Sóc allò que toco

Diu Pessoa: “Aprèn a gaudir de tot, no del que és sinó de les idees i els somnis que provoca. [...] Per això et cal no tocar res. Si toques, el teu somni morirà, l’objecte tocat ocuparà la teva sensació. Veure-hi i sentir-hi són les úniques coses nobles que conté la vida. Els altres sentits són plebeus i carnals.”

Faig jo: Doncs jo ho visc al revés, senyor Soares: sóc allò que toco. La meva forma interna (ço és, l’ànima) es correspon amb la forma externa dels objectes que palpo. No és que les coses m’influeixin, és que em fan ser això que sóc –em delimiten i m’afaiçonen. Els objectes amics em donen identitat, i els enemics, encara més. Per això em fa pànic llegir: perquè, llegint, són uns altres que em pasten –jo no faig res, i no puc evitar que els altres m’enformin: sense ells no sóc ningú. La meva única defensa rau a abraçar la màxima pluralitat de constructors i construccions: així ningú no em posseeix en exclusiva, i dins meu en som molts a defensar-nos dels posseïdors absorbents.

En aquest punt no sóc Pessoa, sinó Pla: profundament superficial.

Plou

“Plou, aquesta tarda freda d’hivern trist, com si hagués plogut, així de monòtonament, des de la primera pàgina del món. Plou, i els meus sentiments, com si la pluja els fes ajupir, giren llur mirada rude cap al terra de la ciutat, per on corre una aigua que res no alimenta, que res no renta, que res no alegra. Plou, i jo sento sobtadament l’opressió immensa de ser un animal que no sap què és, que somnia el pensament i l’emoció, encongit, com dins un tuguri, en una regió espacial de l’ésser, content d’una mica d’escalfor com d’una veritat eterna.”

(Fernando Pessoa, Llibre del desassossec, Q. Crema, p. 378-379)

Pessoa i la llengua

Diu Pessoa: “Tinc un alt sentiment patriòtic. La meva pàtria és la llengua portuguesa. Gens de greu em sabria que envaïssin o ocupessin Portugal, posat que no m’incomodessin personalment. Però odio, amb odi vertader, amb l’únic odi que sento, no qui escriu malament el portuguès, no qui no sap sintaxi, no qui escriu amb ortografia simplificada, sinó la pàgina mal escrita, com la persona mateixa, la sintaxi incorrecta, com gent que es pega, l’ortografia sense i grega, com la flegma directa que em fa fàstic independentment de qui l’hagi escopida. […] perquè l’ortografia també és algú.” (Llibre del desassossec, Quaderns Crema, p. 265.)

Ja ho veieu. No eren només Fuster (“la meva pàtria és la llengua”) o Pla (que si entrava en un cafè i en haver saludat el cambrer li responia “bon dia”, volia dir que allò era el seu país). La llengua era i és la pàtria d’una mala fi d’homenots i d’homenets, a Catalunya, a Portugal i a Bangla Desh.

I si la llengua és la pàtria, ens estem quedant sense pàtria. Sempre ens quedaran, a manera de lenitiu, les pàtries personals i intransferibles (la infantesa, l’hort, un parell de capses plenes de records, la sala de les nines…). Serem apàtrides cap enfora i pàtrides cap endins.

Llevat que no fem, comunitàriament, un gest valent. Un d’aquells gestos que fan història, que dignifiquen un poble i que són l’orgull de les generacions posteriors. Difícil. No per la dificultat objectiva –que hi és– del gest, sinó perquè els catalans som avui una gent arronsada, exorable i esbravada.

Aprenents de Pessoa

Pessoa ens va ensenyar a ser molts. Però, ¿realment n’hem après? ¿Quants, dels qui hem llegit i admirat Pessoa, n’hem assumit la lliçó? ¿Quants, dels qui hem proclamat que Pessoa tenia raó, ens hem aplicat aquesta raó a nosaltres mateixos? Jo no ho he sabut fer fins ara. I tinc una edat. Renunciar el jo i assumir la multiplicació d’identitats diverses -fins i tot contradictòries- és una empresa que fa por. Hom ha d’estar molt segur d’un mateix per abdicar d’aquest un. Hom ha de tenir una personalitat molt robusta per a poder-la negligir sense passar per ull. No ho fa qualsevol, això. Dir que hi he arribat seria petulant –i a més, no seria cert. Sí que diré que per primer cop a la vida experimento amb gran alegria la desintegració del jo, l’eclosió d’un boldró d’identitats i la meravellosa llibertat que això comporta, atès que cap dels meus jo no està condemnat a ser ell i cap protagonisme no és entomat pels altres com a traïció. I això deu voler dir que he començat a pair Pessoa, no? Doncs ja tocava.

