dilluns, 31 de març del 2008

En Sostres

Molt bona la columna d’avui d’en Sostres (“TV3, la de Zimbabwe”). Es veu que diumenge TV3 va informar de les eleccions a Zimbabwe –molt interessants, sí–, però no va dir un mot de la jornada electoral que vivia l’Òmnium. Conta que va trucar a “la nostra” –ehem!– per demanar explicacions i se’l van treure del damunt. Diu: «En això han convertit TV3 els socialistes: en un redactor de cultura que diu que “no és ningú” d’ell mateix; els responsables, de vacances, i si cal informen del que fan quatre negres al cul del món, però sobretot ni una paraula de res que tingui a veure amb la construcció nacional de Catalunya».

En Salvador Sostres és dual: és persona i personatge. Quan fa de persona, la clava. Quan fa de personatge, és impresentable i divertit, amb la qual cosa queda compensat. I sempre, sempre, és políticament incorrecte -normalment a fi de bé. Un diria –m’equivoco?– que en Sostres s’ha inventat un personatge que alena amb els seus pulmons però no és ell (com un ventríloc). Això ho fem tots. Tots ens inventem un personatge i vivim a través d’ell –un personatge que sempre és millor que la persona. (Si és pitjor, transgredim una norma i afaiçonem un ésser divertit i grotesc: un titella que fa riure en mans del titellaire. Art.)

Tot plegat és un joc perillós, perquè si es juga amb poca traça el titellaire pot esdevenir titella de la seva joguina. Qui domina aquesta tècnica en treu un gran rendiment (mireu Rubianes); qui no la domina, fa el ridícul (mireu Boadella). Jo penso que en Sostres se’n surt prou bé. De vegades el seu personatge s’assembla perillosament a ell mateix i sembla que l’hagi de devorar, però el frikisme tossut del putxinel·li sempre acaba salvant, per contrast necessari, la dignitat del titellaire.

Avui en Sostres no era personatge, sinó persona. I ha fet una columna d’aquelles que són per retallar-les, arxivar-les i recordar-les.

diumenge, 30 de març del 2008

Contra la felicitat

La felicitat em fa fàstic! -cosa que empitjora la percepció que en tenia abans, quan m’era indiferent. La culpa és del munt de llibres que d’uns anys ençà s’han publicat sobre el tema. En català: El laberint de la felicitat; Jesús, una guia cap a la felicitat; Els secrets de la felicitat; Com conquerir la felicitat millorant la personalitat; El viatge a la felicitat; Els camins de la felicitat; Podem arribar a la felicitat a través de la filosofia?... En espanyol: El libro de la felicidad; El viaje a la felicidad; Felicidad, La felicidad; Libro de la felicidad; El arte de la felicidad; La felicidad, desesperadamente… En anglès, ni en parlem. Em vénen ganes d’escriure’n un jo, de títol una cosa com ara No sóc feliç, i què? o Com no ser feliç i que t’importi un rave. Em faria feliç, escriure un llibre així, i és precisament per això que no ho faré.

La felicitat és un joc d’ous. Tens un ou i no ets feliç perquè en vols dos. En tens dos i no ets feliç perquè no sap què fer-ne. Saps què fer-ne, dels dos ous, però no ets feliç perquè te’n canses. Per tant, canvies el modus operandi dels ous confiant que més enllà hi haurà la felicitat… i resulta que no, que hi ha altres coses, però la felicitat, no. I penses que si amb l’únic ou que tenies haguessis fet una truita, n’hauries estat content i t’hauria fet profit, i demà serà un altre dia, tu.

Vet aquí, resumida, la meva teoria sobre la felicitat (que s’assembla a la de Voltaire: “Busquem la felicitat, però sense saber on, com els borratxos busquen casa seva, sabent que en tenen una”). Ho dic per si algú la vol recollir en el pròxim llibre sobre el tema, ni que sigui a manera d’apèndix. Me n’he empescada una, de teoria al respecte, perquè les persones assenyades que n’han fetes no m’acaben de convèncer. Deia Sartre: “Felicitat no és fer el que un vol, sinó voler el que un fa” (això no em va bé, perquè no vull pas el que faig). Diu el psicoanalista Jorge Bucay: “La felicitat és la certesa de no sentir-se perdut” (servidor no es pot sentir més perdut, així que tampoc no em va bé). Per això he concebut la teoria del joc d’ous. Si us abelleix, us en feu una truita i bon profit.

El mirall maltès

Els catalans tenim una sensibilitat ètica selectiva i escarafallosa. Sentim “ablació de clítoris” i cridem Aghhhh! Sentim “vexacions a Abu Graib” i cridem Aghhhh! Sentim “transvasament” i cridem Aghhhh! Està clar que els transvasaments no ens agraden.

Entesos. Però llavors ens hem d’espellongar d’altres maneres i assumir-ne els costos. Preservar íntegres els rius i gastar tota l’aigua que volem, no pot ser –d’això, a Mallorca se’n diu ‘malcriüm’. Això, tan ètic i tan estètic, de la “nova cultura de l’aigua” s’ha de traduir en hàbits casolans i en polítiques de país. Altrament, ens haurem de sentir una tirallonga d’improperis que a més seran veritat. Hi ha gent, en el món, que en sap un niu de gestionar l’aigua amb racionalitat, i que ens pot ensenyar quatre coses de profit. No cal anar gaire lluny.

Malta, és clar (i Gozo). Malta és una illa plana, lleugeríssimament ondulada, el punt més alt de la qual no supera els dos-cents metres. Josep Pla, que de jove s’agradà de rodar per les illes de la Mediterrània, fa una referència breu als recursos hídrics de Malta: “L’illa és pobra d’aigües, i la poca que recull, conservada generalment en grans cisternes, és salmàstica. A La Valletta, aquestes cisternes de pedra ocupen grans espais, de vegades places enteres de la vila. Pobra d’aigües, castigada de vents de l’Àfrica, de magres terrenys, la vida hi ha d’ésser fatalment molt sòbria”.

Aquestes grans cisternes que esmentava Pla ja no hi són: ara els dipòsits són fora dels nuclis urbans. A l’arxipèlag, els aqüífers donen per mantenir uns pocs safareigs i para de comptar. I resulta que l’illa de Malta és molt poblada (té una de les densitats demogràfiques més elevades d’Europa). ¿Com s’ho fan per abastar-se d’aigua? Fàcil: la treuen del mar i la dessalen, l’estalvien, se n’estan de camps de golf, i de piscines n’autoritzen ben poques. La companyia d’aigües de Malta aplica una mesura d’estalvi elemental: reduir la pressió de l’aigua que arriba a les cases. A la dutxa passa això que ens molesta tant: que raja poc i esbandir-se demana una mica de paciència –si t’ajups com una granota, de vegades el raig és més generós. Un maltès gasta un litre d’aigua per dutxar-se. És qüestió de fer-se’n a la idea. ¿O no és això el que volem dir quan diem ‘nova cultura de l’aigua?’. ¿Oi que no volem transvasaments? Doncs hem de poder i voler fer sacrificis: renunciar a regar els carrers, convertir els camps de golf en agres de secà o forests, encarir l’aigua de les piscines, i a casa rentar-nos les mans amb un rajolí modest. Recomano al conseller Francesc Baltasar un viatge d’estudis a Malta.

dissabte, 29 de març del 2008

Jugar-se la vida a l'N-II

No tinc cotxe. Visc a Llavaneres i faig feina a Arenys de Mar. Vaig i vinc amb bicicleta: de dilluns a divendres, nou quilòmetres d’anada i nou de tornada. M’agrada: em simplifica i a més està bé perquè bla bla bla. Però em jugo la vida. De vegades, camions d’espant em passen a un pam, o a menys –en alguns trams, el voral és inexistent. No em sento una persona normal: em sento un supervivent. Per ara.

De vegades, quan em costa centrar-me en el que faig, assajo un càlcul informal de les possibilitats que tinc de sobreviure, i me’n surten poques. I m’imagino colpit per un cotxe que va massa arrambat, em veig caure a terra i observo com un camió de mil tones em passa per damunt i em converteix en una pasta sangonosa que embruta l’asfalt. I em sap greu per la meva filla, que creixerà minvada de recursos i d’afecte. I em demano quant falta perquè això passi.

Si vaig bé de temps, tinc el recurs d’anar pel port Balís i enfilar el passeig dels Anglesos, a Caldes. Ho faig sempre que puc. Però tot seguit m’he d’incorporar a l’N-II, vulgues no vulgues. Fins a Caldes és una passejada molt agradable… que he d’interrompre a mig camí per entrar dins la ruleta russa.

Amb un passeig de Mar amb cara i ulls –no res de l’altre món: un passeig normal–, la meva expectativa de vida seria una altra. Em podria plantejar d’arribar a vell. Perquè això sigui possible cal traslladar (o suprimir) aquesta monstruositat que nom N-II, que ja ha fet moltes víctimes i que en farà més. I alliberar els peatges de l’autovia del Maresme. ¿Hi seré a temps?

