El ver evangeli

Desenganyeu-vos: no hi hagué epifania. Els reis mai no van arribar a Betlem: s’extraviaren en el desert –allò de l’estrella és una falòrnia. De primer es van quedar sense carn i sobrevisqueren amb dàtils. Després van racionar l’aigua. Quan es van acabar els dàtils es van menjar els camells. Quan la carn d’origen animal va ser exhaurida, els reis van ordenar el sacrifici d’una tria de patges per devorar-los, però els escollits van pactar amb els matancers l’occisió dels mags, comesa que van dur a terme amb lentitud i plaer, en atenció al tracte que ses majestats els havien dispensat fins aquell moment. La màgia amb prou feines els va servir per mitigar el dolor de les amputacions progressives (ara un braç, suara l’altre, després les cames, tot seguit penó i dídims...), fins que van deperir de la pena de veure’s cruelment escuixats, més que d’altra cosa. Arribats a l’eixida de l’infern, els supervivents van ser presa d’una guarda de lladres i assassins -dels quals no servem bíblica memòria- i perquè oposaren resistència els van segar la llengua i els buidaren els ulls amb culleretes, molt abans de decapitar-los, i les seves despulles van ser ofrenades a les bèsties del desert.

Altrament no s’entendria tot el que va venir després.

Deficients verbals

Pensem amb paraules. Ergo els deficients verbals no poden menjar gaires sopes. La possessió d’un repertori lèxic extens no garanteix un pensament assertiu, però n’és la condició necessària. Els nostres avis s’expressaven -o s’expressen- amb un amàs de paraules, girs i frases fetes que els permetien controlar sòlidament el seu món. Ningú no els mullava el nas de saliva. De vegades ballaven els goigs de Sant Prim, sí, però eren rics de paraules, la sabien llarga i tenien un remei per a cada soscaire.

En Jordi Roldós i en Josep Radó, al llibre Quan Llavaneres era un poble, conten un pas del meu avi que il·lustra això que he dit. Us el resumeixo. En Cabot era pagès i marmanyer, i tenia el costum de dir “manoi, manoi” pertot. Dos cops per setmana anava al Born, on sempre hi havia personatges que buscaven pagesots per poder-los fotre. Un dia el van abordar dos bergants i li oferiren de muntar un negoci, i per envescar-lo el van convidar a esmorzar. “Ai manoi, manoi... ¿i farem calers?”, demanava el meu avi. I ells que sí, que molts. El dia següent que baixà a Barcelona es va repetir l’escena, amb un esmorzar de forquilla i ganivet a compte dels belitres. I això durà ben bé quatre o cinc setmanes.

Fins que un dia arribà de nou en Cabot i els afaitapagesos, que es pensaven tenir-lo a punt de pastora mia, el convidaren a esmorzar, i quan va tenir la panxa plena el meu ancestre digué: “Ai, manoi, manoi. ¿En farem molts de calerons, eh?” “Sí -van fer ells-, però vostè ha de posar sis mil pessetes...”. I en Cabot els va enflocar: “Oh, haver començat per aquí!... ai, manoi, manoi... Això ho heu de parlar amb la dona, que és la que porta els números a casa.”

Com afrontar la crisi (II)

Nomia –nom, suposo– Fernando. Un lisboeta replantat a la més meridional de les ries gallegues (ara s'estava a Vigo, adés a Cangas). Un mestre. Un far per a les víctimes més tirades de la crisi econòmica que ens escanya, o sia, per als qui perden la feina i se’n van de potes al carrer.

Jo m’hi feia perquè ell era de la colla de la meva nòvia d’aleshores, la Mar, una canguesa de la ceba galaica. En Fernando tenia una làbia com un castell de focs. Lligava molt, per la via d’estabornir les seves víctimes amb una vèrbola efervescent i simpatiquíssima. Anar de viños amb ell era una festa. Però no pagava mai. Ell animava el corral, ens feia riure i restablia el bon rotllo quan la conversa prenia tons grisos. En contrapartida, els altres pagàvem les misses. I només protestàvem quan ell no hi era: ten mais morro que a Cies gorda!, rondinàvem.

No cal dir que en Fernando se’ns ajuntava sempre que podia, que era dia sí dia també. I com que els viños s’acompanyen amb tapes, i quatre viños fan cinc o sis tapes, doncs sopava de gratis. I per dinar, transhumava: un dia a casa de l’un, l’endemà a casa de l’altre -a la Mar i a mi ens tocava dos pics per setmana. Però el virtuosisme d’en Fernando anava molt més enllà de tot això. Un dia ens va dir que havia trobat feina a no sé quin institut del teatre. Vam tirar coets, clar. I tot seguit va fermar ben estreta l’Eva (una amiga de la Mar), es van posar a festejar i quatre dies més tard ja vivien junts, a Cangas do Morrazo. I l’Eva de filis, tu.

