A finals dels anys seixanta, Orson Welles va fer parada i fonda a la comarca del Carxe (venia d’Almeria i feia cap a Alacant). Li van cridar l’atenció la gastronomia i sobretot el paisatge. Va trobar que aquells termenals s’assemblaven a Arizona i va decidir que hi rodaria un western. Però el projecte no es va dur a terme.
Quaranta i tants anys després, el pinoser Fran Ruvira ha anat al Carxe i hi ha fet, ara sí, una pel·lícula. El títol: Orson West. La trama: un colla de gent acut al Carxe per rodar-hi un western i la seva presència revifa els records de l’estaria d’Orson Welles. L’evocació d’aquella visita s’entremescla amb la ficció que escenifiquen els nouvinguts. Els actors: tots d’aquells verals, i catalanoparlants. Un dels objectius: copsar la varietat col·loquial del català del Carxe. L’estrena en els circuits comercials, d’aquí a uns mesos.
Fran Ruvira en va parlar dilluns passat, en la inauguració de l’exposició El Carxe, territori de frontera a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. També intervingueren Salvador Giner (“Som, lingüísticament, el poble més introspectiu del món”, digué el president de l’IEC) i el dialectòleg Joan Veny, el qual, en relació amb el parlar del Carxe, va fer una afirmació senzilla però que els espanyols no entenen: “No per petites les coses han de ser objecte de menysteniment; al contrari: han de ser protegides”.
L’exposició és estupenda i estarà oberta al públic fins al 15 de març. La instal·lació consta de plafons explicatius, de documents sonors i d’una escena del film de Fran Ruvira. Cinc cèntims, va. La comarca murciana del Carxe té uns 300 km² d’extensió, poblats per unes set-centes cinquanta persones, però les que parlen habitualment català no arriben a la meitat del total.
El Carxe és l’únic cas d’expansió recent de la llengua catalana. A finals del segle XIX, unes colles de llauradors procedents de les Valls del Vinalopó (sobretot de Monòver i Pinós, i en alguns casos de la Foia de Castalla) s’assentaren en aquests rodals despoblats de la regió de Múrcia. En paraules de l’escriptor monoverí Antoni Ròdenas (a Azorín i el país meu, 1973), va ser “una conquesta d’aladre, no d’espasa”. El 1950 eren dues mil persones, però el territori s’anà buidant i el 2005 només en quedaven cinc-centes; en aquest punt es va tocar fons i va començar la remuntada.
El context sociolingüístic del Carxe és molt semblant al del País Valencià de fa quaranta anys, quan el català no s’ensenyava a l’escola i la llengua tenia tant prestigi com un fregall brut. El Carxe parla un català meridional típicament alacantí; més concretament, hi predomina la variant monovera amb alguns trets conservadors i altres característiques provinents del castellà.
El Carxe no posseeix cap reconeixement com a entitat lingüística i cultural diferenciada de la Regió de Múrcia. L’Estatut d’Autonomia d’allí diu que “La Comunidad Autónoma protegerá y fomentará las peculiaridades culturales, así como el acervo de tradiciones populares de la misma, respetando en todo caso las variantes locales y comarcales”. Però es veu que al Carxe no hi han olorat ni “peculiaridades” ni “acervo” ni “variantes”.
D’altra banda, la llei de Patrimoni Cultural (2007) de la dita comunitat preveu que “cuando los bienes inmateriales de valor etnográfico de la Región de Murcia se encuentren en previsible peligro de desaparición, pérdida o deterioro”, es prendran “las medidas oportunas conducentes a su protección, conservación, estudio, documentación científica, valorización y revitalización”.
Paraules boniques que no pugen al cel. La rude realitat és que la substitució lingüística fa molta via i que la identitat del Carxe boqueja. Ja ho diu la cançoniua d’allà baix: “La tonta de ma germana / al cresol li diu candil, / a la finestra ventana, / i al jolivert perejil”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada