Ultratge

La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, és molt sensible als colors de la seva bandera. Quan l’altre dia van escenificar-ne el davallament, a Sant Pol, va dir que allò era un ultratge. I quan després hi van calar foc, també. És evident que retirar pacíficament una bandera i lliurar-la educadament al seu propietari no és cap ultratge. I cremar-la… diria que tampoc.

Fa uns anys vaig veure unes imatges en què uns joves cremaven una bandera catalana. Llavors vaig pensar que eren uns mal educats –ara he canviat de parer–, però en cap moment em va passar pel magí que allò fos un “ultratge”. I és que la parauleta, ultratge, ai uix, em provoca un calfred a l’espinada: és un mot que fa olor de naftalina, té un dring falangista molt inquietant. Vejam.

Si algú crema una bandera, ho fa per alguna raó i va bé saber-la, perquè potser té solta. Aquells goranots que van cremar una bandera catalana tenien unes raons que fóra bo conèixer, perquè potser sirguem de tort i ens convindria esmenar-nos, i ells ens ho fan saber. Al capdavall, si jo em compro una bandera puc fer-ne el que vulgui, també cremar-la. I si un crema una bandera que no és propietat seva, i l’enxampen, és lògic que assumeixi el cost de restituir-la. Però fer veu de tro clamant ultratge! i ordir una persecució judicial, això és treure les coses de mare.

Darrere una bandera que crema hi ha una persona enfadada. Darrere la paraula ultratge hi ha un intolerant.

Les veritats de Peces-Barba

És difícil no fer suca-mulla en les paraules gaditanes del senyor Peces-Barba. Servidor volia fer-ho, però Vicent Partal, que és més àgil i més intel·ligent que jo, se m'ha avençat: el que volia dir jo ho ha dit ell a l'editorial de Vilaweb. Partal només deixa dos platets per sucar. Que són aquests:

Peces-Barba es demana, amb aquell posat de milhomes, si no els hauria anat millor quedar-se Portugal i deixar anar Catalunya –i dóna entenent que sí. Doncs jo penso que no. Perquè, amb Portugal dins, els espanyols continuarien tenint una llengua per odiar; i, sobretot, perquè una Espanya castellanoportuguesa seria –cert i segur– un desastre econòmic: els espanyols haurien de treballar més, serien més pobres, i avui, amb tota probabilitat, el seu Estat estaria intervingut per la Unió Europea: seria una segona Grècia. Sort n’han tingut, doncs, dels catalans (i dissort n’hem tingut, nosaltres, de ser els elegits).

El segon platet és el de la broma. Diu el prohom que això ho diu, de vegades, en broma. Doncs mira com riem. Perquè la broma deu fer gràcia a Espanya, però no en fa gens a Catalunya, cosa que demostra que som dues nacions distintes. A més, tots sabem com va això de la broma. Rient rient, diem allò que altrament no gosaríem dir. Ens fem bufons per poder ser sincers. ¿Què és, l’humor, sinó una vàlvula d’escapament de la veritat?

[PD: ¿Us adoneu que les paraules del pare de la Constitución traspuen l’humor amarg de qui sap que ha perdut el tren de la història? Peces-Barba (i tanta gent com ell) sap que ja no poden fer-nos mal; i que nosaltres, en canvi, podem plantar-los quan vulguem. ¿Què esperem?]

Viure amb Espanya

És com jugar als daus:

tu en tens un, i ella dos.

I si per un atzar

una jugada t’és favorable,

ella diu que no val

i tira contra tu,

i la seva jugada sí que val.

Comprendre és més que entendre

Comprendre és més que entendre. És copsar les raons del sentiment i els sentiments de la raó. És una empatia real, una pau compartida, una acceptació de l’altre.

Ells, ni ens entenen ni ens comprenen, ni fan comptes posar-s’hi. Fer-ho implicaria replantejar-se de dalt a baix, tornar a explicar-ho tot d’una altra manera, admetre que no han crescut bé i demanar perdó. No ho faran mai, això. La seva genètica es descodificaria: farien l'ull, rebentarien en una implosió nuclear i es desintegrarien.

