L'animal que s'enyora

Des que Josep Pla va tenir l’acudit de dir-ho, l’any 1921 a Londres, tothom sap que “posat a l’estranger, el català és un animal que s’enyora”. (De fet, ja ho sabíem de Verdaguer: “…quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor”.) Però no es té gaire present la continuació de la frase londinenca, que fa així: “i quan un català s’enyora no és pas d’un tracte còmode, sinó que, en trobar-lo, val més passar per l’altre carrer”.

Em demano si això encara val, avui. ¿Som tan enyoradissos com érem noranta anys enrere? No ho sé, però em fa l’efecte que no. El català que viu lluny de la pàtria –collons, quina sort!– té pocs motius, o cap motiu, per enyorar-se, i en canvi té molts recursos per comunicar-se amb el país.

Em sembla que avui hi ha més enyoradissos a dins que a fora. Jo mateix m’enyoro d’un país que no existeix, que només he conegut en els llibres i en les converses amb els vells. Aquell país que investia de catalanitat tothom que hi arribava en so de pau.

Jo no m’enyoro a la catalana manera, sinó a la lusitana, a glops de saudade, paladejant un temps i un país que no he viscut, enviant-me coll avall una pedregada de records que uns altres m’han llegat i que jo he fet meus, que fan mal quan cauen dins la bossa ulcerada de l’estómac.

El que no deu haver canviat és l’asseveració segona de Pla. Avui com ahir, els tipus enyoradissos són –som– insuportables. 

Pla i la passió dominant de l'home

El temps, la fe dels editors i sobretot la lleialtat dels lectors, demostren que les proses de Josep Pla no són passavolants. Al contrari, són una literatura que perdura, que s’ha instal·lat en les nostres vides com una calaixera que no envelleix i que sempre fa servei. S’ha especulat molt –amb encert– sobre les raons d’una tan inusitada persistència.

Però n’hi ha una, de raó -de virtut-, que a mi em sembla cabdal i que viu en el cor de la gràcia planiana: la capacitat de fer-ho anar tot a terra, com qui res (una operació molt idiosincràtica dels catalans, per cert). Amb un cop de ploma viu i fresc, el de Palafrugell deixa en ridícul totes les temptatives metafísiques dels annals, redueix a l’absurd milanta abstraccions fonamentals, fa risibles les ínfules d’una llarga rastellera de filòsofs i ens acara, ai, amb la nostra insignificança. Vegeu, si no, aquest passatge de La vida amarga, que representa la conversa d’Albert Santaniol (presumpte amic de Pla) amb un japonès:

“Quina és, al vostre entendre –vaig demanar un dia a Berlín a un japonès–, la passió dominant de l’home?” “No ho sé pas –em respongué–. La meva passió dominant és la cria d’ocellets en gàbia.”

 Vet aquí la intel·ligència múrria, acídula, estrepitosa, que tant ens sedueix.

'El nostre heroi Josep Pla', d'Enric Vila

Josep Pla va ser un home desconcertant. Escrivia com els àngels, però no va fer novel·la –cosa que, si hem de fer cas als seus detractors, deu ser un pecat imperdonable. I va sobreviure al segle XX –cosa que, pel que diuen, tampoc té perdó de Déu. Però una cosa és clara: un homenot que va escriure 30.000 planes, que va influir en tants escriptors majors i menors, que va ser un mestre d’escriptura per a milers de catalans i que, un cop mort, va generar una caterva de llibres sobre la seva persona i la seva obra, és gran.

Fa poc dies he enllestit la lectura del llibre que l’Enric Vila li dedica, El nostre heroi Josep Pla (Acontravent, 2009). M’ha agradat pler. Com diu l’autor a l’avís final, “aquest dietari havia de ser un llibre sobre mi i ha acabat sent un llibre sobre Pla”. Es tracta d’un no-sé-com-dir-ne molt original, mig assaig, mig dietari, una mostra reeixida d’això que se’n diu la literatura del jo. I en acabar-lo m’ha vagat de rellegir alguns capítols del libel que Ramon Alcoberro va publicar sobre el de Llofriu, amb un títol d'allò més explícit: Contra Josep Pla (Barcanova, 1993). Alcoberro titllava Pla de marxista de dretes, d’escriptor decimonònic i de proustià de pa sucat amb oli. Aquell pamflet era divertit, però no estava –ni prop fer-hi- tan ben documentat com el llibre d’en Vila. ¿Marxista de dretes? Pla era un liberal materialista, que no és ben bé el mateix –marxistes de dretes ho eren Engels i Stalin. ¿Decimonònic? La capacitat planiana d’observació intel·ligent i reflexiva poc la trobem, al segle XIX (en tot cas, és cosa que enllaça els segles XVIII i XX). ¿Que volia ser proustià i no hi arribava? Potser sí, però també hi ha riquesa literària Proust enllà.

