A cal PSOE-C la fan petar

Replego les declaracions de tres dirigents del PSOE-C, les ordeno en una seqüència lògica i em surt una aparença de diàleg:

Manuela de Madre: “El camí a seguir és el de l’Espanya federal” [sic!]. (10/7/10)

Ernest Maragall: “Els país no cap a la Constitució”. (10/7/10)

Ferran Mascarell: “Doncs ens farem tots independentistes federals”. (8/7/10)

Ja ho veieu, la llibertat d’expressió fa la grandesa del PSOE-C. Mentrestant, el partit fa la seva via (que sempre és la mateixa, perquè per als socialistes catalans tots els camins duen a Madrid), continua sense veu ni grup propis al Congrés de Diputats, vibra amb la Roja i obeeix sense empegueir-se totes les ordres del seu senyor. Quina gran proesa és fer tot el que l’amo et mana i explicar-ho (a Catalunya) amb paraules que no semblin les de l’amo!

Maragallisme a destemps

La veritat és revolucionària, diu la coneguda màxima de no sé qui. I en alguns països mesquinets –com ara Catalunya– fins les obvietats, són revolucionàries. Perquè el que ha alçat pols i remolí, en les paraules dites i escrites pel conseller Ernest Maragall, no són les falsedats, sinó les obvietats: que el tripartit 1.2 ja té expedit el certificat de defunció i que el Govern de José Montilla no té projecte de país són coses que sap un nen de uè. Havent llegit l’article del conseller ahir a La Vanguardia, trobo que la mica d’interès del paper està en les bòfies. Verbigràcia:

Maragall sosté que “l’Estatut del 2006 ens dóna capacitat per adoptar estratègies globals i polítiques sectorials en pràctica igualtat de condicions amb qualsevol de les realitats europees que ens envolten”. El conseller es deu referir a Aragó, Occitània i Sardenya. El tipus té un gran sentit de l’humor. I després sosté que el PSC és un partit que no té “dependència d'interessos gremials o corporatius” –i ho diu amb el mateix posat seriós que feia l’Eugeni quan contava els seus acudits. En fi...

Més. Perquè l’ínclit va i posa Espanya dins el paquet dels estats “poc o molt” federalitzants que, ja se sap, sempre estan fent l’estira-i-arronsa amb els seus estatets (poc o molt) federals. Ja ho veieu: l'Ernest és de la broma. Llàstima que a Catalunya aquestes trufes no fan gràcia. Tot seguit, el conseller constata que “el debat sobre l’acceptació o el rebuig del caràcter plurinacional de l’Estat no es deixa tancar en positiu”, i advoca per continuar picant el mateix ferro fred de sempre. Bé, aquí no hi ha mentida, sinó indignitat: un capteniment com el d’en Pinxo, que li diu a en Panxo punxa’m però a la panxa no, i tal dia farà un any. Un gran horitzó de país. I el susdit encara adverteix que no hem de “caure en l’error de creure que el nostre problema és Espanya”. I aaaaaara! On vas a paraaar?! A quin capet hi pot caber una cabotada tan capfluixa?

Però la més bona potser és aquesta: “És imprescindible comptar amb un grup parlamentari [del PSOE-C] al Congrés dels Diputats, mantenint l’explícita voluntat de compartir amb lleialtat mútua bla bla bla”. Vatua! Maragall ens surt amb un debat que està més caducat que un Danone del 1982! Ara tant hi fa, que el PSC tingui o no grup propi al Congrés dels Diputats. D’això se n’havien de preocupar trenta anys enrere. Ara no en fem res, d’un miratge d’autonomia del PSC respecte al PSOE. Avui la qüestió és tota altra: és que Catalunya se sent ofegada i reclama llibertat; que el país va deu passes per davant d’ERC, trenta passes per davant de CiU i cinquanta passes per davant del PSOE-C; que els catalans estem perdent la por i aclarint la mirada; que estem a punt (si no ho hem fet ja) de configurar una majoria democràtica per la independència. I que això no ho para ningú.