Des de tots els punts de vista, l’autisme els surt més a compte. És una sordesa que neix del fons de l’ànima i mor contra nosaltres, com un terrorista suïcida que sobreviu i hi torna un pic i un altre, amb aquella fe. Vosaltres no ho sé, però jo em decanto i me’n vaig.

Espanya i el franquisme són la mateixa cosa

Manta vegades he sentit la temptació de pensar que, si fos espanyol, m’avergonyiria de la meva història, que aquest sentiment faria una catarsi i mudaria la meva manera d’estar en el món. Però me l’he embeinada de seguida, perquè el més probable és que, si fos espanyol, estaria orgullós de la història del meu país; resseguiria en els annals la llista inacabable d’invasions, vexacions, crueltats, tortures, destruccions, assassinats, genocidis… i m’inflaria com un paó. Ho trobaria estupend. Si no l’hi trobo, si l’única vergonya que sento és la que en diuen aliena, és perquè no sóc espanyol.

La incapacitat dels espanyols per a l’autocrítica sempre m’ha impressionat. És un portent que no me l’acabo. Un francès sap que el seu país s’ha fet destruint cinc cultures i és capaç d’empegueir-se’n. Un espanyol sap que el seu país és imperfet perquè encara no ha destruït totes les cultures que li fan nosa, però troba que l’esforç que fa és necessari i celebra les victòries amb joia casernària.

Tot sovint diem, planyívolament, que Espanya no ens entén. I una merda; massa que ens entén: ells ens volen torçar el coll i nosaltres volem sobreviure, i per això som dolents. I la tribu, caçant mosques. Molts catalans de bona fe encara no han entès que el totalitarisme i la identitat espanyola són indestriables: que l’un fa part de l’altra, i l’altra és l’un.

Recordo un sociòleg madrileny que ho va entendre, això, i va obrar en conseqüència. Justo de la Cueva Alonso va marxar de la villa y corte, li envelà cap a Euskadi, s’apuntà a Herri Batasuna i es va posar a cantar els goigs de la goma dos. Ara és fàcil dir que casar-se amb ETA va ser un error. En canvi, Justo de la Cueva va encertar l’anàlisi i la determinació ètica: atès que el franquisme, la intolerància, el supremacisme i l’adeena genocida són l’essència immòbil d’Espanya, el madrileny va abdicar la seva nació, es va fer basc i es va conjurar a combatre la pravitat. No sé què se n’ha fet, de Justo de la Cueva, però ara és un bon moment per recordar-lo, agrair-li el coratge i prendre llum del pintoret.

Dins el cervell d'Enrique Múgica (i Cava de Llano)

Penetrar l’ànima d’una persona és molt difícil. En canvi, entrar dins el seu cervell és fàcil. Si l’hem tractada (o si la seva veu ens ha arribat) al llarg d’uns anys, sabem com funciona el seu magí: entre altres coses, perquè els automatismes i les fixacions ens traeixen. Enrique Múgica, per exemple, home ungit amb gran sentit de l’humor com a “defensor del pueblo”, té un crani transparent. Vejats-lo.

Múgica entén que hi ha unes llengües que són oli (la seva) i unes altres que són aigua (la nostra), i que tal cosa és així sense entrar en emperòs territorials –és un universal ontològic, com si diguéssim. Múgica entén així mateix que qüestionar això és fer violència a l’ordre natural del món, dins el qual s’eleva, majestàtic, l’ordre constitucional d’Espanya. Múgica sap que els catalans, en general, no tenim prou llum per entendre això; que som tossuts en la penombra; i que l’única manera de sotmetre'ns (un cop descartat el xarop de freixe) és forçar la substitució poblacional del país.

Múgica és hereu d’una tradició de pensament hispànic que es resumeix en aquestes paraules de Giménez Caballero, teòric de la Falange: “Hay una manera muy sencilla de acabar de una vez con el problema catalán, y es repoblar Cataluña con andaluces”. L’expresident espanyol Leopoldo Calvo Sotelo, si no em falla la memòria, va insistir en aquesta idea molt més tard, als anys vuitanta del segle passat. Ni l’un ni l’altre comptaven que la majoria dels andalusos assentats a Catalunya aprendrien el català i que, podent triar entre exercir d’invasors o de catalans, farien la segona opció.

