"Llum d'Irlanda" ja és a les llibreries

Llum d’Irlanda, el llibre de versos amb què Marcel Riera ha guanyat el Premi Carles Riba 2011, ja és a les llibreries –almenys a les llibreries que encara tenen llibres de poesia. Si la memòria no em falla, el títol primer del poemari era un altre: Les síl·labes molles. Qui té la feina de considerar aquestes coses va trobar que el títol no era prou envescador i el va fer canviar. Ja passa, això. Vet aquí un poema, el darrer del llibre, vejam què us sembla:

L’illa

Una agulla imperdible gegantina rodola

per l’espai, brillant com un satèl·lit, oberta

i apuntant amb l’extrem cap a una taca verda

que es veu allí baix, lluny, i que sembla una illa.

En el seu camí fosc l’agulla va enfilant

fragments de petits mons esvanits, meteorits

del passat, fins que es clava en un camp i es despunta.

I allí s’està, brillant i rovellada, erecta

com un menhir: Irlanda es diu; o no se’n diu.

Marcel Riera, Premi Carles Riba 2011

Nit de Santa Llúcia 2011, Barcelona. Marcel Riera Bou (Badalona, 1956) ha guanyat el Premi Carles Riba de poesia, que s'ha atorgat aquesta nit, juntament amb el Sant Jordi de novel·la i el Mercè Rodoreda de contes i narracions. El recull premiat, Llum d’Irlanda. Al badaloní (que de fa uns anys viu a Premià de Dalt) no li han calgut molts anys ni gaires títols per tocar el cel del Carles Riba. Com a poeta, Riera només ha publicat tres reculls de versos (dos de creació pròpia i una traducció). Tres tirades i a l’escambell. Arribar i moldre.

Riera s’havia estrenat amb Lluny (Viena, 2006), un poemari que conté trenta composicions que són talment pintura escrita o escriptura de pinzell, per tal com el poeta es capté com el pintor que planta el cavallet i pinta figures i paisatges. Les figures: Brodsky, Auden, Balthus, Edna O’Brien. Els paisatges: Potsdam, Sevilla, Edimburg, Bilbao, Venècia, Luxemburg, Noruega, el Danubi... Hi ha la vella Europa, l’elegia. Hi ha un diàleg permanent amb la tradició. I una  premonició: el “desamor i la rutina / no són protagonistes però van movent els fils / fins que la temptació d’estar sols deixa pas / al pànic que ens pren quan de veritat hi estem”.

Després va venir L’edat del coure (Viena, 2008; Premi Vila de Martorell de Poesia 2007). Riera fa en aquest volum un viatge cap a la seva infantesa i adolescència, viscudes a Badalona just abans de la industrialització i del creixement sobtat de la ciutat amb l’arribada de molta gent procedent del sud d’Espanya. L’autor no mitifica ni mistifica. Enyora sense nostàlgia. Evoca amb una mirada que vol acceptar-ho tot sense renunciar a res. Són uns versos que impressionen per la precisió del lèxic, per la nitidesa de les imatges que convoca, per l’exuberància de colors i d’olors, per l’eficàcia expressiva dels alexandrins.

Dos anys després, Riera publicà Finestrals (Labreu, 2009), la traducció catalana de High Windows, el quart i penúltim poemari de l’anglès Philip Larkin (1922-1985). El de Badalona adora aquell poeta cínic, decebut, rosegador, dretà, càustic, i és culpable d’encomanar-nos a molts aquest afecte. La traducció és excel·lent, esclar, perquè Marcel Riera en sap un niu, d’anglès, s'entén molt bé amb Larkin i és un versificador assertiu.

I ara arriba, llampant, Llum d'Irlanda, un llibre inspirat pels clàssics moderns anglosaxons. Una llum que ens arriba de lluny però sembla propera, la claror que desprèn una pàtria petita i partida, assetjada per un veí totpoderós, amb una llengua que és una illa dins una illa... Us endevino el pensament. Sí, és cert, Irlanda és una excusa per mirar Catalunya. Hi ha un paisatge que es contraposa a un altre, la memòria com a eina per bastir el present, el dolor pel pas del temps i sempre la llengua que permet identificar-se amb altres veus sense deixar de ser qui som. Aviat li clavarem queixalada, i segur que ens sentirem tractats com a persones intel·ligents.

Si voleu conèixer un poc millor aquest poeta que creix com una mongetera de rondalla, us diré quatre coses que li agraden –quan va fer els cinquanta, Marcel Riera va publicar una plaqueta on sortien totes les que se li van acudir. Vet-les aquí: l’ampolla de l’Anís del mono, buida; els botons de puny; les casetes de bany de fusta pintada; els confits roses i blau cel; el desembarcament de Normandia; l’Eclesiastès; els flocs olorosos al terra de les fusteries; les garotes amb cava (fins i tot sense); els Hispano-Suiza; el jersei de mariner de Picasso; la veu de l’Streisand; Wystan Auden, el millor poeta del segle XX; el xeviot; no comprar a El Corte Inglés, ni entrar-hi; l’olor de fum de llenya; els platillos; els qui callen quan no tenen res a dir; el ring-ring del timbre de les bicicletes… i milanta més.

