Sentit a la sala de professors

“-Mira, un altre que ho té tot suspès...

-Sí, i té mèrit. Perquè suspendre-ho tot és més difícil que aprovar-ho tot.”

Certíssim. L’ensenyament secundari obligatori (ESO) està dissenyat perquè un cove de carbasses costi més d’omplir que un d’aprovats. Els aprovats vénen d’ofici, com si diguéssim. Fer amàs d’insuficients, en canvi, demana força de voluntat, sagacitat estratègica i, a més a més, una determinació de ferro.

¿Quan ho acabarem, això?

El risc d'aprendre alguna cosa

Un institut d’ensenyament secundari és un lloc tonificant, perquè els sagals hi arriben cansats i en surten descansats. També és un lloc divertit, una mena d’esplai on van els nens quan estan crescudets i són autònoms. Fa goig veure’ls com la fan petar asseguts a les escales, corrent i xisclant pels passadissos, rient a cleques dins les aules. Beatus ille. I no se’ls veu angoixats, com si no vivissin envoltats de perills: a la platja es poden clavar una xeringa; al carrer poden caure de la moto; prop de la discoteca poden quedar prenys o agafar una infecció; i a l’institut poden aprendre-hi alguna cosa.

Però vaja, no n'hi ha per posar-se les mans al cap, perquè en general hi ha una prevenció per a cada risc: a la platja s’hi ha de caminar calçat; amb la moto no s’ha de fer l’animal, i de nits s’ha de sortir amb un parell de condons a la bossa. Tot això és de calaix, però… a l’institut, ¿com s’ha de protegir un minyó davant el perill d’aprendre alguna cosa? Ja sé que la possibilitat és remota, però pot passar. No em digueu que no.

Fa poc vaig corregir un plec d’exàmens i vaig quedar meravellat: vint-i-molts alumnes havien aconseguit no aprendre res. ¿Com s’ho han fet?, vaig pensar, pres d'admiració. Perquè el més normal és aprendre alguna cosa, ni que sigui per impregnació ambiental, per descuit com si diguéssim: un abaixa les defenses i, flap!, un coneixement que cola cap a dins. No n’hi ha prou de dir, capcot: “És que no he estudiat...”. Ah no. Això sol no explica el prodigi. Per arribar a no aprendre res cal una determinació de ferro, una militància constant, un estat d’alerta permanent per impedir que un input cognitiu trobi una escletxa on esmunyir-se.

Hi he estat rumiant i he arribat a la conclusió que els alumnes més ben adaptats al medi han desenvolupat tècniques de ioga. Com que és inevitable que un estímul o altre viatgi del timpà al cervell, es tracta de posar la ment en blanc perquè l’intrús reboti o es fongui com una bombolla de sabó. Això de posar la ment en blanc és una manera de dir, esclar, perquè en realitat el que es fa és compaginar tres tècniques distintes: l’una consisteix a immobilitzar les neurones; l'altra, a buidar el cervell, i la darrera, a eixordar-lo. La primera operació adorm les cèl·lules, la segona les deixa sense pinso i la tercera les estaborneix. El resultat és devastador.

Han passat uns quants dies i encara estic impressionat.

Els números tramposos del fracàs escolar

Quan a un govern els confits li surten agres, daura píndoles. Vet aquí una llei general diacrònica i universal, el beabà de tot estudiant de primer curs de Ciències Polítiques. Les dades que el Departament d’Educació de la Generalitat de dalt ha fet públiques sobre el nombre de graduats en ensenyament secundari fan olor d’això. L’Ernest diu que el 21,4% dels alumnes matriculats el curs passat a quart d’ESO no s’han graduat; però no diu quin és el percentatge d’alumnes que han abandonat els estudis mentre cursaven primer, segon i tercer d’ESO. Cosa que és fer trampa, perquè per quantificar el fracàs escolar s’han de considerar els fracassos dels quatre replans, no només el de l’últim. Si ho comptaven així, el percentatge de fracàs potser s’enfilaria al 40%.

Però és que encara hi ha més. Perquè hi ha un percentatge elevat d’alumnes de quart que obtenen el títol de graduat havent suspès tres o més matèries; les juntes d’avaluació els aproven per caritat política: són el fracàs escolar submergit (com l’economia que s’amaga d’Hisenda). Si els comptàvem, obtindríem la mesura real del desastre, que implica –crec– devers el 65% dels alumnes d’ESO.

