Al-Mayurqa, 31 de desembre de 1229

Conta Ibn ‘Amīra al-Maḫzūmī: “[…] i per sentència d’Al·lᾱh, va tenir lloc la més gran de les crueltats i es creà una commoció igual a la del primer moment del dia del judici. Els cavalls al galop o, millor dit, els torrents devastadors, camparen per la ciutat i anorrearen així tota aquella bellesa en gràcia i favors. Clavaren l’espasa tant als combatents com als qui no lluitaven.

Quantes boques passaren del somriure al rictus? Quants lactants foren deslletats amb el glavi?, i de quants impúbers, davant els quals el càlam que escriu les accions encara no s’havia mogut, va fluir el cabal de la seva sang pels carrers? Gent desarmada fou copejada sense misericòrdia per qualsevol que portàs un venable; i quanta gent, presa del pànic, fou sorpresa amb una ferida mortal per algú que brandia una maça? I quanta muller de bona condició va veure com el seu front era arrossegat per terra? O a quanta embarassada, en el seu forçat abandó de la vida, l’acompanyà el seu fetus? Els núvols que plovien sang alimentaren l’aigua dels bassiots d’aquell dia, i per tal cosa els cavalls foren anomenats nedadors a causa de la natació que hagueren de practicar, i que té el significat de surar sobre l’aigua.”

(Ibn ‘Amīra al-Maḫzūmī, Crònica àrab de la conquesta de Mallorca, trad. Nicolau Roser i Guillem Rosselló, Govern de les Illes Balears i UIB, 2008.)

Conta Jaume I: “E segons que els sarraïns nos contaren, deïen que viren entrar primer a cavall un cavaller blanc ab armes blanques; e açò deu ésser nostra creença que fos sent Jordi, car en estòries trobam que en altres batalles l’han vist de crestians e de sarraïns moltes vegades. […] E quan los sarraïns de la vila viren que la ciutat s’envaïa, eixiren-se’n entre hòmens e fembres ben trenta míl·lia per dues portes […] e anaren-se’n a la muntanya. E era tant l’haver e el guany que els cavallers e els hòmens de peu veïen per la ciutat, que no havien cura d’aquells que es n’anaven; e els altres sarraïns […] anaren-se amagar per les cases, cascú com mills podia: e no s’amagaren tan bé que vint mília no n’hi morissen a l’entrar.”

(Jaume I, Llibre dels feits, dins Les quatre grans cròniques, a cura de Ferran Soldevila, ed. Selecta, 1983.)

¿Quina de les dues versions us fa més el pes?

PS: Bona entrada d'any!

Fa quatre-cents anys

Abdul·lah Benàçar va abandonar casa seva amb ràbia i orgull. Ràbia de ser foragitat de la seva terra. Orgull de no abandonar la seva gent ni la seva religió, de compartir el destí del seu poble. Li havien dit que podia endur-se els diners, vestits i altres béns mobles; li havien promès que ell i la seva família rebrien aliment i bon tracte fins a desembarcar a Barbaria. No va ser cert. Els soldats del rei vingueren a buscar-los a casa, entraren en tropell, els van insultar i ataconaren els nens, que, espantats, feien per fugir. De camí cap a la costa van ser agredits i atacats per grups de saquejadors que els robaren els diners i els objectes de valor. En el port d’Alacant, en uns encants improvisats que no s’havien vist mai, malvengueren estris i objectes que no podien carregar. Van patir fam esperant al port i també durant la travessia. Ja dins la mar gran, son germà, que s’havia embarcat amb ells, discutí amb un mariner i el van llançar per la borda. Arribats a Orà, van fer camí cap a Tilimsen, on flotons de beduïns els atacaren i els van robar el no-res que els quedava.