Enrique Múgica ja es fregava les mans davant els centenars de milers de persones que, procedents d’Amèrica, Àsia, Àfrica i Europa, feien cap a Catalunya i eren acollits naturalment en espanyol. Però es veu que la Llei d’acollida del Parlament de Catalunya li ha mudat el somni en malson: el seu cervell ha imaginat una turba d’equatorians, xinesos i senegalesos confraternitzant en català amb els indígenes i li han vingut tots els mals. I ha reaccionat (encarnat en la seva substituta, María Luisa Cava de Llano) com un patriota. Si Giménez Caballero pogués moure els braços, s’alçaria de la tomba per abraçar-lo. I a la substituta també.

La insolència de nòmer Jaume

Una ordre ministerial del 18 de maig de 1938, essent ministre de Justícia Tomás Domínguez Arévalo, obligava a inscriure els noms de fonts, en el Registre Civil, només en espanyol. La part necessària del text resava així: “Debe señalarse también como origen de anomalías registrales la morbosa exacerbación en algunas provincias del sentimiento regionalista que llevó a determinados Registros buen número de nombres, que no solamente están expresados en Idioma distinto al oficial castellano, sino que entrañan una significación contraria a la unidad de la Patria”. Més endavant, el 12 d’agost de 1938, el mateix ministre insistia que serien nul·les les inscripcions registrals que fossin fetes en llengua altra que l’espanyol.

M’hi ha fet pensar el pas recent d’en Jaume Valls, cambrer del restaurant Coloma, al port del Masnou, a qui han suspès de sou i feina durant una setmana per discutir amb un client habitual que li deia “Jaime”. Segons conta Valls, el client el va provocar repetidament cridant el seu nom en espanyol i amb un to despectiu “Mira el Jaime éste”. El cambrer es va sentir ofès i es va dirigir al comensal per recordar-li que el seu nom era Jaume, en català.

Ja ho veieu: passen els anys però hi ha glòries que no empal·lideixen. Els amos del restaurant Coloma –ja sabeu on no heu d’anar a dinar– encara apliquen al peu de la lletra l’ordre ministerial del comte de Rodezno, i castiguen la inflamació identitària dels cambrers morbosos. Fan bé: tothom sap que nòmer Jaume “entraña una significación contraria a la unidad de la Patria”, i que l’hidra del separatisme creix com el lligabosc si no es talla d’arrel. Un comença observant «Em dic Jaume» i acaba votant que sí en una consulta sobre la independència de Catalunya.

Espanya és mentida

Espanya és un estat construït a boca de canó contra Catalunya; un canó que, quan no dispara bombes, dispara mentides. Les bombes: les del 1707-1714, les del 1842, les del 1872, les del 1909, les del 1936-1939, i per poc no n’hi hagué el 1981. Les mentides: Colom, les Capitulacions de Santa Fe i el testament del Descobridor, Palos de Moguer, Cervantes i el Quixot, Garcilaso, Hernan Cortés, Bartolomé de las Casas, l’Amadís de Gaula, La Celestina, el Lazarillo, fray Luis de León, Juan de la Cosa, Yuste, Pedro de Llanos, el Siglo de Oro, l’"abdicació" que els escriptors catalans fan de la seva llengua als segles XVI i XVII, la vinculació de les illes Canàries a Castella… allèn d’altres bòfies menys culturals i ben hodiernes.

La idea d’Espanya recolza sobre una muntanya de mentides tan alta, gruixuda i espessa que no hi ha racionalitat ni evidència que valgui contra elles. La bola de falsificacions, d’apropiacions culturals i de faules inventades per la censura és tan grossa que, si s’obrís com un meló i es mirés d’assumir la veritat, Espanya rebentaria. Ja poden venir Irizarry, Merrill i una mala fi d’investigadors nord-americans a dir que els espanyols han viscut cinc-cents anys enganyats. És per demés, perquè Espanya viu de l’engany. Espanya és enemiga de la veritat i està, per consegüent, incapacitada per a l’autocrítica, immunitzada davant els estralls de la recerca històrica amb metodologia científica, i blindada davant tot possible sentiment de culpa.

