'Londres nevat', de Jordi Llavina

L’any passat, pels volts de Nadal, vaig rebre una felicitació molt treballada i original: un conte, il·lustrat amb un seguit de rostres colpits pel fred. El títol, El cosinet andalús. L’autor i felicitador, en Jordi Llavina. Ara l'he retrobat dins el recull Londres nevat, que conté sis relats del mateix autor i que ha arribat a les llibreries de la mà d’Amsterdam llibres. Llegir-los és alhora un plaer i una experiència cultural de gran calat.

Em passa, però, que el que m’hauria agradat dir sobre aquest llibre ja ho ha escrit en Ricard Garcia, qui, a més de ser molt bon poeta, té un nas infal·lible per detectar l’alta literatura i una habilitat crítica extraordinària (ço és, en Ricard sap il·luminar i rellevar les qualitats d’un escrit literari, identificar els diversos plans de lectura, trobar les claus interpretatives i enllaminir el lector). No puc, doncs, fer altre que adreçar-vos a l’apunt que fa al cas.

I, bo i així, no me’n sé estar de dir-ne quatre de tèbies, que resumides fan així. Londres nevat és millor que el recull de relats anterior, Ningú ha escombrat les fulles (que és molt bo!). És superior perquè allí l’ànima dels personatges hi és més densa, rica i fonda; i les paraules, sensorials, dringadisses i exactes. La diguem-ne invasió de les coses i els objectes del recull anterior dóna pas, a Londres nevat, a una marea humana que omple el present de records. La platja de l’avui apareix, un dia, visiblement empeltada de passat. I una rastellera de personatges (que s’assemblen perillosament a l’autor) s’adonen cop en sec que són fets de memòria. Que la veritat viu en la memòria i que sense veritat no són res.

Si em voleu fer cas, no us el perdeu.

El Museu de la Vida Rural

L’aportació que l’Espluga de Francolí (la Conca de Barberà) ha fet i fa a la cultura universal va més enllà de les galetes Rifacli (un curiós acrònim que conté les síl·labes inicials del nom i cognoms del seu creador, l’espluguí Ricard Farrer i Climent). A l’Espluga també hi ha les muntanyes, les rouredes, les planes sedegues, la història petita de Catalunya empeltada a les cases, als sembrats, als boscos i als camins. I des de la darreria dels vuitanta hi ha el Museu de la Vida Rural (MVR), que Lluís Carulla, empresari i valedor de la cultura catalana, va instal·lar a la casa pairal de la família. Un museu que ara la Fundació Carulla acaba d’ampliar (n’ha duplicat l’espai) a càrrec de l’arquitecte Dani Freixes, que ha fet una feina amb gust exquisit i vocació de modernitat.

Hi hem estat aquest diumenge, convidats -gràcies!- per l’escriptor i crític literari Jordi Llavina, que no és la primera vegada que ens fa de cicerone per les terres de la Catalunya Nova. Què us diré? El Museu és formidable. Res a veure amb les galeries locals volenteroses i benintencionades que exposen forques i arreus agrícoles –i tanta sort que hi són. L’MVR és una instal·lació moderna que presenta, amb tècniques del segle XXI (desenes de vídeos, animacions, aparadors que s’enfosquen per donar pas a una foto antiga, etc.), un recorregut per les feines, els estris, les màquines i les formes de la vida rural de fa un i dos segles (d'aquell temps en què de la palla en feien fems, i dels fems en feien palla).

Avui, la immensa majoria dels catalans tenim una idea molt vaga de com s’apanyaven els nostres avis a pagès. I els esforços que adesiara algú ha fet per desentenebrir-nos no han donat gaire fruit. Doncs bé, la visita al museu de l’Espluga fa llum, d’una plomada, sobre anys i panys d’ombres acumulades en el nostre cervellet pobrissó i urbà. Amb una sola ronda s’entén tot: tot que vol dir tot. A saber, com el conreu del blat, la vinya i l'olivera enformaven la vida privada i col·lectiva. Com la sembra, la sega, la verema, la caça, els bolets i l'aplegada de les olives estructuraven la quotidianitat. Com el blat es feia pa; l’oliva, oli; el raïm, vi; el porc, bull i llonganisses; la fusta, esclops; el cànem, cadires; la llana, vestits; els arbres, llenya. Quines tecnologies es desenvolupaven per fer passadora la feina, quines formes de vida generava aquest tragí, quins oficis creixien al voltant, quins valors convertien tot això en una forma elevada de civilitat, i quina projecció de futur té tot plegat.