PSOE-C: signes de naufragi

Perdre unes eleccions no és naufragar -la majoria de partits les perden i no s’enfonsen pas per això. Naufragar és tota una altra cosa: és perdre la credibilitat davant els votants de sempre, que ja no confien en el seu partit; és quedar amb el cul a l’aire perquè tothom veu que no hi ha programa ni projecte; és posar els càrrecs al servei dels interessos personals i de clan, que això ho noti tothom i se n’atipi. Naufragar és això, i això és el que li passa al PSOE-C, un mort vivent que només s’aguanta dret gràcies a la gran massa adiposa que ha anat congriant, una màquina d’ocupació del poder que té com a únic objectiu posar-s’hi. Un partit així només es pot encomanar a les persones que no saben on tenen la mà esquerra ni qui mana a la Generalitat (que en són moltes, però no en són prou).

Els signes del naufragi són heterogenis i d’entitat desigual, i presenten una gran dispersió. Però hi ha un fil conductor que els lliga tots, i la impressió de conjunt és devastadora. No puc sinó enumerar-los: 1) El trasllat de la nau de can Fàbregas, que ha convertit el consistori mataroní en l’Ajuntament del Corte Inglés i ha dut l’alcalde i el regidor d’urbanisme davant el jutge, com a imputats per un presumpte delicte urbanístic. 2) Les martingales d’Antoni Jiménez, l’anterior regidor d’urbanisme a Llavaneres, estan en mans d’un jutge de Mataró i també a can Garzon. 3) Les operacions mafioses de Luis Garcia, Luigi, exdiputat al Parlament del Parc, són conegudes de tothom. 4) Les maneres i els continguts de l’exalcalde de Santa Coloma de Gramenet, en Bartu, ídem. 5) La col·lecció de càrrecs i sinecures per les quals cobra Anna Hernández, l’esposa del president Montilla, ho diu tot del PSOE-C. 6) La negativa del PSOE-C a explicar les delícies de la dependència amb motiu de les consultes també els retrata (al costat del PP i de Ciudadanos). 7) La inanitat dels vint-i-cinc diputats del PSOE-C al Congrés és una ofensa –una altra– a la dignitat de Catalunya (tantes coses que podrien fer, com ara garantir la capacitat de decisió catalana a l’aeroport del Prat, i no fan!). 8) La penosa (per identitària i prou) intervenció de David Pérez, portaveu al Parlament del PSOE-C, contra la ILP antitaurina. 9) El poc interès dels eurodiputats del partit susdit perquè Brussel·les impulsi el corredor mediterrani… deunidó. 10) La parida, a Barcelona, dels Jocs Olímpics d’Hivern, que parla de la desorientació i la desesperació del partit de Jordi Hereu.

Podria continuar, però no cal. I és que tot plegat fa una trista sensació d'ancienne régime, d’esgotament i de floridura, de PCUS lituà, que s’abat com una enclusa sobre els votants de tota la vida del PSOE-C. I jo que no els planyo.

PSOE/PSC, colpistes

En el segon volum de les memòries, Jordi Pujol recorda una cosa sabuda: la visita que l’agost del 1980 va rebre a Premià de Dalt d’Enrique Múgica, el qual buscava la complicitat de Convergència i Unió amb el govern d’unitat que s’estava gestant i que havia de presidir el general Armada. Pujol li va dir que no. Dic que és cosa sabuda perquè Javier Cercas parla d’aquest pas a la seva esplèndida Anatomia d’un instant (p. 65), sense revelar però el nom del visitant. Bo i així, en una nota de la p. 444 Cercas remet a una font que concreta la informació: “Donen notícia de l’entrevista entre Jordi Pujol i un membre del PSOE Andreu Farràs i Pere Cullell, El 23-F a Catalunya, Barcelona, Planeta, 1998, p. 53-54”.

