El maquis de l'AGLA

Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón. Això vol dir AGLA. Va ser un dels maquis més actius de la postguerra. Nascuda el 1946 amb noranta guerrillers, va combatre amb èxit les autoritats franquistes fins al 1949, quan va ser derrotada; a partir d’aquest any, i fins al 1952, la guerrilla tingué una existència precària, amb accions de baixa intensitat. M’ho ha fet recordar la revista El Temps (núm. 1.244, 15/4/08) en el magnífic reportatge sobre la vida i miracles dels Pizarro. Resulta que el pare de Manuel Pizarro (Endesa → PP) va ser el criminal de guerra que despoblà els masos dels Ports i assassinà desenes de persones per l’original mètode de la “llei de fugues”, abastament aplicat –per dir un cas– a la presó de Morella.

Una de les fonts del reportatge –no us el perdéssiu pas– és el llibre Maquis: el puño que golpeó al franquismo, de diversos autors, publicat i reeditat per Flor del Viento Ediciones, de Barcelona. Aquest llibre el vaig comprar a Morella fa dos estius, quan acariciava un projecte de novel·la ambientada a la capital dels Ports en temps de postguerra. El llibre (documentadíssim, exhaustiu) em va fascinar. Pobre de mi!, vaig descobrir la Mediterrània, perquè ho ignorava tot sobre el maquis d’aquells verals.

Ara que ens venen una memòria històrica esbiaixada i políticament correcta, és bo exhumar algunes fetes que el llibre susdit recorda (i que, si fèiem cas d’en Saura i companyia, romandrien en l’oblit). Sostenen els autors del llibre que l’AGLA sempre va estar supeditada a la direcció del PCE a l’exili, que el màxim responsable de la guerrilla era Carrillo, que els caps de la guerrilla eren imposats per aquella direcció, i que els enllaços amb França eren guerrillers de la màxima confiança i absolutament fidels a Carrillo. Doncs bé, dos guerrillers disconformes amb la política de la direcció, “Pepito el Gafas” i “Pedro”, van ser assassinats el 1950 pels enllaços que els havien d’ajudar a travessar la frontera. I “Petrol, “Lizandra”, José Marín Romero, Julián Salmerón i altres dissidents van ser executats per la direcció guerrillera.

Es demanava no fa gaire “Matías”, un exmaquis de l’AGLA, “¿Cómo es posible que el Partido no haya sido capaz de escribir un libro con la historia de la guerrilla? Puesto que nadie puede tener más conocimientos que el Partido, ¿por qué no se ha escrito? Porque hay muchas responsabilidades dentro”. Del mateix tenor s’expressava “Teo”: “Yo vi en la Agrupación muchos hombres que de golpe y porrazo desaparecían, ¿qué información han dado de ellos?, ¿qué es lo que han hecho con ellos? Lo que hay son muchas responsabilidades ocultas que no se han querido sacar a la luz y no creo que se haga nunca” (p. 373).

Això també és memòria històrica -ofegada, ves per on, pels qui se n’omplen la boca.