dimecres, 26 de març del 2008

Esperant Pessoa

Plou. Espero Pessoa en el cafè Porta do Ceu, a la Lisboa baixa. M’ha assegurat que vindrà –feia una sornegueria amb els llavis, això sí–, però ja passen vint minuts de l’hora convinguda i no hi és. L’atmosfera del local està entelada per una boirina de vapors odorants. Hi ha vuit clients, quatre dels quals fan pinya en una taula. Al fons, un gran mirall amb marc de caoba ens repeteix. Un dels homes entaulats em clava els ulls i aixeca la veu:
-¿Que potser espereu Pessoa?
-Sí, ¿com ho sap? -faig, atònit.
-En feu la cara, com nosaltres.
-¿Vostès també esperen Pessoa?
-Sí, però no crec que vingui: cau un bon xàfec i la pluja l’espanta. Si té a bé de seure amb nosaltres, la farem petar i tal vegada, si el temps s’arregla…
Estic perplex, però accepto amb gust l’oferiment i ens presentem. Es fan dir Alberto Caeiro, Bernardo Soares, Ricardo Reis i Álvaro de Campos, per servir. Encaixo afablement amb tots, em faig servir un te amb llet i miro d'encetar conversa:
-¿Ho fa sovint, el senyor Pessoa, això de plantar la gent?
-Ho fa de vegades, però no importa –diu Caeiro.
-¿…? ¿Per què no importa?
-Perquè quan el senyor Pessoa ve, pensem el món, i quan no ve, tampoc.
-¿Oi que us heu embarbussat? –li faig notar.
-I ara! He dit just el que volia dir.
-Però… ¿de què parlen quan el senyor Pessoa hi és?
-No ho sé: parlem per oblidar –intervé Soares.
-¿Per oblidar què?
-No me’n recordo –somriu Soares.
Respiro fondo i els escombro amb la mirada. Busco somriures i no en trobo.
-¿Oi que vostès escriuen? –la veu em tremola.
-Adesiara –fa un.
-¿I què cosa escriuen?
-No ho sé –fa Soares, capcot–. Escriure és oblidar. La literatura és la manera més agradable d’ignorar la vida.
-Però vostès són aquí i viuen amb el consentiment de la vida…
Ricardo Reis alça el cap tot d’una:
-Erreu el tret, senyor… ¿com heu dit que us diuen?... ah, sí, Calsapeu. Nosaltres mortalment adquirim més vida que la vida i tenim doncs autoritat sobre ella.
-No m’aixequi la camisa, senyor Reis: la vida no admet cap autoritat al seu damunt; a tot estirar podem buscar-hi acords…
Soares m’interromp amb brusquedat:
-L’única manera d’estar d’acord amb la vida és estar en desacord amb nosaltres mateixos. L’absurd és el diví.
El te es refreda. Faig un esforç per contenir la irritació:
-Si renuncien a un acord amb vostès mateixos, impugnen tota virtualitat de coherència i obren la porta al caos.
Soares es regira com una escórpora:
-La coherència és miserable. Nosaltres establim teories, les pensem pacientment i honrada, sols per després actuar-hi en contra; actuem i justifiquem les nostres accions amb teories que les condemnen.
La pluja ha cessat. El cel s’ha buidat de núvols per omplir-se de llum grisa.
-No sé si el comprenc, senyor Soares –ombrós.
-Doncs anem bé. Si no fos incomprès, seria malinterpretat.
Me’l miro com es mira un ornitorinc vestit de núvia.
-Si de veres pensa això que diu, hauria de renunciar a tot.
-Prou. La renúncia és alliberament. No voler és poder.
Ensumo els efluvis del cafè desitjant que siguin droga.
-¿Qui és vostè, senyor Soares?
-Dec ser algú, certament, però no sé qui. Fa molt temps que no sóc jo.
-I vostès, ¿què li són a Pessoa? ¿qui són realment? –em giro cap als altres.
Tres veus sonen a l’uníson:
-Sóc + Em sóc + No sóc: m’improviso.
Perplexitat.
-Nosaltres som els altres –xucla el cigarret–. Però no hi som tots.
Alço les celles, una més que l’altra.
-De vegades som una gentada –intervé de Campos.
Davant la meva estupefacció, Reis em mira més del compte:
-¿Per què se n’estranya, si vostè també és els altres?
-Em sembla que s’equivoca: jo no sóc els altres.
-¿Ah, no? –de Campos obre molt els ulls–. Com que en som tants… L’altre dia vam conèixer el baró de Teive, l’Improductor, l'apòstata de les vanitats literàries; un senyor molt elegant i de poques paraules. Em pensava que potser el coneixeria.
Faig que no amb el cap.
El senyor Reis es compon el corbatí i m’enfloca, desafiant:
-I vostè… daixonses… Calsapeu, si no és els altres, ¿per què té tant d’interès de fer col·lotge amb el senyor Pessoa?
-El vaig conèixer fa temps; és un escriptor que admiro i…
-¿Admirable, Pessoa? Quina pocasoltada! Si no té res a veure amb Horaci ni amb Homer!
-¿Cal, que hi tingui a veure? –m’he ofès.
-I és clar! Al poema més petit d’un poeta hi ha d’haver alguna cosa que indiqui que Homer ha existit.
-¿I Horaci? –aprofito el flanc descobert.
-Mestre, són plàcides totes les hores que aquí perdem quan en la pèrdua, com en un gerro, hi posem flors.
M’alço de la cadira i vesso els ulls per la finestra i el carrer no hi és.
-¿Que vindrà, el senyor Pessoa? –faig, amb veu cansada.
-Pessoa s’agrada de participar en les nostres tertúlies; li plau pensar amb les nostres emocions i sentir amb els nostres pensaments. Quan no hi és de cos present, hi és la seva ànima.
-Així, ¿no el coneixeré mai?
-Si persevereu, coneixereu la seva ànima.

dimarts, 25 de març del 2008

Nacionalismes que fan clic

¿Us en recordeu, de quan ens volien ofendre amb la cantarella que el nacionalismo se cura viajando? I resultava que els catalans érem els ibers més viatjats de tots. No colava. Després s'hi van esforçar més i declamaven que "el nacionalisme és un interruptor que apaga la intel·ligència", i que és això el que ens fa tontets. Vet aquí una teoria digna de ser considerada. Vet aquí, també, un insult propi dels espanyolistes cultivats, el tipus de gent que llegeix però no perd el temps amb la literatura catalana, aplaudeix a les totes Boadella i ha passat de votar PSC-PSOE a votar Ciutadans. Vet aquí un insult injust -no es pot matar tot el que és gras- que, bo i així, il·lumina una veritat. Perquè de vegades és així: hi ha nacionalismes que entelen la intel·ligència i impedeixen de veure-hi. És el cas del nacionalisme espanyol dels espanyols residents a Catalunya.

Efectivament, Espanya fa clic en el cervell dels hispanocatalans i… funciona! Vull dir que la capacitat d’anàlisi s’apaga i s’encén l’adhesió visceral a una identitat nacional poderosa. Hom perd de vista els interessos immediats i resta enlluernat, literalment paralitzat, per la lluïssor de la inacabable bandera espanyola que oneja a les pantalles de la tele. Espanya fa clic i ja no hi ha dèficit fiscal, tu; els trens no van però és normal; i està bé pagar el bitllet de l’AVE més car que a Espanya; mitja Barcelona queda durant dies sense llum i no passa res; la manca d’inversió de l’Estat ocasiona molèsties que al capdavall són irrellevants –no s’han de treure les coses de mare; i si trinxen l’Estatut és que a Madrid saben bé prou el que es fan –nosaltres no hi entenem…

Sí, és cert. Hi ha un nacionalisme que fa clic i apaga la intel·ligència, un nacionalisme que posa la bandera davant la realitat i la realitat desapareix (o queda reduïda a poqueta cosa al costat de l’enormitat de la bandera). És el nacionalisme que ha guanyat les eleccions del 9 de març.

Un altre Benet, si us plau

Pocs dies després de la mort de Palau i Fabre i de l'abat Cassià Just ens deixa Josep Benet. És impossible digerir tantes pèrdues en tan poc temps. Benet era un advocat que feia d’historiador per manca d’historiadors. També va ser un català que feia de patriota per manca de patriotes. Un geni caparrut que tapava forats amb esperit de lampista i amb entrega de sant. Un home lúcid entre orbs.

Quant al primer punt, Benet deia que “aquí hi havia tan pocs historiadors d’història contemporània de Catalunya que […], si volies llegir un llibre sobre la gran majoria dels esdeveniments de la història del nostre país, l’havies d’escriure tu mateix. Per exemple, feia trenta anys que havia començat l’intent de genocidi cultural contra Catalunya i encara no hi havia ni un sol llibre publicat sobre aquest fet tan important. […] Quan algun periodista o historiador estranger s’interessava per aquest fet, havíem de confessar, avergonyits, que no hi havia cap obra que el tractés.”

Benet és autor de llibres imprescindibles, alguns dels quals escrits i publicats en condicions heroiques. Us parlaré només d’un: Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco. Ben pensat, no us en parlaré. Deixaré que ho faci el mateix Benet: “[aquesta obra] Fou acabada de redactar l’any 1972. L’any següent era publicada a França per les Edicions Catalanes de París, dirigides per qui escriu, una editorial promoguda per un petit grup de catalans de l’interior: Albert Manent, Jordi Pujol i Josep Benet. De l’edició se’n féu un tiratge de 4.500 exemplars. El llibre fou presentat com una obra col·lectiva d’un clandestí Institut Català d’Estudis Polítics i Socials de Barcelona, malauradament inexistent, per tal de no facilitar orientació a la policia franquista sobre la personalitat de l’autor únic. L’ajut econòmic rebut per a la redacció i la publicació de l’obra fou atribuït, en una nota preliminar que contenia la primera edició, “als patriotes catalans residents a Amèrica”. Tampoc no era cert. L’ajut procedí totalment de l’interior de Catalunya.

L’obra suscità tot seguit molt d’interès. Foren molts els catalans que en els seus viatges a l’estranger l’adquiriren i, arriscant-se, l’introduïren clandestinament a l’interior. També foren molts els que aconseguiren d’adquirir-la a les llibreries de l’interior que la venien de sotamà, gràcies a les entrades massives del llibre que es feren, clandestinament, a través de la frontera, per grups de benèvols i coratjosos col·laboradors. […] El resultat de tot això és que avui el llibre és exhaurit" (Josep Benet, “Mots preliminars a la reedició de 1978”).

El 1974, Benet encara havia de publicar amb pseudònim, a París, els dos volums de Marxisme català i qüestió nacional catalana, que apleguen textos de dirigents, militants, periòdics, moviments i partits polítics marxistes. Un recull que per si sol ja deixava en ridícul Jordi Solé Tura i la seva pintoresca teoria sobre el caràcter burgès del catalanisme. Vet aquí el patriota.

Home lúcid, he dit també. Vegeu l’advertiment que Benet feia públic el febrer d’enguany: “Catalunya es troba en una situació insòlita, en una cruïlla decisiva. El President de Catalunya és membre destacat de l’òrgan executiu del PSOE, identificat amb les directrius i doctrina espanyoles, i és president no pels vots del socialisme català, sinó pels d’ERC i ICV. Un despropòsit nacional”. No ha de sorprendre, doncs, que Benet donés suport públic a Duran en les passades eleccions espanyoles.

Queda la seva obra, amb el primer volum de les seves memòries, que apareixerà a l’abril: De l’esperança a la desfeta (1920-1939). Però ens calen més Benets.

Misèria cultural a Catalunya

O cultura en quarentena, que vol dir 40 euros per persona. El conseller de Cultura de la Generalitat de dalt, Joan Manuel Tresserras, va posar el crit al cel fa uns dies: el Govern de Catalunya gastarà en Cultura, segons el pressupost del 2008, 40 euros per persona. Se’n queixava, clar, perquè és poc. Jo també ho veig, que és poc, però m’he pres la molèstia de contrastar la dada amb el pressupost de Cultura d’altres països.

