dimecres, 29 de febrer del 2012

La llengua l'endemà de la independència



Això que diu en Màrius Serra, ho subscric de dalt a baix –i, com hi ha món, m’agradaria saber-ho dir tan bé com ell. La llengua catalana presenta símptomes de substitució, està malalta, i la independència de Catalunya no n’és la panacea. L’Estat propi no garanteix la normalització del català… però n’és la condició sine qua non.

En l’Estat català, les pressions constants contra l’ús del català s’esvairan a l’instant: el poder judicial cessarà d’actuar contra la immersió a les escoles, els exhibidors cinematogràfics compliran les lleis, els empresaris etiquetaran en català, ja no ens sentirem dir més allò que “en español, porque estamos en España”. Tot això s’acabarà d’un dia per l’altre. Els qui parlem català ens traurem una llosa del damunt, i això serà bo per a la llengua però sobretot per a nosaltres, que respirarem millor i viurem més tranquils –aquest ofec d'ara, ja no hi serà.

Hi ha un aspecte, però, en què no ens podem fer il·lusions: el de la qualitat de la llengua. A l’àrea metropolitana de Barcelona, el català que s’hi parla és de mala qualitat, i empitjora. Al costat d’això hi ha una xacra més general: la desverbalització, que en deia el mateix Serra, l’altre dia al Cultura d’El Punt-Avui. Tot plegat és una marfuga mala de curar. L’Estat propi ens farà lliures, però no ens tornarà les paraules. Si en volem, les haurem d’anar a cercar.


Documents: L'article d'Eduard Voltas, el de Gabriel Bibiloni i el de Vicent Partal.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Ultratge



La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, és molt sensible als colors de la seva bandera. Quan l’altre dia van escenificar-ne el davallament, a Sant Pol, va dir que allò era un ultratge. I quan després hi van calar foc, també. És evident que retirar pacíficament una bandera i lliurar-la educadament al seu propietari no és cap ultratge. I cremar-la… diria que tampoc.

Fa uns anys vaig veure unes imatges en què uns joves cremaven una bandera catalana. Llavors vaig pensar que eren uns mal educats –ara he canviat de parer–, però en cap moment em va passar pel magí que allò fos un “ultratge”. I és que la parauleta, ultratge, ai uix, em provoca un calfred a l’espinada: és un mot que fa olor de naftalina, té un dring falangista molt inquietant. Vejam.

Si algú crema una bandera, ho fa per alguna raó i va bé saber-la, perquè potser té solta. Aquells goranots que van cremar una bandera catalana tenien unes raons que fóra bo conèixer, perquè potser sirguem de tort i ens convindria esmenar-nos, i ells ens ho fan saber. Al capdavall, si jo em compro una bandera puc fer-ne el que vulgui, també cremar-la. I si un crema una bandera que no és propietat seva, i l’enxampen, és lògic que assumeixi el cost de restituir-la. Però fer veu de tro clamant ultratge! i ordir una persecució judicial, això és treure les coses de mare.

Darrere una bandera que crema hi ha una persona enfadada. Darrere la paraula ultratge hi ha un intolerant.

dilluns, 27 de febrer del 2012

Soledat



La soledat fa tots els papers de l’auca de l’amor. De primer és una dona lletja i àvola que defuges, fins que un dia no ho pots evitar i te trobes malcasat amb ella. Després resulta que t’hi avens, fins i tot la trobes atractiva, i t’abraça amb una voluptuositat que no havies conegut mai. Més tard la perds i a voltes l’enyores. Saps que t’estima, que t’ha elegit i que la seva decisió és ferma, que no et fallarà. Es converteix en una pretendent discreta, pacient, que s’ho calla tot. Però sents la seva gelosia, el despit: com una marea de sang dins les venes. No en fas cas. Saps que, si t’hi lliuraves, la intimitat excessiva amb ella t’acabaria fent basques. Per això n’has fet la teva amant. Una amistançada invisible i silenciosa, com un fantasma.  

diumenge, 26 de febrer del 2012

Caminar és el que porta les paraules

Escriu Paul Auster a Diari d’hivern: “Per fer el que fas, has de caminar. Caminar és el que et porta les paraules, el que et permet sentir els ritmes de les paraules mentre escrius dins el cap. Un peu endavant, i després l’altre, el doble repic del teu cor. Dos ulls, dues orelles, dos braços, dues cames, dos peus. Això, i després allò. Allò, i després això. Escriure comença en el cos, és la música del cos, i encara que les paraules tinguin sentit, encara que a vegades puguin tenir sentit, la música de les paraules és el lloc on comencen els sentits. Seus a l’escriptori per escriure les paraules, però en el teu cap encara camines, i el que sents és el ritme del cor, el batec del cor. Mandelstam: «Em pregunto quants parells de sandàlies va fer malbé Dante mentre treballava en la Comèdia». L’escriptura com una forma menor de la dansa.” (trad. Albert Nolla, p. 187)

Sí. I on Auster diu caminar, jo puc dir pedalar. La bicicleta és una sínia de pouar paraules. Els mots neixen a les cames (a les cuixes, als panxells, als peus) i s’engarristen cos amunt, cap al cervell. Si no aconsegueixes retenir-los, se’n van amb la suor del front.