D’això fa exactament quatre-cents anys, perquè el primer embarcament massiu de moriscos valencians va tenir lloc entre l’octubre i el desembre de 1609. Trenta mil van sortir del port d’Alacant; més de trenta-cinc mil, de Dénia i Fàbia; prop de divuit mil, del Grau de València; uns quinze mil, de Vinaròs, i prop de set mil, de Moncofa. L’expulsió dels moriscos, decretada a l'abril per Felip III, va afectar unes cent vint-i-cinc mil persones (la tercera part de la població del Regne de València). Tot això (i sobretot els antecedents de tot això) ho explica Joan Francesc Mira a Vida i final dels moriscos valencians (Bromera, octubre 2009), un d’aquests llibrots alts i amples de divulgació històrica, bellament il·lustrats (tots d’en Mira), que l’editorial valenciana té per bé de publicar.

Per cert, que el polígraf valencià sosté que els moriscos valencians van mantenir “de forma general l’àrab dialectal andalusí com a idioma domèstic habitual i com a llengua de la comunitat”, que “a les acaballes del segle XVI l’entenia [el valencià] una bona part de la població morisca”, però que “la llengua pròpia, la que parlaven entre ells, va ser l’àrab fins al temps de l’expulsió”. Cosa que contrasta amb l'afirmació d'Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica de Catalunya, que el mes d'abril publicava a El Periódico, tocant als cinc mil moriscos que hi havia a Catalunya, que "aquests catalans eren població autòctona que parlava majoritàriament un dialecte romànic en la vida quotidiana".

¿Tan dissemblants eren els moriscos de les terres de l'Ebre i els que vivien un poc més al sud?

Espanya és mentida

Espanya és un estat construït a boca de canó contra Catalunya; un canó que, quan no dispara bombes, dispara mentides. Les bombes: les del 1707-1714, les del 1842, les del 1872, les del 1909, les del 1936-1939, i per poc no n’hi hagué el 1981. Les mentides: Colom, les Capitulacions de Santa Fe i el testament del Descobridor, Palos de Moguer, Cervantes i el Quixot, Garcilaso, Hernan Cortés, Bartolomé de las Casas, l’Amadís de Gaula, La Celestina, el Lazarillo, fray Luis de León, Juan de la Cosa, Yuste, Pedro de Llanos, el Siglo de Oro, l’"abdicació" que els escriptors catalans fan de la seva llengua als segles XVI i XVII, la vinculació de les illes Canàries a Castella… allèn d’altres bòfies menys culturals i ben hodiernes.

La idea d’Espanya recolza sobre una muntanya de mentides tan alta, gruixuda i espessa que no hi ha racionalitat ni evidència que valgui contra elles. La bola de falsificacions, d’apropiacions culturals i de faules inventades per la censura és tan grossa que, si s’obrís com un meló i es mirés d’assumir la veritat, Espanya rebentaria. Ja poden venir Irizarry, Merrill i una mala fi d’investigadors nord-americans a dir que els espanyols han viscut cinc-cents anys enganyats. És per demés, perquè Espanya viu de l’engany. Espanya és enemiga de la veritat i està, per consegüent, incapacitada per a l’autocrítica, immunitzada davant els estralls de la recerca històrica amb metodologia científica, i blindada davant tot possible sentiment de culpa.

El que ja costa més d’entendre és que les universitats catalanes es comportin com si fossin espanyoles i no atenguin, doncs, les recerques que fan persones com Pep Mayoles, Jordi Bilbeny, Josep M. Orteu, Manel Capdevila i tants altres que graten amb profit ací i allà. Les quals recerques, posades en comú, encaixen com les peces d’un trencaclosques i fan llum sobre un historicidi de dimensions colossals, perpetrat obsessivament contra Catalunya. De tot això fa vuit anys que se’n parla en el Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica que cada any té lloc –ves per on– a Arenys de Munt. El que fa nou serà els dies 20 i 21 de novembre, a la Sala Municipal. Podeu consultar el programa aquí.