Poca broma, que no és fàcil: amb els pressupostos d’Escòcia, Euskadi i Madrid no me n’he sortit –algú s’hi atreveix? Però sí que he trobat les dades de Galícia i de Gal·les, que basten per fer-nos una idea de la indigència cultural en què vivim els catalans. Fets els números, obtinc que Galícia gasta en Cultura 49 euros per persona; i Gal·les, 68,7. (Em baso en els pressupostos de la Xunta de Galicia i del Welsh Assembly Government).

En Tresserras té mitja raó i mitja desraó. Té raó perquè amb xavalla no es va enlloc. Té desraó perquè el seu partit, ERC, ha pactat els pressupostos amb els seus socis de govern i ha donat els números per bons. Sigui com sigui, els 40 euros perhom ens situen en el Tercer Món cultural i fan inevitables dues lectures. En primer lloc, el pressupost de Cultura es ressent també del saqueig fiscal que pateix el país –i això és greu. En segon lloc, la migradesa dels números assignats a Cultura ens diu que la cultura no és una prioritat per al Govern de Catalunya –i això encara és més greu.

És molt greu perquè el fet nacional català és un fet de cultura; perquè desinvertir en cultura és propiciar la desintegració de Catalunya. A casa nostra, la cultura és identitat i la identitat és nació. Abandonar la cultura és desfer la nació. Així de senzill i de clar. I així de coherent si pensem que el Govern dit autònom està pilotat per un partit que té com a objectiu primer la desnacionalització de Catalunya. ¿Que ara en Tresserras fa ais i uis? Haver-ho pensat dues vegades abans de fer govern amb segons qui.

dilluns, 24 de març del 2008

Els adolescents segons Pessoa

Hi ha dues menes d’adolescents: els infeliços que es fan els feliços i els infeliços que no se n’amaguen. El nom ja ho diu: adulescens, nens que pateixen perquè volen ser o semblar grans i no en saben. L’adolescent viu en una cruïlla d’esquinçaments dolorosos: el que hi ha entre el nen que no mor i l’adult que no neix, entre la consciència i la irresponsabilitat, entre els amics i els pares, entre la intel·ligència i la inexperiència. Tants esquinços fan de l’adolescent un ésser hipersensible, trencadís i a voltes intractable, un drama que riu. Per això és tan difícil treballar amb ells, o fer que treballin, o ajudar-los a pensar. Fan patir, perquè no estan preparats per entomar segons què i fa por pensar que potser contribueixes a agreujar els seus desequilibris –ben mirat, no hi ha perill, perquè l’ascendent que el professor té sobre el jove és nul.

Pessoa parla del darrer esquinç en els termes següents: “En la joventut som dos: hi ha en nosaltres la coexistència de la nostra pròpia intel·ligència, que pot ser gran, i la de l’estupidesa de la nostra inexperiència, que forma una segona intel·ligència inferior. Només quan arribem a una altra edat es produeix en nosaltres la unificació. D’aquí l’acció sempre tosca de la joventut –deguda, no a la seva inexperiència, sinó a la seva no-unitat” (Llibre del desassossec, 104).

Els que tractem a diari amb adolescents captem amb molta claredat aquesta dissociació. En un institut de 500 alumnes hi ha 1000 alumnes. Un són dos. Quan tractem un grup nombrós d’adolescents, es descorda una mena de tsunami humà i pren forma davant nostre una ànima adotzenada que està disposada a tot menys a una negociació pacífica i racional. En canvi, en privat els adolescents són humils, amables, honestos i sovint intel·ligents. És en grup que es transformen, el seu criteri es fon i la seva identitat personal es dilueix.

Suposo que heu copsat la mala bava que hi ha en l’apreciació de Pessoa. En els adolescents, l’intel·ligent i l’estúpid es barallen; en els adults han fet un pacte –sempre avantatjós per a l’estúpid.

diumenge, 23 de març del 2008

País d'incultura

De vegades, en el discórrer de les hores que empenyen els dies, ensopeguem amb una petita anècdota que equival, ella sola, a tot un assaig sociològic o antropològic. Són detalls significatius que diuen, amb poques paraules, allò que aparentment en demana moltes.

Ahir em va passar. M’estava en el sofà llegint Pessoa i la Francina va posar el 3/24 per veure (i sentir, i llegir) les notícies. I és clar, per molt que t’hi reneguis, adesiara la pantalla et xucla la mirada. I en un d’aquests esbatecs d’ulls entreveig la cua d’un text que parla de les vendes d'un llibre (l'últim Harry Potter, em sembla) en català i en espanyol; ha estat una visió fugaç, però m’ha semblat llucar que el volum de vendes de les dues traduccions és molt i molt dissemblant. Abandono Pessoa a la lleixa i estic pendent de la tele, esperant que la notícia reaparegui i la pugui llegir bé.

Sort que m’espero d’assegut, tu. Per la cinta transportadora de paraules transiten deu, vint, trenta vegades, les mateixes notícies: el pare i el fill morts en un barranc, la pobra dona de Xixona apunyalada, borses amunt i avall, no sé què de Ronaldinho, en Carretero que es veu de president d’ERC, en Bush que l’Irak molt bé… La notícia cultural que m’interessa no treu el nas ni per casualitat. No demanem res de l'altre món, com ara l'estat de vendes de la poesia de Iehuda Amikhai en català..., i ara! Acabem els menuts i anem pel sopar.

Conclusió: la cultura no interessa, tampoc en el 3/24. M’interessa a mi, i a la Francina, però no som ningú. Som d’un país fet de cultura en què la cultura no compta. I això que la Gabancho diu que, per al gruix de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona, TV3 és una televisió "intel·lectual” i per això no la veuen. Caram. Si TV3, Canal 33 i 3/24 estimen la cultura, pobra cultura. Davant nostre s’obre un futur esplendorós.

dissabte, 22 de març del 2008

Una pega de la democràcia

La democràcia és un bé comú, d’entrada és virtuosa i desitjable, i de moralitat poc dubtosa. Però, com tot en el món, té les seves pegues. Una és molt grossa: i és que la democràcia premia la vulgaritat, la demagògia, el populisme i l’estupidesa. La cultura de baix nivell és democràtica perquè fa majories; la cultura de qualitat, no.

Pessoa ho deia molt millor que jo: “Cap idea brillant aconsegueix entrar en circulació si no és afegint algun element d’estupidesa. El pensament col·lectiu és estúpid perquè és col·lectiu: res no passa les barreres del col·lectiu sense deixar-hi, com a peatge, gairebé tota la intel·ligència que porti” (Llibre del desassossec, 104).

La democràcia és Ana Obregón i no Goethe; és Gran Hermano i no pas Diderot; és Escenas de matrimonio i no Proust; és Lecturas i no Serra d’Or; és Francisco Camps i no Eliseu Climent. Em sembla que m’explico, no? Democràcia és ensenyar l'arengada i amagar el rap; és l’ESO contra el batxillerat; és sacrificar la qualitat a favor de la quantitat. Però és que, a més, en societats mediàtiques i mediatitzades com la nostra, democràcia són els canals de la tele: tants canals → tanta capacitat de construir imaginari → tants vots. De qualsevol cosa en diuen democràcia.

L’alternativa és la tirania il·lustrada, el despotisme de la intel·ligència. (Només televisions públiques i programació cultural a rajadoll, per entrendre’ns.) Autoritarisme cultural, polític i econòmic. ¿Què és pitjor? No estem pas obligats a triar. Es pot ignorar la qüestió i avall que fa baixada. És el que fa –legítimament– la majoria. I els esperits elevats poden abdicar de tota traça d’humanisme, abraçar la misantropia i cultivar el plaer i la sensibilitat d’una minoria distingida; refugiar-se en la torre d’ivori (estil Jeroni Zanné), reconstruir l’aristocràcia (estil Hèctor Bofill), o lliurar-se a tota mena d’orgies físiques i espirituals i rebentar (estil Sade).

L’autovia Zanné-Bofill-Sade és la que em fa més el pes, però no deixa de plantejar-me un problema. Si percebo amb força que aquesta és la millor opció (per a mi), ¿per què no l’assumeixo amb totes les conseqüències? Fàcil: per comoditat i per covardia. La dona m’engegaria si li proposés una orgia física amb (per dir un cas) la seva millor amiga. I vull que em duri, caram.

divendres, 21 de març del 2008

Dia mundial de la poesia

Avui és el Dia mundial de la poesia. És una pensada de la Institució de les Lletres Catalanes i d’UNESCOCat. No sé quina és l’efemèride que serveix d’excusa, però m’és igual. Em sembla molt bé, perquè la poesia és important. La poesia enriqueix l’avenc animat que som les persones, fa de les nostres vísceres fibra sensible, ens fa créixer per dins (fa brostar branques i fulles i flors), i és un tractat de pau amb nosaltres mateixos.

La poesia és moltes coses i és indefinible. Per a Apollinaire, poesia és creació. Per a Jordi Llovet, tota enunciació que posa l'accent sobre la forma del missatge és poètica. Per a Riba, poesia és l’art de fer necessaris els signes als segles i els segles als signes. García Lorca es reconeixia inhàbil per parlar-ne, car “un poeta no pot dir res de la Poesia”. Per a Frost, és una emoció que busca el seu pensament, el qual, al seu torn, busca les seves paraules. Per a Valéry, tota claror sobre aquesta mena de qüestions continua essent individual. Per a Maritain, és “aquesta endevinació de l’espiritual en el sensible”. Per a Eliot, la poesia no és un alliberament de l’emoció, sinó un defugir l’emoció. Per a Palau i Fabre és un boig que, un cop pres i fermat, hom no sap ben bé de què acusar-lo davant el tribunal. Per a Joan Margarit, la poesia és la reproducció d’un ordre perdut, una temptativa per recuperar el sentit i la força de les paraules. Un servidor només hi afegiré que la poesia és un exorcisme, i que escriure poesia és donar la paraula i el pensament a les sensacions. I res més. I molt més.

Bé. Com que representa que avui és un dia especial per a la poesia –la poesia se’n riuria, si pogués parlar–, excepcionalment, sense que serveixi de precedent i exposant-me a un greu ridícul, us mostraré un dels meus poemes:

VESSAMENT

Escriure poesia
és fer testament.
És la desesperació
que sua, cansada
de desesperar,
i supura paraules
que no saben estar,
ni callar, paraules
seques, paraules
que amb prou feines
saben dir.

dijous, 20 de març del 2008

Atreveix-te a pensar diferent

Aprèn a pensar i atreveix-te a pensar diferent, i seràs lliure. No sé si seràs tu, o jo o ell, perquè no sé què volen dir ni quin abast tenen aquestes abstraccions. Però si ho fas començaràs a tenir relleu: una topografia identificable, una geografia pròpia. Llavors seràs apte per a exercir de referent, si t’abelleix ser-ho. Sobretot, seràs lliure amb una llibertat infrangible que mai ningú no et podrà prendre. Fes cas a en Terricabras. I deixa't seduir per aquest llibre.