La veritat sempre és aspra, però aquesta fa sang; admetre-la seria una cosa així com entomar una explosió nuclear. I això, la hipòcrita, covarda i benpensant societat catalana no vol assumir-ho.

Les aules, de dreta

La dreta i l’esquerra existeixen, sí –ja ho deia Bobbio–, però per adscriure’ns a l’una o l’altra ens hauríem d’escindir. Vull dir que passa sovint que un és d’esquerra per a unes coses i de dreta per a unes altres. (Val a dir que és més fàcil ser de dreta que d’esquerra: a l’hora de manar, el primer sempre és més coherent que el segon, i li és més fàcil de justificar les concessions que fa a l’altra part –molts progressos socials han tingut lloc, històricament, amb governs de dreta.)

Per això, quan algú va i em diu que és d’esquerres en tot i per tot, fujo corrents. Algú així, una de dues: o em vol aixecar la camisa (tipus psoe) o està intoxicat d’ideologia (tipus icveuia). Els primers exhibeixen una retòrica d’esquerra i fan polítiques de dreta dura (vegeu Corbacho amb la immigració o Salgado amb els indults fiscals a les superrendes). Els segons serveixen un còctel de rigiditat i bonisme que és pur verí.

A un servidor l’escudella li surt d’esquerres, però la pilota (ço és, la política educativa) que hi poso és de dreta –la botifarra, com sap tothom, no és de dreta ni d’esquerra. Hi deu tenir a veure que pico pedra en un centre de secundària, estic escaldat i els pedagogs de despatx no em donen encantàries. Si havia de fer un decàleg que sintetitzés les línies mestres de la política dita educativa a la Catalunya independent –servidor no perdo el temps considerant altres marcs–, la cosa potser aniria així:

1. La institució que fa al cas es dirà Ministeri d’Ensenyament (no pas d’Educació).

2. Perquè la funció no serà pas educar –això és cosa dels pares–, sinó formar (en el doble sentit d’instruir i fer passar per les baquetes).

3. I no hi ha formació sense esforç, disciplina i repressió. Els pupils que no fan la farina blana no han d’estar a l’institut, sinó en algun altre lloc (a cals pares, a cals tiets, en centres de formació ocupacional, o aprenent un ofici en una empresa).

4. Com que amb això no n’hi haurà prou, caldrà instaurar l'expulsió exprés. L’alumne que dóna creu no pot estar dos mesos pertorbant a l’espera que es resolgui un expedient disciplinari: el director l’ha d’engegar ipso facto.

5. Hi haurà una doble xarxa, una de pública i una de privada; en la primera, mestres i professors estaran autoritzats a ventar una cleca a l’alumne que emprenyi molt; els pares que no hi estiguin d’acord podran dur el fill a la privada.

6. Els mestres i els professors tindran el rang d’autoritats; seran, doncs, mereixedors del màxim respecte i estaran facultats per aplicar sancions.

7. No es descuidarà la cohesió: l’ensenyament serà obligatori i gratuït fins als setze anys, i hi haurà una formació professional exigent i seriosa.

8. Hi haurà centres (instituts i universitats) d’èlite. Els alumnes més brillants seran convidats a apuntar-s’hi, i hom podrà fer-hi vida en règim d’internat.

9. Lliures de l’espoli fiscal amb què Espanya ens castiga, les beques per estudiar (sobretot a l’estranger) seran abundants i generoses.

10. A les universitats, la investigació deixarà de ser una broma de mal gust, perquè hi haurà recursos per benpagar els investigadors.

En Kevin no vol copiar

Primer d’ESO, classe de català. En Kevin no du mai el llibre de text. Machadià com ell sol, li agrada anar per la vida lleuger de somada. La professora decideix que l’hora dels ultimàtums és arribada: “Kevin, ja t’he avisat vuit vegades pel cap baix. D’ara endavant, quan no duguis el llibre, copiaràs”. L’endemà, en Kevin no du el llibre.

-Ja saps què et toca, Kevin: copia això –li fa a mans un paper.

-Per què ho he de copiar? –es regira ell.

-Perquè t’ho mano jo. I no t’ho dic pas a traïció: ja t’ho vaig advertir.

-No ho faré –proclama el càgola, desafiant.

-Si no ho copies, ja em coneixes: tanmateix ho acabaràs fent i a més en sortiràs escaldat.

Ell crispa els músculs de la cara i es renega.

-Mira, Kevin: si en tres minuts no has començat a copiar-ho, baixarem tu i jo a trucar a ta mare.