Tinc la bicicleta força abandonada, ves…

dissabte, 25 de febrer del 2012

Els lliris



A pagès, i als pobles de caseta i hortet del Maresme, l’economia domèstica era sensata: es basava en l’aprofitament dels recursos naturals i en la prudència de posar llevat pertot. Hi havia l’hortet, sí, però també la fabriqueta. Hi havia la muntanya i també el mar: allí plegàvem pinyes, figues, ametlles, espàrrecs, bolets i cargols; aquí, a l’estiu, agafàvem musclos. L’oncle Joan, que era pagès, ens abastia de verdura. A casa tan aviat esbajocàvem faves com esclovellàvem pèsols i esfilegàvem colls de jersei. Hi havia feina per a tota la família. Els conills i l’aviram ens fornien tall i l’hortet ens dava fruita. I a més, hi havia els lliris.

Les mates de lliris feien una fronda fresquíssima a tocar del safareig i els arbres fruiters. Quan s’obrien unes quantes flors, tallàvem les tiges ran de terra, en fèiem un manat, l’abrigàvem amb quatre fulles tot al volt, el lligàvem amb dos vencills d’espart i el posàvem dins un cubell mig ple d’aigua. No sé com s’ho feia la mare, però els rams eren venuts en un tres i no res. Em sembla que la gent ja els esperava.

Llavors jo no era conscient de la plètora simbòlica d’aquestes flors, però en sentia la fascinació (les corol·les blanques com àngels posats damunt davall; els pistils enravenats i enfarinats, en èxtasi sexual). Tot plegat revés i paradoxal, la fina i la folla amor entortolligades, com el llir entre cards dels versos d’Ausiàs March. Una dualitat que és a la gènesi del mite.

El mite fa brotar lliris de la «llet» d’Hera que queia sobre la «terra» mentre s’originava la Via Làctia. Ho diu el Diccionari de símbols. Que també diu això: “La deessa de l’amor, Afrodita, detestava aquesta planta perquè infonia el sentiment d’innocència i puresa i hi va posar la seva marca, que evoca el semaler d’un ase. No obstant això, el lliri esdevingué, en el cristianisme, símbol de l’amor pur, virginal. Gabriel, l’àngel de l’Anunciació, es representa quasi sempre amb un lliri a la mà, així com el pare putatiu Josep i els pares de Maria, Joaquim i Anna”. En el Sermó de la muntanya, Jesús va alabar els «lliris del camp» i arran d’això esdevingueren l’atribut d’una munió de sants.

El lliri va arribar a l’heràldica per via religiosa. Hom diu que un àngel li va donar un lliri al rei franc Clodoveu I (481-511), que adornà des de 1179 l’escut dels reis de França, a través del qual botà als escuts dels Mèdici i d’allí als de Florència i Toscana. Els lliri dels Borbons es diferencia del lliri florentí en el fet que aquest no té estams.

Tombo i acabo. En el simbolisme popular també és el símbol de la «pàl·lida mort». En algunes llegendes populars, un lliri que apareix misteriosament anuncia la mort d’un frare. Allò que deia: la demesia simbòlica. La puresa, el desig i la mort, tot u. Com els poemes d’Ausiàs March.

dijous, 23 de febrer del 2012

"Llum d'Irlanda" ja és a les llibreries



Llum d’Irlanda, el llibre de versos amb què Marcel Riera ha guanyat el Premi Carles Riba 2011, ja és a les llibreries –almenys a les llibreries que encara tenen llibres de poesia. Si la memòria no em falla, el títol primer del poemari era un altre: Les síl·labes molles. Qui té la feina de considerar aquestes coses va trobar que el títol no era prou envescador i el va fer canviar. Ja passa, això. Vet aquí un poema, el darrer del llibre, vejam què us sembla:

L’illa

Una agulla imperdible gegantina rodola
per l’espai, brillant com un satèl·lit, oberta
i apuntant amb l’extrem cap a una taca verda
que es veu allí baix, lluny, i que sembla una illa.
En el seu camí fosc l’agulla va enfilant
fragments de petits mons esvanits, meteorits
del passat, fins que es clava en un camp i es despunta.
I allí s’està, brillant i rovellada, erecta
com un menhir: Irlanda es diu; o no se’n diu.

dimecres, 22 de febrer del 2012

Un secret que t'havia de dir



L’última cançó de Brams està basada en fets reals, esdevinguts a Bòsnia. Un soldat serbi abandona momentàniament els seus companys i va a veure un pagès que llaura el tros als afores d’un poblat. Li ha de dir una cosa important. D’això que fa, no sé si dir-ne bondat. Suposo que sí, a pesar de tot. De vegades confonem la bondat amb la passivitat. De vegades la maldat es cansa i llavors té aparença de bondat, però no ho és.

No és el cas del serbi. Deu ser una mena de bondat, sí. Un ressort activat en el fons de la memòria, el record d’un deute, una estranya solidaritat que lliga els vius i els morts i que es mou, d’un plegat, a favor dels primers.

dimarts, 21 de febrer del 2012

El Carxe: l'exposició i la pel·lícula



A finals dels anys seixanta, Orson Welles va fer parada i fonda a la comarca del Carxe (venia d’Almeria i feia cap a Alacant). Li van cridar l’atenció la gastronomia i sobretot el paisatge. Va trobar que aquells termenals s’assemblaven a Arizona i va decidir que hi rodaria un western. Però el  projecte no es va dur a terme.