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 21/12/2011)

'L'edat del coure', a Premià de Dalt

El Grup de Lectura d’Arts i Lletres de Premià de Dalt ha tingut la pensada de presentar en públic el darrer volum de poesia de Marcel Riera, L’edat del coure (Premi Vila de Martorell 2007), del qual ja vaig parlar en una nota anterior. Em va agradar molt. La presentació anirà a càrrec d’Enric Vila, i Riera llegirà alguns poemes, entre els quals n’hi haurà un parell d’inèdits, “més aviat maresmencs”, diu el badaloní fet premianenc. L'acte serà el divendres 31 d’octubre, sant Quintí -adreçador d'infants rebecs i ploraners- a les 20 h, a la sala de l’Orfeó de la SC Sant Jaume (al bell mig del poble, tocant a l’Ajuntament). Això sí: no prego, sinó que reclamo, de ser convidat a vi dolç i castanyes torrades. Jas un tastet de L’edat del coure, un llibre on el poeta passa comptes amb la seva infantesa:

“EXPLOSIONS

L’ahir ja se n’ha anat però el passat perdura
en la misericòrdia del món. Nosaltres no
som el model que cal seguir –prou que ho sabem–
i hauríem de tornar a néixer en aquest lloc
per refer de memòria el mateix camí ombrós.
Però el cel mai no s’enfonsa, per més que algú ho predigui
de tant en tant, i l’ombra intuïda de Deú –si
hi és, fins i tot si ens veu– no ens escolta.”

"L'edat del coure", de Marcel Riera

Hi ha llibres que, no saps bé per què, et cremen a les mans i demanen pas amb urgència -si tinguessin botzina farien una escandalera. Un sap del cert que, cedint, conjurarà la infelicitat d’esperar-los, i alhora intueix el regal d’unes hores felices. Amb L’edat de coure (Viena, abril 2008), de Marcel Riera, em passava això. I avui, que tenia més soledat que de costum, l’he llegit. I he descobert, en aquest segon llibre de versos d’en Marcel, un poeta exquisit.

Marcel Riera (Badalona, 1956) fa en aquest volum un viatge cap a la seva infantesa i adolescència, viscudes a Badalona just abans de la industrialització i del creixement sobtat de la ciutat amb l’arribada de molta gent procedent del sud d’Espanya. L’autor no mitifica, ni mistifica. Enyora sense nostàlgia. Evoca amb una mirada que vol acceptar-ho tot sense renunciar a res.

El poeta apel·la a la memòria, posa els records a treballar, reviu unes sensacions i reconstrueix uns escenaris que no han desaparegut de tot perquè rauen en un passat continu, germinatiu, com una rel que trenca l'asfalt en so de llum. Aliquis memorare debet (‘algú ha de recordar’) és el títol d’un poema que membra una inscripció enfondida a la pedra, en el qual “uns dits palpen la llosa amb la incredulitat de qui de sobte sap que ve de lluny”. El passat viu en el present si hom sap rescatar-lo de l’oblit. Operació cabdal, car dóna la clau de la continuïtat i per tant de la dignitat d’una gent, que som nosaltres. Al poema “La corda de la bóta”, un esbart de nens neden mar endins per ataüllar el campanar de l’església; l’esforç que han de fer els deixa exhausts, però tenen una corda on agafar-se, mentre al seu voltant les ones els gronxen “com campanes”. Ara no hi és, però “la corda encara tiba, no hi és i encara tiba”.

Els versos de Marcel Riera impressionen per la precisió del lèxic, per la nitidesa de les imatges que convoca, per l’exhuberància de colors i d’olors, per l’eficàcia expressiva d’uns alexandrins que transporten un món que esbatega. Francesc Parcerisas qualifica aquest poemari de “llibre bellíssim, madur, entenedor” (El País, Quadern, 26/6/08), adjectius que subscric. Però tot seguit sosté que el volum “no té altra pretensió que ensenyar-nos el poder –per ventura mig perdut– de les paraules”, i és en aquest punt que discrepo de Parcerisas. Riera clou el poema “Explosions” amb aquests mots: “hauríem de cuidar els grans com si es tractés de nosaltres mateixos”. Mots signífers que enclouen una pretensió prou més ambiciosa que la de fer demostracions de força.

Havent llegit L’edat del coure, el primer poemari d’en Marcel, Lluny (Viena, 2006), no romandrà verge gaires dies a la prestatgeria.