El tren orbital a les Cinc Sènies

Aquí teniu una vista aèria de les Cinc Sènies (el darrer espai agrari de Mataró), amb el traçat previst del futur tren orbital i la retxa alternativa que proposen la majoria dels pagesos de la zona. Fer baixar la via cap a mar permetria de conservar la mina que proveeix d’aigua els sembrats –la mina és el sistema d'extracció hídrica més civilitzat que hi ha, car recull només la capa superficial dels aqüífers i no els exhaureix mai. A més, amb aquest traçat es preservaria la integritat de l’espai agrari. Però llavors no tindrien excusa per esbucar les cases, trinxar els trossos, urbanitzar les vores de la via i especular amb els terrenys.

(Per cert, que a les Cinc Sènies ara és temps de raves, pastanaga, patata, ceba, api, porro, all, col, enciam, escarola, espinacs, coriandre, julivert, carxofes, bròquil, i si us afanyeu encara trobareu les darreres faves de la temporada. En Ramon Pruna en ven, al caient de la tarda, a ca seva mateix. I als mercats de Mataró i de bona part del Maresme trobareu una parada o altra amb aquestes hortalisses, que són les millors del món perquè són del temps i de casa.)

Les Cinc Sènies, en perill

Fa uns anys, quan estava a Mallorca, Jaume Corbera i un servidor vam organitzar a Palma unes jornades sobre l’estat general de la llengua, de títol El català a Europa. Hi vam convidar ponents d’ací i d’allà, un dels quals fou Joan Vallvé, aleshores eurodiputat per CiU. Quan el vaig anar a cercar a l’aeroport, anàvem bé de temps i vam tenir una estonada per parlar del país, la bolla i el món. Xerrant d’això i d’allò, ens acordàvem poc o molt... fins que la conversa va fer port a la política agrària europea i ja hi vam ser pels trossos. Vallvé va amollar que la pagesia del país l’hem de deixar caure, perquè l’agricultura catalana la farem a Califòrnia. I es va quedar tan ample com el batiport de la Seu.

Ahir, que vam fer un tomb per les Cinc Sènies (l’espai agrari de Mataró) de la mà de la Unió de Pagesos, aquella conversa em va tornar a la memòria. Perquè Joan Vallvé no està sol: sembla que l’Ajuntament de Mataró (governat per PSOEc-ERC-IC) també combrega amb la seva fe transatlàntica. I no ho dic només perquè el traçat previst del tren orbital passi per enmig de les Cinc Sènies, arrasant les cases, la mina i els pous d’en Jaume Pera –que em proveeix cada dissabte d'hortalisses– i de molts altres pagesos.

No. La cosa ve d’abans. Ve de quan l’ajuntament mataroní aprovà un Pla d’Ordenació Urbana (POUM) que preveu farcir d’habitatges el perímetre urbà de Mataró sense preveure-hi els serveis que caldran (com ara un segon hospital), la qual cosa farà inevitable ubicar-los... a les Cinc Sènies -i tothom ho entendrà, clar. I també ve de fa ben poc, quan el consistori capgròs va aprovar un catàleg del patrimoni a preservar a les Cinc Sènies... en el qual no figuren les sènies ni les mines ni les cases dels pagesos.

La intenció declarada és fer restaurants i hotelets d’ambient rústic -que bufó!- a l’espai que avui encara és agrari, i entaforar una estació a les Cinc Sènies. La no declarada és desfer amb talussos hectàrees senceres de conreus, posar-hi aparcaments i magatzems i altres baluernes, i especular amb el tros que resti per arrebossar-lo d'asfalt i plantar-hi totxos a preu d’or. El tren orbital es podria fer passar cap a la banda de mar, sí; però llavors no farien el negoci fabulós que pretenen.

El termini per presentar al·legacions al traçat del tren orbital acaba el divendres 24 d’abril.

Jugar-se la vida a l'N-II

No tinc cotxe. Visc a Llavaneres i faig feina a Arenys de Mar. Vaig i vinc amb bicicleta: de dilluns a divendres, nou quilòmetres d’anada i nou de tornada. M’agrada: em simplifica i a més està bé perquè bla bla bla. Però em jugo la vida. De vegades, camions d’espant em passen a un pam, o a menys –en alguns trams, el voral és inexistent. No em sento una persona normal: em sento un supervivent. Per ara.

De vegades, quan em costa centrar-me en el que faig, assajo un càlcul informal de les possibilitats que tinc de sobreviure, i me’n surten poques. I m’imagino colpit per un cotxe que va massa arrambat, em veig caure a terra i observo com un camió de mil tones em passa per damunt i em converteix en una pasta sangonosa que embruta l’asfalt. I em sap greu per la meva filla, que creixerà minvada de recursos i d’afecte. I em demano quant falta perquè això passi.

Si vaig bé de temps, tinc el recurs d’anar pel port Balís i enfilar el passeig dels Anglesos, a Caldes. Ho faig sempre que puc. Però tot seguit m’he d’incorporar a l’N-II, vulgues no vulgues. Fins a Caldes és una passejada molt agradable… que he d’interrompre a mig camí per entrar dins la ruleta russa.

Amb un passeig de Mar amb cara i ulls –no res de l’altre món: un passeig normal–, la meva expectativa de vida seria una altra. Em podria plantejar d’arribar a vell. Perquè això sigui possible cal traslladar (o suprimir) aquesta monstruositat que nom N-II, que ja ha fet moltes víctimes i que en farà més. I alliberar els peatges de l’autovia del Maresme. ¿Hi seré a temps?