Quaranta i tants anys després, el pinoser Fran Ruvira ha anat al Carxe i hi ha fet, ara sí, una pel·lícula. El títol: Orson West. La trama: un colla de gent acut al Carxe per rodar-hi un western i la seva presència revifa els records de l’estaria d’Orson Welles. L’evocació d’aquella visita s’entremescla amb la ficció que escenifiquen els nouvinguts. Els actors: tots d’aquells verals, i catalanoparlants. Un dels objectius: copsar la varietat col·loquial del català del Carxe. L’estrena en els circuits comercials, d’aquí a uns mesos.


Fran Ruvira en va parlar dilluns passat, en la inauguració de l’exposició El Carxe, territori de frontera a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. També intervingueren Salvador Giner (“Som, lingüísticament, el poble més introspectiu del món”, digué el president de l’IEC) i el dialectòleg Joan Veny, el qual, en relació amb el parlar del Carxe, va fer una afirmació senzilla però que els espanyols no entenen: “No per petites les coses han de ser objecte de menysteniment; al contrari: han de ser protegides”.

L’exposició és estupenda i estarà oberta al públic fins al 15 de març. La instal·lació consta de plafons explicatius, de documents sonors i d’una escena del film de Fran Ruvira. Cinc cèntims, va. La comarca murciana del Carxe té uns 300 km² d’extensió, poblats per unes set-centes cinquanta persones, però les que parlen habitualment català no arriben a la meitat del total.


El Carxe és l’únic cas d’expansió recent de la llengua catalana. A finals del segle XIX, unes colles de llauradors procedents de les Valls del Vinalopó (sobretot de Monòver i Pinós, i en alguns casos de la Foia de Castalla) s’assentaren en aquests rodals despoblats de la regió de Múrcia. En paraules de l’escriptor monoverí Antoni Ròdenas (a Azorín i el país meu, 1973), va ser “una conquesta d’aladre, no d’espasa”. El 1950 eren dues mil persones, però el territori s’anà buidant i el 2005 només en quedaven cinc-centes; en aquest punt es va tocar fons i va començar la remuntada.

El context sociolingüístic del Carxe és molt semblant al del País Valencià de fa quaranta anys, quan el català no s’ensenyava a l’escola i la llengua tenia tant prestigi com un fregall brut. El Carxe parla un català meridional típicament alacantí; més concretament, hi predomina la variant monovera amb alguns trets conservadors i altres característiques provinents del castellà.


El Carxe no posseeix cap reconeixement com a entitat lingüística i cultural diferenciada de la Regió de Múrcia. L’Estatut d’Autonomia d’allí diu que “La Comunidad Autónoma protegerá y fomentará las peculiaridades culturales, así como el acervo de tradiciones populares de la misma, respetando en todo caso las variantes locales y comarcales”. Però es veu que al Carxe no hi han olorat ni “peculiaridades” ni “acervo” ni “variantes”.

D’altra banda, la llei de Patrimoni Cultural  (2007) de la dita comunitat preveu que “cuando los bienes inmateriales de valor etnográfico de la Región de Murcia se encuentren en previsible peligro de desaparición, pérdida o deterioro”, es prendran “las medidas oportunas conducentes a su protección, conservación, estudio, documentación científica, valorización y revitalización”.

Paraules boniques que no pugen al cel. La rude realitat és que la substitució lingüística fa molta via i que la identitat del Carxe boqueja. Ja ho diu la cançoniua d’allà baix: “La tonta de ma germana / al cresol li diu candil, / a la finestra ventana, / i al jolivert perejil”.

diumenge, 19 de febrer del 2012

Miren Etxezarreta ploma el capitalisme

Retallar és un mot-força del pensament únic neoliberal. El pensament que diu que cadascú ha de mirar per ell i que el benefici privat farà el profit de tots –cosa que no és certa. El pensament que diu que l’Estat s’ha d’aprimar perquè la gent s’espavili –però només s’aprima l’Estat dels desvalguts; l’altre Estat, la baluerna de debò, s’atipa i es posa a les ordres i al servei del benefici desorbitat d’uns pocs. El pensament que diu que no hi ha classes, sinó persones que es responsabilitzen de llurs vides –cosa que tampoc no és certa: hi ha classes, hi ha lluita de classes, i l’estem perdent. Però podem guanyar-la.

Si n’és d’important tenir clar això. I saber-ho dir. Miren Etxezarreta és catedràtica d’Economia Aplicada a la UAB, té setanta-quatre anys, és pensionista i parla net i llampant. “Si l’economia no s’entén, és que està mal explicada”, diu Miren, i que ens guardem dels economistes que parlen clus, perquè porten la lliurea dels sobergs. “L’economia serveix per justificar l’estructura del poder”, advera, i ho fa entenedor en aquest documental, Capitalisme, un itinerari crític, basat en una selecció d’entrevistes fetes a l’hivern del 2011. Us prometo que els trenta minuts que dura els tindreu per ben esmerçats.

dissabte, 18 de febrer del 2012

L'hora de Sant Pol

Diu que un temps, quan un tren parava a l’estació de Sant Pol i algú clamava, per la finestra: “A Sant Pol quina hora és?”, sempre hi havia algú a l’andana que responia: “L’hora de passar els fills de puta!”. Ara els santpolencs ja no s’ofenen quan els demanen l’hora del seu poble, perquè avui l’hora de Sant Pol és la de tot Catalunya: l’hora de la dignitat, l’hora de la sobirania, l’hora del ja n’hi ha prou d’aquest color.