Un altre catalanisme és possible... i probable

El del PSC, és clar! Mireu a quina hora us ho dic… En la darrera pugna electoral (que es plantejava contra el PP), és el PSC qui s’ha currat la imatge de partit catalanista útil, eficient, alegre, potent, integrador i segur que em deixo coses. Només és un miratge, d’acord, però en el mercat això és el que es ven i es compra: imatge. Poc importa que la realitat la desmenteixi, perquè la realitat no compta. I els partits que fins ara tenien el pedigree catalanista… cap als pols a passar fred! (CiU al pol nord i ERC al pol sud, no fos cas, que si els ajuntem s’escalfaran a hòsties).

Recordo la famosa enquesta del CIS de l’any 2001. Una pregunta era (cito de memòria) “Graduï de 0 a 10 la intensitat del seu nacionalisme (català), entenent que 0 és nul·la i que 10 és màxima”. Doncs bé, la majoria es va situar entre el 4 i el 5, índex en el qual també convergia la mitjana de totes les respostes. Ara pregunto: ¿quin partit polític és percebut avui com a clar poblador d’aquesta zona? Resposta correcta: el PSC-PSOE.

El PSC ha assolit la centralitat política no només en l’eix dreta-esquerra (se situa entre IC-EUiA i PP), sinó també en l’eix catalanisme-espanyolisme (està entre ERC i PP). Una doble centralitat que converteix aquest partit en el PSC-Arreu, el PSC-Tot, el PSC-Déu. Avui, cada català viu a ca seva i el PSC a la de tots.

El catalanisme del PSC és el que triomfa: sembla que s’encara al PP; defensa la immersió lingüística de mentida que hi ha ara; està en una posició immillorable per impulsar l’Estatut; té vint-i-cinc diputats al Congrés que podrien reclamar un millor finançament i més inversions per a Catalunya; hi ha en Castells, que encarna el súmmum de la reivindicació quan parla de números amb Solbes; programa cosetes catalanes en els grans ajuntaments on governa… i a més a més té empatia amb la nova immigració! El guisat postnacional de Montilla ja és a taula, i l’àpat consisteix en una trista regió espanyola amb el permís d’ERC. És el catalanisme que ve, enganxat emocionalment a Espanya ben al marge del maltractament constant que aquesta ens brinda. El catalanisme dels anyells. La graciosa dissolució de Catalunya com a país.

Si no comet errors, el PSC es berenarà Catalunya com el PP s’ha berenat el País Valencià. I si CiU i ERC no espavilen, acabaran menjant bacallà cru en dos iglús –l’un ben apartat de l’altre.

dimecres, 19 de març del 2008

Genocidi cultural al Tibet

Aquests dies se’n parla molt, del genocidi cultural al Tibet, però se’n diuen poques coses. El Dalai-lama l’ha denunciat de nou, però no ha entrat en detalls. Sobretot, la premsa diària no és explícita. ¿Què passa? ¿Que potser la pressa per “informar” no deixa temps per documentar-se? ¿Que el tema no interessa més enllà del titular cridaner? ¿Potser fa por que a algú li pegui per –aaaaghh!– comparar? ¿Potser hi ha massa interessos al voltant de les Olimpíades de Pequín? És evident que els diners d’uns pocs demanen el silenci de molts.

Mentre espero respostes, us en diré quatre de coentes. A finals dels anys 80, les autoritats xineses van començar a considerar la devoció del poble tibetà cap al Dalai Lama i el budisme nacional com la causa principal del creixent nacionalisme tibetà, i per tant com una amenaça per al Partit Comunista (PCX) i la unitat de la Xina. El 1994, el Tercer Fòrum sobre la Labor (sic) en el Tibet es va comprometre a soscavar la influència del Dalai-lama i del budisme i de promoure la fidelitat al PCX, i es va dissenyar un programa de reforma (sic) cultural. A saber, la Revolució Cultural de Mao, reeditada contra la cultura tibetana. El Fòrum recomanava el següent:

“Hem d’ensenyar i guiar el budisme tibetà perquè es reformi a si mateix. Hem de reformar totes aquelles lleis i rituals religiosos perquè s’adaptin a les necessitats del desenvolupament i l’estabilitat del Tibet i a una societat socialista. D’entrada, hem d’acabar la construcció desmesurada de monestirs i convents i estroncar el reclutament de monjos i monges. […] Hem de destapar el veritable rostre polític que el Dalai amaga rere la màscara religiosa i impedir, a tota costa, que els monjos i les monges en els monestirs de la nostra regió es deixin influir per la camarilla (sic) del Dalai…”.

CONTRA LA “CAMARILLA” DEL LAMA

Aquestes recomanacions foren la base de les campanyes d'Educació Patriòtica, Civilització Espiritual i Colpejar fort que es van imposar en el Tibet el 1996. Es tractava, d’una banda, de minar la religió, la cultura i la llengua tibetanes, i, d’altra banda, d’eradicar la influència del Govern Tibetà a l’Exili. Les autoritats deien que els monjos i les monges s’havien convertit en “l’esca dels disturbis” i que els monestirs i convents eren “el focus i el brou de cultiu per a les activitats secessionistes de la camarilla (sic) del Dalai en el Tibet”.

Les autoritats xineses van incrementar el control governamental sobre totes les institucions religioses, establint uns “Comitès d’Administració Democràtica” (sic) i unes “Unitats de Treball per a l’Educació Patriòtica” a cada monestir i convent. Un dels objectius de la segona campanya sobredita era “identificar i eliminar la influència del Dalai en el camp espiritual”. Es prohibí la possessió i la divulgació de publicacions “secessionistes”, i es prohibiren els ensenyaments espirituals fora dels recintes monàstics. Hom no podia fer-se monjo o monja si no era “aprovat pel Govern”. Els monjos van ser obligats a bescantar el Dalai Lama i a jurar lleialtat al Partit Comunista; els que s’hi resistien eren arrestats o expulsats del convent -que a voltes era clausurat.

El Centre per als Drets Humans i la Democràcia (TCHRD), amb seu a Dharamsala, ha documentat 541 arrests (amb nou morts sota custòdia) entre 1996 i 1999, i 11.388 expulsions en el mateix període. Aquests anys van ser tancats alguns monestirs i convents “antipatriòtics” (com el de Sandrupling), i d’altres encara van ser enderrocats (com el de Shongchen). Mentre això passava, l’agència oficial xinesa, Xinhua, anunciava una “edat d’or” per a la religió tibetana i afirmava que hi havia més monestirs que deu anys enrere.

CONTRA L’ARQUITECTURA TIBETANA

Ni l’arquitectura s’ha salvat de la determinació xinesa d’esborrar la cultura tibetana del mapa. A finals de 1996, al nucli antic de Lhasa es derrocaren 350 dels 600 edificis històrics (entre ells el Palau de Tromsikhang, del segle XVII, sense que els clams de la UNESCO n’hagin evitat la demolició). ¿Us imagineu que el Govern espanyol enderroqués d’una tacada la Sagrada Família, l’església de Santa Maria del Mar i tot Gaudí? Doncs això.

CONTRA L’EDUCACIÓ

Pel que fa a l’educació, l’únic objectiu del Govern Xinès ha estat, fins als anys 80, assegurar la lleialtat dels tibetans cap al Partit Comunista Xinès. I entre 1980 i 1989, a pesar de les bones intencions enunciades pel Govern, es tancaren (per falta de finançament!) més del 62% de les escoles primàries de la República Autònoma del Tibet. El 1994 Pequín restablí l’educació obligatòria per avençar en el seu projecte colonial, obligant però els pobladors rurals a finançar la seva pròpia educació. Però com que la majoria dels tibetans viuen en àrees rurals i no podien afrontar les despeses escolars… no anaven a escola. Resultat: a la ciutat de Chamdo (situada en una de les regions més riques del Tibet) la taxa d’analfabetisme i semianalfabetisme és de 78,8% -dada que les autoritats neguen, és clar.

CONTRA LA LLENGUA TIBETANA

El 1987, el Congrés Popular de la Regió Autònoma del Tibet (RAT) aprovà una legislació que feia del tibetà l’únic idioma d’instrucció a les escoles primàries, estipulava que el xinès no havia d’introduir-s’hi fins a l’edat de nou anys, i prometia que el tibetà seria la llengua dels col·legis secundaris i la majoritària a la universitat abans del 1993. Bé, no? Doncs les coses no van anar així, sinó talment al contrari. Per què? Perquè les autoritats xineses volien i volen exterminar la llengua tibetana, i ho fan, i els és ben igual el que diguin les seves pròpies lleis. (¿Que us sona, això?)

A pesar de la retòrica del 1987, diu el catedràtic Dungkar Lobsay, “en realitat s’usa el xinès a tot arreu com a idioma de treball”, i adverteix que “sense persones educades en tots els sectors, capaces d’expressar-se en el seu propi idioma, els tibetans correm el risc d’ésser assimilats”. Un altre erudit tibetà, Dherong Tsering, publicà a principis dels 90 un informe on concloïa que, “dels 6.044 tibetans funcionaris i membres del Partit en els nou districtes que constitueixen la Prefectura Autònoma Tibetana de Kanze, només 991 sabien llegir i escriure el tibetà; també constatà que la majoria dels vint-i-cinc estudiants en una aula de Dhartsedo no era capaç de parlar el tibetà en absolut. I n’apuntava tres raons: 1) la política xovinista de Pequín, que accelera el procés de ‘sinització’; 2) la idea que l’idioma tibetà és inútil en la pràctica, i 3) el complex d’inferioritat que arronsa els tibetans. (Quines coses més insòlites, oi?)

La situació encara es va deteriorar més el 1997, quan el vicesecretari del Partit a la RAT, Tenzin, decidí convertir el xinès en idioma obligatori per als estudiants tibetans des de l’escola primària. La política xinesa de minar la llengua i cultura tibetanes es du a terme a totes les regions del Tibet (no només a la RAT), i ho fan a la descarada. En una reunió del Congrés Popular de la Xina, el març del 2000, el secretari del Partit Comunista per a la província de Sichuan (Tibet Oriental) proclamà que l’ensenyança del tibetà a les escoles era “malbaratar els recursos governamentals”. En menys d’una dècada la legislació de 1987 havia estat revocada.