Quan la cosa fa un any i busques que dura, l’Eva busca el feix de bitllets que duia a la cartera i no hi són, i sospita d’algú de la feina. Quin mal rotllo! El mes següent torna a trobar la cartera buida, i més tard, tornem-hi. L’Eva treia foc pels queixals. Se li acut trucar a en Fernando a la feina, però repara que mai no li ha dit el número. El busca a la guia i truca: a l’Instituto do Teatro no coneixen cap Fernando portuguès. El busca pertot i no el troba, i al vespre no compareix. S’ha fos. I no és sols l’Eva: un munt de gent busca en Fernando per exigir-li el pagament de deutes i/o fer-li una cara nova.

L’Eva repassa mentalment l’any bo de convivència amb en Fernando i lliga tots els caps. Al llarg d’aquests mesos el lisboeta ha simulat una feina i un sou, ha escenificat una rutina laboral, sortint cada dia de casa a la mateixa hora i tornant a hores també creïbles, mentre la dona i els amics el mantenien.

Pàries de la crisi, aturats forçosos, preneu llum de na pintora.

Com afrontar la crisi

Estem de sort. Ja podem parlar de crisi sense risc que ens apliquin la Llei Antiterrorista. El Gran Cosí administrador del llenguatge ens hi autoritza. Gràcies. I, ara que la podem dir, i havent constatat que no arribem a fi de mes, toca fer un pensament, no? Què fer?, que deia Lenin. Amb ben poca imaginació, la penya s’ha abocat a retallar despeses supèrflues. Ai senyor. Dissabte passat, per dir un cas, vam anar a dinar a un restaurant de Mataró (qualitat mitjana, preus arregladets, ambient familiar) que els caps de setmana sempre és ple. Doncs just érem nosaltres i una parella de valents amb dos marrecs, que s’atrevien amb una vichisoise, tu. Trist.

Jo trobo que això no pot ser. Un restaurant buit fa mal d’ulls i peneta d’ànima. Un altre món és possible, tot és qüestió de junyir les neurones i posar-les a fer feina. I, rumiant rumiant, he trobat la solució. Fent escandall de records, m’ha vingut a la memòria la imatge d’un senyor amb qui vaig compartir cua davant una caixa registradora. Això era un restaurant d’aquells de fer via, a la (molt ben anomenada) Gran Via de Barcelona. Acabàvem d’esmorzar i esperàvem, peu drets, per pagar. Davant nostre, l’home (que era de color caoba tirant a betum) li enflocà a la dependenta, en un català precari, “No dinero”. “¿Com que no dinero?”, féu ella, amb els ulls com taronges. Ell es va arronsar d’espatlles i postil•là, amb un somriure giocondesc als llavis -el català igual de precari- “Pagar mañana”. Però ella no se’n devia fiar, perquè va mastegar “Hay que pagar ahora!”. Ell no mogué un múscul, només va accentuar lleument el somriure. La dependenta, visiblement alterada, li mostrà la porta amb un braç com el de Colom i li va dir adéu, tot convidant-lo a no tornar més. I ell, tip i content, va prendre portal.

Doncs això. Considerant el nombre de cases de menjar que hi ha a Barcelona, cal admetre que l’estratègia del comensal color caoba té un gran futur. Nosaltres, que veníem després, vam allargar un bitllet amb un còctel interior de recança i admiració.

