"Amor pirata", de Ronny Someck

Seguint el rastre de Manuel Forcano, arribo a Ronny Someck. El poeta barceloní va traduir al català una selecció de poemes de l’israelià i els va publicar el 2006, a Proa. L’antologia, que du per títol Amor pirata, conté poemes dels nou llibres publicats per Someck entre 1976 i 2004. L’israelià no ens era del tot desconegut: el 2000 Proa n’havia publicat alguns poemes, d’ell i de Tamir Greenberg, al volum En paper de vidre; d’altra banda, Someck ha estat traduït a trenta-nou llengües.

Ronny Someck és un dels poetes més populars d’Israel. Nascut a Bagdad el 1951, quan just tenia dos anys es va refugiar amb els seus pares al nounat estat d’Israel. Durant alguns anys visqué de manera molt precària en una maabarot, un enorme campament de tendes de campanya, fins que va rebre del govern una destinació definitiva en un suburbi de nova planta al afores de Tel-Aviv. Els records de la seva infantesa en aquests espais rònecs poblen la seva poesia. Estudià literatura i filosofia hebrees a la Universitat de Tel-Aviv, i poc després començà a publicar poesia. Ha rebut guardons tan sonats com el Primer Premi de Poesia Iehuda Amikhai i (en dues ocasions) el Premi del Primer Ministre. A hores d’ara ensenya literatura en un centre d’ensenyament secundari de Tel-Aviv.

Someck escriu una poesia de sabor alhora local i universal, cosa que el fa accessible als lectors de tot el món. S’ocupa de les circumstàncies bàsiques de la vida quotidiana, les quals, per la via d’una poderosa alquímia metafòrica, adquireixen un sentit global que abraça trossos bons de condició humana. Hom diria que Someck parteix de la superfície de les coses i, en comptes de precipitar-s’hi en cerca de pregoneses, s’eleva com un ocell. Verbigràcia, vegeu el poema “Blat”:

“Un camp de blat oneja al cap de la meva dona
i de la meva filla.
Quina banalitat descriure així la rossor,
i tot i així, allà creix el pa
de la meva vida.”

Per acabar de presentar-vos Someck, el millor que puc fer és deixar parlar Forcano: “L’estil de Ronny Someck és el d’una lírica concisa, d’expressió breu, per bé que d’una gran inventiva, capaç de sorprendre el lector. Poua la seva imatgeria en la cultura pop del Tel-Aviv de la seva joventut. En els seus versos conviuen Tarzan, Marylin Monroe i Gregory Peck amb personatges i paisatges de ressonàncies bíbliques o de la tradició jueva.” També hi ha l’humor, el sexe, les felicitats petites i les ganivetes de l’enyor que rasuren l’Irak dels pares:

“Oh, Tigris, oh, Eufrates, serps amables
en el primer mapa de la meva vida,
com heu mudat la pell i sou ara escurçons.”

Gràcies, Manuel.

"Llei d'estrangeria", de Manuel Forcano

Els forcanoaddictes estem d’enhorabona: Forcano ha tret un nou llibre de versos: Llei d’estrangeria (Proa, 2008). Els últims quatre anys hem nedat en el Forcano traductor i assagista, però si volíem gaudir de la seva poesia havíem de rellegir. I rellegíem. I esperàvem amb candeletes una remesa de poemes com aquesta.

Forcano és un poeta molt especial. Els seus versos són, per a molts lectors, un moment de felicitat singular que deixa un rastre pregon en l’ànima. La poesia d’en Manuel passa, després d’ésser llegida, a formar part d’un mateix. És doncs un instrument de dolça alienació: hom és una mica menys un per fer lloc a algú altre, de cognom Forcano. Dit altrament: hi ha una poesia que et traspassa, i és bona; hi ha una altra poesia que acampa dins teu, i és meravellosa. Com la d’en Manuel.