El 1996, Khenpo Jigme descrivia molt bé la situació: “En realitat, l’idioma tibetà no té cap utilitat en el Tibet d’avui. Per exemple, si una carta tingués les senyes escrites en tibetà, no arribaria a la seva destinació ni tan sols al Tibet, i molt menys a fora. Si un es desplaça i no sap xinès, no entendrà l’horari dels autobusos ni llegirà el número del seient al seu bitllet. Fins i tot si hom ha de buscar un hospital o una botiga a la capital d’un comtat o en una ciutat, saber tibetà no serveix de res. Una persona que només parli el tibetà tindria dificultats fins i tot en comprar els articles més bàsics”. Jigme, a més, ens ennova que “en el Tibet són comptats els col·legis on es pot estudiar la llengua i la cultura tibetanes”, i ens parla de “casos preocupants, a les ciutats i a les capitals dels comtats, de persones que no poden parlar el tibetà bo i essent els seus pares tibetans; i assevera que “els funcionaris tibetans no parlen un tibetà pur; una cinquena part o dos terços dels mots que usen són xinesos: de manera que els tibetans del carrer no els poden entendre”.

Els testimonis de Lobsay, de Jigme i de molts altres -ja ho veieu- són la crònica d’una extinció planificada. I els paral·lelismes amb el català són inquietants –plasss! (calbot): ai, perdó, que he comparat sense voler!

CONTRA LA CULTURA “INCORRECTA”

Com feien els censors franquistes, el govern titella del Tibet també ha tingut cura d’eliminar tota forma de cultura considerada “incorrecta”. A finals de 1996 es va prohibir a la RAT una obra de teatre històrica i una guia turística. La peça dramàtica, Secrets del Palau de Potala, i la seva versió cinematogràfica, contenien escenes del Cinquè Dalai-lama rebut per l’emperador xinès Shunzi sense fer el kow-tow (la reverència tradicional). La guia sobre el palau de Potala també va ser prohibida perquè contenia un retrat de Sangye Gyatso, regent del Cinquè Dalai-lama i un gran estrateg polític de l’època.

Ho deixo aquí, que ja m’he allargat prou. Podeu trobar informació abundant i de qualitat sobre el Tibet al web http://www.tibetcat.com/ .

dimarts, 18 de març del 2008

Soliloqui madrileny en català

La meva consciència és el centre del món, el quilòmetre zero de l’univers. ¿Què és la realitat extensa, sinó el desplegament de la meva percepció? Es veu net i clar com que jo sóc aquí, nítid, i els altres són allí, esborradissos. I és de calaix que la meva nitidesa ha d’arribar allà on arriba la meva jurisdicció. És molt bo d’entendre. Tan senzill és, que no cal ni pensar-hi. Tan simple, que parlar-ne és una impostura. Tan fàcil, que fer-ho complicat té delicte.

Qui ho discuteix mostra la seva mala fe i esdevé un sediciós que mereix càstig o morrió, atès que pertorba l’ordre natural de les coses. ¿Per què les perifèries han de ser brolladors de dissidència? ¿Què els costa, acatar l’autoritat que emana del centre? Si jo els penso a ells i ells no se sap què pensen, ni se’ls entén quan parlen, ¿com gosen desafiar el far que els dóna llum?

Cal protegir els bojos de la seva bogeria, pel seu bé i pel bé de tots. Si el desfici de ser els du a no saber estar, els privarem de ser i estaran, i se n’estaran de segons què. Si s’obstinen a ser oli damunt l’aigua, seran oli deixatat i agrumollat, greix inútil, porqueria esparsa que sura després d’un naufragi. ¿Qui s’han cregut que són?

dilluns, 17 de març del 2008

Instituts i presons: les 7 diferències

D’un any ençà he conegut tres educadors de presons. Es veu que és una professió a l’alça. Tots tres tenen tarannàs distints i expectatives diferents, i no valoren igual la seva feina; però estan d’acord en un punt: podent treballar en una presó, no ho faran en un institut d’educació secundària (IES). Ho tenen claríssim.

El curs passat un d’aquests educadors va fer un mòdul de pràctiques en el meu centre. Havia de passar unes poques hores diàries amb els alumnes que se’n diuen conductuals (o sia, els que es porten molt malament). Va ser un xoc. Va quedar esgarrifat. “Mai més”, va dir, “a mi que no em treguin del meu estimat centre penitenciari!”. I se n’hi va tornar, content de tornar-hi. Els altres dos educadors haurien reaccionat de manera similar. I és que saben molt bé que entre un IES i una presó hi ha diferències substancials, que potser es podrien resumir en set. Vet-les aquí:

1) En una presó s’hi estudia; en un IES, no.

2) En una presó s’hi pot fer classe perquè els alumnes escolten, callen i no es mouen; en un IES no s’hi pot fer classe perquè els alumnes no escolten, no callen i no paren quiets.

3) A la presó es palpa en l’ambient l’interès per aprendre; en un IES, no. Allí, la ciència, la gramàtica i la funció docent inspiren un respecte; aquí, no.

4) Els passadissos de la presó són endreçats, quasi noucentistes; els d’un IES són el laberint de les hordes.

5) El pati de la presó és un espai tranquil i amable; en un IES, és un lloc desapacible on fàcilment et pot ploure una escopinada.

6) A la presó s’agraeix la feina del docent i és improbable patir escarns i vexacions; en un IES és més que probable.

7) En una presó, l’equip directiu no ha de gestionar gaires conflictes entre interns; en un IES, la direcció està col·lapsada pels constants problemes de disciplina.

¿Ho enteneu, ara, per què els educadors de presons estan tan contents de ser on són?

diumenge, 16 de març del 2008

Catalunya és rara

El 9 de març, 2.216.422 catalans van votar PSOE o PP. No sé pas què van fer el dia anterior, que era –diuen– jornada de reflexió. Em diran que no n’he de fer res, i tindran raó. Em limitaré, doncs, a suggerir quatre coses que són bones de fer durant un recés reflexiu d’aquesta mena: 1) visitar l’hemeroteca més pròxima; 2) visitar una biblioteca que hi hagi a propet; 3) revisar a internet els diaris digitals de fa un temps, i 4) anar a la pila de diaris de paper pendents de llençar i donar-hi un cop d’ull, ni que sigui a les portades.

Qui feia això, (re)descobriria coses com aquestes: del 1994 al 2003, Barajas va rebre el 58% de tota la inversió pública estatal en aeroports (sense comptar la T-4, que ha costat més de 7.000 milions d’euros); el Prat s’ha quedat sense vols intercontinentals per voluntat d’AENA (=PSOE+PP) i resta com a aeroport supeditat a Barajas; el dèficit fiscal de Catalunya s’elevà en més d’un 40% entre 2001 i 2005, i actualment equival al 10% del PIB català (no hi ha cap regió europea que suporti una extracció de recursos tan abusiva: a Alemanya, per llei, cap land pot aportar al Govern federal més d’un 4% del seu PIB); només el 6% de les carreteres que promou el ministeri de Foment són a Catalunya; després del desastre perpetrat per la Renfe a Catalunya, Zapatero ha promès invertir 5.000 milions d’euros per a la xarxa de rodalies a Madrid, que vol dir fer 150 km de vies. Per no parlar de l’Estatut, les apagades…

Imagineu-vos que el “català reflexiu” –l’emprenyat costa de veure'l– del 8 de març ha aprofitat el dissabte per refrescar la memòria i fer examen de consciència. Molt bé. Vistos els antecedents… ¿quins plans fa per l’endemà? La lògica demana un vot indignat, un vot de dignitat. Doncs no: 1.627.766 catalans van i voten PSOE; i 588.656 van i voten PP. I junts fan la majoria absoluta dels votants de Catalunya, que s’han posat d’acord per votar contra ells mateixos. Qui els entengui, que els compri.

¿Per què tanta gent té un comportament electoral tan irracional? La resposta cal demanar-la als psicòlegs socials. En Quim Gibert, per exemple, ho explica molt bé: no deixeu de llegir els seus llibres si us cauen a les mans. Jo no m'hi esplaiaré, perquè un servidor no és la persona més indicada per fer-ho. Apuntaré només que, qui fa l’esforç de documentar-se, corre el risc de trobar la veritat. I la veritat és incòmoda i fa por. És incòmoda perquè ens obliga moralment al compromís, a plantar cara, a repensar la identitat i a assumir sacrificis. I fa por perquè ens posa en evidència. És més fàcil mirar cap a una altra banda i fer com si no sabéssim. I qui fa com qui no sap acaba per no saber. I un 9 de març passa el que passa.

dissabte, 15 de març del 2008

Escàndol sexual

El senyor X, ciutadà nord-americà i polític honorable, s’ha vist immers en un escàndol sexual, que en diuen, i ha dimitit el seu càrrec. Jo no ho hauria pas fet –dimitir, vull dir. X declamava en públic contra la prostitució i l’han sorprès en ple concúbit amb una atractiva (i cara) meretriu. No hi sé veure la contradicció, ni tampoc el problema. El senyor X1 condemna la prostitució i el senyor X2 se’n va de putes. Normal. Això ens passa a tots i no se’ns acut dimitir de res.

Un dels nostres pensa una cosa i un altre dels nostres en fa una altra. Vet aquí el nostre pa de cada dia. Prediquem contra l’enveja i envegem. Jurem fidelitat a la nostra parella i desitgem altres dones. Censurem qui es corromp per diners i anhelem tenir la mateixa oportunitat que ell. Bescantem els “trepes” i alhora mesurem actes i paraules per posicionar-nos bé en la cursa cap al prestigi i el poder. Tots els homes som iguals, i les dones són iguals que els homes. En privat, tots som el senyor X. En públic, hi ha tres castes de persones –i una casta hipotètica que fa quatre:

a) hi ha qui és engolit per l’escàndol;
b) hi ha la caterva dels qui es posen les mans al cap;
c) hi ha qui –jo entre ells– sent vergonya d’espècie per mor de la caterva anterior, i
d) hi deu haver algú més (una consciència superior hereva de Groucho Marx) que es riu de tots plegats.

