La dona va entrar com un braç de mar a la peixateria i, després de saludar, digué: “Us explicaré una cosa que m’ha passat perquè, si us hi trobeu, no feu com jo”. I va contar el que segueix:
“Jo era al carrer de Sant Antoni que deslligava la moto i prop meu va parar un cotxe, davant el semàfor en vermell. Hi havia el conductor i un altre que seia al costat. Tot d’una van obrir les portes i van baixar tots dos: l’un va anar cap on seia l’altre i al revés, s’intercanviaren. I amb això que vaig veure com, al que seia al costat i anava per seure davant el volant, li queia la cartera a terra. Li vaig fer un uep!, però l’home ja havia tancat la porta, el semàfor era verd i el cotxe arrencava, i van marxar sense fer cas dels meus senyals. Vaig collir la cartera de terra i vaig tirar cap a Caldes, que és on visc.
Quan vaig ser a casa vaig donar un cop d’ull a la cartera: hi havia documents, però diners no. Vaig intentar localitzar-ne el propietari –que si pàgines grogues, que si pàgines blanques– però no hi va haver manera. Així que l’endemà al matí vaig portar la cartera a la policia municipal, i allí em van dir que ja s’encarregarien de trobar-lo. No me’n vaig preocupar més. I un dia m’arriba a casa una citació judicial: havien trobat l’amo de la cartera, i tant que sí, però diu que trobava a faltar tres-cents euros en bitllets de cinquanta i m’havia denunciat als Mossos d’Esquadra. ¿Què us sembla?”
Doncs jo trobo que la història –verídica: no m’invento res– té un punt de semblança amb el relat “Miracles a Trieste”, un dels trenta que fan el volum Un mes amb Montalbano, d’Andrea Camilleri. En aquella narració, un pispa li furta la cartera al comissari, que és a Trieste amb motiu d’un congrés de polis, i després, en arribant a l’hotel, el porter li fa a mans un sobre amb la cartera dins, i no hi faltava res, ni targetes ni diners. El lladre l’havia seguit i l’hi havia tornat. El relat viscut m’ha fet pensar en el relat literari. Però la vida sempre és més perversa que la literatura.