PSOE/PSC, colpistes

En el segon volum de les memòries, Jordi Pujol recorda una cosa sabuda: la visita que l’agost del 1980 va rebre a Premià de Dalt d’Enrique Múgica, el qual buscava la complicitat de Convergència i Unió amb el govern d’unitat que s’estava gestant i que havia de presidir el general Armada. Pujol li va dir que no. Dic que és cosa sabuda perquè Javier Cercas parla d’aquest pas a la seva esplèndida Anatomia d’un instant (p. 65), sense revelar però el nom del visitant. Bo i així, en una nota de la p. 444 Cercas remet a una font que concreta la informació: “Donen notícia de l’entrevista entre Jordi Pujol i un membre del PSOE Andreu Farràs i Pere Cullell, El 23-F a Catalunya, Barcelona, Planeta, 1998, p. 53-54”.

Tothom que tenia interès a saber-ho, doncs, sabia que l’actual "Defensor del Pueblo" [!] i el seu partit van maniobrar per fer caure el govern d’Adolfo Suárez en una operació que costa molt no anomenar cop d’estat. De fet, el cop hi va ser, i, si bé el PSOE havia participat en l’impuls previ del putsch, al final se’ls en va anar de les mans. L’interessantíssim llibre de Cercas dóna més clarícies en aquest sentit, com per exemple aquesta, referent al famós dinar entre Alfonso Armada, Antoni Siurana (aleshores batlle de La Paeria) i el dirigent de PSC Joan Reventós: “[…] en la reunió de Lleida Armada va explicar la seva idea de govern de concentració i, quan el general es preguntava qui podria presidir-lo, Raventós [sic] el va interrompre: «Que qui el presidirà? Doncs tu».” (p. 444).

O sia, que no només la cúpula del PSOE, sinó també la seva franquícia catalana estava implicada en la trama que desembocà en el cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Va bé saber-ho, més que res per a saber amb qui ens les havem; i perquè no admetem de segons qui cap lliçó de democràcia; i per entendre coses que passen ara o suara. I em demano què passaria a qualsevol democràcia europea si transcendís que un alt càrrec institucional havia ordit, vint-i-nou anys enrere, un cop destinat a posar un militar a la presidència del govern.

Memòria de la guerra de Cuba

El poema que segueix l’hi contà a la Magdalena (una mataronina que ara en té vuitanta-tants), quan era menuda, una tia seva que, si fos viva, avui tindria prop de cent cinquanta anys. Els versos evoquen la desfeta de l’armada espanyola comandada per l’almirall Pascual Cervera al port de Santiago de Cuba (1898). Però sobretot parla de la incapacitat de representar l’horror, la basca que provoca la sang inassumible. No sé qui n’és l’autor, ni sé si aquesta peça s'ha publicat mai –si algú ho sap, m’ho digui, sisplau.

“Pintà un pintor a sa manera
una sangrienta batalla:
va pintar-hi un sac de palla,
al costat d’un ratera.
La derrota d’en Cervera,
els porcs dels Estats Units,
un paquet d’escanyapits,
un mico i una carbassa,
i no va tenir la traça
de pintar morts i ferits.”

Cent onze anys després, aquella guerra remota encara ressona en el nostre esperit, i ens inquieta; és un record que fa una reverberació trista, l’eco d’una mortaldat estúpida.