Tothom que tenia interès a saber-ho, doncs, sabia que l’actual "Defensor del Pueblo" [!] i el seu partit van maniobrar per fer caure el govern d’Adolfo Suárez en una operació que costa molt no anomenar cop d’estat. De fet, el cop hi va ser, i, si bé el PSOE havia participat en l’impuls previ del putsch, al final se’ls en va anar de les mans. L’interessantíssim llibre de Cercas dóna més clarícies en aquest sentit, com per exemple aquesta, referent al famós dinar entre Alfonso Armada, Antoni Siurana (aleshores batlle de La Paeria) i el dirigent de PSC Joan Reventós: “[…] en la reunió de Lleida Armada va explicar la seva idea de govern de concentració i, quan el general es preguntava qui podria presidir-lo, Raventós [sic] el va interrompre: «Que qui el presidirà? Doncs tu».” (p. 444).

O sia, que no només la cúpula del PSOE, sinó també la seva franquícia catalana estava implicada en la trama que desembocà en el cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Va bé saber-ho, més que res per a saber amb qui ens les havem; i perquè no admetem de segons qui cap lliçó de democràcia; i per entendre coses que passen ara o suara. I em demano què passaria a qualsevol democràcia europea si transcendís que un alt càrrec institucional havia ordit, vint-i-nou anys enrere, un cop destinat a posar un militar a la presidència del govern.

Ells són aquí, entre nosaltres

i nosaltres sabem massa bé on som. Per esclafar la consulta democràtica d’Arenys de Munt, Espanya ha tombat l’acord de l’Ajuntament pel qual hi donava suport i ha posat una manifestació de la Falange en el poble, amb l’àvola intenció d’interferir, coaccionar i propiciar violències. L’Estat se serveix de la Falange com a força de xoc per aconseguir els seus propòsits. Ningú se n’hauria de sorprendre.

L’any 1975 va morir Franco, però no el franquisme. Tots els valors que havien inspirat la dictadura s’encarnaren en el règim que la succeí, que és el que avui ens ensenya les dents. Després d’una dècada d'incertesa, les aigües residuals del franquisme van deixar de ser residuals per sobreeixir amb força. La caspa judicial, la concepció uninacional i totalitària de l’Estat, l’al·lèrgia anticatalana, la por a la democràcia, tot es va mantenir intocat del 1975 ençà. Els grups feixistes havien de ser legals perquè un dia o altre podien fer servei; l’independentisme basc i català se'ls havia d’assetjar, il·legalitzar i empresonar si cal. Van pintar les parets de la casa i van envernissar els mobles, però quan els toquen el crostó cauen pintura i vernís i Espanya ensenya el seu rostre autèntic i de les JONS.

Ara ens el mostra, i diumenge el traurà a passejar a Arenys de Munt. I hi ha la pregunta de sempre: ¿què hi fem, nosaltres, amb ells?

Arenys de Munt: no tenim por

Avui, al migdia, roda de premsa de la CUP a Arenys de Munt. Han parlat Xevi Safont-Tria, regidor a Mataró; Josep Manel Ximenis, regidor a Arenys de Munt; l’escriptor i investigador Jordi Bilbeny, i el portaveu de Maulets al Maresme. Servidor també hi era. I em ve de gust fer tres consideracions que resumeixen el que hem dit avui:

Primera: la consulta d’Arenys de Munt està blindada legalment. La jutge de Barcelona que se la vol carregar, senzillament no pot fer-ho: pot revocar l’acord que l’Ajuntament va prendre el 4 de juny, pel qual dóna suport a la consulta. Vejam. L’Ajuntament pot no donar suport a la consulta i tanmateix cedir la sala per a fer-hi les votacions, igual que la cedeix a un esbart perquè balli o a un grup de música perquè assagi. I si, arribats al cap del carrer, no es pot cedir legalment la sala, s’habilita un espai privat i avall que fa baixada.

Segona: Allò que va començar com un joc (o poca cosa més) destinat a generar debat, durant uns pocs dies, sobre l’autodeterminació, s’ha convertit en un esdeveniment polític de gran magnitud. Val a dir que l’objectiu no només s’ha assolit, sinó que s’ha anat molt més enllà del que ningú imaginava. Els artífexs de l’èxit són la Falange, Ciudadanos, UPyD, el conseller Joan Saura, el PP, la ministra De la Vega i el PSOE, l’advocat de l’Estat i la jutge inquisidora. Gràcies a tots.