I això, avui, ho hem escenificat. A Sant Pol. El Tribunal Superior de Justícia (!) de Catalunya (?) ha dictat una sentència que obliga l’Ajuntament a exhibir la bandera espanyola en el balcó. L’alcaldessa diu que, la bandera aqueixa, no la troben. Així que aquest migdia n’hem penjada una i l’hem treta tot seguit; vet aquí la tela que serà curosament embolicada i tramesa a la delegada del Gobierno a Catalunya, perquè se la posi on vulgui. El farcellet anirà acompanyat d’una missiva signada per un fum de gent –jo en sóc un–, en la qual recordem a la senyora Maria Llanos de Luna el que segueix:

“Al nostre poble ja oneja la bandera que ens uneix i ens aplega, a tots els catalans, des de temps immemorials: la de la nostra Nació Catalana. Els símbols, si s'imposen, es transformen en un acte d'opressió explícita que, qui en rep l'efecte, el sent com una intromissió inacceptable en el seu sentir més profund.”


La carta precisa que la decisió de prescindir del pavelló espanyol no l’ha presa l’Ajuntament de Sant Pol, ni la seva alcaldessa, “sinó que ha estat el mateix poble, el qual, fent ús del seu dret inalienable a exercir llur sobirania, s’està posant dempeus”. Els signataris, així mateix, constatem que “a Catalunya hem arribat al final del trajecte comú amb Espanya. Ha estat un trajecte sempre caracteritzat pel sotmetiment del nostre poble mitjançant la repressió armada o la repressió disfressada sota lleis i constitucions injustes. I li fem saber que els catalans, no sé si ho ha notat, “ja ens estem aixecant de la taula”.


Com que la resposta de la delegada del Gobierno és previsible, la qüestió és si l’Ajuntament de Sant Pol s’ho ha d’agafar a la garneua o desobeir a les clares. A la garneua s’ho havia agafat en Ramon Llumà essent alcalde de Solsona (ho va ser del 1979 al 2003!): aquells anys, l’ensenya espanyola sempre era a la bugaderia perquè mai no estava prou neta. Però em temo que ara això no funcionarà, perquè els manaies espanyols estan enreveixinats com forques i van a fer sang. Som al cap del carrer i l’única manera de fer-nos respectar és plantar cara. I via fora.

divendres, 17 de febrer del 2012

La neu i els morts



Els morts es pelen de fred. Sempre van prims de carn i de roba però no gosen tremolar, no fos cas. No s’enyoren no: volen que els enyorem. Que és una manera esbiaixada d’enyorar. És per això que de vegades vénen, a colles, amb tendresa, perquè en donem testimoni. Volen que els escriguem. I llavors neven. Es despengen del cel dels morts a la callada, fan una pluja de voliaines que dansen el ball de Tots Sants i quan són a terra s'estenallen, fan per manera de paginar el món i no delegen sinó un bastó que els escrigui o els dibuixi, amb un pictograma ja fan, el senyal de la planta d’una bota també farà el fet. El que sigui per tal de morviure un poc, just abans de tornar a ser despulla d’aigua i fang.

dijous, 16 de febrer del 2012

Paradís



“Tot home du, colgat o dit, un retorn al paradís”. Ho diu Josep Maria Ballarín al seu llibre Santa Maria, pa de cada dia, una biografia novel·lada de la Mare de Déu (Premi Ramon Llull el 1996). Ballarín pensa i parla en cristià, però en aquest cas el sentit que invoca transcendeix la religió. Els bons escriptors cristians són bons per això: perquè el que escriuren bota la tanca del seu credo. (I si endemés, com és el cas, la prosa fa olor de formatge de cabra i té gust d’olives trencades… mmmm!)

¿És vera això que diu Ballarín? Sí. Perquè el paradís i la felicitat són la mateixa cosa, tots tenim el record d’haver-la tastat, vivim amb la recança d’haver-la perdut i l’enyorem; estem malalts de saudade i volem tornar-hi. I hi tornem, sí, amb el cotxe de l’amor i la moto del sexe, amb la follia de l’art i la borratxera de l’amistat. El paradís és la memòria genètica d’un somni. De tant en tant hi ha una espira que l’encén; és només un instant, una eternitat  brevíssima. És poc i és molt: fa que viure valgui la pena.