Pessoa confidencial

Angle Editorial acaba de publicar (maig 2008) un aplec de textos autobiogràfics de Fernando Pessoa, amb el títol –poc reeixit, per cert– d'Autobiografies. Fernando Pessoa i un pròleg excel·lent de Richard Zenith. A pesar del títol, el llibre és bo i val més del que costa (11 euros). El volumet, dividit en tres parts, ens du de passeig pels tocoms de l’ànima pessoana, que se’ns afigura amb nitidesa i de la qual descobrim parcel·les noves.

Els textos de la primera part, "A l’entorn de jo", estan escrits en primera persona, però el jo que hi parla ja anticipa la formidable diversitat pessoana que es desplegarà després, atès que el jo que parla en el primer text no és el mateix que parla en el segon, i qui escriu “Estic cansat de fer-me confidències” és un jo diferent dels anteriors. En els textos de joventut, Pessoa ja mostra la seva tirada a la multiplicació. El lisboeta aclareix aspectes controvertits de la seva personalitat: en política, es declara “conservador a l’estil anglès, és a dir, liberal dins el conservadurisme, i absolutament antireaccionari”; en religió es proclama “cristià gnòstic, i per tant totalment oposat a totes les esglésies organitzades, i sobretot a l’Església de Roma”; la seva posició patriòtica la fixa en un nacionalisme generós i explícit, “un nacionalisme místic” que ha de crear “un sebastianisme nou”; “sempre he estat nacionalista”, diu, “és a dir, creient en el país com a ànima i no com a simple nació” (és un nacionalisme una mica català –amb perdó–, que casa sense grinyol amb el pensament transoceànic de l’home que mai no va ser); i, pel que fa a la qüestió social, Pessoa es defineix com a “anticomunista i antisocialista”, cosa que el fa esquerp davant tota pretensió reformista.

¿Cal dir que els pregons polítics de Pessoa són poc rellevants en esguard de la seva aportació literària i intel·lectual? Qui el decanta perquè no comparteix aquestes preses de posició, l’erra de ple. Pessoa és gran per la seva capacitat de desmitificació, pel seu antidogmatisme, per la seva manera de dir la complexitat de l’home i del món sense reduir-la a cap esquema-cleda.

En la segona part, Pessoa dóna veu als "Altres jos": Álvaro de Campos, Alberto Caeiro i Thomas Crosse parlen d’ells mateixos i de Ricardo Reis. Els heterònims s’expliquen. De Campos explica Caeiro, el poeta instintiu i sensualista que gaudeix rebent sensacions i renuncia a fer-ne cap elaboració conceptual; explica també Reis, que és el mateix Caeiro transformat per la disciplina i el rigor dels clàssics; i s’explica ell mateix: “El poeta superior diu el que efectivament sent. El poeta mitjà diu el que decideix sentir. El poeta inferior diu el que considera que ha de sentir”.

A la tercera part, "Els nostres jo", i en paraules de Zenith, “Pessoa ens proposa el seu model perquè puguem viure lliures de nosaltres mateixos, impersonalment, en el sentit de no quedar-nos restringits a aquella persona que som pels condicionaments i per l’atzar”. El lisboeta, doncs, postula una mobilitat o ubiqüitat anímiques que ens ha de fer senyors del món, un estat d’esperit que ha de menester desterrar les desferres inútils dites coherència, sinceritat o profunditat de conviccions. “Una persona amb nervis moderns”, diu Pessoa, “amb una intel·ligència sense foscors, té l’obligació cerebral de canviar d’opinió i de convicció diverses vegades en el mateix dia”.

Bon Pessoa.