A Llei d’estrangeria hi ha el millor Forcano, sense sorpreses però. Hi ha l’avidesa intel•lectual de Corint, la sensualitat de Com un persa, la calidesa d'El tren de Bagdad. El tema rei és el desig. Hi ha les joioses metonímies que conviden a sentir el món a través d’inacabables caravanes de pells; perquè tot en els versos de Forcano és epiteli sensible i els epitelis que no som nosaltres ens interpel•len i acaben sent nosaltres. Com els versos d’en Manuel. Vegeu-ho:

Sents el cos

Sents el cos
com una muntanya que donés les seves pedres
per fer cases. Sents la tendresa
d’una estàtua en mans d’un arqueòleg.
La il•lusió d’un rellotge de sol
a l’alba. L’alegria d’un pou
que troba qui li fita l’aigua al fons.
El delit d’un guaret que rep l’arada.
El plaer s’un núvol que sap per fi
quin cel travessa. I veus
com trenquen onades de platja
sobre el mar.

Quan estimes.

"El martiri de sant Sebastià", de d'Annunzio

Digué Carner, a tomb de les traduccions, que “si el traductor gaudeix de personalitat, la traducció a ell encomanada en serà molt o poc influïda. I si no té personalitat, la seva traducció no passarà d’un gastament”. Doncs bé, la traducció que Manuel Forcano ha fet d'El martiri de sant Sebastià, de Gabriele d’Annunzio (Editorial Moll, desembre 2007), acusa l’empremta del traductor. Forcano hi ha insuflat l’alè sensual i dòric que flameja en la seva poesia.

La veritat és que d’Annunzio i Forcano estaven condemnats a entendre’s: tots dos són uns estetes, tots dos adoren la bellesa, tots dos es complauen en l’embriaguesa dels sentits, tots dos tiben la voluptat cap a l’èxtasi, tot dos estimen la paraula salaç i practiquen un llenguatge incisiu que fa tremolar vísceres… L’un i l’altre tenen massa coses en comú per no trobar-se i agradar-se.

Gabriele d’Annunzio (1863 - 1938) va ser adorat pels lectors i els crítics del seu temps, sobretot a Itàlia i França. A Catalunya va ser un referent per als modernistes de la corda esteticista i decadentista. Quan, aclaparat pels deutes, d’Annunzio va fugir d’Itàlia i s’establí al país gal, on l’esperava la seva nova amant, Nathalia de Goloubev, millorà el seu francès i es decidí a escriure una primera obra en aquesta llengua: El martiri de sant Sebastià, una peça dramàtica en vers basada en el misteri medieval del sant. L’obra original, de 8.000 versos, va ser estrenada en el Théâtre du Châtelet de París, amb música de Debussy i amb la ballarina Ida Rubinstein en el paper de Sebastià. Diu Forcano, en l'excel·lent estudi introductori, que “la durada excessiva de l’espectacle empresonà el públic dins el teatre fins a les tres del matí”. No patiu, però: la versió catalana de Forcano té només 3.000 versos, i passen coll avall com vi novell.

El Martiri de d’Annunzio és un cant al poder de la bellesa. Sebastià és venerat per la seva cohort de sagitaris i per l’emperador per la seva formosor, hom l’identifica amb Adonis i l’equipara amb Crist. El Cèsar, en ple deliri, li ofereix la corona imperial, però l’heroi la rebutja. La barreja de motius de les mitologies fenícia, grega i romana és constant; l’erotisme omnipresent incorpora registres sàdics; l’espiritualitat pagana es confon amb la cristiana. No és estrany que aquesta obra fos titllada de “sacrílega” i condemnada per l’Església. Que és sucar-hi pa, vaja.

És una llàstima que –contràriament al que passa amb la seva poesia– les novel·les i el teatre de d’Annunzio siguin poc coneguts a Catalunya per falta de traduccions. Vet aquí una assignatura pendent que ara ho és una mica menys.