Han passat els tres minuts. En Kevin no vol copiar.

-Ja podem baixar: vine amb mi.

El brivant s’arromanga els morros i rebot el llapis a terra.

-Fes el favor de collir el llapis, Kevin –amb gran domini dels nervis.

Ell s’acota, el cull i el rebot encara més lluny. La fel ha arrencat el bull.

-Torna a collir el llapis, sisplau –fa ella, com més va més serena.

En Kevin, encès com una brasa, s’aixeca, va amb el cul remolcant i el replega; de tornada a la cadira, pega una coça a la taula.

-Kevin, posa la taula bé, per favor –la veu li surt tàntrica.

Ell redreça la taula. Treu fum per les butxaques.

-Ara vine amb mi; i no facis un cop de porta, que no ho puc sofrir.

Ell s’alça i fa peu-rossec cap a la porta. Professora i alumne abandonen l’aula. Trucada a la mare. En Kevin s’espera en el vestíbul, assegut. Ella reapareix.

-Ja he parlat amb ta mare, Kevin. Ara pugem a classe i copiaràs.

-No, que ja has trucat a la meva mare –argumenta ell.

-Mira, noi: si ets intel·ligent, entendràs que et convé copiar-ho. I, quan ho hagis fet, faré una nota a ta mare per fer-li saber que finalment has fet la còpia que t’he manat. I si no ho fas, tornaré a parlar amb ella.

Pugen les escales, ell davant ella darrere, i entren de nou a l’aula.

En Kevin fa la còpia, tot ell fet una obaga.

Homo parvus

Reunió de l’equip docent d’un grup de tercer d’ESO. Dos delegats dels alumnes hi acudeixen perquè tenen un parell de crítiques a fer –cosa que està molt bé. ¿I què diuen? Que les classes no són divertides. Caram. Servidor salto com si tingués una molla al cul i objecto que, així com l'aigua dels rius no és salada, les classes no són divertides; que l’institut no és una ludoteca; que per a divertir-se hi ha les discoteques, els jocs de taula, les play stations i els esports d’equip, i que la funció de les classes no és divertir, sinó instruir. Tenen catorze anys. Vejats l’esperit o signe del temps. Però vaja, envist que l'esperit de marres és durador i transversal (perquè el retrobem en els cicles educatius posteriors), proposo una dràstica reforma educativa que salvi els desajustaments que encara persisteixen; una reforma que s'obriria pas amb mesures com aquestes:

Mesura 1: Que els graduats en ESO rebin, juntament amb el diploma acreditatiu, un xumet de coloraines per celebrar la consumació.

Mesura 2: Que, als Digital text que ja arriben, els animals de la sabana ballin el can-can, que les amebes compareguin abillades com pallassets, i que un ratolí es gronxi mentre explana la lliçó en forma d’acudits –ai, que em temo que això ja hi és!

Mesura 3: Que, a l’assignatura de Ciències Socials, la geografia s’ensenyi component puzzles (ep, dels fàcils!), i la història, amb pel·lícules de dibuixos animats.

Mesura 4: Que, a la Universitat, hom permeti als alumnes de fer les exposicions orals sense treure’s la piruleta de la boca; que el cadiram dels pupils sigui substituït per castells inflables, i que els professors amenitzin llurs explicacions –sempre tan feixugues!- amb malabars i titelles.

Homo ludens, deia Huizinga. Va fer curt. Homo parvus, tocava dir.

Sòcrates i els adolescents

S’acosta el dia de reprendre el tracte amb els adolescents. I en els centres d’ensenyament tornarem a deplorar el malcriüm, la mala educació, la prepotència d’alguns alumnes, la manca d’autoritat del professor i unes quantes espines més. I algú se sentirà temptat de pensar que abans [?] els adolescents no eren adolescents. I s’equivocarà de mig a mig. Mireu, si no, com ho veia Sòcrates:

“Ara els nostres adolescents es deleixen pel luxe, tenen molt males maneres i desdenyen l’autoritat. Tenen poc respecte per llurs superiors i s’estimen més la conversa sense suc ni bruc que l’exercici. A casa seva, els sagals ara són els tirans i no pas els macips. Ja no s’alcen quan algú entra a la seva llar. No respecten els pares, la fan petar entre ells quan estan en companyia dels grans. Devoren la pitança i tiranitzen els seus mestres…”

I entre Sòcrates i nosaltres s’han escolat vint-i-sis segles...