Tercera: Independentment del que passi el 13 de setembre, ara mateix la collita ja és espectacular: l’Estat espanyol s’ha retratat com un artefacte talibà i antidemocràtic, que basa la seva estabilitat en la repressió de la paraula i del pensament; s’ha aconseguit un efecte multiplicador, en el territori, que de bell antuvi era impensable; s’ha visualitzat clarament l’eix que divideix els dos blocs polítics del país (unionistes i independentistes), per tal com tothom s’ha posicionat en una banda o l’altra; s’ha començat a trencar el mur mental de la por, en virtut del qual els catalans hem viscut tres-cents anys engorronits i amb el cap cot. En resum: s’està trencant el paradigma de la submissió inevitable i de la por, i el dia 13 comença a caminar un paradigma que no hauria de ser nou, car és el paradigma de la democràcia i de la llibertat.

Si podeu, veniu a Arenys de Munt, participeu de la festa, converseu amb la gent: els arenyencs exulten perquè han perdut la por i ja se senten lliures -ergo, ja ho són.

Ens cal caminar sobre l'aigua

Els evangelis són una font d’inspiració inestroncable. Al de Mateu, no és només Jesús qui fa camí sobre l’aigua del llac; Pere també s’hi aventura. Escriu l’evangelista: “Senyor, si ets tu, mana’m que vinga cap a tu caminant per l’aigua”. Ell digué “Vine”, i Pere baixà de la barca, caminà sobre l’aigua i s’acostà a Jesús. Però en veure la força del vent va tenir por, i aleshores va començar a enfonsar-se, i cridà: “Salva’m, senyor!” Ràpidament, Jesús li va allargar la mà, el va agafar, i li va dir: “Poca confiança tens: de què has dubtat?” (Evangelis, trad. Joan F. Mira, Proa.)

En aquella alçada de la novel·la, a Pere li van faltar tres virtuts: fe, confiança i coratge. Li passava com als catalans avui, que ens enfonsem per manca de la terna. Si som capaços d’engreixar les tres potències i encomanar-les, ens en sortirem. La gran exhibició de dignitat que farem pels carrers de Barcelona, abans o després que el Tribunal Constitucional ens escupi la sentència, ha de ser com caminar sobre l’aigua. I l’endemà serà el torn dels partits polítics catalans: ¿qui insistirà a vendre moneda falsa?, ¿qui es limitarà a fer escarafalls?, ¿qui saltarà amb nosaltres de la barca?

Ens cal caminar sobre l’aigua, perquè el vaixell-presó on els catalans estem engabiats ens du al Gòlgota.

Arenys de Munt: l'anunci de la consulta

L'anunci de la consulta d'Arenys de Munt ja està a punt. A veure quins, i quants, canals de televisió es dignen emetre'l. Vegeu-lo:

La consulta d'Arenys de Munt ja té web

Ja fa uns dies que és visible el web de la Consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt. L’adreça és la següent: http://www.coc130909.org/. Si hi grufeu, trobareu el protocol de la consulta, que és impecable. Bo i així, us en faig cinc cèntims. El vot, secret, es dipositarà dins una urna; les respostes possibles són SÍ, NO i BLANC; tenen dret a vot totes les persones majors de setze anys empadronades a Arenys de Munt abans de l’1 de juliol del 2009; el lloc de votació serà la Sala Municipal (Rbla. Francesc Macià, 59), on hi haurà quatre meses; l’horari de les votacions serà de les 9 del matí a les 8 del vespre; el procés es controlarà per mitjà d’un sistema informàtic que impedirà tota duplicitat de vot; el vot per correu es podrà exercir a partir del 24 d’agost; un cop fet el recompte, l’acta dels resultats serà signada pel jutge de Pau del municipi i pel síndic de la Vila; a més, hi haurà espais habilitats per als observadors.