Carles I es retirà a Badalona, no a Yuste

En Manel Capdevila, que és de l'acadèmia dels desconfiats i sap llegir amb els ulls molt oberts, ha localitzat un document que posa en evidència la falòrnia de Yuste. Ja sabeu que, segons la historiografia espanyola, l’emperador Carles I, molt malalt, es retirà a morir al monestir extremeny. Passa però que hi ha vuits i nous que no lliguen -i que, altrament, apunten que l’emperador va fer l’estaria al monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Es tracta del llibre intitulat Crisi de Cataluña, hecha por las naciones estrangeras, obra del religiós olotí Manuel Marcillo, imprès a Barcelona l’any 1685. El volum està disponible, digitalitzat, a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Doncs bé, Marcillo escriu que Carles I “se retiró a la Soledad de San Yuste”, quan del Yuste mai no se n'ha dit “San” (i en canvi, de Sant Jeroni, sí). Vet aquí la traça d'una mà censora. Sobretot, el d'Olot escriu que el fill de l’emperador “avia determinado pasar lo restante de su vida entre los Hermitaños de Monserrate […] siguiendo las huellas de su Padre.” Vet aquí que el censor va badar i ens va deixar una pista decisiva. Perquè és sabut que els monjos de Montserrat freqüentaven Sant Jeroni de la Murtra (i a l'inrevés), que les relacions entre ambdós monestirs eren intenses, i que el de Badalona ja havia acollit altres monarques i grans prohoms, que no es volien distanciar del centre de poder que era Barcelona.

Podeu consultar el paper aquí. (I el llibre sencer, si voleu.)

El mapa d'Europa de Blaeu

En Dionís –que no tinc el plaer de conèixer– ha visitat aquest mes el British Museum i ens fa memòria del següent: “hi venen de forma oficial dos mapes en format paper força gran. Un és d’Europa i l’altre de les Illes Britàniques i Irlanda.” I ens mostra el primer, obra del cartògraf holandès Janszoon Blaeu –no és el de la imatge, clar, sinó aquest. El mapa és del 1620, quan Portugal i Catalunya feien part de la Corona d’Espanya. Però Catalunya hi és representada com una entitat política singular, i en canvi Portugal (que també era singular, i poc després recuperarà la independència) no. Oi que és curiós? I com s’explica, això?

L’Armand Sanmamed, que és el coordinador general de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (FEHC), proposa l’explicació següent: “Potser caldria buscar aquest reconeixement de la personalitat política de Catalunya en la tradicional relació dels cartògrafs holandesos amb intel·lectuals catalans instal·lats, durant el segle XVI, als Països Baixos. Pensem en Joan Lluís Vives, Frederic Furió o Jeroni Munyós; aquests últims van col·laborar amb Ortelius en l’elaboració, l’any 1570, del primer atles modern. La cartografia holandesa, hereva de la cartografia catalana, va esdevenir durant el segle XVI l’escola cartogràfica de referència. Tant és així, que la Generalitat de Catalunya va encarregar, el 1602, al cartògraf Jan Baptist Vrients un mapa del Principat. La intensitat d’aquestes relacions entre els Països Baixos i Catalunya podria ser la raó subjacent a aquest reconeixement polític per part dels cartògrafs holandesos que Blaeu hauria reflectit en el seu mapa.”

Sanmamed argumenta més extensament la seva proposta en el web de la FEHC, o sia, aquí.

Carles I va morir a Badalona

Diu la història oficial que l’emperador Carles I decidí, l'any 1556, retirar-se al monestir del Yuste (al nord-est de Càceres) en cerca de tranquil·litat i repòs; que s’hi va instal·lar amb un seguici de seixanta o setanta persones, i que dos anys després hi va morir. Però no és cert.

No és cert perquè no pot ser que l’emperador s’instal·li en un tocom tan allunyat dels centres de poder. Pensem-hi. Carles I és coronat a Barcelona, moment en què diu, en veu alta, que és rei dels catalans. No són paraules vanes, car l’eix vertebrador dels seus dominis és Barcelona. Així mateix, es declara continuador de la política del seu avi, Ferran II, basada en la projecció mediterrània i en la lluita contra França, i a més a més prepara (des de Barcelona) el viatge que ha de fer la volta al món. El Yuste no encaixa dins aquest esquema. ¿Com s’explica, això?