El paradís i la felicitat tenen en comú, a més, que són paraules excessives; totes dues balderegen, signifiquen un vestit que ens va gran. A les persones ens escauen paraules més petites, paradisos casuals, felicitats de butxaca. Llocs que siguin a l’abast, que puguem anar-hi o venir-hi. Tornar.

dimecres, 15 de febrer del 2012

Enemics de la humanitat

Tota nació és una bella construcció humana i un recer de la dignitat. És el continent que fa possibles les penínsules del jo –no hi ha illes, ja ho sabeu. Sense la nació fórem homes i dones a la deriva, nàufrags de rostoll o d’asfalt, arxipèlags submergits. Trinxar una nació és desfer moltes vides. (Diu Chomsky que “l’any 1650, aproximadament, el noranta-cinc per cent de la població d’Hispanoamèrica havia estat exterminada.”) Els qui es vanten d’haver anihilat tants pobles i malden per destruir-ne encara més, són enemics de la humanitat. Encarnen el Mal. Davant d’ells, les fronteres són necessàries.

dimarts, 14 de febrer del 2012

Somereta del Bon Jesús

O porquet de Sant Antoni, i també pastereta o cuc de bola. És un crustaci terrestre amb uns noms que ens transporten a l’imaginari del cristianisme de rondalla i vencill, el que concebia la gent menuda d’espardenya i esclop. Semblen armadillos en miniatura, s’atipen de detritus vegetals i quan se senten amenaçats es cargolen i fan una pilota. Habiten en llocs humits, sota pedres o rabasses, a les gleves assaonades i fresques.

Els porquets són, doncs, monjos i eremites a parts iguals, i potser és per això que ingressaren amb tant de frèndol al retaule del catolicisme ingenu, al costat de les marietes de llum, les cireretes del Bon Pastor, l’herba de Sant Joan (o pericó, que dóna l’oli de cop), els angelets (dent de lleó), les llàgrimes de Sant Pere (palets de riera, pedregall del camí), les arracades (o sabatetes, o xinel·les) de la Mare de Déu –o sia, la ballaruga o poltrú d’eruga. El poble baix sempre ha tingut instint franciscà i li ha plagut veure, en les expressions més humils de la naturalesa, el besllum de Déu.


PD: M'esmeno. El poble baix sempre ha tingut instint franciscà... fins al 1991, quan les entitats de crèdit li van fer creure que era ric, que tot era qüestió d'endeutar-se i que si no es comprava un Audi i no tenia vint camises pel cap baix i no anava de vacances a Tailàndia, era un pària. I llavors el poble baix va baratar franciscanitat per estupidesa.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Els gitanos



Per Carmen Trujillo, la primavera era gitana. Gitanejaven les oliveres i els sembrats, la calç de les cases i la veu dels jornalers. Perquè a la darreria de març arribaven ells, i amb ells hi havia Josefa. Els nouvinguts plantaven els carros a ponent del poble, desplegaven veles, improvisaven xibius amb tot el que replegaven, treien cadires i tamborets i encenien una fogata. A l’hora foscant sonaven castanyetes i panderos, feien gemegar un acordió, deien versos i cantaven.

Carmen els esperava amb ànsia. Quan feia mal temps per sortir, no jugava mai sola: ho feia amb Josefa, que tan aviat era un sac com una pepa o un no-res assegut en el banc. I quan es trobaven es rebolcaven per terra de contentes i reien com hienes. Totes les tardes hi era, i molts matins també, que feia salera de l’escola i s’estava al duar. Ara i adés els pares li donaven permís per fer nit amb ells, i quan tothom dormia, les nenes jugaven a emprovar-se el foc.

El foc era una gemma de color de suc de préssec amb una corona de rajos argentats fent ziga-zaga que el pare de Josefa duia penjada al coll, amb una cadeneta. Era una pedra que de dies parlava amb el sol i de nits xiuxiuejava secrets a qui la posseïa, arcans de sort, d’alegria, d’estimar, coses d’aquestes, com un ham perquè la vida piqui i es posi a favor teu. Diu que l’havia rebut del seu pare, i aquest de l’avi, i així enrere enrere, i que un dia serà de Josefa, i així envant envant. La primavera gitana durava tres setmanes.

Un dia els pares de Carmen i son germà van omplir maletes de cartró, van fer fardells i pujaren a un tren. Moltes hores després van arribar a una estació de ferro i un tirabol d’uniformats se’ls van endur a un castell, era com si haguessin perdut una guerra. En van sortir quinze dies més tard i es posaren a casa d’una gent que eren del seu poble i treballaven en una fàbrica de filferros. Més tard van llogar una caseta.

Carmen descobrí que al seu nou país també hi havia primaveres gitanes. Uns alegres nòmades acampaven a prop de la vila, però eren diferents: anaven amb cotxes i autocaravanes; i Josefa no hi era. Ella hi anava i aprenia versos i cançons, i ballava fent repicar esquellerincs. A l’escola li ensenyaven una pàtria i al carrer n’aprenia una altra, però la bandera del seu cor era gitana. Carmen va créixer i va fer tot el que n’esperaven: festeja castament, dóna’t al marit, pareix a crits, puja els fills, penca molt i fes-te fotre. El germà, lluny. Els amics, gitanos. I els anys s’ompliren d’arrugues.

