El Museu de la Vida Rural

L’aportació que l’Espluga de Francolí (la Conca de Barberà) ha fet i fa a la cultura universal va més enllà de les galetes Rifacli (un curiós acrònim que conté les síl·labes inicials del nom i cognoms del seu creador, l’espluguí Ricard Farrer i Climent). A l’Espluga també hi ha les muntanyes, les rouredes, les planes sedegues, la història petita de Catalunya empeltada a les cases, als sembrats, als boscos i als camins. I des de la darreria dels vuitanta hi ha el Museu de la Vida Rural (MVR), que Lluís Carulla, empresari i valedor de la cultura catalana, va instal·lar a la casa pairal de la família. Un museu que ara la Fundació Carulla acaba d’ampliar (n’ha duplicat l’espai) a càrrec de l’arquitecte Dani Freixes, que ha fet una feina amb gust exquisit i vocació de modernitat.

Hi hem estat aquest diumenge, convidats -gràcies!- per l’escriptor i crític literari Jordi Llavina, que no és la primera vegada que ens fa de cicerone per les terres de la Catalunya Nova. Què us diré? El Museu és formidable. Res a veure amb les galeries locals volenteroses i benintencionades que exposen forques i arreus agrícoles –i tanta sort que hi són. L’MVR és una instal·lació moderna que presenta, amb tècniques del segle XXI (desenes de vídeos, animacions, aparadors que s’enfosquen per donar pas a una foto antiga, etc.), un recorregut per les feines, els estris, les màquines i les formes de la vida rural de fa un i dos segles (d'aquell temps en què de la palla en feien fems, i dels fems en feien palla).

Avui, la immensa majoria dels catalans tenim una idea molt vaga de com s’apanyaven els nostres avis a pagès. I els esforços que adesiara algú ha fet per desentenebrir-nos no han donat gaire fruit. Doncs bé, la visita al museu de l’Espluga fa llum, d’una plomada, sobre anys i panys d’ombres acumulades en el nostre cervellet pobrissó i urbà. Amb una sola ronda s’entén tot: tot que vol dir tot. A saber, com el conreu del blat, la vinya i l'olivera enformaven la vida privada i col·lectiva. Com la sembra, la sega, la verema, la caça, els bolets i l'aplegada de les olives estructuraven la quotidianitat. Com el blat es feia pa; l’oliva, oli; el raïm, vi; el porc, bull i llonganisses; la fusta, esclops; el cànem, cadires; la llana, vestits; els arbres, llenya. Quines tecnologies es desenvolupaven per fer passadora la feina, quines formes de vida generava aquest tragí, quins oficis creixien al voltant, quins valors convertien tot això en una forma elevada de civilitat, i quina projecció de futur té tot plegat.

De tot això que he esmentat, el més important són els valors. Perquè aquells valors són vigents i cal –urgeix– revifar-los. Recordem-los, doncs: (1) La matèria no és infinita: és LIMITADA i s’ha de TRANSFORMAR. (2) El temps es pot administrar però no es pot inventar: la natura té el seu propi temps i per estar-hi en pau cal ESTALVI i PACIÈNCIA. (3) L’ESFORÇ és indispensable per assegurar un domini responsable sobre el món.

El Museu de la Vida Rural, ja ho veieu, no parla només del nostre passat rural, sinó també del nostre present urbà. No us el perdéssiu pas.

Memòria de la guerra de Cuba

El poema que segueix l’hi contà a la Magdalena (una mataronina que ara en té vuitanta-tants), quan era menuda, una tia seva que, si fos viva, avui tindria prop de cent cinquanta anys. Els versos evoquen la desfeta de l’armada espanyola comandada per l’almirall Pascual Cervera al port de Santiago de Cuba (1898). Però sobretot parla de la incapacitat de representar l’horror, la basca que provoca la sang inassumible. No sé qui n’és l’autor, ni sé si aquesta peça s'ha publicat mai –si algú ho sap, m’ho digui, sisplau.

