Orlando Guillén a L'Atzucac

Nit de poetes irats, ahir, a L’Atzucac, la taverna de l’esquerra independentista de Mataró. L’Enric Casasses, exuberant. La Blanca Llum, voltaica. En Roc Casagran, com un aede. En Joan Gener, l’espetarrec. L’Andreu Galán, xera encesa. La Núria Martínez, dadà. I l’Orlando Guillén, que li portàvem el micro a la barra i omplia el cau de devessalls eròtics i barrocs, asteques, ancestrals, amb la seva veu tan càlida. Té dificultats per moure’s. Tenia ganes de coneixe’l.

Orlando Guillén ha escrit molt de teatre, i des que viu a Barcelona és un valedor de la poesia catalana. Ha traduït al castellà Espriu, Vinyoli, Carner i Ferrater. Però la seva gran aportació traductora encara ha de veure la llum. Serà el volum Doce poetas catalanes del siglo XX, amb Tres Añadiduras, un Apéndice de Varia Intención i un epíleg de l’Enric Casasses. La cosa serà un patracol de més de dues mil pàgines i el poetes traduïts seran Guerau de Liost, Josep Carner, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Pere Quart, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Gabriel Ferrater i Vicent Andrés Estellés.

–¿Qué libro presentamos hoy? –em demana Orlando.

–Aquest –li mostro el volumet, Ningú no ens representa. Poetes emprenyats.

Ell que l’agafa, el fulleja, l’escruta.

–¿No l’havíeu vist encara?

–No –em torna el llibre, desmenjat–. Seguro que no lo leeré.

Li he comprat els seus dos últims llibres, Tiempal, libro de pinturas i El ansia de la pandorga. Espigolo versos a l’atzar i em succionen, talment serpents eixits d’un bàratre precolombí.