Pensar és no saber existir,

diu Pessoa. “Doncs jo en sé de molts que no pensen i tampoc saben existir”, responc. I en aquest punt intervé Hom: “Em temo que ningú no sap existir. Si sabéssim fer-ho seríem arbres que caminen, que deia Riba: no tindríem sang, sinó saba; no tindríem braços ni cames, sinó branques i rels. Però la prova definitiva de la nostra malaptesa existencial és la parla. El llenguatge verbal ens escindeix de la naturalesa, ens n’allunya, ens força a l’exili i ens aboca a una neurosi ineluctable. La pensa ja duia malastrugança, però la granera que ens escombrà del Paradís fou el Verb.” Li demano a Hom si no és pas un Heterònim. “Ca!”, fa ell, “servidor de vostès és tot just Paraula sense carn, Verb imaginat, pura Ombra”.

Esperant Pessoa

Plou. Espero Pessoa en el cafè Porta do Ceu, a la Lisboa baixa. M’ha assegurat que vindrà –feia una sornegueria amb els llavis, això sí–, però ja passen vint minuts de l’hora convinguda i no hi és. L’atmosfera del local està entelada per una boirina de vapors odorants. Hi ha vuit clients, quatre dels quals fan pinya en una taula. Al fons, un gran mirall amb marc de caoba ens repeteix. Un dels homes entaulats em clava els ulls i aixeca la veu:
-¿Que potser espereu Pessoa?
-Sí, ¿com ho sap? -faig, atònit.
-En feu la cara, com nosaltres.
-¿Vostès també esperen Pessoa?
-Sí, però no crec que vingui: cau un bon xàfec i la pluja l’espanta. Si té a bé de seure amb nosaltres, la farem petar i tal vegada, si el temps s’arregla…
Estic perplex, però accepto amb gust l’oferiment i ens presentem. Es fan dir Alberto Caeiro, Bernardo Soares, Ricardo Reis i Álvaro de Campos, per servir. Encaixo afablement amb tots, em faig servir un te amb llet i miro d'encetar conversa:
-¿Ho fa sovint, el senyor Pessoa, això de plantar la gent?
-Ho fa de vegades, però no importa –diu Caeiro.
-¿…? ¿Per què no importa?
-Perquè quan el senyor Pessoa ve, pensem el món, i quan no ve, tampoc.
-¿Oi que us heu embarbussat? –li faig notar.
-I ara! He dit just el que volia dir.
-Però… ¿de què parlen quan el senyor Pessoa hi és?
-No ho sé: parlem per oblidar –intervé Soares.
-¿Per oblidar què?
-No me’n recordo –somriu Soares.
Respiro fondo i els escombro amb la mirada. Busco somriures i no en trobo.
-¿Oi que vostès escriuen? –la veu em tremola.
-Adesiara –fa un.
-¿I què cosa escriuen?
-No ho sé –fa Soares, capcot–. Escriure és oblidar. La literatura és la manera més agradable d’ignorar la vida.
-Però vostès són aquí i viuen amb el consentiment de la vida…
Ricardo Reis alça el cap tot d’una:
-Erreu el tret, senyor… ¿com heu dit que us diuen?... ah, sí, Calsapeu. Nosaltres mortalment adquirim més vida que la vida i tenim doncs autoritat sobre ella.
-No m’aixequi la camisa, senyor Reis: la vida no admet cap autoritat al seu damunt; a tot estirar podem buscar-hi acords…
Soares m’interromp amb brusquedat:
-L’única manera d’estar d’acord amb la vida és estar en desacord amb nosaltres mateixos. L’absurd és el diví.
El te es refreda. Faig un esforç per contenir la irritació:
-Si renuncien a un acord amb vostès mateixos, impugnen tota virtualitat de coherència i obren la porta al caos.
Soares es regira com una escórpora:
-La coherència és miserable. Nosaltres establim teories, les pensem pacientment i honrada, sols per després actuar-hi en contra; actuem i justifiquem les nostres accions amb teories que les condemnen.
La pluja ha cessat. El cel s’ha buidat de núvols per omplir-se de llum grisa.
-No sé si el comprenc, senyor Soares –ombrós.
-Doncs anem bé. Si no fos incomprès, seria malinterpretat.
Me’l miro com es mira un ornitorinc vestit de núvia.
-Si de veres pensa això que diu, hauria de renunciar a tot.
-Prou. La renúncia és alliberament. No voler és poder.
Ensumo els efluvis del cafè desitjant que siguin droga.
-¿Qui és vostè, senyor Soares?
-Dec ser algú, certament, però no sé qui. Fa molt temps que no sóc jo.
-I vostès, ¿què li són a Pessoa? ¿qui són realment? –em giro cap als altres.
Tres veus sonen a l’uníson:
-Sóc + Em sóc + No sóc: m’improviso.
Perplexitat.
-Nosaltres som els altres –xucla el cigarret–. Però no hi som tots.
Alço les celles, una més que l’altra.
-De vegades som una gentada –intervé de Campos.
Davant la meva estupefacció, Reis em mira més del compte:
-¿Per què se n’estranya, si vostè també és els altres?
-Em sembla que s’equivoca: jo no sóc els altres.
-¿Ah, no? –de Campos obre molt els ulls–. Com que en som tants… L’altre dia vam conèixer el baró de Teive, l’Improductor, l'apòstata de les vanitats literàries; un senyor molt elegant i de poques paraules. Em pensava que potser el coneixeria.
Faig que no amb el cap.
El senyor Reis es compon el corbatí i m’enfloca, desafiant:
-I vostè… daixonses… Calsapeu, si no és els altres, ¿per què té tant d’interès de fer col·lotge amb el senyor Pessoa?
-El vaig conèixer fa temps; és un escriptor que admiro i…
-¿Admirable, Pessoa? Quina pocasoltada! Si no té res a veure amb Horaci ni amb Homer!
-¿Cal, que hi tingui a veure? –m’he ofès.
-I és clar! Al poema més petit d’un poeta hi ha d’haver alguna cosa que indiqui que Homer ha existit.
-¿I Horaci? –aprofito el flanc descobert.
-Mestre, són plàcides totes les hores que aquí perdem quan en la pèrdua, com en un gerro, hi posem flors.
M’alço de la cadira i vesso els ulls per la finestra i el carrer no hi és.
-¿Que vindrà, el senyor Pessoa? –faig, amb veu cansada.
-Pessoa s’agrada de participar en les nostres tertúlies; li plau pensar amb les nostres emocions i sentir amb els nostres pensaments. Quan no hi és de cos present, hi és la seva ànima.
-Així, ¿no el coneixeré mai?
-Si persevereu, coneixereu la seva ànima.