“Pintà un pintor a sa manera
una sangrienta batalla:
va pintar-hi un sac de palla,
al costat d’un ratera.
La derrota d’en Cervera,
els porcs dels Estats Units,
un paquet d’escanyapits,
un mico i una carbassa,
i no va tenir la traça
de pintar morts i ferits.”

Cent onze anys després, aquella guerra remota encara ressona en el nostre esperit, i ens inquieta; és un record que fa una reverberació trista, l’eco d’una mortaldat estúpida.

Aigua groga i oli de neu

Ella s’ha cremat el muscle dret. A la farmàcia ens venen una pomada que diuen que va molt bé, de nom Cicalfate. I sí que ha anat bé, sí. Però si haguéssim nascut vuitanta anys enrere hauríem tirat d’aigua groga o d’oli de neu, que també feien el fet. La primera es comprava a les farmàcies; el segon era un remei casolà: quan nevava, hom agafava embostes de neu, les submergia dins oli d’oliva i... diuen que la neu es conservava, i amb aquest brou s’anaven mullant les cremades i un hi trobava molt de consol.

M’ho ha contat la Magdalena, que és la germana gran de la sogra. La meva tia política és un pou de cultura popular, i no sé escoltar-la sense prendre apunts. Com que ve al cas, em parla d’altres remeis antics, com l’aigua sanativa, que servia per curar la febre i la tos -s’aplicava fent fregues en els canells i en el coll. Pel que fa a les pors sobtoses, es distingia entre els ensurts i els espants; per als primers es bevia aiguanaf compost o del bo (mesclat amb herbes remeieres); per sobreposar-se als segons, l’afectat s’enviava coll avall una tímbola de conyac o de whisky –baldament fos un marrec.

El que m’interessa més d’aquests remeis antics és –guerxament professional, ho sento– el nom: la meravellosa tirada a la lexicalització o sintagmació, que és talment un broll de poesia i de sensualitat. L’Albert Pla Nualart en parlava fa poc a l’Avui, i servidor també hi ficaré cullerada, perquè em plau.

¿Què enterràvem, el porc o la sardina?

Dimecres de cendra, enterrament de la sardina. Hi ha qui diu que un temps allò que s’enterrava no era l’humil peixet, sinó una espinada de porc. Però això no és gens clar. Ho sosté –d’aquella manera– Jaume Colomer al llibre Les festes populars de Catalunya: “Abans s’acostumava a enterrar una espinada de porc, anomenada «sardina» en castellà, com a símbol de les «carns llevades». Diuen els entesos que, per ignorància, es confongué el nom i passà a enterrar-se el peix”. Pere Felip Monlau ho corrobora en un llibre del 1850, Madrid en la mano, on sosté que “el primer día de este santo periodo [la Quaresma] se enterraba una canal de cerdo (llamada sardina entre los tratantes de esta especie de ganado), como dando muerte o despidiéndose de la comida de carne”. Però és clar, Monlau parlava de la villa y corte.

Amades no estava gens convençut -per raons òbvies- que aquesta tradició es traslladés a Catalunya, i en el Costumari exposa els seus dubtes al respecte: “L’eruditíssim senyor Bastús diu que recorda el costum d’enterrar, en tal dia com avui, una carcanada o espinada de porc, que rebia el nom de sardina, com a símbol del fet que, durant el període quaresmal, hom no podia menjar carn de cap mena, i molt especialment de porc. Aquesta opinió del gran polígraf resulta molt dubtosa. Nosaltres no hem trobat cap rastre demostratiu que la carcanada del porc ni de cap altre animal hagi estat anomenada sardina. Altrament, la carn del porc ha estat tostemps massa estimada i preferida, i abans sembla que encara més que no avui, per a enterrar i llençar una part tan estimada i valuosa.”

Les objeccions d’Amades vessen de lògica, i per això m’inclino a pensar que allò que importàrem de Madrid no va ser el costum, sinó el nom, i del nom devíem passar al peix.