió d’orats, invocar un messies demencial i adorar un Déu Foll (o una congregació de divinitats guillades).

Però em temo que això ja està inventat.

dilluns, 12 de maig del 2008

El "Miquel Kolhas" de Palau i Fabre

Conta Palau i Fabre que als divuit anys va llegir per primera vegada Michael Kohlhaas, de l’escriptor romàntic alemany Heinrich von Kleist, i que en aquella narració hi va veure una obra de teatre en potència; i que el 1961, de retorn del seu doble exili de París, una agrupació dramàtica barcelonina li demanà una obra per representar i decidí que l’ocasió era vinguda per adaptar la novel·la de Kleist al teatre. Així va néixer el text La tràgica història de Miquel Kolhas (Josep Palau i Fabre, Obra literària completa I. Poesia, teatre i contes), que Palau revisaria el 1974.

Jordi Coca va despertar la meva curiositat sobre aquesta obra en la conferència que va fer el 24 d’abril a Mataró –una obra que no s’ha corporeïtzat damunt cap escenari, que jo sàpiga. Es tracta d’una peça magnífica que planteja l’abús de poder davant un ciutadà que no té altra arma que la pròpia dignitat. El grup teatral sobredit s’havia desentès finalment de l’obra, i no mancà qui digué a Palau, literalment, que “no les havia d’escriure, aquelles coses”.

En aquell moment la trama era torbadora, i em temo que –ai las!– ho continua sent ara. Miquel Kolhas és un honrat ramader que viu, a mitjan segle XVI, a la vora del riu Havel. Un dia es dirigeix a la fira de Leipzig amb un ramat de cavalls joves, i en arribar al castell de Tronkenburg troba el camí barrat; per passar, el guarda li exigeix el pagament de dos florins, i tot seguit el majordom del castell li informa que no pot passar la frontera sense el permís del baró Wenceslau de Tronka. Kolhas va a trobar el baró, que només li concedeix el dret de pas en canvi de retenir dos dels poltres en el castell, juntament amb Herse, el criat del ramader, perquè en tingui cura. A la tornada de Leipzig, Kolhas fa parada a Dresden, on té casa, i acut a l’Administració de l’Electorat de Saxònia per exposar el cas i aclarir si ha estat víctima d’un abús. I, efectivament, l’autoritat saxona li confirma que té plena llibertat de pas pel territori sense que hom li pugui exigir cap mena de peatge. Assegurat el seu dret, Kolhas compareix en el castell de Tronkenburg per recuperar els seus cavalls, però els troba en un estat deplorable i es nega a endur-se’ls fins que no recuperin la fesomia anterior; i li diuen que Herse n’ha feta una de grossa i ha fugit. Arribat a casa, es troba el criat fet un ecce homo: l’han atupat. Kolhas mou un plet contra el baró de Tronka, però els tribunals no li fan cas, el seu advocat l’abandona i la seva esposa mor en l’intent va de demanar tuïció al sobirà. Desemparat i desesperat, i profundament ferit en la seva dignitat, Kolhas es veu empès a fer valdre el seu dret per la violència. La seva venjança trobarà el suport de soldats desenfeinats àvids de rapinya, forjarà un exèrcit, assaltarà ciutats i comptarà amb la comprensió de Luter. El final no us l’explico, però és evident que una història així només pot acabar malament.

La tràgica història de Miquel Kolhas no era representable l’any 1961, amb el maquis encara actiu, el règim franquista afusellant gent i ETA acabada de néixer. Tampoc ho era el 1974, amb més afusellaments, el FRAP posant bombes, en Puig Antic en capella, els GRAPO covant-se, ETA exultant… I avui, pel que es veu, tampoc hi ha interès a dur-la als escenaris. ¿Per què? Possiblement, perquè l’abús de poder de què és víctima Kolhas, i la seva reacció, avui ens farien pensar en el paper nefand del Tribunal Constitucional espanyol, en les ribotades successives contra l’Estatut, en la martingala “europeista” de Lisboa, en la il·legalització de Batasuna, EHAK i ANB, en Otegi i en Franki i en un llarg i intolerable etcètera d’abusos que demanen insubmissió democràtica.

diumenge, 11 de maig del 2008

Contra la humanitat

La humanitat és una plaga. Tota pretensió d’humanisme és, doncs, una incitació vírica i una nova amenaça per al planeta. Perquè al darrere d’un humanista hi ha un miserable que espera la seva oportunitat i la troba indefectiblement. Mentre la naturalesa tenia controlada la plaga per la via de l’elevada mortalitat infantil i de les morts per infecció i per atac de salvatgines, no calia patir. Però quan les tornes es van girar i va ser l’home qui va començar a controlar la naturalesa, el món subatmosfèric va beure oli.

