Una traducció inútil

L’altre dia em vaig quedar amb les ganes de comentar un dels llibres de Josep Benet. Ho faig ara. Catalunya sota el règim franquista (1973) s’assembla a La persecució política de la llengua catalana (1985), de l’enyorat Francesc Ferrer i Gironès. Aquesta obra abraça un període més extens, que va del 1707 al 1985, però el capítol VII gairebé repeteix el llibre de Benet. Catalunya sota el règim franquista radiografia la situació de la llengua catalana durant la Segona República; analitza l’actitud del feixisme espanyol davant Catalunya abans de la guerra del 36-39 i també durant la guerra; documenta la repressió contra la llengua i la cultura catalanes a Barcelona durant el règim especial d’ocupació (gener-agost 1939) i, després d’aquest període, a tota Catalunya; l’informe acaba donant compte de la prohibició de l’ús del català a l’Església catòlica de Catalunya.

Emperò, entre els dos llibres hi ha una diferència important: el de Benet té traducció al castellà (a l’editorial Blume, de fa molts anys, exhaurit) i el de Ferrer i Gironès, no. Em demano si aquesta diferència és rellevant, i em responc que no, perquè la traducció castellana del llibre de Benet no ha tingut cap efecte perceptible. A pesar d’aquesta traducció (que deu ser localitzable a centenars de biblioteques espanyoles), el negacionisme impera arreu de les Espanyes: a les esferes més altes (“Nunca fue la nuestra una lengua de imposición…” [Juan Carlos I, 23/4/2001]) i a les més baixes. El conjunt de lleis, disposicions, actuacions, ordres i decrets perpetrats contra la llengua catalana té un gruix enciclopèdic. Ferrer i Gironès ja feia notar que, probablement, el català és la llengua europea contra la qual s’han dictat més papers oficials.

Però és com si res. Aquesta veritat és ignorada (i sovint combatuda) a Espanya. I ja sabem que quan un país sencer declara la guerra a una veritat, aquesta no té cap possibilitat de surar. Crec que no els passa només a ells. Tots els éssers humans vivim en lluita contra una veritat o altra, no se n’escapa ningú. Ells tenen aquesta, ves. I la tenen contra nosaltres, ves. És com si a Alemanya tothom negués l’intent de genocidi contra el poble jueu. Però allà la negació de l’Holocaust és delicte; a Espanya, en canvi, la negació del Genocidi Cultural no només és legal, sinó que és doctrina d’Estat. Els alemanys van afrontar la veritat i van aprendre la vergonya; els espanyols –en general– no.

Si la traducció al castellà de Catalunya sota el règim franquista no fos un fantasma oblidat a les biblioteques d’Espanya; si fos un llibre conegut, citat i freqüentat pels estudiosos a Sevilla, Madrid, Salamanca… els espanyols haurien d’admetre la veritat. Però si ho feien es veurien forçats a demanar perdó, com ha fet Alemanya davant l’Estat d’Israel; i haurien de modificar tan profundament la seva actitud envers Catalunya, la visió del seu passat, la seva manera d’estar en el món, que… ja es veu que això no pot ser. Deixem-ho estar.

Un altre Benet, si us plau

Pocs dies després de la mort de Palau i Fabre i de l'abat Cassià Just ens deixa Josep Benet. És impossible digerir tantes pèrdues en tan poc temps. Benet era un advocat que feia d’historiador per manca d’historiadors. També va ser un català que feia de patriota per manca de patriotes. Un geni caparrut que tapava forats amb esperit de lampista i amb entrega de sant. Un home lúcid entre orbs.

Quant al primer punt, Benet deia que “aquí hi havia tan pocs historiadors d’història contemporània de Catalunya que […], si volies llegir un llibre sobre la gran majoria dels esdeveniments de la història del nostre país, l’havies d’escriure tu mateix. Per exemple, feia trenta anys que havia començat l’intent de genocidi cultural contra Catalunya i encara no hi havia ni un sol llibre publicat sobre aquest fet tan important. […] Quan algun periodista o historiador estranger s’interessava per aquest fet, havíem de confessar, avergonyits, que no hi havia cap obra que el tractés.”

Benet és autor de llibres imprescindibles, alguns dels quals escrits i publicats en condicions heroiques. Us parlaré només d’un: Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco. Ben pensat, no us en parlaré. Deixaré que ho faci el mateix Benet: “[aquesta obra] Fou acabada de redactar l’any 1972. L’any següent era publicada a França per les Edicions Catalanes de París, dirigides per qui escriu, una editorial promoguda per un petit grup de catalans de l’interior: Albert Manent, Jordi Pujol i Josep Benet. De l’edició se’n féu un tiratge de 4.500 exemplars. El llibre fou presentat com una obra col·lectiva d’un clandestí Institut Català d’Estudis Polítics i Socials de Barcelona, malauradament inexistent, per tal de no facilitar orientació a la policia franquista sobre la personalitat de l’autor únic. L’ajut econòmic rebut per a la redacció i la publicació de l’obra fou atribuït, en una nota preliminar que contenia la primera edició, “als patriotes catalans residents a Amèrica”. Tampoc no era cert. L’ajut procedí totalment de l’interior de Catalunya.

L’obra suscità tot seguit molt d’interès. Foren molts els catalans que en els seus viatges a l’estranger l’adquiriren i, arriscant-se, l’introduïren clandestinament a l’interior. També foren molts els que aconseguiren d’adquirir-la a les llibreries de l’interior que la venien de sotamà, gràcies a les entrades massives del llibre que es feren, clandestinament, a través de la frontera, per grups de benèvols i coratjosos col·laboradors. […] El resultat de tot això és que avui el llibre és exhaurit" (Josep Benet, “Mots preliminars a la reedició de 1978”).

El 1974, Benet encara havia de publicar amb pseudònim, a París, els dos volums de Marxisme català i qüestió nacional catalana, que apleguen textos de dirigents, militants, periòdics, moviments i partits polítics marxistes. Un recull que per si sol ja deixava en ridícul Jordi Solé Tura i la seva pintoresca teoria sobre el caràcter burgès del catalanisme. Vet aquí el patriota.

Home lúcid, he dit també. Vegeu l’advertiment que Benet feia públic el febrer d’enguany: “Catalunya es troba en una situació insòlita, en una cruïlla decisiva. El President de Catalunya és membre destacat de l’òrgan executiu del PSOE, identificat amb les directrius i doctrina espanyoles, i és president no pels vots del socialisme català, sinó pels d’ERC i ICV. Un despropòsit nacional”. No ha de sorprendre, doncs, que Benet donés suport públic a Duran en les passades eleccions espanyoles.

Queda la seva obra, amb el primer volum de les seves memòries, que apareixerà a l’abril: De l’esperança a la desfeta (1920-1939). Però ens calen més Benets.