El marit va faltar i l’enterraren. Després va faltar ella i la van cremar. El gerro de les cendres va anar al traster del pis d’Esteban, el fill gran. Quan ell i la dona no van poder pagar el lloguer van marxar cuitacorrents, sense deixar rastre. El que quedava de Carmen va restar on era. L’amo del pis no sabia què fer-ne, del trofeu pòstum i de la pols que contenia. Tenia temor de Déu i no gosava llençar-ho. També era veçós i se li feia costa amunt anar al notari, buscar testimonis i fer un enterrament legal. Anà a veure un gitano que coneixia i li digué: “Si t’endús tot el que hi ha al pis, t’ho deixaré per cap preu”. I van fer barrina.

Tres dies després l’estatge darrer de Carmen s’erigia, buit, enmig d’una estesa de quincalla, en uns encants a l’aire lliure. L’home que hi havia al darrere duia, penjada al coll, una gemma de color de suc de préssec amb una corona de rajos argentats fent ziga-zaga, que resplendia com un foc.

dissabte, 11 de febrer del 2012

Jugar amb els fills

No he sentit mai cap home que digui: “El que m’agrada més és jugar amb els fills”. I no crec que ho arribi a sentir mai, perquè la hipocresia té un límit: el de la versemblança. En canvi, sí que he sentit, o he llegit que diuen, això: “El que m’agrada més és jugar amb els néts”. Esclar, els avis estan descansats quan reben la prol·le; a més, els jaios segreguen una tendresa que als pares ens és estrangera: la paternitat i la maternitat ens converteixen en màquines d’anar per feina.

Per mi, jugar amb les filles és un tràngol, perquè elles no en tenen mai prou i jo en tinc prou amb deu minuts, i quan en fa vint ja estic sota els efectes d’una depressió. El que m’agrada és jugar amb la dona quan li queda un watt d’energia i el seu cos cansat reacciona davant la meva presència; i també amb els amics –d’una altra manera, esclar.

Ara mateix estic de baixa per esgotament. Si en arribant a casa pogués descansar, no ho estaria, de baixa. Però la menuda no sap jugar sola, ni amb la germana, i tampoc sap mirar la tele. La meva segona jornada laboral va del “papa juga papa juga papa juga” al desfet de plors i brams a l’hora de sopar, i a la tronada d’anar a jóc. “Ànecs a tancar!”, i ella no vol saber-ne res dels ànecs; vol que la festa continuï. Encabat, dues truites a la francesa d’aparença humana s’ensorren en el sofà i poc després s’arrosseguen cap al llit. I l’endemà, igual. “Papa, juga!”. Esclar que estic de baixa.

divendres, 10 de febrer del 2012

Causa de divorci



Escriu Kurt Vonnegut a Salt en el temps que, “actualment [1996] el cinquanta per cent o més dels matrimonis nord-americans fracassen perquè molts de nosaltres ja no tenim famílies nombroses. Ara, quan et cases amb algú, només t’emportes una sola persona”. L’escriptor explica que “quan les parelles es barallen no ho fan pels diners, ni pel sexe ni pel poder. El que de debò es diuen és: «No en tinc prou, només amb tu!»”. I broda el seu parer amb una cita d’autoritat: “Sigmund Freud deia que no sabia què volien, les dones. Jo sí que ho sé. Volen un munt de gent per poder-hi parlar”.

Traslladat el fato a Europa i havent passat una quinzena d’anys, jo no sabria dir quin és el percentatge de divorcis que fa al cas, però tinc la sensació que és elevat. Més que res, perquè oloro la nostàlgia per les famílies poblades d’un temps. I perquè estic enrevoltat de dones que tenen dos fills i sospiren pel tercer, de vegades pel quart i tot. Si l’edat i els diners ho permetessin… Ai del semental que avui no estigui disposat a una procreació generosa! Durant uns anys serà un bon entreteniment, però després el bescantaran a la callada i, un dia, una ventada el farà caure del podi.

dijous, 9 de febrer del 2012

La cartera



La dona va entrar com un braç de mar a la peixateria i, després de saludar, digué: “Us explicaré una cosa que m’ha passat perquè, si us hi trobeu, no feu com jo”. I va contar el que segueix:

“Jo era al carrer de Sant Antoni que deslligava la moto i prop meu va parar un cotxe, davant el semàfor en vermell. Hi havia el conductor i un altre que seia al costat. Tot d’una van obrir les portes i van baixar tots dos: l’un va anar cap on seia l’altre i al revés, s’intercanviaren. I amb això que vaig veure com, al que seia al costat i anava per seure davant el volant, li queia la cartera a terra. Li vaig fer un uep!, però l’home ja havia tancat la porta, el semàfor era verd i el cotxe arrencava, i van marxar sense fer cas dels meus senyals. Vaig collir la cartera de terra i vaig tirar cap a Caldes, que és on visc.

Quan vaig ser a casa vaig donar un cop d’ull a la cartera: hi havia documents, però diners no. Vaig intentar localitzar-ne el propietari –que si pàgines grogues, que si pàgines blanques– però no hi va haver manera. Així que l’endemà al matí vaig portar la cartera a la policia municipal, i allí em van dir que ja s’encarregarien de trobar-lo. No me’n vaig preocupar més. I un dia m’arriba a casa una citació judicial: havien trobat l’amo de la cartera, i tant que sí, però diu que trobava a faltar tres-cents euros en bitllets de cinquanta i m’havia denunciat als Mossos d’Esquadra. ¿Què us sembla?”