El millor que li pot passar a la mare Terra és que un cataclisme esborri la presència humana de la seva faç terrestre i aquàtica, com al seu temps van ser esborrats els grans saures. Si un dia això té lloc i servidor sóc a temps de dir “tinc boca”, em sembla que no ho lamentaré –més aviat al contrari. Si després de l’holocaust, allà deçà, sóc capaç d’experimentar cap sentiment, crec que m’alegraré pel planeta. Llops i óssos i cabirols repoblaran el Pirineu, els oceans espletaran de bell nou, els arbres creixeran sense l’espant de les motoserres.

Però serà un sentiment tan fútil com el seu contrari, perquè Gea pot rebentar i desaparèixer físicament i a l’Univers li importarà un rave. Que el nostre planeta (amb nosaltres dins) hi sigui o no, tant és. Perquè, en absència de dolor, ¿què més dóna existir o no? L’única contingència lamentable és el sofriment. I si ni la raó ni el seu defecte ni el seu excés podran mai aplacar els miserables emboscats darrere tots els humanismes del món, i per tant no podrem cessar mai de causar o sofrir dolor, ¿què putes hi fem aquí?

Nosa. A l’Univers hi fem nosa i res més.

dissabte, 10 de maig del 2008

Riba i "Salvatge cor"

Diu Carles Riba: Em podeu ben creure, jove, si us dic que estic amoïnat per la imatge que el comú de la gent s’ha format de mi. Sabeu si n’és, de feixuc, anar pel món i que te tractin amb aquella reverència distant, com si fos un savi grec rediviu que sopa cada dia amb Eurípides i Ulisses, com si els núvols de l’Olimp s’interposessin entre mi i la carnal humanitat. I jo el que sóc per damunt de tot és una bèstia que tremola.

Diu Gabriel Ferrater: Ara us escolto, mestre. Perquè l’objectiu de la literatura no és pas de transportar idees –per a això ja tenim les matemàtiques, l’economia, la filosofia, la física et alteri. Les idees només són el començ, el pretext per ancorar en la pura imatge del cos humà en la seva plenitud. La literatura, la poesia singularment, serveix per recordar als homes que, a pesar de tot i per damunt d’idees i ideologies, l’home continua essent i serà sempre, fonamentalment, parent de les bèsties: cos i sentiment.

Respon Riba: Justa la fusta, jove. L’home està per damunt de la poesia, que no és sinó una expressió, una afirmació de l’home en la seva vida animal i concreta. ¿De què m’ha servit escriure Salvatge cor?

Diu Carles Miralles: Us ha servit per servir-nos, per ensenyar-nos que no hem d’acceptar l’estiu, sinó anar a cercar-lo, “mobilitzar tota la vida a la recerca d’estius, fins que les flors es marceixin de bell nou, fins que s’hi instal·li la tenebra freda, l’hivern i la fosca, per tal de sortir aleshores novament a la recerca de l’estiu; […] que només una vida joiosa s’acompleix totalment i que, per a aconseguir-la, cal jugar-s’ho tot a cada instant.”

Dic (humilment) jo: Efectivament, senyor Riba: us han penjat una senyora llufa i costarà Déu i ajuda arrabassar-la. Jo no puc fer-hi gran cosa fora d’al·legar un sonet vostre, de Salvatge cor:

IX

Llarga, com s'allarga la nit
de l'exiliat, quan el plora,
seu i estrany a la fosca vora,
un temps passat que fou delit,

ocupa el bosc esfereït,
d'on la flor i l'animal són fora,
una antiga crida sense hora;
l'oblit té mans i rostres i crit.

Reconec les salvatges festes
a què les potències celestes
inviten el míser i el foll:

quan, doblant-se en el déu que evoca,
es devora amb ell, a mi sadoll,
a fil del conjur, boca a boca.

divendres, 9 de maig del 2008

NUNCA MAIS

Avui tocava dur l’al·lotea al teatre del poble per veure no sé què. M’hi he negat. Dimarts passat vam portar els alumnes de quart d’ESO als museus Romàntic i Maricel, i al Cau Ferrat, de Sitges. No va ser una bona idea. L’experiència fou desagradable, angoixant, frustrant, patètica. El comportament de molts alumnes va ser deplorable: seien o jeien per terra, es repenjaven a les parets, ignoraven les guies (que havien de forçar la veu davant el xerratòrum incontinent), toquetejaven objectes (de vegades de manera obscena), n'hi havia que provaven la fortalesa de les cadires modernistes, demostraven un interès nul per aprendre res, en el primer pis del Cau Ferrat botaven per fer soroll i molestar… L’endemà vam rebre una queixa formal del director del Maricel. I jo he dit NUNCA MAIS.