Els adolescents segons Pessoa

Hi ha dues menes d’adolescents: els infeliços que es fan els feliços i els infeliços que no se n’amaguen. El nom ja ho diu: adulescens, nens que pateixen perquè volen ser o semblar grans i no en saben. L’adolescent viu en una cruïlla d’esquinçaments dolorosos: el que hi ha entre el nen que no mor i l’adult que no neix, entre la consciència i la irresponsabilitat, entre els amics i els pares, entre la intel·ligència i la inexperiència. Tants esquinços fan de l’adolescent un ésser hipersensible, trencadís i a voltes intractable, un drama que riu. Per això és tan difícil treballar amb ells, o fer que treballin, o ajudar-los a pensar. Fan patir, perquè no estan preparats per entomar segons què i fa por pensar que potser contribueixes a agreujar els seus desequilibris –ben mirat, no hi ha perill, perquè l’ascendent que el professor té sobre el jove és nul.

Pessoa parla del darrer esquinç en els termes següents: “En la joventut som dos: hi ha en nosaltres la coexistència de la nostra pròpia intel·ligència, que pot ser gran, i la de l’estupidesa de la nostra inexperiència, que forma una segona intel·ligència inferior. Només quan arribem a una altra edat es produeix en nosaltres la unificació. D’aquí l’acció sempre tosca de la joventut –deguda, no a la seva inexperiència, sinó a la seva no-unitat” (Llibre del desassossec, 104).

Els que tractem a diari amb adolescents captem amb molta claredat aquesta dissociació. En un institut de 500 alumnes hi ha 1000 alumnes. Un són dos. Quan tractem un grup nombrós d’adolescents, es descorda una mena de tsunami humà i pren forma davant nostre una ànima adotzenada que està disposada a tot menys a una negociació pacífica i racional. En canvi, en privat els adolescents són humils, amables, honestos i sovint intel·ligents. És en grup que es transformen, el seu criteri es fon i la seva identitat personal es dilueix.

Suposo que heu copsat la mala bava que hi ha en l’apreciació de Pessoa. En els adolescents, l’intel·ligent i l’estúpid es barallen; en els adults han fet un pacte –sempre avantatjós per a l’estúpid.