Doncs jo trobo que la història –verídica: no m’invento res– té un punt de semblança amb el relat “Miracles a Trieste”, un dels trenta que fan el volum Un mes amb Montalbano, d’Andrea Camilleri. En aquella narració, un pispa li furta la cartera al comissari, que és a Trieste amb motiu d’un congrés de polis, i després, en arribant a l’hotel, el porter li fa a mans un sobre amb la cartera dins, i no hi faltava res, ni targetes ni diners. El lladre l’havia seguit i l’hi havia tornat. El relat viscut m’ha fet pensar en el relat literari. Però la vida sempre és més perversa que la literatura.

dimecres, 8 de febrer del 2012

El cercle de la felicitat



Que ningú sàpiga que existeixes és una aproximació a la felicitat. La felicitat perfeta i plena deu ser no existir. Així doncs, no em feliciteu els aniversaris; feu l’efemèride del traspàs, si us vaga –i si us n’oblideu, no implica: el cercle es tancarà i també anirà bé. Oblidar que he existit serà la continuació lògica de la felicitat de desexistir.

dilluns, 6 de febrer del 2012

Orlando Guillén a L'Atzucac

Nit de poetes irats, ahir, a L’Atzucac, la taverna de l’esquerra independentista de Mataró. L’Enric Casasses, exuberant. La Blanca Llum, voltaica. En Roc Casagran, com un aede. En Joan Gener, l’espetarrec. L’Andreu Galán, xera encesa. La Núria Martínez, dadà. I l’Orlando Guillén, que li portàvem el micro a la barra i omplia el cau de devessalls eròtics i barrocs, asteques, ancestrals, amb la seva veu tan càlida. Té dificultats per moure’s. Tenia ganes de coneixe’l.

Orlando Guillén ha escrit molt de teatre, i des que viu a Barcelona és un valedor de la poesia catalana. Ha traduït al castellà Espriu, Vinyoli, Carner i Ferrater. Però la seva gran aportació traductora encara ha de veure la llum. Serà el volum Doce poetas catalanes del siglo XX, amb Tres Añadiduras, un Apéndice de Varia Intención i un epíleg de l’Enric Casasses. La cosa serà un patracol de més de dues mil pàgines i el poetes traduïts seran Guerau de Liost, Josep Carner, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Pere Quart, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Gabriel Ferrater i Vicent Andrés Estellés.

–¿Qué libro presentamos hoy? –em demana Orlando.
–Aquest –li mostro el volumet, Ningú no ens representa. Poetes emprenyats.
Ell que l’agafa, el fulleja, l’escruta.
–¿No l’havíeu vist encara?
–No –em torna el llibre, desmenjat–. Seguro que no lo leeré.

Li he comprat els seus dos últims llibres, Tiempal, libro de pinturas i El ansia de la pandorga. Espigolo versos a l’atzar i em succionen, talment serpents eixits d’un bàratre precolombí.

diumenge, 5 de febrer del 2012

La princesa a l'exili. Felipa de Coïmbra i d'Urgell (1435-1497)




Els vencedors de tradició imperial tenen un passat galdós, i per fer-lo passador el falsifiquen: destrueixen documents, deturpen papers, desnien, desfaiçonen; s’inventen rondalles i les posen als llibres d’història. Hi ha casos extrems en què història i mentida viuen i creixen junts, en què l’un és la menjadora de l’altre i viceversa. L’URSS va ser així. I Espanya també, des del començament.

Va, un exemple actual. Rafael Arenas és un professor que té un cervell molt ben moblat i manté el blog El jardín de las hipótesis inconclusas, que és un plaer. Doncs bé, el 26 de desembre del 2011, al matí, en Rafael donava un cop d’ull a la finestra digital d’El País i va llegir unes paraules de l’alcalde de Toledo (PSOE) que feien així: “El líder primero, y luego las ideas”. Li va sobtar, esclar, el cinisme de la frase. A la tarda hi va tornar i la declaració s’havia transformat en els termes següents: “Es líder quien vence con sus ideas o propuestas.” En menys de dotze hores, El País havia canviat la història. Però en Rafael va poder atrapar la versió original i la reprodueix aquí.

I, ja que he citat l’URSS, vejats-ne un drapet. Sergei Doblàtov escriu a El compromís que un cop, de Tallinn estant, va escriure un fullet titulat Els comunistes han conquerit la tundra, en el qual constaven els noms de molts jueus que havien participat en la construcció de Montxegorsk; i quan al comitè de la ciutat ho van saber li van picar la cresta: “–Què és aquest pamflet sionista? –protestaren– Què representen aquests jueus mítics a la tundra? Destrueixin-ne immediatament el tiratge sencer!”.

Però no hi ha crim que no deixi rastres. I els censors de la Corona d’Espanya en van deixar molts, perquè no feien pas congressos per consensuar les seves intervencions. Així, els censors no es van posar d’acord a l’hora d’encobrir la identitat de la segona esposa de Joan Cristòfor Colom. Per suplantar Felipa de Coïmbra i d’Urgell, es van empescar una tal Felipa Moniz, una boirosa cordovesa a qui van assignar cinc mares i cinc pares diferents (oimés que, segons la història oficial espanyola, Ferran no sabia com es deia la seva mare cordovesa). Encara que sembli mentida, això no ha fet arrufar el nas als historiadors espanyols, que han donat per bona la falòrnia. Déu del cel!

