Misèria cultural a Catalunya

O cultura en quarentena, que vol dir 40 euros per persona. El conseller de Cultura de la Generalitat de dalt, Joan Manuel Tresserras, va posar el crit al cel fa uns dies: el Govern de Catalunya gastarà en Cultura, segons el pressupost del 2008, 40 euros per persona. Se’n queixava, clar, perquè és poc. Jo també ho veig, que és poc, però m’he pres la molèstia de contrastar la dada amb el pressupost de Cultura d’altres països.

Poca broma, que no és fàcil: amb els pressupostos d’Escòcia, Euskadi i Madrid no me n’he sortit –algú s’hi atreveix? Però sí que he trobat les dades de Galícia i de Gal·les, que basten per fer-nos una idea de la indigència cultural en què vivim els catalans. Fets els números, obtinc que Galícia gasta en Cultura 49 euros per persona; i Gal·les, 68,7. (Em baso en els pressupostos de la Xunta de Galicia i del Welsh Assembly Government).

En Tresserras té mitja raó i mitja desraó. Té raó perquè amb xavalla no es va enlloc. Té desraó perquè el seu partit, ERC, ha pactat els pressupostos amb els seus socis de govern i ha donat els números per bons. Sigui com sigui, els 40 euros perhom ens situen en el Tercer Món cultural i fan inevitables dues lectures. En primer lloc, el pressupost de Cultura es ressent també del saqueig fiscal que pateix el país –i això és greu. En segon lloc, la migradesa dels números assignats a Cultura ens diu que la cultura no és una prioritat per al Govern de Catalunya –i això encara és més greu.

És molt greu perquè el fet nacional català és un fet de cultura; perquè desinvertir en cultura és propiciar la desintegració de Catalunya. A casa nostra, la cultura és identitat i la identitat és nació. Abandonar la cultura és desfer la nació. Així de senzill i de clar. I així de coherent si pensem que el Govern dit autònom està pilotat per un partit que té com a objectiu primer la desnacionalització de Catalunya. ¿Que ara en Tresserras fa ais i uis? Haver-ho pensat dues vegades abans de fer govern amb segons qui.

País d'incultura

De vegades, en el discórrer de les hores que empenyen els dies, ensopeguem amb una petita anècdota que equival, ella sola, a tot un assaig sociològic o antropològic. Són detalls significatius que diuen, amb poques paraules, allò que aparentment en demana moltes.

Ahir em va passar. M’estava en el sofà llegint Pessoa i la Francina va posar el 3/24 per veure (i sentir, i llegir) les notícies. I és clar, per molt que t’hi reneguis, adesiara la pantalla et xucla la mirada. I en un d’aquests esbatecs d’ulls entreveig la cua d’un text que parla de les vendes d'un llibre (l'últim Harry Potter, em sembla) en català i en espanyol; ha estat una visió fugaç, però m’ha semblat llucar que el volum de vendes de les dues traduccions és molt i molt dissemblant. Abandono Pessoa a la lleixa i estic pendent de la tele, esperant que la notícia reaparegui i la pugui llegir bé.

Sort que m’espero d’assegut, tu. Per la cinta transportadora de paraules transiten deu, vint, trenta vegades, les mateixes notícies: el pare i el fill morts en un barranc, la pobra dona de Xixona apunyalada, borses amunt i avall, no sé què de Ronaldinho, en Carretero que es veu de president d’ERC, en Bush que l’Irak molt bé… La notícia cultural que m’interessa no treu el nas ni per casualitat. No demanem res de l'altre món, com ara l'estat de vendes de la poesia de Iehuda Amikhai en català..., i ara! Acabem els menuts i anem pel sopar.

Conclusió: la cultura no interessa, tampoc en el 3/24. M’interessa a mi, i a la Francina, però no som ningú. Som d’un país fet de cultura en què la cultura no compta. I això que la Gabancho diu que, per al gruix de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona, TV3 és una televisió "intel·lectual” i per això no la veuen. Caram. Si TV3, Canal 33 i 3/24 estimen la cultura, pobra cultura. Davant nostre s’obre un futur esplendorós.