La Patrícia Gabancho resumia a l’Avui d’ahir, amb poques paraules, la utilitat de la consulta: “obrir un debat, jugar, provocar: fer que la gent pensi, perquè és obvi que no tindrà conseqüències jurídiques”. Clar. Però també és clar que, si la iniciativa s’escampa pel territori català, l’alegria democràtica que traspua traurà del solc els espanyolistes, deixarà en ridícul l’autonomisme i farem una passa de gegant cap a la nostra independència nacional.

Així que ja ho sabeu: a prendre llum de na pintora!

La manifestació i l'himne de Sagarra

Digueu-me ensagarrat, ara que he llegit All i salobre, rellegeixo La ruta blava i remeno papers sobre Sagarra. Aquesta meva immersió en l’obra de l’escriptor barceloní m’ha servit per retrobar uns versos que em semblen útils (de cara a la manifestació i tota la pesca) per contestar el gargall que el Tribunal Constitucional està a punt d’esputar-nos a la cara: el poema que el president Macià va encarregar a Sagarra, el 1931, amb la intenció de declarar-lo himne de la República catalana. El transcric, perquè el trobo d’actualitat rabiosa. El poema fou musicat per Amadeu Vives i Roig, però si algú en feia una versió musical nova, potser li daríem ales…

EL CANT DEL POBLE

Glòria, catalans, cantem!
Cantem amb l’ànima!
un crit i una sola veu:
Visca la pàtria!

La nostra terra és redimida!
El gran moment és arribat!
Fora els ultratges! Lluny la mentida!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta!
Voli sobre el front l’estel
de la senyera!

Tenim les venes per estimar-la,
i en la tempesta del combat,
tenim els braços per defensar-la!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

(Josep M. de Sagarra)

Arenys de Munt 13/9/09

Col·laboro amb el Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) de fa anys. Els meus amics d’Arenys de Munt són gent compromesa i sempre que m’ho han demanat els he donat un cop de mà. Però ara és diferent. Ara, portar una de les meses de votació de la consulta al poble sobre la independència de Catalunya és una de les alegries més grans de la meva vida. Participar en un dels primers passos decisius cap a l’alliberament del meu país és un honor que no sé si mereixo. Quan en Josep Manel Ximenis, president del MAPA i regidor de la CUP a Arenys de Munt, m’ho va demanar, em va fer un regal que no sé com agrair.

Si algú es preguntava de què serveix tenir un regidor de la CUP a l’Ajuntament, aquí té una resposta (n’hi ha d’altres, però aquesta és eloqüent). Cal dir, però, que el mèrit de la cosa va més enllà de la CUP: Arenys 2000, CiU i ERC han avalat la consulta –gràcies. Tothom menys els regidors del PSC. Titons. Ser del PSC és una de les coses més tristes del món -és encara més trist que ser de Ciutadanos, que no deixa de tenir una espurna d’èpica mal entesa. Ser del PSC és com ser votant d’Ahmadinejad, com ser militant del Partit Comunista de Corea del Nord, com ser del club de fans de Putin. Quan siguem un país lliure i fem catúfols, els militants del PSC cobraran la pensió igual que nosaltres, no els faltarà de res. Però no seran feliços, perquè viuran amb la recança d’haver posat totes les seves energies a mantenir Catalunya subjugada. La vergonya serà la seva penitència.

El tren orbital a les Cinc Sènies

Aquí teniu una vista aèria de les Cinc Sènies (el darrer espai agrari de Mataró), amb el traçat previst del futur tren orbital i la retxa alternativa que proposen la majoria dels pagesos de la zona. Fer baixar la via cap a mar permetria de conservar la mina que proveeix d’aigua els sembrats –la mina és el sistema d'extracció hídrica més civilitzat que hi ha, car recull només la capa superficial dels aqüífers i no els exhaureix mai. A més, amb aquest traçat es preservaria la integritat de l’espai agrari. Però llavors no tindrien excusa per esbucar les cases, trinxar els trossos, urbanitzar les vores de la via i especular amb els terrenys.

(Per cert, que a les Cinc Sènies ara és temps de raves, pastanaga, patata, ceba, api, porro, all, col, enciam, escarola, espinacs, coriandre, julivert, carxofes, bròquil, i si us afanyeu encara trobareu les darreres faves de la temporada. En Ramon Pruna en ven, al caient de la tarda, a ca seva mateix. I als mercats de Mataró i de bona part del Maresme trobareu una parada o altra amb aquestes hortalisses, que són les millors del món perquè són del temps i de casa.)