Esperant Pessoa

Plou. Espero Pessoa en el cafè Porta do Ceu, a la Lisboa baixa. M’ha assegurat que vindrà –feia una sornegueria amb els llavis, això sí–, però ja passen vint minuts de l’hora convinguda i no hi és. L’atmosfera del local està entelada per una boirina de vapors odorants. Hi ha vuit clients, quatre dels quals fan pinya en una taula. Al fons, un gran mirall amb marc de caoba ens repeteix. Un dels homes entaulats em clava els ulls i aixeca la veu:
-¿Que potser espereu Pessoa?
-Sí, ¿com ho sap? -faig, atònit.
-En feu la cara, com nosaltres.
-¿Vostès també esperen Pessoa?
-Sí, però no crec que vingui: cau un bon xàfec i la pluja l’espanta. Si té a bé de seure amb nosaltres, la farem petar i tal vegada, si el temps s’arregla…
Estic perplex, però accepto amb gust l’oferiment i ens presentem. Es fan dir Alberto Caeiro, Bernardo Soares, Ricardo Reis i Álvaro de Campos, per servir. Encaixo afablement amb tots, em faig servir un te amb llet i miro d'encetar conversa:
-¿Ho fa sovint, el senyor Pessoa, això de plantar la gent?
-Ho fa de vegades, però no importa –diu Caeiro.
-¿…? ¿Per què no importa?
-Perquè quan el senyor Pessoa ve, pensem el món, i quan no ve, tampoc.
-¿Oi que us heu embarbussat? –li faig notar.
-I ara! He dit just el que volia dir.
-Però… ¿de què parlen quan el senyor Pessoa hi és?
-No ho sé: parlem per oblidar –intervé Soares.
-¿Per oblidar què?
-No me’n recordo –somriu Soares.
Respiro fondo i els escombro amb la mirada. Busco somriures i no en trobo.
-¿Oi que vostès escriuen? –la veu em tremola.
-Adesiara –fa un.
-¿I què cosa escriuen?
-No ho sé –fa Soares, capcot–. Escriure és oblidar. La literatura és la manera més agradable d’ignorar la vida.
-Però vostès són aquí i viuen amb el consentiment de la vida…
Ricardo Reis alça el cap tot d’una:
-Erreu el tret, senyor… ¿com heu dit que us diuen?... ah, sí, Calsapeu. Nosaltres mortalment adquirim més vida que la vida i tenim doncs autoritat sobre ella.
-No m’aixequi la camisa, senyor Reis: la vida no admet cap autoritat al seu damunt; a tot estirar podem buscar-hi acords…
Soares m’interromp amb brusquedat:
-L’única manera d’estar d’acord amb la vida és estar en desacord amb nosaltres mateixos. L’absurd és el diví.
El te es refreda. Faig un esforç per contenir la irritació:
-Si renuncien a un acord amb vostès mateixos, impugnen tota virtualitat de coherència i obren la porta al caos.
Soares es regira com una escórpora:
-La coherència és miserable. Nosaltres establim teories, les pensem pacientment i honrada, sols per després actuar-hi en contra; actuem i justifiquem les nostres accions amb teories que les condemnen.
La pluja ha cessat. El cel s’ha buidat de núvols per omplir-se de llum grisa.
-No sé si el comprenc, senyor Soares –ombrós.
-Doncs anem bé. Si no fos incomprès, seria malinterpretat.
Me’l miro com es mira un ornitorinc vestit de núvia.
-Si de veres pensa això que diu, hauria de renunciar a tot.
-Prou. La renúncia és alliberament. No voler és poder.
Ensumo els efluvis del cafè desitjant que siguin droga.
-¿Qui és vostè, senyor Soares?
-Dec ser algú, certament, però no sé qui. Fa molt temps que no sóc jo.
-I vostès, ¿què li són a Pessoa? ¿qui són realment? –em giro cap als altres.
Tres veus sonen a l’uníson:
-Sóc + Em sóc + No sóc: m’improviso.
Perplexitat.
-Nosaltres som els altres –xucla el cigarret–. Però no hi som tots.
Alço les celles, una més que l’altra.
-De vegades som una gentada –intervé de Campos.
Davant la meva estupefacció, Reis em mira més del compte:
-¿Per què se n’estranya, si vostè també és els altres?
-Em sembla que s’equivoca: jo no sóc els altres.
-¿Ah, no? –de Campos obre molt els ulls–. Com que en som tants… L’altre dia vam conèixer el baró de Teive, l’Improductor, l'apòstata de les vanitats literàries; un senyor molt elegant i de poques paraules. Em pensava que potser el coneixeria.
Faig que no amb el cap.
El senyor Reis es compon el corbatí i m’enfloca, desafiant:
-I vostè… daixonses… Calsapeu, si no és els altres, ¿per què té tant d’interès de fer col·lotge amb el senyor Pessoa?
-El vaig conèixer fa temps; és un escriptor que admiro i…
-¿Admirable, Pessoa? Quina pocasoltada! Si no té res a veure amb Horaci ni amb Homer!
-¿Cal, que hi tingui a veure? –m’he ofès.
-I és clar! Al poema més petit d’un poeta hi ha d’haver alguna cosa que indiqui que Homer ha existit.
-¿I Horaci? –aprofito el flanc descobert.
-Mestre, són plàcides totes les hores que aquí perdem quan en la pèrdua, com en un gerro, hi posem flors.
M’alço de la cadira i vesso els ulls per la finestra i el carrer no hi és.
-¿Que vindrà, el senyor Pessoa? –faig, amb veu cansada.
-Pessoa s’agrada de participar en les nostres tertúlies; li plau pensar amb les nostres emocions i sentir amb els nostres pensaments. Quan no hi és de cos present, hi és la seva ànima.
-Així, ¿no el coneixeré mai?
-Si persevereu, coneixereu la seva ànima.