Tinc una altra bona raó per recomanar aquest llibre. Considero que un bon lector farà bé de combinar la lectura dels clàssics amb les obres d’aparició recent, perquè qui més qui menys té llacunes –ai!– i perquè cal conèixer, mastegar i digerir bé la tradició per poder valorar les novetats i gaudir-les.

Iehuda Amikhai segons Forcano

He arribat a la poesia de Iehuda Amikhai (Würzburg, 1924 - Jerusalem, 2000) de la mà del seu principal traductor en català, Manuel Forcano. Clavats a la carn del món, és el títol del volum (Proa, 2001). M’ha impressionat. I he entès que Forcano se senti tan a prop del gran poeta israelià.

També he seguit el consell que l’Albert Benzekry i un savi anònim em feren en un meu post anterior sobre Forcano, i m’he procurat dues traduccions esplèndides de la Raquel García Lozano. Em deia Anònim: “Clavats a la carn del món és excel·lent. Però és que la poesia de Iehuda Amikhai és meravellosa. Jo us recomano a tots que us feu amb les traduccions que hi ha al castellà, degudes a Raquel García Lozano: Un idioma, un paisaje (Hiperión); Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad (La Poesía, señor hidalgo); i Gran tranquilidad: preguntas y respuestas (Cátedra). A mi personalment m’agraden una mica més les traduccions de la Raquel García Lozano”. Jo he trobat les dues primeres.

Suposo que a molts de vosaltres us deu passar com a mi, que fins ara no coneixia Amikhai, així que us el presentaré en quatre mots. El poeta va emigrar el 1935 a Palestina amb els pares i la germana: “Som una de les úniques famílies judeoalemanyes que no va patir en l’holocaust. Mon pare i ma mare tenien vuit germans i tots van emigrar a Palestina”. Amikhai participà en la Segona Guerra Mundial com a voluntari en la Brigada Anglesa, i durant la guerra de la Independència de 1948 va fer part del Palmaj (un cos d’elit que va combatre durant el mandat britànic i en la guerra de la Independència). Escriu Raquel García: “Amikhai publica els seus primers poemes després de la creació de l’Estat d’Israel, i les seves experiències en la guerra de 1948 seran el teló de fons de la major part de les seves obres”.

El poeta, que va deixar de creure en Déu als quinze anys, ha estat l’epígon de la modernitat pagana a l’Israel modern. Ningú de les generacions que li eren anteriors no hauria escrit un vers com aquest: “Veig com treus no sé què del frigorífic / que t’il·lumina des de dins com una llum d’un altre món”. És clar, qualsevol poeta anterior hauria dit “espelma” o “foguera” en lloc de “frigorífic”. No allargo més aquesta presentació. Vaig de dret a la traducció de Forcano.

L’antologia de Forcano abraça cinquanta anys de la poesia d’Amikhai (del 1948 al 1998). És una poesia poblada de referències als textos bíblics, a la litúrgia hebrea i a la cultura jueva en general, i a pesar d’això, el seu subjecte és un ésser humà reconeixible a qualsevol racó del món. Per això la seva poesia s’ha traduït a vint llengües: perquè s’entén a tot arreu. Són uns versos que camegen amb naturalitat, es mouen amb sensualitat i parlen amb senzillesa. És una poesia plena de claror i de carn; una poesia que fa llum en el gest i la sensació (en aparença innocus) perquè ells ens parlen lliurement de l’existència.

En la poesia d’Amikhai hi ha una veu que se sent maltractada per Déu i que contra Deú busca la unicitat del món perduda en l’acte creador de separar els elements i els éssers. Déu no és el Gran Creador, sinó el Gran Mutilador. I la poesia és un recurs –humil, sí– que pot contribuir a reparar una part de la destrossa. “Senyor, per què no m’has abandonat?”, fa un vers. És per això, diu Raquel García, que Amikhai reïx d’expressar l’existència simultània, en l’espai i en el temps, d’elements tan oposats com l’amor i la guerra, el naixement i la mort, la pedra i l’aigua, la víctima i el botxí, i el crit i el silenci”.