Les Cinc Sènies, en perill

Fa uns anys, quan estava a Mallorca, Jaume Corbera i un servidor vam organitzar a Palma unes jornades sobre l’estat general de la llengua, de títol El català a Europa. Hi vam convidar ponents d’ací i d’allà, un dels quals fou Joan Vallvé, aleshores eurodiputat per CiU. Quan el vaig anar a cercar a l’aeroport, anàvem bé de temps i vam tenir una estonada per parlar del país, la bolla i el món. Xerrant d’això i d’allò, ens acordàvem poc o molt... fins que la conversa va fer port a la política agrària europea i ja hi vam ser pels trossos. Vallvé va amollar que la pagesia del país l’hem de deixar caure, perquè l’agricultura catalana la farem a Califòrnia. I es va quedar tan ample com el batiport de la Seu.

Ahir, que vam fer un tomb per les Cinc Sènies (l’espai agrari de Mataró) de la mà de la Unió de Pagesos, aquella conversa em va tornar a la memòria. Perquè Joan Vallvé no està sol: sembla que l’Ajuntament de Mataró (governat per PSOEc-ERC-IC) també combrega amb la seva fe transatlàntica. I no ho dic només perquè el traçat previst del tren orbital passi per enmig de les Cinc Sènies, arrasant les cases, la mina i els pous d’en Jaume Pera –que em proveeix cada dissabte d'hortalisses– i de molts altres pagesos.

No. La cosa ve d’abans. Ve de quan l’ajuntament mataroní aprovà un Pla d’Ordenació Urbana (POUM) que preveu farcir d’habitatges el perímetre urbà de Mataró sense preveure-hi els serveis que caldran (com ara un segon hospital), la qual cosa farà inevitable ubicar-los... a les Cinc Sènies -i tothom ho entendrà, clar. I també ve de fa ben poc, quan el consistori capgròs va aprovar un catàleg del patrimoni a preservar a les Cinc Sènies... en el qual no figuren les sènies ni les mines ni les cases dels pagesos.

La intenció declarada és fer restaurants i hotelets d’ambient rústic -que bufó!- a l’espai que avui encara és agrari, i entaforar una estació a les Cinc Sènies. La no declarada és desfer amb talussos hectàrees senceres de conreus, posar-hi aparcaments i magatzems i altres baluernes, i especular amb el tros que resti per arrebossar-lo d'asfalt i plantar-hi totxos a preu d’or. El tren orbital es podria fer passar cap a la banda de mar, sí; però llavors no farien el negoci fabulós que pretenen.

El termini per presentar al·legacions al traçat del tren orbital acaba el divendres 24 d’abril.

Duran Gran Cremat

Duran Gran Cremat. Vet aquí el nom del xampany que van tastar ahir, a l’Ateneu Barcelonès, els qui assistiren a la presentació de l’associació El Matí, metàbole i metàbasi del difunt sector crític d’Unió en clau sobiranista. Ja m’imagino el contraatac a la seu del partit socialcristià, regant el conclave amb un cordial de nom Casa gran. Mas brut.

¿Què ho fa, que la política catalana té aquest aire de sainet? Deu ser que l’exercici d’un poder nacional miseriós fa ridículs els qui s’hi aferren. La falta de poder convida a la conyeta, i la conyeta fa passadora la falta de poder. Són els polítics catalans, els qui imiten Polònia –i no a l’inrevés.

Els forts d'armilla

M’informen que s’estan venent molts iots –més que abans. Sembla, doncs, que la crisi famosa és selectiva, que les coïssors dels uns són les pessigolles dels altres. Ja ho poden ben dir, que la crisi és una oportunitat: per a ells ho és. Qui té la faixa plena compra avui barat per a vendre car demà; ves, ja se sap que els diners i els botons són per a les ocasions, i que la misèria fa misèria. Deixeu-m’ho dir altrament, que la parèmia –me la trec de la màniga– que ve ara deu ser una veritat constant i universal: “Mossèn Diner es beu el vi de missa i les hòsties són pel populatxo”.