Educació: tot és mentida

Mares i pares que aviat rebreu els butlletins de les notes finals dels vostres fills: no us cregueu res. Tot és mentida. (Parlo de secundària, que és el que conec.) Les notes són pura ficció: els “excel·lents” volen dir ‘bé’; els “notables” volen dir ‘suficient’; el “béns”, ‘insuficient’, i els “suficients”... més val que no ho digui. La distància entra l’aparença i la realitat és gran. El mes que ve, milers d’alumnes que no han obert un llibre, que no han copiat una sola línia de la pissarra, que a casa no han guixat cap llibreta, que no han alçat xella en cap examen, aprovaran i passaran al curs següent. El sistema ho exigeix. I si un docent incaut avalua fent un esforç d’aproximació a la realitat, se’l penalitza. El teatre de l’absurd és funció obligada. Qui s’hi resisteix, menja morena.

Dia a dia, hora a hora, minut a minut, la realitat –quin mot més fúnebre!– trinxa tots els objectius educatius i didàctics que invoquen les programacions dels centres de secundària. Tant és. S’ha de fer veure que la mare de Déu nom Joana. Mentrestant, el futur econòmic i cultural de Catalunya naufraga a les aules dels IES públics, els clients dels quals cada dia aprenen menys i pitjor. Com més facilitat hom dóna als alumnes per aprovar, menys estudien. Com més recursos tenen a l’abast, menys feina fan (i la poca que fan la fan mal feta). A menys exigència, manco esforç. Com més atenció individualitzada hi ha, més intens i extens és el fracàs. I com més atenció a la diversitat, menys diversitat (per tal com la peresa mental i la indigència cultural s’amalgamen i de la maceració en resulten perfils similars).

Avui Catalunya suporta dues calamitats que són paorosament destructives: Espanya i l’educació. L’Espanya pròpiament dita i l’educació impròpiament dita. De la primera calamitat basta fugir-ne. Per adobar la segona, cal esbucar-ho tot i començar de nou.

Menys català, també al batxillerat

El català fa baixada –no sé si us n'heu adonat. Però es veu que això no preocupa gaire al Departament d’Educació de la Generalitat de Dalt. Tant és així que la barraqueta d’Ernest Maragall es va posant al dia: carta blanca als professors que prescindeixen del català, llibres de text digitals en espanyol, i reducció de les hores lectives de llengua catalana en el batxillerat (aquest curs s’ha passat de 3 a 2 hores en el primer de batxillerat, i el curs següent la reducció s’aplicarà al segon de batxillerat). Setanta hores menys entre els dos cursos. La Plataforma de professors de català, constituïda ara fa un any, ho ha denunciat.

I és que la cosa té nassos. És la primera vegada en trenta anys que les hores lectives de llengua catalana es redueixen en el batxillerat, i això en un context en què la competència lingüística dels alumnes és cada cop més baixa (sobretot en la llengua pròpia del país). És com dir: tens set?, fora l’aigua! Al llarg d’aquest curs ja s’ha constatat el rost avall en el domini de la llengua catalana. Com és lògic. Amb la reducció horària és impossible donar tots els continguts que estableix el currículum de batxillerat, ni treballar les lectures prescriptives (que són les mateixes d’abans, quan hom disposava de tres hores setmanals). Posa-t’hi fulles, si tens leucèmia.

Un cop d’ull als països del nostre entorn serveix per veure com és de greu la situació. Les hores dedicades al conjunt de les assignatures de llengua és superior a Alemanya (11 hores), Suïssa (10h), Àustria (9h) i Itàlia (11h). A Catalunya, en canvi, es passa de 9 hores per curs (3 de català, 3 d’espanyol i 3 d’anglès) a només 7 (2, 2 i 3). No hi ha notícia de cap altre país d’Europa que redueixi l’ensenyament de la seva llengua nacional al batxillerat.

El PSOEc, doncs, va fent el seu treball de sapa contra la llengua catalana. Sense que ERC hi tingui res a dir. I amb IC-EUiA entretinguda contra la privada, vetllant per les essències de l’esquerra.

La bella dorment

Per començar, ja no fa com els altres, perquè té el detall d’entrar a l’aula en silenci, com un peix. Llisca cap al seu racó, arran de paret, s’asseu, posa la bossa sobre la taula i s’hi ajeu al damunt. Tanca els ulls, però no dorm; sap que el seu posat cridarà l’atenció del professor i, com que no es vol perdre la cara que farà, va entreobrint les parpelles per mirar-lo de cua d’ull.