Si els senyors X1+X2 comparteixen la cigala, la puta està bona i tenen diners per pagar-la, ¿on és el problema? Us ho dic de seguida: en l’enveja dels qui no tenen tants diners i s’han quedat amb les ganes d’enforquillar-se la senyoreta.

divendres, 14 de març del 2008

Crèdit de síntesi

Avui m’ha tocat fer part d’un "tribunal" que valora el treball dels alumnes de segon d’ESO en això que se’n diu crèdit de síntesi. Llum per als llecs: la cosa va d’una excursió de tres o quatre dies a un racó del país per aprendre’n coses, i en tornar al centre els pupils fan una exposició oral de cinc minuts sobre el que han après, lliuren un dossier de treball i també un tríptic d’intenció turística en anglès. Els alumnes de cada curs van a un tocom diferent, i els que no van enlloc fan la feina en el centre. Tot plegat, presumptament didàctic.

La canalla de segon (tenen 13 anys) del meu centre ha anat al Pallars Jussà. Bona tria. I han fet un munt de visites i d’activitats per devers vuit municipis de la comarca. Poca broma: treball de camp intensiu i extensiu. ¿Oi que sona bé, això? ¿Oi que és bona idea? ¿Oi que és una iniciativa lloable? Heu de dir que sí –altrament, descordaríeu el cínic que dueu dins.

Molt bé. Doncs vegeu el resultat palpable i palpat de tot plegat. De setze alumnes avaluats pel meu “tribunal”, només dos han sabut dir la capital del Pallars Jussà i el gentilici dels Pallars; només un ha sabut dir el gentilici de Tremp; només dos han sabut dir els dos rius grans que reguen la comarca; la majoria han confós la latitud amb la longitud; només un terç ha estat capaç de llegir i entendre un text senzill de tres paràgrafs sobre planetes i constel·lacions i respondre quatre preguntes elementals al respecte; només dos han escrit frases amb cap, peus i elements concordants –els dos únics alumnes que no han (mal)copiat bajanades d’internet i que s’han dignat revisar el que han escrit.

Ara potser pensareu que “home, ja se sap, com que el crèdit no puntua, s’ho agafen d’aquella manera…”. I us equivocareu. Perquè tot va així: el que puntua i el que no puntua. L’ESO és això, és així. I fa baixada. I som lluny de tocar fons. Potser no n’hi ha, de fons –mireu França, on la majoria dels docents ja tenen complex de Dant de visita a l’infern. El sistema educatiu de Catalunya no necessita una reforma, sinó un cop d’estat –amb perdó.

dijous, 13 de març del 2008

Què farem?

El debat sobre el futur immediat de l'independentisme parlamentari bull, tot es replanteja de dalt a baix. Érem molts els qui buscàven aquest efecte, i l'hem trobat. (Vet aquí l'única lectura positiva que es pot fer, des de l'òptica sobiranista, dels resultats electorals de diumenge.) I el debat, dins i fora d'ERC, és frondós com una magnòlia. És també un debat d'animals ferits, dolorós i necessari. Vegeu-ne una mostra a quatre veus:

EUDALD: Què, Alex? Es veu que jo no era l’únic que volia castigar la direcció i l’estratègia d’ERC, oi? Deu ser que la reflexió que jo em vaig fer se la va fer algú més... No diré que vaig estar content però sí que podria dir que vaig sentir que molta gent estava molt emprenyada amb ERC. I qui va votar-la ho va fer amb el nas tapat.

Però ara tinc un dubte: realment han captat el missatge? Pensaran abans en el partit que en les persones? Pensaran abans en els votants que en els egos? Jo ho dubto, perquè això d’en Puigcercós ho veig com una fugida endavant. I a més, estan tan enganxats al poder (i allunyats de la realitat) que en Puigcercós es pensa que... ell és la solució????

De tota manera, el meu no vot ja ha fet que avancin el congrés de l’octubre al juny. Esperem que així l’agonia duri menys... Canvi de cares (les que hi ha ara no generen confiança) i canvi d’estratègia (amb el PSOE no anem enlloc), perquè aquest 20% d’independentistes necessitem un referent valent i il·lusionant.


ALEX: La veritat és que ho veig tot negre, negre... Unes reflexions:

1) Si sumem al resultat d’ERC la diferència entre l’abstenció a Catalunya i Espanya, els vots en blanc i els vots al PRC i altres partits minoritaris, no arribem al resultat d’ERC de fa 4 anys. I, a més, tots sabem que aquest càlcul seria erroni.
2) Per les declaracions d’alguns exvotants d’Esquerra que he llegit als diaris, penso que hi ha molts i molts vots que han passat d’ERC al PSOE.
Llavors, em faig les preguntes següents :

- Aquests exvotants d’ERC i votants actuals del PSOE, ¿tornaran a ERC si el partit torna a un discurs “ideològicament pur”? ¿Realment han castigat el partit per la subordinació al PSOE? ¿No penseu que aquí ha passat alguna cosa més?
- Molts exvotants d’ERC (i també de CiU) diuen que aquest cop han votat el PSOE “per frenar el PP”. ¿Us podeu imaginar un votant espanyol (només un) que sigui capaç de votar ERC per frenar el PP (o de votar CiU per frenar el PSOE)? Oi que no?

Crec que el catalanisme té un problema greu. L’única solució és unir forces entre ERC i el sector sobiranista de Convergència. No vull dir fusionar-se, només posar-se d’acord en el tema nacional (igual que ho fan PP i PSOE), en lloc d’atacar-se mútuament, com han fet fins ara. Crec que la gent està farta d’aquestes baralles.

Això del Puigcercós ho veig com una maniobra per aconseguir el control a ERC. No serveix de res, només empitjora la imatge pública del partit (que ja és dolenta). Bé, ja em direu què penseu de tot plegat. Agraeixo qualsevol comentari optimista.

JOAN CARLES: Alex, ¿comentari optimista? Per tenir comentaris optimistes em temo que hauríem de canviar de tendència política... De tota manera, és evident i innegable que hi ha un important sector de la societat que és independentista o se situa molt a prop de l’independentisme i això és el que ens ha d’animar, a banda dels resultats a les eleccions espanyoles que –no ho oblidem- fan que molts espanyols que normalment s’abstenen hagin anat a votar.

Personalment, no crec que hi hagi hagut un nombre significatiu de votants d’ERC que hagin votat PSOE; els que sí que poden ser significatius són els que no han votat per disconformitat amb la tasca de govern i sobretot amb la política de pactes d’ERC.

La solució, relativament fàcil, és la renovació total dels quadres del partit en el Congrés del juny, la redefinició del missatge i sí, potser el més dur, la sortida del Govern un cop renovada la direcció, perquè tot plegat resulti creïble. Deixar càrrecs i cotxes oficials deu resultar dur, però si no ho fan ara, el càstig electoral continuarà i ho hauran de fer a la força. I si hi ha d’haver eleccions avançades al Parlament, que n’hi hagi, perquè ha quedat clar que aquest camí no porta enlloc. I si s’acusa ERC d’immaduresa, que se l’acusi; les acusacions no els faran mal si recuperen el suport social que ara han malaguanyat.

Perquè si no és així, realment ho veig més negre: ¿on ens sentirem identificats els independentistes? L’Alex té raó quan diu que consolidar un projecte nou costa molt de temps i de temps, precisament, no ens en sobra...

JOAN: Amics, coincideixo plenament amb l'anàlisi d'en Joan Carles. Com que ara no tinc temps d'escriure i és bo d'evitar reiteracions, em limitaré a matisar l'últim punt. Sí, consolidar un projecte nou demana temps i fem curt de temps. El que passa és que aquest projecte nou ja fa uns anys que s'està coent -no és tan nou, doncs- i d'aquí a les pròximes eleccions autonòmiques SÍ QUE HI HA TEMPS per donar-li forma i contingut. En molt menys temps, ara fa cent anys, es va fer la Solidaritat Catalana, i en les eleccions de 1907 va arrasar. A més, ara es veu molt clar que hi ha un espai polític (parlamentari) per a aquest "projecte nou". I vull rellevar el fet que no cal que el "projecte nou" guanyi les eleccions, ni que faci un gran resultat: n'hi ha prou que hi sigui, en el Parlament, amb uns pocs diputats, i faci la feina motora i sinèrgica que ha de fer: obrir pas i bastir ponts entre les forces poc o molt sobiranistes de cara al referèndum d'independència.

dimarts, 11 de març del 2008

De passeig per la poesia de Manuel Forcano

Trobo a faltar un nou llibre de versos de Manuel Forcano. L’últim de què tinc notícia, El tren de Bagdad (Proa) és del 2004, o sia de fa quatre anys. Em faig càrrec que Forcano ha estat molt enfeinat, aquests anys, enllestint A fil d’espasa. Les croades vistes pels jueus (La Magrana, 2007), i admeto que l’esforç ha donat un fruit esplèndid. Però ¿què voleu? M’enyoro de la seva poesia, i vull pensar que en aquest precís o imprecís instant Forcano està treballant en un nou aplec de versos. Mentre aquest llibre nou no arriba, us convido a fer una passejada per la poesia d’aquest gran escriptor que és Manuel Forcano.

Servidor no és cap entès en Forcano, ni prop fer-hi. De la seva obra poètica he llegit només tres volums: Corint, Com un persa i El tren de Bagdad. Encara no he tingut ocasió de llegir D’un record a l’altre (1992), Les mans descalces (1992) i De nit (1995); deuen ser difícils de trobar, però un dia cauran. Descobrir la poesia de Forcano provoca un impacte semblant al de veure per primera vegada l’estàtua d’Esculapi que Puig i Cadafalch va trobar el 1909 a Empúries, i que ara està rodant per diversos municipis de Catalunya. La sensualitat, l’èxtasi davant la bellesa, el culte de les sensacions, la sensibilitat exquisida, la llum, la calidesa, el tacte de la seda, el plaer arrapat a la pell de les coses… tot això susciten els versos de Forcano, talment l’estàtua d’Esculapi (Asclepi per als grecs) feta poesia. Anem, però, de dret als volums de títol oriental.

Corint (Premi Jocs Florals de Barcelona 2000) és un homenatge a Joan Vinyoli, amb un pròleg deliciós de Biel Mesquida, que es demana si aquests poemes no són “el fragment perdut d’un diccionari de sensacions”, i diu a Forcano: “Les teves formes són com la guia d’estàtues d’un jardí que de nit es conten amb xiuxiuejos musiquers les aventures de la intel·ligència”. El gran tema del llibre és el desig, que Forcano tracta amb una subtilesa aèria. Mai sabré dir-ho millor que en Mesquida: “Forcano no pinta els cossos desitjables sinó que crea el desig corporal. No trobaràs cap objecte que no faci ganes en aquests versos: així el poeta inventa una àmplia metonímia del desig i produeix una escriptura infecciosa que vessa i contagia el Lector del desig mateix amb el qual ha donat forma a les coses”.