La intenció era que els alumnes de primer de batxillerat també vinguessin. No van voler. Haver de preocupar-se per pensar de pagar uns pocs euros per passar un dia a Sitges… quina murga! ¿Conèixer el Cau Ferrat? Quin rotllo! És més còmode desentendre’s de tot i quedar-se a l’institut a fer-la petar o dormitar.

Ja he comunicat al director del meu IES que d’ara endavant em nego a sortir del centre amb cap grup d’alumnes per fer cap activitat. Crec que quan el mal comportament dels adolescents supera tots els límits cal suprimir tota sortida, tot intercanvi, tot viatge de final de curs. Faig objecció de consciència, o insubmissió, o com vulgueu dir-ne; i per tant incompleixo i incompliré una part de les meves obligacions com a docent. Ara m’exposo a rebre una sanció. Ja veurem què passa.

El desagraïment, la desídia i la mandra dels batxillers, sumats a la mala educació extrema de molts esoers, ens parlen no pas d’un fracàs educatiu, sinó d’un fracàs civilitzatori rotund, d’una obscène époque presidida pel naufragi de tots els valors de la Il·lustració en pes. Una cosa semblant a l’ocàs de la civilització grecollatina, que va donar pas a la instauració d’una llarga barbàrie.

dijous, 8 de maig del 2008

Oliva

Llegeixo, en el pròleg de Salvador Oliva al recull Ultralleugers (Premi Carles Riba 1994), de Quim Español, una consideració breu i profitosa sobre la creació poètica. Heus-la ací:

“És d’agrair que a la poesia de Quim Español no hi hagi cap dels tres defectes que, al meu entendre, sovintegen a la poesia catalana d’avui: a) el sermoneig moral, b) la set d’admiració i c) l’engany (entès, naturalment, com la intenció de fer passar gat per llebre). El primer és irritant, el segon és pueril, el tercer és ridícul, i tots tres no deixen de ser mai un insult a la intel·ligència del lector. Els tres remeis corresponents per curar aquests tres mals són la consideració, la humilitat i la lleialtat.”

¿Què us sembla? Jo trobo que és una lliçó magistral condensada en sis retxes i busques. Me’n faig un mapa conceptual i tot, vegeu què us dic:

MALURES → EFECTES → REMEIS

sermoneig moral → irritació → consideració

set d’admiració → puerilitat → humilitat

engany → ridícul → lleialtat


( insult a la intel·ligència )

dimecres, 7 de maig del 2008

Montale

Eugenio Montale ens ha sentit: “Si el problema fos de fer-se entendre, ningú no escriuria poesia”, diu.

“Si fent poesia no ens entenem, ¿de què serveix la poesia?”, demana Hom, sense adonar-se que fa la pregunta més improcedent del món, perquè la poesia –l’art en pes– no serveix: és.

Responc: “La raó de ser de la poesia no està ni més enllà ni més ençà d’ella mateixa; la seva raó, el seu objecte, no és sinó ella –com el circuit tancat dels vasos sanguinis al voltant del cor”.

Busco amb la mirada l'aprovació de Montale. Però m’ignora, o no em veu: sóc transparent.

dimarts, 6 de maig del 2008

Novalis

Digué Novalis: “Quan no es parla de res és quan es diuen les coses més profundes. Perquè la coherència dels somnis i el sistema d’associacions està per damunt, poèticament, de la coherència de la raó”.

Dic (amb perdó) jo: “¿I per ventura no podríem parlar d’alguna cosa i mirar de treure’n l’entrellat, encara que no assolim fondàries abissals? Més que res per mirar d’entendre’ns…”.

Diu (sense demanar perdó) Altri: "Treu-t’ho del cap. Quan dues persones s’entenen és que hi ha un malentès; i si la intel·ligència es dóna entre tres persones o més, el que hi ha és pura confusió."

“¿Ho veus?” –retopa l’ombra de Novalis– “Sempre acabo guanyant”.

dilluns, 5 de maig del 2008

Benestar contra Ètica

I contra Civisme. Ara resulta que la gran majoria de la població de l’àrea metropolitana veu amb bons ulls la "captació puntual” d'aigua de l’Ebre fins a l’estesa urbana de Barcelona. És la mateixa població que fa poc va votar els partits conjurats contra tota casta de transvasament. ¿Com es menja –com es beu– això? ¿Que no sap, tota aquesta gent, que Catalunya és un país de clima mediterrani i que a l’hivern no hi plou? ¿Que no hi comptaven, que dir no no i no als transvasaments equival, ara i en la nostra latitud, a dir sí sí i a les restriccions?