Fàcil. Carles I no es va retirar pas al Yuste, sinó al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. A l’entrada de la bodega del monestir hi ha un fresc on apareix l’emperador, envoltat d’alguns personatges relacionats amb ell. Val a dir que hi ha documentades multitud d’estades de Carles I (i de Felip II i dels altres Àustries) al monestir de Sant Jeroni –en canvi, no en consta cap al Yuste–, i que amics seus com Ferran Cortés i Andrea Doria feren llargues estaries a la Murtra. Així mateix sabem que en el seu segon viatge a les Índies acompanyaven Colom dos “padres jerónimos” (de Badalona, clar, on Colom tenia casa, família i contactes).

Encara hi ha més dades que invaliden la tesi Yuste i apunten a la Murtra. Carles I va morir de paludisme. I, ves per on, diuen les cròniques que els monjos de Sant Jeroni contreien sovint aquest mal per mor de la proximitat d’aigües estagnants, amb la presència consegüent de mosquits. Doncs bé, a Yuste, situat a 780 m d’alçada, no hi ha aigües quietes ni mosquits. D’altra banda, l’emperador poc podia gaudir de la seva dieta preferida (ostres, sardines, marisc…) si la costa més pròxima estava a 450 km distància; en canvi, la mar està a una hora de camí de Sant Jeroni. Ja per acabar, consignaré que Carles I rebia ciris beneïts de Montserrat, i que la crònica que afirma que l’emperador “podía oír misa a través de una ventana que daba al altar” no fa sinó descriure una cambra noble de Sant Jeroni de la Murtra.

Tot això ho sabem gràcies a en Daniel Ibáñez, que ens ho va explicar el 22 de novembre de l’any passat, a Arenys de Munt, en el Vuitè Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica. Gràcies, Daniel.

80 anys de la Constitució de l'Havana

El novembre de 1927, Francesc Macià, acompanyat de Ventura i Gassol, es va embarcar cap a Amèrica per visitar els catalans que hi vivien. Els governs d’Uruguai, Argentina i Xile, pressionats per Madrid, van posar-hi tota mena de traves. Finalment, l’agost de 1928 van arribar a Cuba, on van ser acollits amb calidesa, i sovint amb entusiasme, per les entitats catalanes i les associacions patriòtiques cubanes. L’estada dels dos líders a l’illa es va allargar fins al 13 d’octubre. I van aprofitar el temps.

Josep M. Ferran –investigador cubà d’origen català– ens recorda, en un article recent, que “Macià havia encarregat a Josep Conangla Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a l’Havana, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no se n’aprovés una de definitiva per mitjà d’un plebiscit.

L’assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a l’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar la Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge del Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí, l’apòstol independentista cubà. La Constitució en qüestió consta de 302 articles i destaca pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte, però expressa l’ànsia independentista dels catalans.”

La nova Constitució –resumeix Ferran– “adopta com a única llengua oficial el català i com a bandera la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel. El vot és directe, la Cambra legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i s’estableixen contribucions per al benestar dels ancians i els discapacitats. Autoritza els consells comarcals i l'Estat a finançar o comanditar societats o empreses de serveis públics a l’estil de les guildes angleses. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones, incloent-hi el vot femení. Prohibeix la vagància i la mendicitat –i també la boxa i les corregudes de bous.”

Avui la dita Constitució de l’Havana fa vuitanta anys. I tan jove que sembla!

(PS: Podeu trobar el text íntegre del projecte de Constitució en el llibre Textos per la llibertat de Catalunya, que el Departament de Presidència de la Generalitat de dalt tingué el detall de publicar el 2004.)

¿Pedro de Llanos era Pere Desplà? Una altra possible suplantació

Des de fa un temps, en Pep Mayolas estira alguns dels fils que en Jordi Bilbeny ofereix als investigadors que vulguin enfilar-los. Un d’aquests fils és el de Pedro de Llanos, un nom que probablement suplanta el de Pere Desplà. Mayolas va argumentar-ho el 16 de novembre de l’any passat, a Arenys de Munt, en el 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica. Mentre no se’n publiquen les actes, l’estudi es pot llegir al núm. 112 de la revista Terra Rubra de la Vila de Tarroja –que és el que tinc a les mans. Us en faig cinc cèntims.