Al seu llibre, Vila repassa distints episodis de la biografia de Pla i recorda passos rellevants, com ara que Pla, Carner, Badia, Xammar i Nin es van proposar de matar el rei Alfons XIII, en uns anys en què Pla parlava de la possible independència de Catalunya. També sosté que Pla es va allunyar de Macià perquè “els escrúpols de matar el rei no li devien lligar amb els plans d’organitzar una invasió de Catalunya”. Quant al nostre conflicte nacional, l'autor diu que “el menyspreu de Pla pels castellans, tan semblant al de Xammar, no es basa en la sobrevaloració de la pròpia tribu, sinó en l’experiència de l’actuació dels castellans a Catalunya. El que Pla canviarà progressivament és la seva percepció dels catalans; decebut, anirà perdent la fe en les nostres possibilitats per articular-nos políticament".

Vila reporta així mateix el refús de Pla de col·laborar amb La Vanguardia, els problemes amb la censura, la relació amb Luján, el paper d’estrassa que va fer Riquer en el primer franquisme, i relativitza la tasca d’espionatge que (segons Sàpiens) va fer a Marsella a favor de Franco –sembla que va ser la seva dona, Adi Enberg, qui l'hi va mig embolicar. Vila combina tot això amb reflexions il·luminadores i fresques, com aquesta, que recullo amb altres paraules: un poble que ha viscut tants anys amb la llengua lligada per força ha de tenir un nus a la intel·ligència. Només hi ha una cosa que no em quadra: no entenc per què Vila fa Sagarra membre de la Real Academia, sabent que no en va ser. En el seu blog mira d’explicar la intenció de la frase, però servidor continuo sense entendre-ho.

Pla: la cultura és la memòria

“L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és la criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva. L’home civilitzat aspira a tenir-ne. Viure amb la memòria avivada fins al grau màxim de la lucidesa, de la precisió, implica un esforç impressionant. La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries… mantenir el testimoni d’aquestes coses és la cultura. Del record –de la història– arrencà sempre tot allò que l’home faci de positiu. La resta és salvatgeria. Per això es treballa tan frenèticament, per fer a cada moment taula rasa del passat.

La memòria –la cultura–, si altra cosa no, té això de bo. La memòria ridiculitza. Per ella sabem que la vida humana començà una mica abans de tres quarts d’onze d’aquest matí. Que des del punt de vista de la moral, de la baixesa o de la grandesa, ha succeït en aquest món tot el que entre homes i dones pot succeir […] Aquestes constatacions ens ofereixen, naturalment, una idea dels límits de l’home, infonen en la nostra vida el sentit del ridícul –que és el sentit de la cultura.”

(Josep Pla, Fer-la petar, 7, El Observador, p.121)

Pla i els mestres

La troballa no és meva, sinó d’un inconegut (o inconeguda) col·lega que l’ha clavada en el suro de la sala de professors. Gràcies. És un fragment de Josep Pla extret del volum núm. 23 (de títol Àlbum de Fontclara) de l'Obra Completa, publicat el 1972. Parla de dos oficis sofrents:

“En el nostre país hi ha dos oficis que, quan són practicats seriosament, esgoten les persones que els realitzen. Els cuiners professionals acaben gairebé tots rebentats com cigales […] L’ambient del seu treball fa que sempre tinguin set i que a la curta o a la llarga l’alcohol els destrueixi. La pedagogia popular produeix els mateixos resultats, i la nerviositat que provoca el contacte amb eixams de criatures desenfrenades fa que els mestres quedin desfets i arrasats. El desori d’aquests organismes, el permanent contacte amb éssers de reaccions purament sensuals –la criatura és un organisme pansensual–, també produeix set, una set que els mestres no solen apagar amb l’absorció de líquids, perquè generalment són abstemis, però que els aprima i asseca fins a graus d’eixarreïment literalment coriaci.” (p. 418)

Aquest curs m’he decidit a fer només mitja jornada a l’institut. L’altra mitja l’omplo amb els cursos de llengua catalana (per a adults) a l’Òmnium de Mataró. No vull acabar desfet i arrasat, ni tornar prim, sec, eixarreït i coriaci.

Estimat Pla

Llegeixo en El quadern gris: “La mar. Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’aquí pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.”

Penso: Si els àngels escrivissin, serien Josep Pla.

I repenso: Però escriurien a l’infern estant, caiguts i esplomissats; sorneguers, maleducats, cultíssims; esperits terrers conreadors de zitzània i de vesànies ancestrals; bavosos, malalts d’urc ofenós, fills de puta admirables.