Després vingué Com un persa, els temes del qual són la solitud, la memòria i la bellesa. S’agraeix el pròleg del també poeta Francesc Garriga. En aquests versos deambula un jove pelegrí d’amor, que veiem trascamar sobretot per les ciutats sirianes d’Alep i Damasc. És "l’etern pelegrí que busca en l’horitzó de set del seu desert la silueta del caravanserrall i les palmeres", el pelegrí que es busca a si mateix en el perfil elemental del desig. Llum, caliditat. I l’embriagadora persecució de la bellesa, com els perses que “van saquejar Atenes i van robar les estàtues de tan belles com eren”. I amors estroncats que sedimenten en el record en forma de poema: “Recordar-te / és com qui al desert / es posa a la boca / la cantimplora buida”.

Final (per ara) de trajecte: El tren de Bagdad (Premi Carles Riba 2003), el cim (fins ara) de la producció poètica de Forcano. Una meravella. I un premi merescut. Novament el desig: “El desig és una alarma / que t’avisa que som vent / i necessitem banderes”. La passió: “És absurda la por al foc / quan ja ets dins d’una flama”. I una orgia de sensacions devers Alep, Bagdad i el Nil, que ens atrapa i ens transporta: “Us ha plogut mai mel damunt?”. Al cafè Sàhel d’Alep els homes juguen a cartes, beuen te d’hibiscus i fumen pipes d’aigua, i no saben que la humanitat són ells i que escapçant les cartes interpel·len l’amant que ja no ho és: “torno a ser cel que enyora ales volant-lo”. A la fi, un ésser humà es dreça amb tota la dignitat de què és capaç: “La fe és un país del qual no et deixen sortir / però surts.” Un home travessat de records en forma de call: “La memòria és el decorat de mar / al fons d’una peixera”. Neu de cimadals libanesos. Un cim que en demana un altre.

dilluns, 10 de març del 2008

ERC: la pedagogia de la patacada

ERC és un partit que s’assembla als altres –pel que fa, per exemple, a la manca de democràcia interna. Però té l’electorat més exigent de tots i presenta, per tant, l’índex de fidelització de vot més baix de tots. ERC acaba de perdre més de 350.000 sufragis. Es veia a venir. A la Catosfera, sense anar més lluny, el partit republicà fa molt de temps que ha perdut les eleccions: només faltava que la frustració i el desencís es traduïssin en vots. Tant de temps amb la llengua enganxada en el cul del PSOE, tant de temps sense discurs, tanta distància entre les paraules i els fets, tan poca credibilitat, havien de passar factura. Ja s’ho trobaran, dèiem. Ja s’ho han trobat.

Als electors d’ERC no els agrada sentir-se tractats com a idiotes: s’hi han sentit tractats. El partit només ha mantingut el vot dels despistats. I, com sempre, no saben fer autocrítica: al·leguen que han perdut vot útil cap al PSOE. I un rave tort! Hi ha una franja de votants d’ERC que frontereja amb el PSOE, sí, però la majoria de votants (els que han fugit) està formada per persones crítiques i sensibles que es creuen la independència i mai no donaran el vot a un partit espanyol. El partit no va fer autocrítica quan va perdre diputats a les anteriors eleccions autonòmiques; no en va fer quan la CUP se li va menjar bona part de l’espai polític a un grapat de capitals de comarca; i ara, en comptes de posar autocrítica, posen excuses.

ERC ha perdut més de la meitat dels vots perquè ha deixat de ser el partit de referència de l’independentisme. És normal. Euskadi sembla el Chile de Pinochet i ERC, que fa política espanyola, no té res a dir-hi. Bravo. A Catalunya és la coartada catalanista del PSC i d’això en diuen independentisme. Bravo. S’acabussen contra CiU sense tenir-ne necessitat i d’això en diuen patriotisme. Bravo. Entren al Govern i assumeixen dues joguines (Cultura i Política lingüística), però sense diners per fer-les anar. Bravo. I a ciutats com Mataró diuen que sí a tot el que fa i diu el PSOE, i (per exemple) la capgrossada de traslladar Can Fàbregas els està molt bé perquè ho diu el PSOE.

Després surten al carrer i diuen “independència” tres-centes vegades seguides sense xarrupar aigua entremig, i es pensen que la gent se’ls creurà perquè el nom fa la cosa. És trist que la raó de Carretero i d’Uriel Bertran hagi de surar a còpia de patacades que debiliten el catalanisme. El nostre país és així. I així ens va.

diumenge, 9 de març del 2008

¿Qui dóna lliçons a qui?

Vigílies de la jornada de reflexió (?). Abans de passar llista, un alumne em mira i em diu –no sé per què: “La independència no és possible perquè a Catalunya hi ha més espanyols que catalans”. Poso a prova els meus reflexos i responc com un conill escopetejat: “Sí, a Catalunya hi ha més espanyols que altra cosa, però que siguin espanyols no vol dir que no tinguin dos ulls i un cervell per identificar els seus interessos. Si una part –basta una part petita– dels espanyols residents a Catalunya pensen correctament, entendran que amb la independència de Catalunya tenen molt a guanyar-hi, i si és el cas, llavors podem guanyar el referèndum d’independència”. I em quedo tan ample.

El meu alumne fa un gest vague amb el cap, un moviment de biaix que no vol dir ni sí ni no. Ell parla, fred, des de la intel·ligència; jo ho faig, calent, des de l’esperança. Bastia e obrava l’amich una bella çiutat hon estegués son amat. Ab amor, pensaments, plants, plors e llanguiments la obrava; e ab plaers, sperança, devoçió, la ornava. ¿Qui dóna lliçons a qui?

dissabte, 8 de març del 2008

Celles i gavina




¿Us heu adonat que les celles de Zapatero (invocades llargament i frívola) s'assemblen molt a la gavina del PP? Dues celles: una gavina. Vegeu-ho.

divendres, 7 de març del 2008

Crim i error

Sempre he estat, estic i estaré contra la pena de mort. Per això deploro l’assassinat, fa tot just tres hores, d’Isaías Carrasco a Arrasate –així com fa pocs dies vaig deplorar l’assassinat de quatre dones, el mateix dia, a mans de les seves parelles o exparelles. Avui ETA ha perpetrat dues coses: un crim i un error. Un crim, perquè tota mort evitable és obscena, immoral, atroç. Un error, perquè devalua l’autoritat moral de molts ciutadans bascos que veuen trepitjats els seus drets democràtics elementals i se’n queixen amb raó.

La política que el PSOE practica a Euskalherria ja des d’abans de la treva és antidemocràtica, pinochetista, repugnant; la del PP, no cal dir que també: igual. Però la perversió de tirar vàter avall la democràcia i les restes de l’Estat de dret és superada per qui buida mig carregador en el clatell d’un ésser humà. Cap assassí no mereix la mort; cap regidor o exregidor del PSOE o del PP, tampoc.

Acabo de sentir a la ràdio les primeres declaracions de Mariano Rajoy després de l’atemptat: el líder popular ha aprofitat l’avinentesa per parlar de “la gran nación que es España”. Rajoy ha sucat pa en el cadàver encara calent d’Isaías Carrasco per alçar flames nacionalistes (flames que sedegen incendis), en un gest sòrdid, obscè, immund. Entenguem-nos. Tots som nacionalistes, vulguem o no, ens plagui o no: el senyor Rajoy, la Chacón, en Pepet i jo. Tothom. I és normal que tots, un moment o altre, obrim la boca per enaltir o defensar la nostra nació. Però aprofitar l’escalfor dels morts per fer-ho és de mal gust; i explotar la tebior d’un cadàver per apuntar al veí amb el llançaflames és, simplement, feixisme.

Fins ara anaven maldades. Ara hi aniran més. No sé com incidirà el crim d’avui en les eleccions de diumenge –no tinc dots d’harúspex. Només sé cert i segur que, si els poders descoberts i amagats de l’Estat espanyol ara actuaven contra Euskadi i contra Catalunya amb l’arrogància i la prepotència que ornen els tirans, demà hi actuaran amb falangisme descordat. Que Déu –si existeix– ens agafi confessats.

El cas Jordi Carbonell

¿Encara no us ha arribat? Us recomano que aneu al bloc d'en Jordi Carbonell Segura (http://blocs.mesvilaweb.cat/jcarbonell) i llegiu el que li ha passat: ha perdut una feina que tenia ja adjudicada perquè els responsables de l'empresa han tingut l'acudit de posar el nom del Jordi a Google i han descobert el seu bloc: un bloc català i nacionalista. I no els ha agradat: l'han trobat "massa català", s'han desdit de totes les decisions anteriors i l'han engegat.
Ja veieu que els criteris de selecció de personal de moltes empreses catalanes són ben curiosos. ¿Com n'hauríem de dir, d'això? Poseu-hi vosaltres mateixos les paraules que us semblin més exactes. I demaneu-vos: ¿què passaria si el cas anés al revés? ¿Si un espanyol resident a Catalunya perdés una feina perquè és espanyol? Tots ho sabem: el cas sortiria en portada a El Mundo i seria àmpliament comentat a la COPE, amb les floritures d'estil que caracteritzen aquests mitjans. I això, només per començar. Llegiu el bloc d'en Jordi i feu-li costat. Ho necessita. Ho necessitem.

dijous, 6 de març del 2008

El millor que podem fer

Fi de campanya electoral. Fadiga, assaciament, la trista sensació de fer retxes dins la mar. ¿No trobeu que heu dedicat massa temps a la cançó de l'enfadós que oposa "CiU o ERC" per una banda, i "blanc, nul, abstenció o PRC" per l'altra banda? Servidor només hi ha dedicat quatre ratlles escadusseres, un dia, sense premeditar-les. Crec que la cosa no demana pas més esforços que això. Val més escriure sobre poesia. Perquè, fem el que fem, ens donaran pel sac exactament igual. Fem el que fem, tant és: Catalunya perd.

"Hem de ser a Madrid perquè a Madrid ho hem perdut tot", fa l'enganxosa cantarella que gasta ERC per mobilitzar el vot independentista. Com que és una mitja veritat, sembla veritat, però és una fal·làcia (com totes les mitges veritats). Perquè sí, a Madrid ho hem perdut tot, però si ho recuperem ho recuperarem a Catalunya. De la mateixa manera que els kosovars ho van perdre tot a Belgrad però ho han recuperat a Kosovo. O com els letons, que ho van perdre tot a Moscou però ho han restituït a Letònia. I així tants com vulgueu. La independència es guanya a casa, no a la metròpoli. CiU i ERC ho saben, però a Madrid hi han de mantenir un statu quo on els interessos personals pesen més que cap altra cosa.