Els que coneixeu la poesia de Forcano endevinareu, en aquest intent de recompondre el món (amb l’ajut de metonímies, quiasmes, antítesis, oxímorons, antilogies, antístrofes, inversions, fal·làcies patètiques, oposicions semàntiques…) una de les fonts on s’abeura el nostre poeta (vull dir Forcano, no Amikhai, que ara també és nostre). La setmana que ve us parlaré de les traduccions de la Raquel García Lozano.

De passeig per la poesia de Manuel Forcano

Trobo a faltar un nou llibre de versos de Manuel Forcano. L’últim de què tinc notícia, El tren de Bagdad (Proa) és del 2004, o sia de fa quatre anys. Em faig càrrec que Forcano ha estat molt enfeinat, aquests anys, enllestint A fil d’espasa. Les croades vistes pels jueus (La Magrana, 2007), i admeto que l’esforç ha donat un fruit esplèndid. Però ¿què voleu? M’enyoro de la seva poesia, i vull pensar que en aquest precís o imprecís instant Forcano està treballant en un nou aplec de versos. Mentre aquest llibre nou no arriba, us convido a fer una passejada per la poesia d’aquest gran escriptor que és Manuel Forcano.

Servidor no és cap entès en Forcano, ni prop fer-hi. De la seva obra poètica he llegit només tres volums: Corint, Com un persa i El tren de Bagdad. Encara no he tingut ocasió de llegir D’un record a l’altre (1992), Les mans descalces (1992) i De nit (1995); deuen ser difícils de trobar, però un dia cauran. Descobrir la poesia de Forcano provoca un impacte semblant al de veure per primera vegada l’estàtua d’Esculapi que Puig i Cadafalch va trobar el 1909 a Empúries, i que ara està rodant per diversos municipis de Catalunya. La sensualitat, l’èxtasi davant la bellesa, el culte de les sensacions, la sensibilitat exquisida, la llum, la calidesa, el tacte de la seda, el plaer arrapat a la pell de les coses… tot això susciten els versos de Forcano, talment l’estàtua d’Esculapi (Asclepi per als grecs) feta poesia. Anem, però, de dret als volums de títol oriental.

Corint (Premi Jocs Florals de Barcelona 2000) és un homenatge a Joan Vinyoli, amb un pròleg deliciós de Biel Mesquida, que es demana si aquests poemes no són “el fragment perdut d’un diccionari de sensacions”, i diu a Forcano: “Les teves formes són com la guia d’estàtues d’un jardí que de nit es conten amb xiuxiuejos musiquers les aventures de la intel·ligència”. El gran tema del llibre és el desig, que Forcano tracta amb una subtilesa aèria. Mai sabré dir-ho millor que en Mesquida: “Forcano no pinta els cossos desitjables sinó que crea el desig corporal. No trobaràs cap objecte que no faci ganes en aquests versos: així el poeta inventa una àmplia metonímia del desig i produeix una escriptura infecciosa que vessa i contagia el Lector del desig mateix amb el qual ha donat forma a les coses”.

Després vingué Com un persa, els temes del qual són la solitud, la memòria i la bellesa. S’agraeix el pròleg del també poeta Francesc Garriga. En aquests versos deambula un jove pelegrí d’amor, que veiem trascamar sobretot per les ciutats sirianes d’Alep i Damasc. És "l’etern pelegrí que busca en l’horitzó de set del seu desert la silueta del caravanserrall i les palmeres", el pelegrí que es busca a si mateix en el perfil elemental del desig. Llum, caliditat. I l’embriagadora persecució de la bellesa, com els perses que “van saquejar Atenes i van robar les estàtues de tan belles com eren”. I amors estroncats que sedimenten en el record en forma de poema: “Recordar-te / és com qui al desert / es posa a la boca / la cantimplora buida”.

