L'amor que no m'espanta

"Lluny de l’amor ferotge de l’origen,
lluny de l’amor que inventa la ment com a refugi,
l’amor que ara em consola no té urgències.
Càlid, respectuós: l’amor del sol d’hivern.
Estimar és descobrir alguna promesa
de repetició que tranquil·litza.

Aquests poemes parlen d’esperar.
Perquè, sempre, l’amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l’altura de tanta soledat."

(Joan Margarit, Misteriosament feliç, Proa, 2008.)

Felicitat contra pronòstic

Misteriosament feliç (Proa, octubre 2008) és el títol del darrer feixet de poemes de Joan Margarit. El tema, el crepitar de la felicitat quan tot fa pensar que la llenya ja està cremada, la inesperada eclosió de la benaurança. Efectivament, la felicitat és un misteri. Mai no estem segurs de ser feliços. Sovint tenim la sensació de ser-ho a trossos. I se’ns fa difícil suportar una successió de tres dies molt bons –ho deia Freud–, perquè sabem que tota bonança és presagi de tempesta.

Als setanta anys, Margarit sent la felicitat que brolla de la desesperança, l’amor i la saviesa –lucidesa, en diu ell. El misteri és relatiu, ja que compta amb una llarga tradició filosòfica i literària. L’autor del Mahâbhârata, el llibre remot de l’espiritualitat índia, ja va detectar aquesta alegria diferida: “Només és feliç qui ha perdut tota esperança, ja que l’esperança és la tortura més gran i la desesperació la major felicitat”. D’altra banda, sabem per experiència que els joves són riallers però infeliços, car la felicitat és un aprenentage adult i una conquesta de la maduresa... o de la vellesa. Qui res no espera pot ser feliç, perquè la felicitat –diu Comte-Sponville– és desesperant: qui hi arriba ateny la gaia desesperança, la desesperació del savi. Spinoza, que també llaurava aquest solc, afegeix al cuinat l’ingredient imprescindible de l’amor: “només hi ha saviesa d’alegria, i només hi ha alegria d’estimar”.

La idea l’han insistida també altres poetes. Vinyoli: “Qui d’amor s’abriga / puja l’esglaó / que el deixa a l’artiga / del saber major”. I també: “D’ençà d’aquell excés / totes les coses se’m canvien sempre / en altres de millors; si rocs, / en diamants; si didals, en campanes / tocant a festa; si agulles de cosir, / en parallamps d’acer; si cavalls de fira, / en constel·lacions.” També Amikhai, recordant els morts en la guerra, constata que “tot això és dolor, però cal deixar una mica d’amor sempre encès, com a l’habitació d’un nen que dorm una bombeta petita”, i intueix que “darrere de tot això s’amaga una gran felicitat.”

Però vaja, Margarit no té pas l’obligació de ser original. Al capdavall, si algú s’empesca una idea que no ha dit abans ningú, el més probable és que sigui una pardalada. I he de dir que Misteriosament feliç és un manat de versos bellíssims que fan olor de port, que lluen amb la grisor esblaimada de les ostres i llisquen amb la cadència del bon jazz.

"Els primers freds", de Joan Margarit

Ahir –amb retard, com sempre– vaig acabar la lectura d'Els primers freds, Poesia 1975-1995, un volum de poemes de Joan Margarit editat el 2004. L’últim recull, Barcelona amor final, el tinc fent cua en un prestatge. Què us diré?, que feia Ramon Muntaner. Doncs us diré que la poesia de Margarit és un coixí que empara els cops de la vida per a poder-los assimilar; una sàvia digestió de metalls pesants; un sedant que integra la lucidesa i convida a compartir casa amb el dolor i la decepció; una poesia que desactiva les mines que algú –fill de puta!– ha sembrat en els records.

Un servidor va fer tard –sempre faig tard– a la poesia de Joan Margarit. La vaig descobrir amb Càlcul d’estructures, Casa de misericòrdia i Poesia amorosa completa 1980-2000. Tots tres volums em van impressionar: l’autenticitat, la serenitat, la suma de senzillesa formal i densitat emotiva i profunditat sentimental, l’absència de cap rastre d’afectació, l’escalfor humana, la versificació a ritme de jazz, fan de Joan Margarit un dels grans poetes europeus dels segles XX i XXI. Poetes com ell fan de la catalana una literatura gran. (Molta gent encara no se n’ha adonat: tenim una llengua de dimensions mitjanes i una literatura de les grans.)

El tercer volum, Poesia amorosa completa, té a més un valor afegit: la magnífica introducció de Sam Abrams, que ens fa viatjar per bona part de la poesia amorosa catalana des de Joan Maragall fins a Joan Margarit i passa revista a la concreció en la nostra poesia de totes les modalitats amoroses practicables: dona-home, home-home, dona-dona, madur-madura, jove-vell, vell-vell, i diria que me’n deixo. És un exercici d’història literària extraordinari. No us el perdeu.

Quasi oblidava que us volia parlar d'Els primers freds. Aquest volum inclou una selecció de poemes de cinc poemaris anteriors: Restes d’aquell naufragi (1975-1986), Llum de pluja (1986), Edat roja (1991), Els motius del llop (1993) i Aiguaforts (1995). Amb aquest llibre travessem vint anys de la poesia de Margarit. És un viatge marcat per l’absència/presència de l’Anna i de la Joana, les dues filles mortes del poeta, pels amors reeixits i frustrats, per la dificultat i per la necessitat de viure. És un assaig de convivència amb l’aspre de la vida i amb la mort, un pacte de serenitat contra la desesperació, un exercici d’acceptació del diguem-ne destí, un lenitiu. Digueu-ne, si voleu, amb Margarit, l’última casa de Misericòrdia. Però també és una vindicació de l’alegria i la dignitat que subjau sota quilos de cendra. Si escarboteu, amb paciència i humilitat, sense fer-vos cap gran expectativa, potser trobareu dins vostre algun quest d’aquesta brasa.