Els historiadors Hugh Thomas i Consuelo Varela parlen als seus llibres d’un Pedro de Llanos, vell amic d’en Colom, que l’almirall va nomenar factor seu a Santo Domingo per defensar els seus interessos davant l’ordre d’embargament de totes les rendes de Colom dictada el 1505 pel rei Ferran. Consta també un Pedro de Llanos que com a “escribano de nao” cobra uns diners a l’illa Española. Mayolas postula que els dos Llanos són la mateixa persona, car tots dos duen comptabilitats (la del rei, la de Colom, la d’una nau) en el mateix escenari. Aquest personatge apareix ara com a Llano, adés com a Llanos; això, i l’amistat antiga amb Colom, fa pensar en la deturpació censora d’un Desplà.

Doncs bé, en Mayolas s’arromanga i busca un Desplà que a finals del segle XV s’avingui amb el perfil d’un factor, comptable, tresorer o capità de nau. I no només el troba, sinó que detecta una espessa xarxa que vincula els Desplà de Barcelona amb Colom i amb els primers conqueridors de Mèxic. Tot plegat fa de mal resumir: cal llegir-ho.

Deixeu-me dir només que els Desplà foren un llinatge de mercaders i ciutadans honrats documentats a Barcelona des del segle XIII. Que un Pere Desplà exercia el càrrec de clavari (el funcionari del municipi encarregat de les finances) a Barcelona el 1454 i que abandonà temporalment el seu càrrec perquè “se n’anava per mar”. Que aquest Pere Desplà fou tresorer de casa i cort del rei de Catalunya el 1465 i més tard a partir de 1472. Que aquest prohom va ser present al setge de Girona del 1462 junt amb Joan (Cristòfor) Colom. Que si en el curs de la guerra contra Joan II, Joan Colom fou encarregat de custodiar, transportar i repartir diners de la causa de la Generalitat, i Desplà era tresorer, forçosament tenien tractes -cosa que lliga a la perfecció amb el qualificatiu de “vell amic d’en Colom” que Hugh Thomas atribueix a Pedro de Llanos.

I el trancaclosques fóra encara més congruent si resultava que Sebastián del Cano (o Canos) era en realitat un Çacirera de Canós, i que els Ercilla de la història oficial eren en realitat els Erill de Catalunya. Vet aquí dos caps més per enfilar. Apassionant, oi?

L'escapçament de l'oca

Les formes del lleure canvien, mai han cessat de canviar. Per manca d’artilugis mecànics (que no eren a l’abast de les classes populars), els nostres besavis tenien tirada a entretenir-se amb animals. I la nul•la consciència zoològica dels nostres ancestres els donava carta blanca per perpetrar totes les animalades –mai més ben dit- que els passaven pel cap. Diumenge passat l’historiador mataroní Jaume Vellvehí ens en va contar una que ens va deixar de pedra.

Consta que, als anys vuitanta del segle XIX, una de les activitats deportives –sí, de deport: lleure– que es practicaven durant Les Santes, la festa major de Mataró, consistia a arrencar de viu en viu el cap a una oca. En tenim notícia gràcies a un pacífic capgròs que se’n va queixar i el Diario de Mataró d’aleshores se’n va fer ressò. No sabem quin era el criteri per proclamar el guanyador ni el premi que rebia -devia ser l’au morta-, i entenem que el macabre joc va caure aviat del programa de Les Santes. El que és cert i segur és que el baró de Coubertin no va elevar aquesta pràctica esportiva als altars de l’olimpisme.