La bossa no té angulositats; és com si, en lloc de llibres i carpetes, hi hagués un bolic de roba o un gros coixí. Penso que s’hi deu estar a pler, amb el tors i el cap escampats damunt aquest matalàs portàtil. La comprenc: sé, per experiència, que costa mantenir el cap dret damunt el coll.

Sí, li crido l’atenció: li demano que tregui la bossa de sobre la taula. Ella, impàvida, s’hi nega. Jo, igual d'impàvid, la faig fora sense insistir, i se’n va com una ombra, ornada del nimbe silent que –n’està convençuda– la fa molt seductora. Ho agraeixo, perquè les buidades acostumen a ser aparatoses. Està ofesa -clar: li he esguerrat la migdiada.

¿He fet mal fet? No hi ha cap norma que m’obligui a expulsar-la, i el seu dret al descans el trobo respectable. En realitat l’he feta fora per estètica, que és una de les raons més serioses que es poden al·legar en aquests casos, i en molts altres. Flaubert ho va deixar escrit fa molt de temps: “L’estètica és una justícia superior”.

Com restaurar l'educació i la formació

Tots els menors tenen dret a una formació reglada pública, gratuïta i de qualitat. També tenen dret a l’educació -però això és feina dels pares. El primer dret està lligat al deure que els alumnes tenen d’estar en silenci a l’aula; el segon, al deure que tenen els pares d’educar els fills. Un dret, un deure. Tants caps, tants barrets.

Entenc que l’educació és prèvia a la formació -prèvia en sentit ontològic, no cronològic. I constato que les famílies que abdiquen d’educar els fills són fàbriques d’energúmens, els quals s’esplaien, a l’escola i a l’institut, rebentant les classes. Aquests noiets estripen el dret dels altres a l’estudi i destrueixen la feina i el sistema nerviós del professor. Amb ells dins no es pot fer classe. Sé de què parlo.

¿Què hem de fer? Jo ho tinc clar. Els energúmens (refugiats rere l’argument-imbecil·litat "Estem a l’edat del pavo, ho ho ho ho!") no han d’estar a l’institut. Tampoc han d’estar al carrer. S’han d’estar a ca seva, amb el pare o la mare, que els aguantin ells. ¿Que treballen tots dos? Doncs s’han d’estar amb els avis o amb els oncles (o en un taller, aprenent un ofici). Davant la fallida clamorosa del sistema públic d’instrucció, la família extensa ha de recuperar la seva funció tradicional: fer-se càrrec dels menors quan els pares treballen. ¿I si, per la raó que sigui, tampoc hi ha família extensa amb temps disponible?

Llavors cal que hi hagi, diguem-ne, centres de dia: llocs on tenir estabulats els energúmens, en els quals les opcions de diversió siguin ZERO (cap ordinador, cap llibre, cap còmic, cap joguina). Llocs on s’avorriran mortalment. Cosa que és fantàstica. Els adolescents han d’aprendre a avorrir-se. De l’avorriment sorgeixen, com flors en acabat l’hivern, mil interessos i inquietuds. Molts dels que s’hi avorreixin aprendran la dignitat que hi ha en l’esforç, la barreja de sofriment i de goig que hi ha en l’estudi. I potser el valoraran. O respectaran els qui el valoren.

Les guerres col·loquials

L’obra escrita de Joan Maragall és el tema que els meus alumnes de 4t d’ESO havien de desenvolupar en el seu primer examen de llengua i literatura catalanes. Vegeu un dels desenvolupaments:

“Guerres coloquials [sic], Visions i calculs [més sic], El enllaç [resic], Disperses [bravo!] i Seqüencies [ai: quasi!].”

El que més m’ha agradat és això de les “guerres col·loquials”. Ho trobo molt suggerent: totes les guerres haurien de ser col·loquials. Pel que fa a “calculs”, no sé què dir-vos –depèn dels culs, no?