El que ja costa més d’entendre és que les universitats catalanes es comportin com si fossin espanyoles i no atenguin, doncs, les recerques que fan persones com Pep Mayoles, Jordi Bilbeny, Josep M. Orteu, Manel Capdevila i tants altres que graten amb profit ací i allà. Les quals recerques, posades en comú, encaixen com les peces d’un trencaclosques i fan llum sobre un historicidi de dimensions colossals, perpetrat obsessivament contra Catalunya. De tot això fa vuit anys que se’n parla en el Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica que cada any té lloc –ves per on– a Arenys de Munt. El que fa nou serà els dies 20 i 21 de novembre, a la Sala Municipal. Podeu consultar el programa aquí.

Ells són aquí, entre nosaltres

i nosaltres sabem massa bé on som. Per esclafar la consulta democràtica d’Arenys de Munt, Espanya ha tombat l’acord de l’Ajuntament pel qual hi donava suport i ha posat una manifestació de la Falange en el poble, amb l’àvola intenció d’interferir, coaccionar i propiciar violències. L’Estat se serveix de la Falange com a força de xoc per aconseguir els seus propòsits. Ningú se n’hauria de sorprendre.

L’any 1975 va morir Franco, però no el franquisme. Tots els valors que havien inspirat la dictadura s’encarnaren en el règim que la succeí, que és el que avui ens ensenya les dents. Després d’una dècada d'incertesa, les aigües residuals del franquisme van deixar de ser residuals per sobreeixir amb força. La caspa judicial, la concepció uninacional i totalitària de l’Estat, l’al·lèrgia anticatalana, la por a la democràcia, tot es va mantenir intocat del 1975 ençà. Els grups feixistes havien de ser legals perquè un dia o altre podien fer servei; l’independentisme basc i català se'ls havia d’assetjar, il·legalitzar i empresonar si cal. Van pintar les parets de la casa i van envernissar els mobles, però quan els toquen el crostó cauen pintura i vernís i Espanya ensenya el seu rostre autèntic i de les JONS.

Ara ens el mostra, i diumenge el traurà a passejar a Arenys de Munt. I hi ha la pregunta de sempre: ¿què hi fem, nosaltres, amb ells?

Tertulià i el nacionalisme espanyol

La tracamanya és més vella que el pixar. Tertulià ja la va observar al segle III de la nostra era: “Els romans prenen els cristians com a causa de tots els desastres de l’Estat, de totes les tribulacions del poble. Si el Tíber inunda el seu llit, si el Nil inunda els camps, si el cel roman immòbil o la terra es belluga, si hi ha fam, o una pesta, de seguida el crit és :'Els cristians, als lleons!'”.

Trobo la cita no pas a Tertulià, sinó a l’assaig L’opinió pública (1968), de Ninyoles, que comenta un mecanisme psicològic que Freud ja havia detectat, el de la projecció: “la resposta instintiva a la frustració és una autoafirmació agressiva; aleshores, hom dirigeix l’agressivitat no contra els objectes lògics sinó contra els objectes disponibles”. Idea que el sociòleg desenvoluparà l’any següent a Conflicte lingüístic valencià, i que donarà raó de l’autoodi fervent i de l’anticatalanisme al País Valencià. I que també explica, ja que hi som, la febre anticatalana que remou les Espanyes.

La cosa ve de lluny, ja ho veieu. Quan un grup humà poderós no reïx de consolidar el seu domini sobre el territori, tria un boc expiatori i l’hostilitza (cosa que li permet, si més no, de cohesionar-se). Així els cristians en temps de Tertulià; els jueus a la baixa edat mitjana; els catalans a l’Espanya moderna i contemporània; i els cristians un altre pic, ara a l’Orient mitjà.

L’ardit que Tertulià descrivia és del tot operatiu a l’Estat que ens toca suportar. ¿Que la crisi escanya? La culpa és dels catalans, que acaparen i malbaraten els recursos de l’Estat. ¿Que els espanyols no són feliços? La culpa és nostra, que els donem malviure amb tota mena d’imposicions. El nacionalisme espanyol viu de la irritació anticatalana: si nosaltres no hi fóssim, ells amb ells arribarien a les mans i prendrien mal.