La intuïció em deia que això no podia ser una capgrossada aïllada i he donat un cop d’ull al Costumari de l’Amades: res, cap rastre d’oques escapçades. Sant Google ha sigut més productiu –què hi farem, senyor Amades!: he trobat dos casos d’escapçament ritual d’oca, l’un a la petita vila de Surseee (Suïssa, al cantó de Lucena) i l’altre al municipi de Harchies o Bernissart (Bèlgica, al nord de Valònia). A Sursee se celebra la festa del “Gansabhauet” o escapçament de l’oca, en la qual els competidors, amb els ulls embenats, han de decapitar una oca morta amb una espasa esmussada i d’un sol cop. A Harchies, el ritual commemora una antiga llegenda que parla de dos senyors enfrontats, un dels quals (el de Harchies) s’imposà finalment sobre l’altre i li va infligir el pagament d’una renda anual, el símbol de la qual és l’oca. I res més.

Sobretot, res que es pugui parangonar amb la salvatgia decimonònica dels mataronins. Però un és enyoradís de mena i li sap greu que les tradicions es fonguin en el perol globalitzador. Per això proposo de rescatar aquest lleure mataroní tan nostrat, llevant-li només l’escreix de crueltat que comporta l’escapçament manual en vida seva. Trobo que podríem posar una renglera d’oques a tocar d’una post, guillotinar-les amb un cop de destral ben net i deixar-les a lloure, i l’au acèfala que arribi més lluny, guanya –bé, guanya l’amo de la bestiola, que ella perd el cap i tot.

¿Oi que seria bonic? Si aquesta festiva distracció es generalitzava per Catalunya disposaríem d’un potent signe d’identitat nacional, oposable al dels nostres veïns corals. A Espanya, toros. A Catalunya, oques.

El maquis de l'AGLA

Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón. Això vol dir AGLA. Va ser un dels maquis més actius de la postguerra. Nascuda el 1946 amb noranta guerrillers, va combatre amb èxit les autoritats franquistes fins al 1949, quan va ser derrotada; a partir d’aquest any, i fins al 1952, la guerrilla tingué una existència precària, amb accions de baixa intensitat. M’ho ha fet recordar la revista El Temps (núm. 1.244, 15/4/08) en el magnífic reportatge sobre la vida i miracles dels Pizarro. Resulta que el pare de Manuel Pizarro (Endesa → PP) va ser el criminal de guerra que despoblà els masos dels Ports i assassinà desenes de persones per l’original mètode de la “llei de fugues”, abastament aplicat –per dir un cas– a la presó de Morella.

Una de les fonts del reportatge –no us el perdéssiu pas– és el llibre Maquis: el puño que golpeó al franquismo, de diversos autors, publicat i reeditat per Flor del Viento Ediciones, de Barcelona. Aquest llibre el vaig comprar a Morella fa dos estius, quan acariciava un projecte de novel·la ambientada a la capital dels Ports en temps de postguerra. El llibre (documentadíssim, exhaustiu) em va fascinar. Pobre de mi!, vaig descobrir la Mediterrània, perquè ho ignorava tot sobre el maquis d’aquells verals.

Ara que ens venen una memòria històrica esbiaixada i políticament correcta, és bo exhumar algunes fetes que el llibre susdit recorda (i que, si fèiem cas d’en Saura i companyia, romandrien en l’oblit). Sostenen els autors del llibre que l’AGLA sempre va estar supeditada a la direcció del PCE a l’exili, que el màxim responsable de la guerrilla era Carrillo, que els caps de la guerrilla eren imposats per aquella direcció, i que els enllaços amb França eren guerrillers de la màxima confiança i absolutament fidels a Carrillo. Doncs bé, dos guerrillers disconformes amb la política de la direcció, “Pepito el Gafas” i “Pedro”, van ser assassinats el 1950 pels enllaços que els havien d’ajudar a travessar la frontera. I “Petrol, “Lizandra”, José Marín Romero, Julián Salmerón i altres dissidents van ser executats per la direcció guerrillera.