Qui no va donar per bona la bòfia va ser Caius Parellada, que el 1992 ja va identificar la segona esposa de Colom, la princesa portuguesa que també era, ves per on, néta de Jaume d’Urgell el Dissortat i besnéta de Pere III el Cerimoniós; la dona influent i culta que va obrir al barceloní les portes de totes les corts ibèriques, vaja. Tampoc no la va donar per bona en Jordi Bilbeny, que en els capítols 12, 13 i 14 de Cristòfol Colom, príncep de Catalunya (un llibre imprescindible) enfondeix i reforça la tesi de Parellada.

I ara és en Pep Mayolas, un dels montalbanos de l’Institut Nova Història, qui dóna clarícies sobre la martingala, detecta més obrepcions i s’aproxima a la biografia de la princesa portuguesa de nissaga catalana. Ho fa en el llibre La princesa a l’exili. Felipa de Coïmbra i d’Urgell (1435-1497) (Llibres de l’Índex, 2011). Una de les propostes més suggerents d’en Mayolas és la següent: un dels emissaris catalans que anaren a Lisboa a oferir a l’infant Pere de Portugal (l’efímer Pere IV) el tron de Catalunya va ser Cristòfor Colom, però no van trobar-l'hi –era a Ceuta, esclovellant moros– i van haver de despatxar amb algú altre; amb algú altra, més ben dit, o sia la infanta Felipa, filla del cultíssim regent Pere de Coïmbra, el cul inquiet que recorregué “les set parts del món”. No us el perdeu.

dijous, 2 de febrer del 2012

'Ningú no ens representa. Poetes emprenyats', a Mataró

Fa unes setmanes us vaig parlar de la presentació de l’antologia poètica Ningú no ens representa. Poetes emprenyats, un volum que aplega setanta-un poetes irats, gestat a l’escalf del 15M. Doncs bé, aquest diumenge, 5 de febrer,  presentem el llibre a la taverna L’Atzucac, a Mataró. (Però hi ha un error en la convocatòria: ací diu que serà a les 19h, allà diu que serà a les 20h. Jo us recomano que sigueu salomònics i que vingueu a quarts de vuit.) Hi esteu convidats, i us asseguro que xalarem. L’Atzucac és al Carreró, 31, darrere l’Ajuntament.

De moment els poetes que han confirmat l’assistència són Blanca Llum Vidal, Francesc Gelonch, Carles Rebassa, David Caño, Joan Gener, Núria Martínez, Orlando Guillén, Jordi Prenafeta, Amat Baró, Roc Casagran, Anne Bats i Enric Casasses. Que déu n’hi do. Per fer boca, us mostraré un poema del recull. Jas:

“Què és més important,
ser el que s’és
o saber-ho?

L’esclau es creu senyor i vota la dreta.
L’esclau aparca l’Audi al descampat
i dorm al ras, vetllant –no l'hi ratllessin.”

dimecres, 1 de febrer del 2012

La nyepa de la lliure elecció de llengua a l'escola



Que els pares puguin escollir la llengua d’escolarització dels seus fills, no és normal. No és un dret natural, ni positiu, ni figura a la Carta dels Drets Humans. Arreu del món, la llengua vehicular de l’ensenyament no la trien els individus, sinó la comunitat (la tribu, la nació). Tots els països normals –o que es volen normals– fan l’ensenyament en la llengua del país. Quan la gent d’una societat nacional perd de vista aquesta normalitat, malament rai.

Doncs bé, ahir el ministre d’educació espanyol, José Ignacio Wert, va dir que vetllaria pel dret [sic] dels pares a escollir la llengua vehicular de l’ensenyament a les comunitats autònomes on hi ha dues llengües oficials, que tenen les sentències a favor seu i que no en deixaran passar una. Però el fet és que n’ha deixades passar moltes. L’any passat, 125.953 alumnes valencians que es volien escolaritzar en català, no ho van poder fer, i a hores d’ara estan rebent classes en la llengua que no han escollit –i el senyor Wert, i el seu partit, ara en el Gobierno, no van tenir res a dir-hi.

Un cas concret és el de l’Anna, una catalana que viu a Gasteiz i que l’any passat no pogué escolaritzar la seva filla en euskera; ho conta en el seu ameníssim blog sobre Euskadi, Espiadimonis. Això que li ha passat a l’Anna els passa també a milers de pares i mares navarresos. I això que tant Navarra com Gasteiz estan governats pel partit del senyor Wert! I el mateix podem dir de tants pares gallecs, asturians, aragonesos i balears.

¿Lliure elecció de llengua a l’escola? El partit del Wert ho té claríssim: sí, si es tracta de desplaçar les llengües infames (sobretot el català); no, si el castellà s’ha de decantar per deixar respirar aquestes llengües. I el nostre president, en l’entretant, predicant emancipació sense independència, que és com postular l’allioli sense oli... Quanta llana, en aquest país! I que poc que abriga!