Jo espero les restriccions amb il·lusió i candeletes. No vull altra cosa. Perquè fa dos anys no volia transvasaments, i ara tampoc, perquè els rius catalans van justets d’aigua i un que en tenim de gros no el podem munyir més si volem tenir Delta. A més, no em ve pas de nou: a Campos no teníem aigua corrent, ens fèiem portar l’aigua en un camió-cuba que ens omplia el dipòsit i ens guardàvem com de caure de tudar l’aigua. I vivíem bé.

És molt fàcil carregar els neulers sobre els polítics i dir que ara paguem una mala gestió de l’aigua. És fàcil perquè és obvi. Però costa més dir que si ara passem pel tub és per la mol·lície ètica i l’incivisme d'una majoria de catalans. I és que, un pic feta la gran aposta de país contra els transvasaments, és obligat assumir els talls d’aigua: per solidaritat, per coherència, per ètica i per civisme.

Dissortadament, a Catalunya el benestar pesa més que tot això junt. Aquí hi ha una majoria metropolitana que diu “A mi que em ragi l’aixeta les vint-i-quatre hores del dia i del que vaig votar fa dos anys no vull recordar-me’n”. Mira que maco. Doncs jo d’això en dic culte morbós al benestar, un fanatisme del benestar que ha podrit la fibra ètica de la societat catalana i que no presagia res de bo de cara al futur. Vistes així les coses, els nostres polítics no són sinó un reflex bondadós de la societat que els genera. És trist, però estic convençut que és així: els pitjors polítics són millors que els seus votants. Tenim mala peça al teler.

diumenge, 4 de maig del 2008

Un castell insòlit al Berguedà

Aquests dies hem estat a Borredà (un cul de món deliciós entre Ripoll i Berga), i una de les descobertes més estimulants que hem fet ha estat la del castell de Palmerola, al terme de les Llosses. Es tracta d’una fortalesa que té quatre al·licients: en primer lloc, és molt antiga (sembla que del segle XI); en segon lloc, està sencera; en tercer lloc, està fora de tota ruta turística (és molt poc coneguda); i en quart lloc, està habitada (i si no abuseu de la seva paciència, en Josep Miquel, un dels mantenidors del fort, us el mostrarà).

Els pobladors del castell són aspirants a cavallers que no tenen escut d’armes i encara no han ingressat a cap orde de cavalleria. Són homes i dones que, procedents d’una o altra presó, o d’un o altre centre de rehabilitació de toxicòmans, hi fan una estada d’un any, amb l’ajut d’en Pere i d’en Josep Miquel, i amb el suport només nominal -d’euros, ben pocs- del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Dalt. És un castell obert, sense batiports ni fossat, que acull persones esclafades pel seu passat i que en molts altres llocs troben les portes barrades; persones que, a banda de rehabilitar parts del castell i masies pròximes, treballen per a una empresa d’electrodomèstics. L’experiència és més que lloable. I molts se’n surten.

El castell de Palmerola té una història recent que s’assembla a moltes altres, i bo i així és curiós recordar-la. El marquesat de Palmerola va néixer el 1767, quan Carles III concedí el títol de comte a Xavier Despujol i d’Alemany-Descatllar, títol que anà passant de pares a fills. Però el darrer marquès de Palmerola va morir sense descendència a finals del segle passat i llegà el castell i els encontorns a un jove familiar que -com és costum- es va lliurar a la dissipació i es va fondre el patrimoni, que va passar a mans d’un empresari agropecuari. Aquest és qui ha llogat el castell i les masies pròximes als responsables del programa de rehabilitació social en curs.

Si compareixeu desarmats, hi sereu ben rebuts.

dissabte, 3 de maig del 2008

Sobre la poesia

La poesia és un refugi antiaeri amb el sostre de vidre, una defensa que drecem davant el vertigen i la por, l'estupidesa i el cinisme, davant la neurosi de viure i de morir en consciència. És feta d'un vidre fi que empara la pluja però no la calamarsa: fa visible el xàfec, però no evita cap de les trencadisses que anticipen la trencadissa final.

divendres, 2 de maig del 2008

José Zaragoza ens amenaça

Als anys vuitanta, al municipi gallec de Cangas do Morrazo (davant per davant de Vigo) en va passar una de grossa. Una allau de canguesos indignats va irrompre a l'Ajuntament, va engrapar l'alcalde (era d'Alianza Popular), el va treure del consistori sobre els braços del populatxo i el va tirar a la ria. Aquell senyor mai més no va tornar a posar els peus a Cangas, i durant un parell d'anys l'Ajuntament va funcionar de manera assembleària amb un alcalde de la Frente Popular Galega.