De tot això que he esmentat, el més important són els valors. Perquè aquells valors són vigents i cal –urgeix– revifar-los. Recordem-los, doncs: (1) La matèria no és infinita: és LIMITADA i s’ha de TRANSFORMAR. (2) El temps es pot administrar però no es pot inventar: la natura té el seu propi temps i per estar-hi en pau cal ESTALVI i PACIÈNCIA. (3) L’ESFORÇ és indispensable per assegurar un domini responsable sobre el món.

El Museu de la Vida Rural, ja ho veieu, no parla només del nostre passat rural, sinó també del nostre present urbà. No us el perdéssiu pas.

El cosinet andalús

“I llavors va fer el mateix que havia fet amb el terròs de l’hort: el va desfer dins el puny. Ho va fer amb força, perquè va serrar les dents i tot. [...] Quan va esquinçar l’embolcall per treure’n el polvorón, i tement jo que el pastisset hagués quedat convertit en un grapat de pasta farinosa i fosca a punt d’escampar-se per terra, damunt la catifa ben aspirada del menjador, la sorpresa va ser considerable: allò de dins havia adquirit una forma de bunyol, encara més lletja que la forma original, però havia quedat ben compactat, havia guanyat consistència. Una consistència –com va apuntar el cosinet– típicament de galeta.”

Aquesta lliçó sobre la ingesta de mantegades –em temo que la paraula catalana no reïx a suggerir la textura del pastisset com ho fa el mot original– és un fragment d'El cosinet andalús, un conte de Nadal amb què Jordi Llavina m’acaba de felicitar les festes. És la “postal” més elaborada i bella que he rebut. Acompanyen el text una col·lecció de rostres enfredorits de catalans que ho són de fa poc i que, com el cosinet andalús amb els polvorones, tenen moltes coses per ensenyar-nos. Gràcies, Jordi. Bon Nadal i venturós 2009.

Felicitació i desig que faig extensius a tots els que llegiu aquestes retxes.

"Ningú ha escombrat les fulles", de Jordi Llavina

En un post anterior vaig escriure que el conte és una arma precària que només és operativa quan renuncia a competir amb la novel·la i s’alia amb la poesia. Doncs bé, després de llegir els divuit contes del recull Ningú ha escombrat les fulles (Ara Llibres, 2008), de Jordi Llavina, em refermo en el dit article de fe.

I és que els contes de Llavina són uns artefactes on s’engranen a la perfecció materials diversos molt difícils d’equilibrar; a saber: una precisió prodigiosa, agilitat narrativa, tensió psicològica, eficàcia lingüística i un lirisme molt ben cordat. El fil conductor dels contes no és altre que la complexitat de les relacions humanes, els protagonistes de les quals són infants, vells, amants, desamants, examants, amics…

Es nota que són els contes d’un poeta. Llavina “dibuixa” paisatges emocionals a partir de coses menudes i detalls que habitualment passen desapercebuts, però que posats junts són el món. Llavina sembla fer com el poeta romàntic William Blake, que volia “descobrir l’univers en un gra de sorra i el cel en una flor boscana”, encabint “l’infinit al palmell de la mà i l’eternitat en una hora”. Llavina no fa això, però s’hi acosta molt. Per exemple. Per suggerir el dibuix de les llambordes sota una fina capa d’asfalt en un carrer, diu que és “com quan una rajola de xocolata ha quedat exposada al sol, es comença a fondre i perd la nitidesa del dibuix reticulat de les preses, tot i que encara es pot distingir sense forçar gaire la vista”. Déu n’hi do, no? Doncs Llavina fa el mateix amb les olors, els colors, els sorolls… sense entretenir-s’hi mai més del compte.

D’aquí l’agilitat. D’aquí la plasticitat. D’aquí la meravellosa concordança que hi ha entre les emocions i les sensacions dels personatges, de manera que aquelles no es poden entendre sense aquestes, i viceversa. I d’aquí també que la tensió narrativa no s’encalla en enrarides densitats –un defecte habitual en molts poetes que s’estrenen en el gènere del conte.

Vaja, que la tercera incursió de Jordi Llavina en el terreny del relat breu (després de Dies de Galícia i La capa d’ozó) és més que reeixida, una incursió que el confirma com un dels millors escriptors joves que exerceixen als Països Catalans. Per molts anys.

[PD: El poeta Ricard Garcia ha fet una anàlisi del llibre d'en Llavina, més extensa i aguda que la meva, en el seu blog; la trobareu aquí.]