He dit. I qui ho vulgui fer sonar, que ho soni.

De Brussel·les a casa

Cansats i satisfets. Així ens sentim els que hem tornat de Brussel·les en autobús. Disset hores d’anada i setze de tornada, fins a Barcelona. Es diu aviat, que hem aplegat 10.000 catalans a Brussel·les per reclamar reconeixement i respecte davant la creació de l’Estat lliure de Catalunya. ¿Quin altre moviment social, a casa nostra, és capaç de mobilitzar, tan lluny, tanta gent? Cap ni un. 10.000 a Brussel·les ens parla d’una societat civil viva, d’un poble que encara és capaç d’emancipar-se –a pesar que la nostra classe política s’esforci cada dia per demostrar el contrari.

Em trec la barretina, sobretot, per les moltes persones grans que han fet l’esforç de ser dissabte a Brussel·les: l’esforç de gastar-se força diners quan n’hi ha pocs, l’esforç de suportar moltes hores d’autobús o de cotxe quan les energies flaquegen. Els joves no tenen tant de mèrit, però gràcies igualment per ser-hi. La mobilització va ser una festa intergeneracional i un èxit sense precedents. Prou que ens convenia, una injecció de moral.

La de dissabte va ser una jornada històrica, entre altres coses, perquè ha servit per canviar de paradigma: d’avui endavant, el nostre plet nacional es dirimirà entre Barcelona i Brussel·les. ¿Madrid? La capital de Sri Lanka, si la memòria no em falla... D’entrada, la premsa i la televisió pública de Brussel·les s’han fet ressò de la mobilització. Avui hi ha més europeus que saben que Catalunya encara no és un vegetal –l’objectiu del PSC–, sinó un país que frisa i que bull, que reclama respecte i llibertat.

A manera d’epitafi, recullo unes paraules de l’Enric Larreula –també hi era– que sintetitzen molt bé l’esperit de la trobada: “Anem contra la història, i això em fa molt, molt feliç”. Una frase que consona amb el vers famós d’Amikhai: “Darrere de tot això s’amaga una gran felicitat”.

Els qui no aneu a Brussel·les

Els qui no aneu a Brussel·les glatireu. El 7 de març al vespre ens veureu dins una pantalla (a l’ordinador, potser a la televisió) o ens sentireu a través d’una ràdio, i el cor se us encongirà, perquè voldreu ser-hi i no hi sereu. Sabreu que heu perdut l’oportunitat de participar en una fita de la història de Catalunya, en tindreu consciència plena i us sabrà greu.

Estareu malapler, perquè sereu a casa i sentireu, pregonament, que el dissabte 7 de març no és dia per estar-se a casa, ni per sortir de copes pels verals d’habitud. Perquè aquest dia cal ser a Brussel·les (havent desembutxacat, de gust, els diners que costa el xàrter, l’autobús o la benzina del cotxe), caminar pels carrers amb cara de cansament i de son, pregonar la nostra existència i la voluntat de ser lliures, fer cas del poeta: “que se senti la veu de tots, solemnement i clara. / Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora”.

¿Passareu el tràngol de no ser-hi?

El referèndum, després

La qüestió no és el què (la independència), sinó el com. El Tercer Congrés Catalanista ho té coll avall i la societat catalana ho té assumit o ho va assumint. Amb l’afollament de l’Estatut del 30 de setembre de 2005, Espanya ha perdut l’última oportunitat d’entesa amb Catalunya. No n’hi ha més de verdes. Ells ho han volgut així, o qui escup al cel s'esquitxa la cara.

Però és obvi que no hi ha cap possibilitat legal de convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya -baldament en López Tena s’hagi fet un tip d’especular-hi. Perquè no hi ha -ni hi haurà- llei de referèndums. Perquè, si n’hi havia, una consulta sobre la sobirania no hi tindria cabuda. I perquè, encara que hi tingués cabuda, el govern espanyol no l’autoritzaria. No hi ha referèndum possible sense un Estat al darrere que l’avali, i aquest Estat només pot ser català.

