Mort i tot, Calvo Sotelo guanya batalles

En el seu darrer llibre, Nosaltres, els catalans, Víctor Alexandre exhuma unes paraules que Leopoldo Calvo Sotelo va amollar l’any 1983, just un any després d’haver deixat de ser president del Govern espanyol: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta.” (p.470)

Són paraules clares, sinceres i torbadores –tant, que recordar-les pot semblar desavinent. M’és igual. Les coses són com són, i si no les sabem dir no les sabrem afrontar. Manipular els catalans de parla castellana per girar-los contra Catalunya és un esport de moda –una moda premsa, ràdio i teledirigida des de Madrid. Es tracta d’una pràctica esportiva que arrenca –si no vaig errat– de l’any 1981, amb el famós Manifiesto de los 2.300, i que avui una colla de catalanòfobs, organitzats al voltant d’un altre Manifiesto, aspira a convertir en esport de masses. D’uns anys ençà, les campanyes són despietades. Ara el salfumant ens el tiren a poalades. Cap nació del món no consentiria un flux comparable d’agressió constant -escocesos, flamencs o feroesos s’haurien fet independents mil vegades (els catalans no: per això la nostra divisa és l’ase).

Ara la immigració llatinoamericana s’incorpora massivament a l’imaginari nacional espanyol -la llengua ja la duen posada- i contribueix a la descatalanització rampant del país. La culpa no és seva, sinó de l’Estat que els acanala, de la dimissió suïcida dels autòctons i dels mitjans de comunicació espanyolitzadors, que fan un paorós treball de sapa contra la catalanitat. L’argentí Diego Arcos adverteix encertadament que “s’està forçant els immigrants que s’incorporin al projecte històric de la monarquia espanyola mitjançant […] la creació d’un espai mediàtic basat en mitjans de comunicació especials per a immigrants, en la seva totalitat editats en espanyol”. I tothom tan panxo.

Avui Calvo Sotelo estaria content. Bo i mort guanya batalles. Però no té mèrit: som els catalans, que ens deixem.

Mbaye Gaye

Mbaye Gaye és un dels vint catalans nous que Víctor Alexandre entrevista a Nosaltres, els catalans (Pòrtic, 2008). Gaye és un jove senegalès que va arribar a Catalunya el 1990. Al principi no en sabia res, del nostre país, però de seguida s’hi va identificar, “perquè al Senegal tenim una situació molt semblant. Nosaltres tenim la nostra pròpia llengua, que és el wòlof, però els colonitzadros francesos ens van obligar a parlar francès. Ara parlem francès, però no és la nostra llengua. El francès és una llengua imposada.” Avui Mbaye presideix la Comissió Social de l’Associació de Residents Senegalesos de Catalunya.

Gaye de seguida va posar interès a aprendre el català, tot i que l’horari de la feina (de set del matí a set de la tarda) li ho posava difícil. Però ho va fer, i la seva complicitat i identificació amb Catalunya el dugué a la normalitat de parlar sempre en català –una opció que li ha estat avantatjosa, a pesar de l’estúpida incomprensió d’alguns catalans de soca-rel: “No puedo hablarte en catalán, contigo no me sale”, se sent dir. Diu Mbaye: “Perquè la gent tingui confiança en tu és molt millor parlar català. Inspires molta més confiança en l’altra persona i amb la confiança comença tot. La deducció immediata del català és que tu estàs interessat en el país i això fa que la comunicació sigui més fluïda. Jo faria el mateix al Senegal. Si un nouvingut em parla wòlof li obriré molt més les portes que si em parla francès”.

Però un dia Mbaye va viure un pas desagradable –el qual, lluny d’acovardir-lo, l’ha refermat en la seva catalanitat. Els van detenir, a ell i a un amic, en un control d’immigrants que la policia nacional feia al carrer Escudellers de Barcelona. Tenien els papers en regla. Els dugueren a la comissaria del carrer Nou de la Rambla. Mbaye tenia necessitat d’orinar, però no l’hi van deixar. Al seu amic no li van pegar, però a ell sí, i mentre l’atupaven un agent va dir: “¡No me habléis en esta lengua que aún me enciendo más!”, i un altre intentava humiliar-los dient-los: “¿No veis que la gente se reirá de vosotros?” “No volien que parléssim català”, diu Mbaye. “Per això, quan dèiem «nosaltres parlem la llengua de Catalunya», encara s’enfurismaven més”.

L’endemà, després de passar la nit a la gàbia, Mbaye va demanar que el portessin a un hospital per fer-se un reconeixement. Li digueren que no podia ser per raons de canvi de guàrdia i el van dur al dispensari de Perecamps. Era el 25 de gener del 2002. Allí “el metge em va tractar com si fos un delinqüent o un indesitjable. Després vaig estar a punt de posar una denúncia contra el metge, perquè, encara que jo hagués estat un delinqüent, ell tenia el deure de tractar-me amb correcció, cosa que no va fer.” A pesar de les marques dels cops, ben visibles, el metge li va receptar una aspirina, el va engegar i va redactar un informe favorable a la policia.

Mbaye Gaye havia descobert Espanya.