Per això, crec que l'única cosa de profit que podem fer aquest diumenge és omplir les urnes de la Plataforma pel Dret de Decidir allà on n'hi hagi. Aquests vots són els que valen: són els més simbòlics de tots i alhora els més útils. Els altres, els vots "oficials", són senzillament irrellevants, perquè cap partit català no ens ofereix una defensa creïble dels interessos catalans, cap il·lusió, cap estratègia alliberadora. Més val ignorar-los. I escriure poesia, o sobre poesia.

"Els primers freds", de Joan Margarit

Ahir –amb retard, com sempre– vaig acabar la lectura d'Els primers freds, Poesia 1975-1995, un volum de poemes de Joan Margarit editat el 2004. L’últim recull, Barcelona amor final, el tinc fent cua en un prestatge. Què us diré?, que feia Ramon Muntaner. Doncs us diré que la poesia de Margarit és un coixí que empara els cops de la vida per a poder-los assimilar; una sàvia digestió de metalls pesants; un sedant que integra la lucidesa i convida a compartir casa amb el dolor i la decepció; una poesia que desactiva les mines que algú –fill de puta!– ha sembrat en els records.

Un servidor va fer tard –sempre faig tard– a la poesia de Joan Margarit. La vaig descobrir amb Càlcul d’estructures, Casa de misericòrdia i Poesia amorosa completa 1980-2000. Tots tres volums em van impressionar: l’autenticitat, la serenitat, la suma de senzillesa formal i densitat emotiva i profunditat sentimental, l’absència de cap rastre d’afectació, l’escalfor humana, la versificació a ritme de jazz, fan de Joan Margarit un dels grans poetes europeus dels segles XX i XXI. Poetes com ell fan de la catalana una literatura gran. (Molta gent encara no se n’ha adonat: tenim una llengua de dimensions mitjanes i una literatura de les grans.)

El tercer volum, Poesia amorosa completa, té a més un valor afegit: la magnífica introducció de Sam Abrams, que ens fa viatjar per bona part de la poesia amorosa catalana des de Joan Maragall fins a Joan Margarit i passa revista a la concreció en la nostra poesia de totes les modalitats amoroses practicables: dona-home, home-home, dona-dona, madur-madura, jove-vell, vell-vell, i diria que me’n deixo. És un exercici d’història literària extraordinari. No us el perdeu.

Quasi oblidava que us volia parlar d'Els primers freds. Aquest volum inclou una selecció de poemes de cinc poemaris anteriors: Restes d’aquell naufragi (1975-1986), Llum de pluja (1986), Edat roja (1991), Els motius del llop (1993) i Aiguaforts (1995). Amb aquest llibre travessem vint anys de la poesia de Margarit. És un viatge marcat per l’absència/presència de l’Anna i de la Joana, les dues filles mortes del poeta, pels amors reeixits i frustrats, per la dificultat i per la necessitat de viure. És un assaig de convivència amb l’aspre de la vida i amb la mort, un pacte de serenitat contra la desesperació, un exercici d’acceptació del diguem-ne destí, un lenitiu. Digueu-ne, si voleu, amb Margarit, l’última casa de Misericòrdia. Però també és una vindicació de l’alegria i la dignitat que subjau sota quilos de cendra. Si escarboteu, amb paciència i humilitat, sense fer-vos cap gran expectativa, potser trobareu dins vostre algun quest d’aquesta brasa.

dimarts, 4 de març del 2008

Una queixa a l'Oficina de Garanties Lingüístiques

Avui m’ha vagat d’exercir un dret important: el dret de queixar-me perquè un establiment no respecta els drets lingüístics que em pertoquen com a catalanoparlant censat a Catalunya. Es tracta del bar del Casal de Llavaneres, el meu poble. El Casal sempre ha estat un referent de catalanitat en el municipi, un baluard de la cultura catalana; però la junta directiva ha deixat la gestió del bar en mans d’una empresa privada… i cagada pastoret!: carta, menú i cartells indicadors en espanyol i prou. Fa unes setmanes me’n vaig queixar al president del Casal i em va dir que sí, que sí, que és una vergonya… però tot segueix igual. I diumenge, que hi vaig passar per davant i vaig tornar a constatar l’evaporació de la llengua catalana en un espai que m’estimo, vaig dir PROU! I avui he formalitzat la queixa a l’Oficina de Garanties Lingüístiques. Em fa vergonya no haver-ho fet abans –fins i tot jo peco de prudent!

Feu-ho, de debò, us ho recomano: és molt fàcil (el formulari és claret i simple), i en haver-ho fet quedareu descansats, se us eixamplaran els pulmons i el cor us bategarà a pleret. És una injecció de salut. I, a més, responen ràpid: el mateix dia, en el cas d’avui. El que passa és que el missatge que he rebut m’ha deixat estupefacte. Em demanen que triï el procediment que vull que s’apliqui (!). Hi ha dues opcions: (1) La Secretaria de Política Lingüística envia un advertiment a l’empresa, li recorda les obligacions lingüístiques que té i li ofereix assessorament, però la Secretaria no té capacitat inspectora ni sancionadora, i per tant no podrà fer el seguiment de l’empresa ni sancionar-la si passats uns mesos la irregularitat persisteix. (2) La petició es trasllada a l’Agència Catalana del Consum o a la Direcció General de Turisme, que sí tenen capacitat inspectora i sancionadora; aquests organismes requereixen l’establiment perquè compleixi la normativa, i si passats dos mesos no ho ha fet, el sancionen.

Doncs això, que triï. Com ho llegiu. Jo –és clar– he fet la segona opció. ¿Ho trobeu normal? Jo (i tu, i vós, i ell)… ¿hem de dir-li a l’Administració el que ha de fer davant l’incompliment manifest de la llei? Si una empresa incompleix una llei, hom li ho fa saber amablement, se li donen dos mesos perquè es regularitzi, i passat aquest termini segueix passant-se la llei pel folro… ¿m’han de demanar a mi si els sancionen o no? No em digueu que no és surreal, això. Comprenc que la multa s’ajorni dos mesos per consideració a no sé què. Però no comprenc que la decisió sobre la sanció l’hagi de prendre jo. Per això hi ha els poders públics, no? I per això votem: per triar el personal que ocuparà aquests poders i farà complir les lleis amb amabilitat, normalitat, equanimitat i fermesa. Perquè es tracta de lleis democràtiques.

Si mai ve un extraterrestre a comprar països a la Terra, estigueu segurs que no comprarà Catalunya. Perquè Catalunya és un país autoindeterminat, esquizofrènic, carregat de complexos i d’inhibicions que l’inhabiliten com a nació. Un saldo, vaja. Som un país que naufraga no tant per l’hostilitat dels veïns com per l’atordiment dels indígenes. En la nostra tomba nacional hi pintaran un ase, com hi ha món!

diumenge, 2 de març del 2008

Conca hidrogràfica del PSOE

Els afluents catalans del PSOE són tres: Convergència i Unió, Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya-Verds-EUiA. El primer és amplot i navegable, i déu n’hi do el cabal que du. El segon baixa ferest fent gran brogit, i hom s’hi aventura en frèvoles barquetes superant ràpids trepidants. El tercer és enlluernador, car travessa verals de fantasia.

Però tots plegats desguassen allà mateix. I l’aigua catalana es dilueix finalment dins el pantà espanyol, figurant-se decisiva, implorant almoina. Com els rius que, il·lusos, somien que fan dolça la mar.

El drama de la veritat

Els qui, per raons laborals, corregim molts exàmens o exercicis escrits, hem d’afrontar sovint l’experiència següent: quan hem corregit moltes vegades un error, ens fuig del cap la solució i hem de cercar-la de nou en un manual o un diccionari. La profusió de bestieses que llegim descalça la nostra seguretat i acabem per dubtar de l’opció correcta. El devessall d’errors erosiona les certeses que -sense ser absolutes- són desitjables en la funció docent.

Doncs bé, això també passa a gran escala. La petita angoixa irrellevant dels docents és el correlat d’un drama còsmic que convida a parlar amargament de la condició humana. I és que el xoc, prolongat i sostingut, entre la veritat i la mentida es resol indefectiblement a favor de la segona. Potser és lògic i tot: la veritat és solitària, monocroma, prudent, i s’assembla sempre a si mateixa; la mentida, en canvi, és polimorfa, virolada, desvergonyida, i compareix en forma d’exèrcit en tropell, com una horda. La col·lisió entre totes dues és com la topada entre un exèrcit enfollit i un guerriller soliu. La veritat no té cap possibilitat de victòria: de la lliça en sortirà sempre derrotada, desfeta, trinxada i presonera; amb el prestigi malmès i l’autoestima estimbada.

No hi ha res tan fràgil, tan vulnerable, tan insegur, com una veritat. Per això els éssers humans en fugen com d’una paret que cau: no volen sucumbir, anhelen sentir-se segurs i forts. Totes les societats, antigues i modernes, il·lustrades i primitives, han alçat i alcen defenses poderoses contra els bojos que busquen la veritat. Un temps era la cicuta o la foguera, l’ostracisme o l’exili, la censura o la prohibició de dur res a la impremta. Avui és el silenciament mediàtic, o l’eixordament, o la simple facilitat d’apartar-se de tot allò que pot ser font d’inquietud o feblesa. Contra la veritat, el terror del silenci, la rialla atroç, el gest estúpid. I la tristesa que, com diu George Steiner, neix de l’enome dificultat de fer surar la veritat.

dissabte, 1 de març del 2008

Rés nocturn

Cada nit, abans d’anar a jóc, faríem bé de resar, com quan érem petits i ens agenollàvem a l’espona del llit i recitàvem un Pare Nostre o un Ave Maria. Faríem bé de resar i demanar al déu que nia dins nostre què ha fet avui per salvar la nostra dignitat assetjada, quin gest ens ha fet avui semblar humans, quin acte denigrant o denigratori ens hem estalviat prudentment. Ens podríem demanar si hem parlat poc quan calia parlar i si hem callat bé quan pertocava callar. Si hem estat sincers però no massa, si hem moderat la hipocresia. Si no ho hem fet bé, imposar-nos la penitència del record -que vulgues que no és punxent com un cilici. Tancar els ulls havent fet les ablucions i l’endemà que els llençols no es llevin xops de vergonya. Sentir que avui som una mica millors que ahir i pensar que els altres ho noten, i que del dret o del revés, ni que sigui calladament, ho agraeixen.