Això ve a tomb perquè ara, si Catalunya fos un país mínimament despert i autoconscient, potser faríem el mateix amb el senyor José Zaragoza, secretari d'organització del PSC. ¿Que quina n'ha feta? Doncs amenaçar els catalans, i fer-ho amb una arrogància digna del Torrente més caspós. El senyor no s'ha tallat un pèl -s'han tornat molt gallets, a cal PSC- i ha dit que els qui no acatin la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya seran uns delinqüents. Talment. I s'ha quedat tan ample com el batiport de la Seu.

José Zaragoza és així de subtil. Servidor només li puc dir que ja em pot fer venir a buscar a casa i fer-me un racó a la masmorra al costat de l'alcaldessa d'Arrasate, perquè no tinc cap intenciò d'acatar la sentència -entre altres coses, perquè no li reconec al TC espanyol cap autoritat sobre Catalunya.

Em faig al càrrec que Zaragoza parla així perquè vol que l'entenguin tot d'una i així estalviar-se de donar més explicacions. I és que hi ha coses que costen de fer entendre als votants del PSC. Costa fer-los entendre que, en un estat plurinacional, és aberrant que totes les instàncies de poder estiguin copades per manaires que postulen l'hegemonia a ultrança d'una sola nació. Costa fer-los entendre com és d'antidemocràtic que les altures judicials espanyoles interpretin les lleis sistemàticament contra Catalunya, perquè ells van guanyar un parell de guerres i nosaltres les vam perdre. Costa fer-los entendre que democràcia vol dir respectar la voluntat dels pobles que integren un estat. No ho entenen perquè el "derecho de conquista" engata i ofega la raó democràtica. No serveix de res dir-los que si això passés a qualsevol estat civilitzat d'Europa (com Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Gran Bretanya, Bèlgica, etc.), els íncoles de la nació calcigada dirien adéu-siau, rabents com un llonzí, a l'estat que els maltracta. No serveix de res perquè la borratxera en què viuen és permanent.

De fet, al senyor Zaragoza li agraeixo la brevetat i la transparència. Queda molt clar que la seva cultura política i la d'un servidor pertanyen a galàxies distintes: la meva es basa en la cerca de la igualtat i l'amor a la llibertat; la seva, en canvi, és una cultura política carcelària. En l'Estat del senyor Zaragoza, jo he d'anar a la presó. En el meu Estat (lliure i català) el senyor Zaragoza podrà viure ben descansat -a tot estirar un dia farà un capbussó en el Besòs (o en el Llobregat) i tornarà a casa regalimós, sí, però tan panxo.

dijous, 1 de maig del 2008

L'home tridimensional

Sóc tres persones alhora: la filla que tinc, el pare que sóc i el nen que vaig ser i ara reviu en mi gràcies a la paternitat. Tres persones en una: la Santíssima Trinitat pagana. Procrear és una murga, però enriqueix, i el món en pes agraeix la defecció del pare a favor (en el meu cas) de la filla. He d'admetre que la naixó de la Joana ha tingut dos efectes col·laterals remarcables. Us en faig cinc cèntims.

Primer: amb la irrupció d'un plançó, un deixa de ser no només el centre del món, sinó també el centre d'un mateix. Hom passa a veure el món amb els ulls de la filla, i tot el que un fa o es pensa ser esdevé secundari. Un es decanta, s'arracona, se sent i es vol fora de joc i li està la mar de bé. Un descans. Quan això passa, l'univers recupera una mica d'ordre i de pau.

Segon: El nen que vam ser, reviscola. Si ens pensàvem que era mort, ens equivocàvem. El nen que érem hi és: escanyolit, masegat, damnat, podrit i tot... però hi és. Quan un té un fill, l'infant vell que du dins es reactiva i s'emmiralla en el marrec nouvingut. Tapo la meva filla amb la manteta i el nen vell que era em diu bona nit; accepto amb alegria una engruna que ma filla m'ofereix i el nen vell que era es revolta en silenci contra el pare que ja no hi és. Hi ha un diàleg de tres.

Tres vides en una: fill + pare + filla. El jo no hi és, ni se'l troba a faltar, ni cal que torni. El poc que en quedava s'ha fos. Bon vent.