No hi ha altra opció que omplir el Parlament del zoo de diputats que tinguin com a objectiu principal i indefugible la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. Urgeix, doncs, que els partits nacionals catalans incloguin aquest objectiu com a punt número 1 dels seus programes electorals, facin majoria en el Parlament de la senyoreta Pepis, formin un govern de transició, aprovin una Constitució provisional, habilitin les institucions que tenim ara com a ens sobirans i creïn els que encara no tenim, que es currin el reconeixement internacional i que proclamin solemnement la independència –tipus Kosovö.

I uns anys després, havent tastat els catalans la fel de la dependència i la mel de la independència, podent triar i comparar, tenint un criteri contrastat, havent tocat ambdues opcions amb les mans, aleshores que convoquin un referèndum d’autodeterminació i ens demanin si volem romandre independents o volem fer marxa enrere.

Mentrestant, cal pressionar els partits perquè adquireixin aquest compromís. És per això que el 7 de març n’hem de ser molts, a Brussel•les. Al web de 10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació trobareu informació sobre els desplaçaments col•lectius, si voleu anar-hi molt (ben) acompanyats.

Joan Ferran té raó

Diu Joan Puigcercós que el guerrer anticrosta Joan Ferran és una excepció dins el PSC, i que prova d’això és “la pràctica diària” dels socialistes catalans i de José Montilla en àmbits com la política lingüística i el finançament. Ferran s’estranya “que Puigcercós pari atenció en mi. Si sóc tan rèmora i poca cosa en el PSC, que no inverteixi temps en mi".

Ferran té raó, i Puigcercós no. El diputat socialista s’ha especialitzat en la croada contra els continguts catalanocèntrics a TV3 i a Catalunya Ràdio perquè s'ho creu i perquè el seu partit li ha assignat aquesta funció. La defenestració d’en Bassas a l’encara “ràdio nacional de Catalunya” i la hiperespanyolització –sí: híper– dels informatius de TV3 són una mostra del seu èxit (d’ell i del seu partit). Les “proves” que invoca Puigcercós fan riure. La mica de política lingüística del PSC consisteix a fer algun gest a favor del català mentre posa més espanyol a les escoles, a la ràdio i a la televisió, mentre no fa res per l’oficialitat del català a Europa ni per la supervivència de TV3 al País Valencià. Del finançament val més no parlar-ne.

Joan Ferran, ¿una excepció dins el PSC? Ni prop fer-hi. M’espanta que el probable cap de llista d’ERC a les pròximes eleccions catalanes s’autoenganyi d’aquesta manera, o ens vulgui enganyar a tots -no sé què és pitjor. ERC continua necessitant una teràpia de xoc. Llàstima que, de xoc en xoc, qui hi perd és Catalunya.

Probablement el PSC no existeix, segueix votant PSOE i gaudeix la vida

El PSC és un mite (com la democràcia, el liberalisme, la justícia o el bífidus actiu). La realitat nom PSOE. Així doncs, no passeu pena. Fumeu sense filtre, fumeu PSOE -els cigarrets amb PSC no redueixen pas la inhalació de nicotina. Au, fora recances! Voteu PSOE-C, així com els vostres connacionals voten el PP-C. Es tracta de mantenir Catalunya subjectada, emmanillada i emmordassada. I per a fer aquesta feina no hi ha millor escarceller que el PSOE-C. Voteu-lo sense manies ni dissimulació. Així el partit podrà impedir que el Parlament de Catalunya tingui capacitat de convocar cap referèndum, o que un nombre important de ciutadans pugui forçar el govern a convocar-lo.

Es tracta de fer de Catalunya un no-país obedient, agallinat i agemolit, una massa de gent incapaç de demanar-se què vol ser; d’estamordir, dissoldre i ofegar Catalunya en l’anòmia, fins a fer-ne un tros d’Espanya sense voluntat pròpia. El projecte del PSOE-C. Voteu-lo sense vergonya: el PSC no existeix.