Pla i els mestres

La troballa no és meva, sinó d’un inconegut (o inconeguda) col·lega que l’ha clavada en el suro de la sala de professors. Gràcies. És un fragment de Josep Pla extret del volum núm. 23 (de títol Àlbum de Fontclara) de l'Obra Completa, publicat el 1972. Parla de dos oficis sofrents:

“En el nostre país hi ha dos oficis que, quan són practicats seriosament, esgoten les persones que els realitzen. Els cuiners professionals acaben gairebé tots rebentats com cigales […] L’ambient del seu treball fa que sempre tinguin set i que a la curta o a la llarga l’alcohol els destrueixi. La pedagogia popular produeix els mateixos resultats, i la nerviositat que provoca el contacte amb eixams de criatures desenfrenades fa que els mestres quedin desfets i arrasats. El desori d’aquests organismes, el permanent contacte amb éssers de reaccions purament sensuals –la criatura és un organisme pansensual–, també produeix set, una set que els mestres no solen apagar amb l’absorció de líquids, perquè generalment són abstemis, però que els aprima i asseca fins a graus d’eixarreïment literalment coriaci.” (p. 418)

Aquest curs m’he decidit a fer només mitja jornada a l’institut. L’altra mitja l’omplo amb els cursos de llengua catalana (per a adults) a l’Òmnium de Mataró. No vull acabar desfet i arrasat, ni tornar prim, sec, eixarreït i coriaci.

Batxillerat de per riure

Us presento en Pep Rialles. Som al juny del 2010 i en Pep no hi cap dins sa pell, perquè ha despatxat el segon de batxillerat amb un butlletí de notes immaculat. Doneu-li l’enhorabona. I és que no ho hauria dit ningú: en Pep no té bona mà per a les llengües, què voleu fer-hi. De fet, al llarg dels dos cursos de batxillerat ha suspès TOTS els exàmens de les matèries d’anglès, català i castellà –cap desastre, eh?, que en algun cas ha arribat a treure un quatre… Tot plegat, foteses que no li han impedit pas d’aprovar TOTES les avaluacions que li han posat per davant.

I és que els criteris d’avaluació per al batxillerat que el Departament d’Educació ha dreçat en començar el curs 2008-09 estan pensats perquè en Pep arribi net com una patena, i sense travelar, a les portes de la universitat. Tant se val que el tema estudiar el toqui poc, com si diguéssim. No cal. On vas a parar. Com si es tractés d’una estora triomfal estesa davant els peus d’en Pep, resulta que l’expressió oral representa com a mínim el 25% de la qualificació final de la matèria, i la producció de textos dits creatius, un altre 25%; així que, descomptant la nota corresponent a lectures i ablucions diverses, els exàmens no pesen més enllà d’un 30% de la nota global.

Resultat: en Pep Rialles no ha après quasi res, ha acreditat documentalment la seva ignorància desacomplexada i tossuda de les matèries que fan al cas, i ha exhibit un desinterès majúscul per l’estudi. Un resultat ja profetat en l’Avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya, que parla en els seus eixos bàsics de “l’excel·lència global del sistema” i de “l’èxit i la qualitat escolar de l’alumnat”. Ves per on, en Pep Rialles i el conseller d’Educació, l’Ernest Maragall, comparteixen un sentit de l’humor que és per petar-se de riure.

Però a mi -que dec ser una mica ranci- no em fa cap gràcia.

Educació [?]: el drama silenciat

El curs s’ha fos. Ara sí. Conclaves d’avaluació fets. Notes lliurades. Claustre darrer i balanç. Un balanç molt semblant al d’altres centres, pel que em diuen alguns col•legues: el gruix de la conflictivitat s’ha traslladat a primer d’eso (la mala educació, la grolleria, la insolència, són cada pic més joves); els problemes d’indisciplina s’han multiplicat (en el meu centre han crescut d’un 300%); en els dos cicles de l’ensenyament obligatori la majoria dels aprovats ho són “per junta” (o sia, per la seva cara maca: es tracta d'alumnes que han dit que estudiïs tu i han suspès tres, quatre o cinc matèries i per tant haurien de repetir curs, però se’ls promociona per evitar mals pitjors). Hom constata que si un alumne aprèn alguna cosa és per casualitat, no per res més. No exagero. I que consti que estic en un bancal bo.

¿Sou conscients que parlo d’un drama de proporcions descomunals? El Departament d’Educació s’esforça per donar a tot plegat una aparença de normalitat. Ho entenc –ja se sap. I ho té bo de fer, perquè la immensa majoria del professorat de secundària també s’ho agafa com si fos normal. Ho mig entenc: s’adapten al medi i engospen la bola amb resignada esportivitat –altrament serien uns inadaptats, com jo. Resultat: el problema (el drama) no transcendeix. El fracàs del sistema es dissimula darrere un teló opac.