Respiren contra nosaltres

El partit de Rosa Díez ha tornat a posar a votació la Proposición de Ley orgánica para prevenir y erradicar la discriminación lingüística y asegurar la libertad de elección de lengua (que ja havia presentat el juny del 2008). UPyD ha perdut la votació, però ha obtingut el suport del Partido Popular. Cosa que vol dir que, quan torni a manar, el PP aprovarà aquest paper o un de semblant –sobretot si (cosa probable) els diputats d’UPyD tenen la clau de la governabilitat.

M’he llegit –de biaix– el paper de marres, i fa feredat: és franquisme lingüístic disfressat de drets individuals -només els seus: els catalans no en tenim, de drets-, la ideologia lingüística hegemònica a les Espanyes feta projecte de llei. Totes les consideracions que s’hi fan giren al voltant del sofisma següent: en els territoris on són oficials, el gallec, el basc i el català discriminen, perquè els qui no en saben, o no en saben prou, han d’aprendre aquestes llengües –ves quin càstig–, i si no ho fan no tenen les mateixes oportunitats que els altres (en l’accés al treball, per exemple). Entre els territoris sedicientes [sic] hi compten la Comunidad Valenciana, un lloc on el govern maulet –tots ho sabem– no deixa viure els castellanoparlants i obliga llurs fills a rebre l’ensenyament en valencià, vulguen no vulguen.

La fellonia mare de la Proposición consisteix a considerar que hi ha una llengua que és instrument de discriminació legítima (la seva) i unes llengües amb les quals no és legítim exercir cap discriminació. El castellà discrimina molt, moltíssim, perquè qui no en sap té limitacions i problemes de tota casta –però Rosa Díez no hi té res a dir, d’aquesta discriminació. A ella li fa nosa la miqueta (insuficient, ridícula) de discriminació que s’exerceix amb les altres llengües. Vol que el castellà discrimini una tona, i que el català no discrimini ni un gram. I d’això en diu igualtat. El verí –l’odi, la voluntat d’extermini– que destil·la és tan evident que no val la pena insistir-hi.

Sí que val la pena, en canvi, demanar-nos quina justificació té la nostra permanència en un Estat on la ideologia lingüística dominant és la de la senyora Díez i la del Partido Popular, els quals aviat tindran oportunitat de materialitzar-la des del Govern espanyol. ¿Quin sentit té romandre en un Estat que, fins i tot quan respira, ho fa contra nosaltres?

Nifs amb la lletra E

El meu NIF (allò que abans se’n deia DNI) acaba amb la lletra E. E d’engrunar, E d’esglai, E d’ensarronar. Quan, al telèfon, he de declamar la tirallonga de números i la lletra, l’aclareixo amb un mot neutre a manera d’exemple; si no estic de gaire bon humor, dic “amb E d’estúpid”, o “d’energumen” –ho faig poques vegades, que a l’altre cap del fil es poden ofendre.

Al Diccionari de la llengua catalana (el de l'IEC) hi ha 7.351 paraules que comencen amb la lletra E. N’hi ha per parar un tren. Però tothom tria sempre la mateixa: “¿amb E d’Espanya, oi?”. “Sí”, faig amb la boca petita, perquè no és qüestió de discutir-m’hi. El nacionalisme banal és així: bades un microsegon i et sorprens amb la pàtria oficial a la boca, i vulgues no vulgues te l’empasses.

N’hi ha que no se’n saben estar. El seu desfici té un nom: hispanoaddicció. És una malaltia, però es pot curar. El remei es diu dignitat i s’administra sense prescripció mèdica; no té efectes secundaris, els nens i les prenyades poden prendre’n sense por i no hi ha sobredosis conegudes: com més se’n pren, millor.

Quan un hom es cura, llavors se li aclareix la vista i sent l’impuls irrefrenable de tirar pel dret. Com ha fet l’hoquei català femení, que ha abandonat la lliga espanyola per jugar una lliga europea privada. Aquest és el camí. Un camí que no és de futur, sinó de present. És ara. ¿Què espera el Barça per abandonar la lliga espanyola? ¿I tots nosaltres?

