Això que diu en Màrius Serra, ho subscric de dalt a baix –i, com hi ha món, m’agradaria saber-ho dir tan bé com ell. La llengua catalana presenta símptomes de substitució, està malalta, i la independència de Catalunya no n’és la panacea. L’Estat propi no garanteix la normalització del català… però n’és la condició sine qua non.
En l’Estat català, les pressions constants contra l’ús del català s’esvairan a l’instant: el poder judicial cessarà d’actuar contra la immersió a les escoles, els exhibidors cinematogràfics compliran les lleis, els empresaris etiquetaran en català, ja no ens sentirem dir més allò que “en español, porque estamos en España”. Tot això s’acabarà d’un dia per l’altre. Els qui parlem català ens traurem una llosa del damunt, i això serà bo per a la llengua però sobretot per a nosaltres, que respirarem millor i viurem més tranquils –aquest ofec d'ara, ja no hi serà.
Hi ha un aspecte, però, en què no ens podem fer il·lusions: el de la qualitat de la llengua. A l’àrea metropolitana de Barcelona, el català que s’hi parla és de mala qualitat, i empitjora. Al costat d’això hi ha una xacra més general: la desverbalització, que en deia el mateix Serra, l’altre dia al Cultura d’El Punt-Avui. Tot plegat és una marfuga mala de curar. L’Estat propi ens farà lliures, però no ens tornarà les paraules. Si en volem, les haurem d’anar a cercar.
Documents: L'article d'Eduard Voltas, el de Gabriel Bibiloni i el de Vicent Partal.
Documents: L'article d'Eduard Voltas, el de Gabriel Bibiloni i el de Vicent Partal.