Us explico com va això. Un alumne d’eso, per regla general, no fa res o quasi res –bé, sí: socialitzar-se (l’IES és el seu after hour). Quan no fa res, hom l’exhorta amb suavitat que faci un pensament; quan no fa quasi res, se’l lloa i se’l premia, i als pares se’ls diu que el nen o la nena van bé. Les sessions d’avaluació són exhibicions de bonastra hipocresia. Si a un alumne li ha pegat un dia per fer mig exercici (mal fet) o entregar tres línies mal engirgolades en disset segons, es diu que “s’ha posat les piles”, i així mateix es comunica als pares, que s’inflen de goig en saber la notícia. I l’alumne que ni això no ha fet al llarg del curs, i que a més ha estat emprenyant sense treva ni pietat, tampoc no ha de patir: al cap del carrer hi ha una prova dita de suficiència, de nivell misèrrim, que si l’aprova és com si hagués aprofitat el curs. I promociona. I aquí pau i allà glòria.

L'educació de la Joana

Acabem de rebre el butlletí de notes de final de curs de la Joana. Hi llegeixo que “reconeix la seva imatge al mirall”, que “gaudeix de l’estona del canvi de bolquer”, que “vol fer les coses sola” et alteri. Interpreto que ha aprovat. N’estic molt content i agraeixo a les mestres de l’escoleta la paciència i l’esforç. Però el futur m’enquimera. El sistema educatiu reglat, a Catalunya, és una cosa que comença bé i acaba malament. Sé de què parlo.

El Ministerio de Educación y Ciencia, i el Departament d’Educació de la Generalitat, em fan més por que una paret que cau. A uns i altres els demano, per favor, que deixin en pau la nostra filla. Que no l’estabulin en una aula on es fa de tot menys estudiar. Que no li facin perdre el temps amb la religió o l’alternativa a la religió o l’educació per a la ciutadania. Que se n’estiguin de perpetrar cap actuació educativa contra la nostra filla –això és cosa meva, i de sa mare. Que no s’immisceixin en el seu procés –tan personal– de construcció de valors. Que la duguin de passeig pels verals de les humanitats i de les ciències: que la instrueixin, i punt. Que li ventin una cleca si cal, o dues: jo faré costat al mestre. Si no em garanteixen això, a casa ens gratarem la butxaca i portarem la Joana a la privada. Mireu a quina hora us ho dic. Com si anéssim granats. O ens exiliarem a l’Amazones. Perquè l’educació de la Joana és important.

Emmarats

Aquest cap de setmana ens ha visitat l’amic Jordi Puig, que viu a la Balear gran. Cinc anys enrere havíem baratat els papers: ell va fer el niu a Mallorca l’any que jo me n’anava. En Jordi es va prendar d’una concarrina (de Cas Concos, Felanitx) amb dos fills i tots tres –per raons diferents– es van avenir a adoptar-lo, com si diguéssim. Ara un d’aquests nins ha fet els onze anys i li tocava, com és costum a l’escola de Cas Concos, fer un viatge de fi de curs a Barcelona o València. Però no ha pogut ser.

¿Voleu saber per què? Que en sou, de tafaners! Doncs perquè la meitat dels nins no s’han vist amb cor de passar tres dies sense la mare: estaven emmarats. És clar: ¿qui els garantirà, a l’indòmit continent, la seva menja preferida? Ningú. ¿Qui els cordarà les sabatetes? No se sap. ¿Quina mà els acollirà en sortir al carrer? Incògnita. ¿Dormiran? A saber… Davant tal calabruix d'incertesa i de perills potencials, nins, mares i pares han arribat ràpidament a un acord: no hi ha viatge de fi de curs.

¿Un en recordeu, de quan érem infants i davant nostre s’albirava, a l’horitzó, un viatge de fi de curs? Salivàvem com gossos només de pensar-hi, i comptàvem els dies que faltaven per partir. No estàvem emmarats. Com han canviat els temps! Ara fa por pensar com es comportaran aquests infants, aviciats i sobreprotegits, quan siguin a l’institut. Avesats a la satisfacció immediata i completa de tots els seus desitjos, exigiran aprovats automàtics i un negre que els venti. La primera cosa ja la tenen. La segona estan a punt d’obtenir-la, perquè, d’aquí a poc, la docència a l’ensenyament secundari públic només la voldran assumir els immigrants de pell fosca acabats d’arribar.

