Catalunya és rara

El 9 de març, 2.216.422 catalans van votar PSOE o PP. No sé pas què van fer el dia anterior, que era –diuen– jornada de reflexió. Em diran que no n’he de fer res, i tindran raó. Em limitaré, doncs, a suggerir quatre coses que són bones de fer durant un recés reflexiu d’aquesta mena: 1) visitar l’hemeroteca més pròxima; 2) visitar una biblioteca que hi hagi a propet; 3) revisar a internet els diaris digitals de fa un temps, i 4) anar a la pila de diaris de paper pendents de llençar i donar-hi un cop d’ull, ni que sigui a les portades.

Qui feia això, (re)descobriria coses com aquestes: del 1994 al 2003, Barajas va rebre el 58% de tota la inversió pública estatal en aeroports (sense comptar la T-4, que ha costat més de 7.000 milions d’euros); el Prat s’ha quedat sense vols intercontinentals per voluntat d’AENA (=PSOE+PP) i resta com a aeroport supeditat a Barajas; el dèficit fiscal de Catalunya s’elevà en més d’un 40% entre 2001 i 2005, i actualment equival al 10% del PIB català (no hi ha cap regió europea que suporti una extracció de recursos tan abusiva: a Alemanya, per llei, cap land pot aportar al Govern federal més d’un 4% del seu PIB); només el 6% de les carreteres que promou el ministeri de Foment són a Catalunya; després del desastre perpetrat per la Renfe a Catalunya, Zapatero ha promès invertir 5.000 milions d’euros per a la xarxa de rodalies a Madrid, que vol dir fer 150 km de vies. Per no parlar de l’Estatut, les apagades…

Imagineu-vos que el “català reflexiu” –l’emprenyat costa de veure'l– del 8 de març ha aprofitat el dissabte per refrescar la memòria i fer examen de consciència. Molt bé. Vistos els antecedents… ¿quins plans fa per l’endemà? La lògica demana un vot indignat, un vot de dignitat. Doncs no: 1.627.766 catalans van i voten PSOE; i 588.656 van i voten PP. I junts fan la majoria absoluta dels votants de Catalunya, que s’han posat d’acord per votar contra ells mateixos. Qui els entengui, que els compri.

¿Per què tanta gent té un comportament electoral tan irracional? La resposta cal demanar-la als psicòlegs socials. En Quim Gibert, per exemple, ho explica molt bé: no deixeu de llegir els seus llibres si us cauen a les mans. Jo no m'hi esplaiaré, perquè un servidor no és la persona més indicada per fer-ho. Apuntaré només que, qui fa l’esforç de documentar-se, corre el risc de trobar la veritat. I la veritat és incòmoda i fa por. És incòmoda perquè ens obliga moralment al compromís, a plantar cara, a repensar la identitat i a assumir sacrificis. I fa por perquè ens posa en evidència. És més fàcil mirar cap a una altra banda i fer com si no sabéssim. I qui fa com qui no sap acaba per no saber. I un 9 de març passa el que passa.