Escriu Kurt Vonnegut a Salt en el temps que, “actualment [1996] el cinquanta per cent o més dels matrimonis nord-americans fracassen perquè molts de nosaltres ja no tenim famílies nombroses. Ara, quan et cases amb algú, només t’emportes una sola persona”. L’escriptor explica que “quan les parelles es barallen no ho fan pels diners, ni pel sexe ni pel poder. El que de debò es diuen és: «No en tinc prou, només amb tu!»”. I broda el seu parer amb una cita d’autoritat: “Sigmund Freud deia que no sabia què volien, les dones. Jo sí que ho sé. Volen un munt de gent per poder-hi parlar”.
Traslladat el fato a Europa i havent passat una quinzena d’anys, jo no sabria dir quin és el percentatge de divorcis que fa al cas, però tinc la sensació que és elevat. Més que res, perquè oloro la nostàlgia per les famílies poblades d’un temps. I perquè estic enrevoltat de dones que tenen dos fills i sospiren pel tercer, de vegades pel quart i tot. Si l’edat i els diners ho permetessin… Ai del semental que avui no estigui disposat a una procreació generosa! Durant uns anys serà un bon entreteniment, però després el bescantaran a la callada i, un dia, una ventada el farà caure del podi.