Tirant a Sicília

Control de la tercera avaluació. Tercer d’ESO. Una de les preguntes de l’examen és Tirant a Sicília -un tema per desenvolupar. Avui l’he corregit. Vegeu la resposta d’una alumna (amb l’ortografia i la puntuació reparades):

“Sicília és una dona viuda que no té fills i decideix fer una novel·la.”

La funció docent és una font d’amenitats sens fi, una bóta de sant Ferriol plena de diverticions. Ensenyament recreatiu. No sé pas de què ens queixem.

Ffiiiiiiiii de curs...

Rostres tous, braços de putxinel·li, peus feixucs. El cap com un motor d’aviació en havent fet un vol intercontinental. Esgotament, desfibrament muscular. Homuncles que s’arrosseguen cloc-pius de les aules a la sala de professors i viceversa. Pouem forces d’on no n’hi ha i estalviem energia per sostenir amb prou feines un somriure a la cara.

Ells tenen més fluid que nosaltres i a més són de baix consum i n’estalvien molt. Estan destinats a viure molts anys. Per exemple. Li demano a una alumna per quina raó no ha portat el llibre de text i em fa saber que la seva gossa, una bèstia bibliòfaga, s’ha apoderat del volum i l’ha trinxat. Bup bup!

El col·lega de música em mostra el fragment d’un examen. La pregunta és “Digues el que sàpigues de la primera audició que hem fet a l’aula”. La resposta correcta fóra “És La consagració de la primavera, un ballet d’Igor Stravinsky en forma de suite”, però l’alumne de 4t d’ESO respon: “La congregació de la primabera [sic], de Iopr entrawinski [sic]. És la banda sonora de Tiburón” [sic].

A socials han parlat d’Àfrica i en l’examen els demanen què és el bereber; uns quants alumnes de 3r d’ESO sostenen que és “un mol·lusc bivalve comú a la Mediterrània”.

Resumim, a 3r d’ESO, un text d’en Francesc Mira sobre les eleccions a Itàlia. Una de les frases estrafà el Manifest comunista i una noieta em demana què vol dir. Li ho dic. ¿Qui era Marx? Li ho dic. ¿Què és el comunisme? Li ho explico així com puc. Allllla!, exclama. És la millor alumna de la classe.

L’ocell està abrusat, escaldat, rostit, carbonitzat. ¿Renaixerà l’au Fènix de les cendres? Sí, clar, però el vol és cada dia menys aquilí i més gal·linaci. Érem rapaces. Som aviram. Tanco els ulls i em veig pel vestíbul de l’institut pellucant sorra i pedretes, les plomes molles, els ulls molt oberts en cerca de verms. Coc coc!

Aula de naufragis

Ahir, a mitja classe, un alumne va obeir una veu interior que el comminava a rebolcar-se per terra. El vaig fer fora. No li va semblar bé: em va mirar com els hutus miren els tutsis abans de degollar-los, em va fer repetir tres vegades el motiu de l’expulsió, m’ordenà que no alcés la veu i proclamà, traient pit, abans de sortir de l’aula: “Jo tinc més autoritat que tu”.

La sentència li va sortir de molt endins, perquè és l’expressió d’una convicció profunda, una convicció covada, nodrida i crescuda al llarg de molts anys de consentiment metabolitzat en prepotència. I és lògic: tothom, al seu voltant, li ha fet saber a aquest noi que està per damunt de tothom, que l’univers sencer està al servei del seu plaer i que ningú no té autoritat sobre ell. Com que la criatura és d’esquerres –diu– i els seus pares li han ensenyat que l’autoritat és reaccionària –ai senyor!–, el noiet es dedica a passejar la seva superioritat moral per tots els àmbits de la seva existència (entre els quals, per desgràcia, hi ha l’institut).

I ara m’haureu de perdonar l’excurs religiós. El progressisme banal en què ha crescut aquest vailet l’ha allunyat, de ben petit, de Déu –cosa que em sembla molt bé. Passa que, per a ell, l’ateisme no és pas un trampolí que impulsi el seu creixement intel·lectual i moral (com ho era per a la meva generació), sinó simple desinterès davant una entitat que no li procura diversió. Aquest noi (i molts com ell) no creu en Déu perquè Déu no es pot prostrar davant seu per llepar-li els peus.

Si Déu vol recuperar terreny perdut, ja sap què li toca. I si són les societats europees, les que volen recuperar el terreny perdut, els toca restaurar els principis educatius d’autoritat, respecte, esforç, exigència i rigor –valors que són brolladors de dignitat (i que són, per tant, d’esquerres).