Es demanava no fa gaire “Matías”, un exmaquis de l’AGLA, “¿Cómo es posible que el Partido no haya sido capaz de escribir un libro con la historia de la guerrilla? Puesto que nadie puede tener más conocimientos que el Partido, ¿por qué no se ha escrito? Porque hay muchas responsabilidades dentro”. Del mateix tenor s’expressava “Teo”: “Yo vi en la Agrupación muchos hombres que de golpe y porrazo desaparecían, ¿qué información han dado de ellos?, ¿qué es lo que han hecho con ellos? Lo que hay son muchas responsabilidades ocultas que no se han querido sacar a la luz y no creo que se haga nunca” (p. 373).

Això també és memòria històrica -ofegada, ves per on, pels qui se n’omplen la boca.

Thanks, comrades!

He localitzat una foto del personal sanitari de l'hospital de les Brigades Internacionals a Mataró. Us la mostro, ja que és un document poc conegut i prou interessant, i aprofito l'avinentesa per recordar els noms d'aquells brigadistes que, procedents dels Estats Units, de la Gran Bretanya, d'Austràlia, de Nova Zelanda, d'Espanya i d'alguns altres països, van fer estaria a Mataró per a treballar voluntàriament en els equips mèdics del nou hospital. Gràcies, companyes i companys de les Brigades, gràcies per la vostra entrega i el vostre coratge. Que el vostre record sigui llavor de dignitat.

Rosa Berger, Fina Braunstein i Adela Anka Bohunicka, metgesses; els metges Alexander Hart, Henry Carner, Abraham Schalit, Karl Coutelle, Michel Perilmahn, Pinto Rocha, Hans Salamon i Sidney Vogel; la practicant Maxime André Armand; les infermeres Hanna Boheme, Oliva Cabezas, Emmy Doerfel i Dora Donda; Josef Faherer, dentista; les infermeres Encarnación Fernández, Sara Ginsburg, Renée Granderie i Guadalupe Garcia; Maria Habulin i Carmen Ródenas, mecanògrafes; la farmacèutica Josefine Kumerova; les infermeres Eva Korciak, Maria López, Doroty Low, May Macfarlane, Modesta Maroto, Lisa Namiot; l'infermer Blas Osorio; les infermeres Victoria Rodríguez i Jeanne Roussant i Carmen Sevilla; l'administrador de personal Eli Salem; Melchor Ubago, massatgista; les infermeres Adela Weinraub, Evelyn Andell, Isabel Dodds, Irene Mable Golden, Grace Margulis i Dorothy Rutter; el sanitari Manuel Losada; Antonio Sánchez, infermer; la farmacèutica Sarah Waisblum; les infermeres Agnes Vassie, May Levine, Alice Wagnon i Rene Mary Shadbolt; a més de Pedro Vega, comissari de Cultura; els oficinistes Virginia Covici i Rafael Márquez; el telefonista Gordon Siebert, el cuiner Víctor Orzechovski i el practicant Eduard Mrochovski. A tots i totes, GRÀCIES. [Font: Josep Xaubet, Sociologia de la guerra revolucionària a Mataró (1936-1939), ed. Marrè, 2006.]

Tots ells van treballar a la Clínica Quirúrgica núm. 7 de l'Exèrcit Popular, instal·lada a l'antic col·legi dels Salesians, al barri de Cerdanyola de Mataró, de l'abril de 1938 al març de 1939. La foto és del juliol de 1938; hi apareixen personal sanitari de l'hospital i pacients. L'he trobada al llibre Las Brigadas Internacionales. Imágenes para la historia, de Rosa M. Sepúlveda (2007).

Com escrigueren els organitzadors de l'homenatge a Bob Peters, el darrer gal·lès viu que formà part de les Brigades Internacionals, "Maybe we need some heroic myths like these to inspire us in our own small daily acts of courage and dedication to others amidst a prevailing culture of self-absorption and consumerism".