diumenge, 30 de març del 2008

El mirall maltès

Els catalans tenim una sensibilitat ètica selectiva i escarafallosa. Sentim “ablació de clítoris” i cridem Aghhhh! Sentim “vexacions a Abu Graib” i cridem Aghhhh! Sentim “transvasament” i cridem Aghhhh! Està clar que els transvasaments no ens agraden.

Entesos. Però llavors ens hem d’espellongar d’altres maneres i assumir-ne els costos. Preservar íntegres els rius i gastar tota l’aigua que volem, no pot ser –d’això, a Mallorca se’n diu ‘malcriüm’. Això, tan ètic i tan estètic, de la “nova cultura de l’aigua” s’ha de traduir en hàbits casolans i en polítiques de país. Altrament, ens haurem de sentir una tirallonga d’improperis que a més seran veritat. Hi ha gent, en el món, que en sap un niu de gestionar l’aigua amb racionalitat, i que ens pot ensenyar quatre coses de profit. No cal anar gaire lluny.

Malta, és clar (i Gozo). Malta és una illa plana, lleugeríssimament ondulada, el punt més alt de la qual no supera els dos-cents metres. Josep Pla, que de jove s’agradà de rodar per les illes de la Mediterrània, fa una referència breu als recursos hídrics de Malta: “L’illa és pobra d’aigües, i la poca que recull, conservada generalment en grans cisternes, és salmàstica. A La Valletta, aquestes cisternes de pedra ocupen grans espais, de vegades places enteres de la vila. Pobra d’aigües, castigada de vents de l’Àfrica, de magres terrenys, la vida hi ha d’ésser fatalment molt sòbria”.

Aquestes grans cisternes que esmentava Pla ja no hi són: ara els dipòsits són fora dels nuclis urbans. A l’arxipèlag, els aqüífers donen per mantenir uns pocs safareigs i para de comptar. I resulta que l’illa de Malta és molt poblada (té una de les densitats demogràfiques més elevades d’Europa). ¿Com s’ho fan per abastar-se d’aigua? Fàcil: la treuen del mar i la dessalen, l’estalvien, se n’estan de camps de golf, i de piscines n’autoritzen ben poques. La companyia d’aigües de Malta aplica una mesura d’estalvi elemental: reduir la pressió de l’aigua que arriba a les cases. A la dutxa passa això que ens molesta tant: que raja poc i esbandir-se demana una mica de paciència –si t’ajups com una granota, de vegades el raig és més generós. Un maltès gasta un litre d’aigua per dutxar-se. És qüestió de fer-se’n a la idea. ¿O no és això el que volem dir quan diem ‘nova cultura de l’aigua?’. ¿Oi que no volem transvasaments? Doncs hem de poder i voler fer sacrificis: renunciar a regar els carrers, convertir els camps de golf en agres de secà o forests, encarir l’aigua de les piscines, i a casa rentar-nos les mans amb un rajolí modest. Recomano al conseller Francesc Baltasar un viatge d’estudis a Malta.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

T’agraeixo que recordis l’illa de Gozo (normalment es parla de Malta com una unitat). Comparada amb Malta, Gozo és una illa verda, amb força terres de conreu, i uns prats que a la primavera esclaten amb colors groguencs. Gozo és qui suministra les fruites i hortalisses a tot Malta, (almenys així era abans d’entrar a la Unió Europea) i gràcies al seu peculiar terra d’argila humida, la vegetació es manté fins i tot durant el xafogós estiu. Els pobles se situen dalt dels turons, d’aquesta manera deixen lliures els vessants per poder-hi cultivar i la seva població té una notable conciència mediambiental. Però hi ha un perill que els amenaça: el govern maltès fa tot el possible per convertir Gozo en un destí turístic, incentiva la construcció d’hotels, afavoreix l’edificació d’apartaments, algunes antigues granges ja són apartaments amb piscina, fa pocs anys va començar el debat sobre la construcció d’un pont per connectar les dues illes, quan això arribi, i arribarà, serà la fi de Gozo.

Joan Calsapeu ha dit...

Bon vespre, Òc. I gràcies. Estic content de coneixe't. T'agraeixo també la informació que m'aportes sobre Gozo, que és una illa interessantíssima i prou desconeguda a Catalunya -jo la conec d'oïdes i de llegides, però no hi he estat. De fa temps tinc notícia del projecte de pont entre les dues illes principals de l'arxipèlag, i segur que el faran. Serà un desastre, perquè Gozo és un model de bona gestió ambiental que saltarà pels aires com va saltar l'Eivissa dels anys seixanta. ¿Qui se'n recorda, de l'Eivissa dels anys cinquanta? L'Eivissa que evocava Villangómez en els seus primers poemes. Fa mal al cor només de pensar-hi.

JFC ha dit...

Bon dia company Joan Calsapeu;
T'agraeix les teves paraules al meu bloc de felicitació. Tantmateix t'he d'assenyalar que aquesta persona tant coneixedora de Gozo, malauradament no soc jo. Llegint aquest post i el seu comentari serà qüestió de fer-hi una aproximació.
Esper que axò no faci que deixis de visitar el meu bloc
una abraçada Jordi F.