(PD: El masover d'aquesta barraca se'n va cap a Brussel·les i torna diumenge. Bon cap de setmana.)

Tele-5 a Catalunya

El Manifiesto por la lengua común de Sabater i companyia postula una intervenció legislativa per acabar de torçar el coll al gallec, a l’euskera i al català en els territoris respectius. Des que Tele-5 va signar aquest document i va posar el canal al servei dels seus promotors s’han succeït les crides a treure’l del comandament de la tele. Com és lògic: els pobladors d’un país normal no sintonitzen les televisions que els ofenen (que els neguen la identitat i el dret a ser).

I, bo i així, el dilluns 23 i el dimecres 25 de febrer Tele-5 va ser l’emissora més vista a Catalunya (el dimarts només va ser superada per A3TV, ves quin consol); i en el rànquing de programes més vistos, és també Tele-5 la que suma més punts. Ho faig notar perquè això de les teles és un indicador molt precís del país que tenim [?]. El mal és a dins i el país se’ns mor perquè el cranc creix sense trobar obstacles ni topalls. Però el gruix de la responsabilitat no recau sobre Espanya, ni sobre França, ni sobre Tele-5, sinó sobre els catalans, que semblen haver decidit no moure’s per no molestar, no dir per no ofendre, dimitir per no fer nosa. Com els Set Minyons Sants que (segons conta el Sinaxari bizantí), “s’endormiscaren una mica i d’aquesta manera, davant de tots, lliuraren les seves ànimes a les mans de Déu”.

Esperant els tancs

Si us ha passat per malla el magnífic article que Joan Ramon Resina ha publicat avui al diari del mateix adverbi, de títol “Esperant els tancs”, el podeu llegir aquí. Resina és catedràtic i director del departament d’estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA). És un escrit molt intel·ligent que desmunta les fal·làcies i les trampes que Ferran Mascarell (en el més pur estil PSC) parava l’altre dia al catalanisme des de les planes de l'Avui ("El catalanisme vintiuncentista", 21/10/08). Vegeu-ne una mostra:

“La llibertat és un afer de la voluntat. Els espanyols ho saben i s’esveren per qualsevol fotesa que els la manifesti. Com galls estarrufats, alcen la cresta amb l’argument de la violència. Enviarien els tancs? Encara no enfilarien la Diagonal que Espanya ja hauria perdut la partida. Però no ens faran aquest favor. La solució militar a una determinació pacífica del poble ja no està a les seves mans, com tampoc poden devaluar la moneda per superar la crisi. Ens hem d'acostumar a prendre-li la mida a l'Estat.”

Vull pensar que al Cercle d’Estudis Sobiranistes ja han fitxat en Resina.

Dominics i franciscans

El nacionalisme espanyol és dominic, i el nacionalisme català, franciscà. El símil és de la Patrícia Gabancho, una de les intel·lectuals més lúcides i valentes que hi ha a Catalunya. Em sembla una analogia sublim, que trobareu al llibre Nosaltres, els catalans, de Víctor Alexandre (p. 39). El nacionalisme espanyol, diu Gabancho, “predica, converteix, castiga… vol que tothom pensi com ell. Van ser els dominics els que es van fer càrrec de la Inquisició. Nosaltres som franciscans. L’orde dominicà va ser fundat per un espanyol, sant Domingo de Guzmán.”

La semblança és lluminosa: el nacionalisme espanyol (dominic) obliga els altres a ser i a estar, i no dóna opcions; el nacionalisme català (franciscà) deixa que cadascú sigui el que vulgui i que s’estigui allà on vulgui, i perquè és demòcrata obre totes les opcions. El primer s’afirma negant l’altre; el segon afirma tothom. I, ves per on, la Constitució espanyola és dominica per gènesi i per la interpretació que en fan els seus dominics propietaris, i l’esperit de sant Francesc és anticonstitucional.

Diuen que el místic d’Assís perorava als ocells. Piu, piu!