Final (per ara) de trajecte: El tren de Bagdad (Premi Carles Riba 2003), el cim (fins ara) de la producció poètica de Forcano. Una meravella. I un premi merescut. Novament el desig: “El desig és una alarma / que t’avisa que som vent / i necessitem banderes”. La passió: “És absurda la por al foc / quan ja ets dins d’una flama”. I una orgia de sensacions devers Alep, Bagdad i el Nil, que ens atrapa i ens transporta: “Us ha plogut mai mel damunt?”. Al cafè Sàhel d’Alep els homes juguen a cartes, beuen te d’hibiscus i fumen pipes d’aigua, i no saben que la humanitat són ells i que escapçant les cartes interpel·len l’amant que ja no ho és: “torno a ser cel que enyora ales volant-lo”. A la fi, un ésser humà es dreça amb tota la dignitat de què és capaç: “La fe és un país del qual no et deixen sortir / però surts.” Un home travessat de records en forma de call: “La memòria és el decorat de mar / al fons d’una peixera”. Neu de cimadals libanesos. Un cim que en demana un altre.

A fil d'espasa. Les croades vistes pels jueus

Aviat farà un any que l’assaig històric de Manuel Forcano sobre el genocidi medieval dels jueus corre pel món, inspirat en l’assaig quasi homònim de Maalouf, Les croisades vues par les Arabes. Però encara no hi corre prou, perquè A fil d’espasa és una d’aquelles aportacions que traspassen les llindes catalanes i esdevenen llibres de referència molt més enllà de les nostres fronteres; el de Forcano és un llibre-port, d’alt nivell i divulgatiu alhora, que connecta la literatura catalana amb el bo i millor de la cultura europea.
A fil d’espasa és una radiografia de la brutalitat antijueva dels segles XI, XII i XIII, el temps de les croades, trenada a partir de les cròniques d’autors jueus contemporanis dels fets (Salomó bar Simson, Eliezer ban Natan, Efraïm de Bonn, l’anònim de Mainz) i de dos autors posteriors (Josep ha-Cohen i Salomó ben Verga). Redactat en una prosa bellíssima, concebible només en un poeta, A fil d’espasa és un llibre inquietant perquè ens parla d’un odi antic i profund que, excitat des dels púlpits i encoratjat per l’inefable papa Innocenci III, esclatà en orgies de sang de Lisboa a Jerusalem, i de la vall del Rin a Sevilla; inquietant perquè il·lustra en què pot desembocar la perseverant estigmatització d’una minoria que comparteix territori amb una majoria, l’agressivitat psicològica i cultural exercida contra minories indefenses. Abans que convertir-se al cristianisme, algunes comunitats jueves s'estimaren més immolar-se col·lectivament "per santificar el Nom de Déu", i moltes altres van ser massacrades al pas de la primera i la segona croades, sobretot a Alemanya, talment una anticipació de l’holocaust del segle XX.
Forcano argumenta l’existència d’una darrera croada, dirigida per l’Església catòlica contra els jueus de l’Europa occidental, que la rescabalaria del fracàs de les croades antimusulmanes a Terra Santa. El ressentiment, la frustració, la ràbia, l’escreix d’agressivitat, el pagaran al segle XIII els jueus, que seran degradats, escarnits, humiliats, discriminats, acusats injustament i vesànica de practicar assassinats rituals, d’enverinar els pous i portar la pesta negra. Tant va ser així que el 1391 el torrent d’infàmia i repressió va sortir de mare a la península ibèrica, on els calls van ser assaltats brutalment i les comunitats jueves van desaparèixer de Sevilla, València i Barcelona, i gairebé de Girona (mentre el rei Joan I caçava llebres al Montseny). Quan el 1492 els jueus van ser expulsats, ja no en quedaven.
Si encara no l’heu llegit, no us el perdeu.