Mort i tot, Calvo Sotelo guanya batalles

En el seu darrer llibre, Nosaltres, els catalans, Víctor Alexandre exhuma unes paraules que Leopoldo Calvo Sotelo va amollar l’any 1983, just un any després d’haver deixat de ser president del Govern espanyol: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta.” (p.470)

Són paraules clares, sinceres i torbadores –tant, que recordar-les pot semblar desavinent. M’és igual. Les coses són com són, i si no les sabem dir no les sabrem afrontar. Manipular els catalans de parla castellana per girar-los contra Catalunya és un esport de moda –una moda premsa, ràdio i teledirigida des de Madrid. Es tracta d’una pràctica esportiva que arrenca –si no vaig errat– de l’any 1981, amb el famós Manifiesto de los 2.300, i que avui una colla de catalanòfobs, organitzats al voltant d’un altre Manifiesto, aspira a convertir en esport de masses. D’uns anys ençà, les campanyes són despietades. Ara el salfumant ens el tiren a poalades. Cap nació del món no consentiria un flux comparable d’agressió constant -escocesos, flamencs o feroesos s’haurien fet independents mil vegades (els catalans no: per això la nostra divisa és l’ase).

Ara la immigració llatinoamericana s’incorpora massivament a l’imaginari nacional espanyol -la llengua ja la duen posada- i contribueix a la descatalanització rampant del país. La culpa no és seva, sinó de l’Estat que els acanala, de la dimissió suïcida dels autòctons i dels mitjans de comunicació espanyolitzadors, que fan un paorós treball de sapa contra la catalanitat. L’argentí Diego Arcos adverteix encertadament que “s’està forçant els immigrants que s’incorporin al projecte històric de la monarquia espanyola mitjançant […] la creació d’un espai mediàtic basat en mitjans de comunicació especials per a immigrants, en la seva totalitat editats en espanyol”. I tothom tan panxo.

Avui Calvo Sotelo estaria content. Bo i mort guanya batalles. Però no té mèrit: som els catalans, que ens deixem.

Les decepcions de l'Avui

Hi ha vegades que un no sap quin és el país de l’Avui. A l’edició en paper d’ahir, a “Les cares de les notícies”, el rotatiu nostrat posava un negatiu a la ciclista espanyola Maribel Moreno per haver-se hipervitaminat a Beijing, i qualificava el fet de “gran decepció”. ¿Decepció? No ho entenc. Perquè només et pot decebre qui sents que et representa, algú en qui has dipositat confiança, un que és dels teus. Maribel Moreno m’hauria decebut si fos una atleta catalana i es presentés com a catalana (si fos dels meus). Però no és el cas. Els redactors de l’Avui només es poden sentir decebuts per la trampa de la Maribel si s’identifiquen amb l’equip d’aquesta noia, que no és altre que Espanya.

El diari Avui té, de tant en tant, estirabots hispanocèntrics com aquest. I és en moments com aquest que em plantejo si faig bé de mantenir la subscripció, si no m’hauria de passar al Punt…

Una, grande y libre

Nos referimos a la lengua española -¿a qué otra si no? Tenemos nuestras razones:

UNA: Porque es “la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles”, i sólo la lengua española “goza del deber constitucional de ser conocida […] siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a todos los ciudadanos españoles.”

GRANDE: Porque “nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés”. Así que no permitiremos que nos crezcan los enanos.

LIBRE: Porque el español es “la lengua principal de comunicación democrática de este país”, y es por tanto “una enorme riqueza para la democracia”.

Así pues, nos sentimos llamados a hacer pasar a todo quisqui por el aro, advirtiendo al dicho quisqui que “no tiene derecho de conseguir coactivamente hablantes”. Eso lo hacemos nosotros, que somos demócratas. Y exigimos el uso masivo y constante de nuestra lengua nacional, el español, en todo el territorio nacional, entendiendo que esta noble lengua es también la común de –por decir alguien– dos nativos que se encuentran en Cataluña por la calle, y que gracias a Dios tienen una lengua que les une, el español, y que comparten dadivosamente con la nueva inmigración. Porque “la lengua común del país también es la lengua común dentro de esa comunidad”. ¿Queda claro?

(Nota: Els fragments entre cometes són extrets del recent Manifiesto por una lengua común.)

Nazis

Un esbart de ments privilegiades ha alçat la veu per fer una proclama mai no oïda: diuen que la llengua espanyola ha d’estar tothora i arreu per damunt de la catalana, com l’oli sobre l’aigua, perquè és una llengua superior, i per tant l’única digna d’ésser universalment coneguda, pressuposada i usada, i les tristes llengües autonòmiques (sic) s’han de decantar i amagar i anar pels racons, o com a molt fer-se acompanyar, capcotes i ajupides, per l’excelsa majestat la lengua común, i que les polítiques lingüístiques de les Espanyes s’han de subordinar a aquest nobilíssim objectiu inundatori. Heil!!!! (vull dir: ¡Hemos dicho!).

El paper de la proclama es diu Manifiesto por la lengua común i les convivencials llumeneres que el signen són Carmen Iglesias, J. Antonio Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, A. González Troyano, Antonio Lastra, Mario Vargas Llosa, F. Sosa Wagner, Carlos Martínez Gorriarán, Jose Luis Pardo, Álvaro Ponbo, Ramón Rodríguez, José M. R. Soroa i Fernando Savater.

Aquests soi-disants “intel•lectuals” potser no són tan vius com es pensen, perquè la prepotència testicular i genocida no casa gaire amb la intel•ligència. Alguna cosa falla, doncs, dins el seu crani –no sé què. El que sí sé és que, si la llengua catalana, en compte de ser una llengua, fos una persona, aquests pensadors la tancarien en un camp de concentració, li farien passar set i gana, i en cas que no morís d’inanició la gasejarien, i en acabat celebrarien la gesta amb cava español. Perquè són nazis.

Per a ells, la relació que hi ha entre la llengua espanyola i la catalana és la mateixa que hi ha entre les persones i els simis: les primeres tenen drets; els segons, no. És més, aquests il·lustres filosops segur que estan a favor de la preservació dels orangutans, però en canvi desitgen amb vehemència el nostre extermini cultural i nacional. Si ens disfressem de monees peludes, potser ens perdonaran la vida. Provem-ho, va: iiiiiiiihhh!!, ihhhhh!, uhh! uhh! uhh! És la nostra última esperança.

Més Espanya

Espanya ja no és plural. Ho era despús-ahir, però avui ja no. Espanya és una cosa molt voluble, talment plastilina. Un dia és una reserva biològica rica en endemismes i l’endemà és un toro i prou. En el discurs d’investidura de Rodríguez Zapatero, el famós sintagma “España plural” ha desaparegut a favor del “permanente esfuerzo de integración de la diversidad en la unidad”. Només són paraules, direu. Sí, però són paraules que fan tremolar. Perquè, si “España plural” volia dir riure’s del Parlament de Catalunya i trinxar l’Estatut, no vull ni pensar què voldrà dir això de la “integración de la diversidad en la unidad”: trobo que s’assembla molt a la fraseologia franquista vinculada als coros i danzas, a aquelles lluïdes exhibicions de balls regionals. Només de sentir-ho, les cames em volen fugir corrents.

Però no hem pas de patir: l’Espanya de Zapatero, diu, és diversa, i negar-ho és de canalles. Obriu els ulls i mireu: hi ha el PP i el PSOE, el castellà i l’espanyol, El Mundo i El País, la COPE i la SER... Una diversitat que mareja. A més, l’Espanya diversa en la unidad aguanta això i més; aguanta fins i tot una micona de diversitat excèntrica, tipus Carles Francino, Joan Ferran, Montserrat Nebrera, Júlia Otero, Carme Chacón, Ferran Adrià… Vet aquí la frontera de la diversitat dins l'Espanya una.

En temps preliberals es parlava temeràriament de les Espanyes (així, en plural), però aquells temps nefands, portadors de llavors disgregadores, han passat feliçment a la història. Davant nostre s’obre un futur assolellat: PP i PSOE decantant-se com les aigües del mar per donar pas a l’Espanya una, Pau Gasol i Fernando Alonso units per una sola il·lusió nacional, i darrere d’ells tots nosaltres.

¿Què més voleu?