El decàleg de la Mariona

1. Tot el que es pot rompre, serà romput.

2. La música és el soroll que fan els contes quan els estripes -i la música m’agrada pler, esclar.

3. En els contes amb pestanyes, les pestanyes sobren.

4. Tot el que hi ha damunt d’una taula ha d’anar a terra fent un gran terrabastall.

5. Les cames hi són per tirar coces quan em vesteixen.

6. Els peus serveixen per tombar les taules, poblades de gots, que hi ha a les terrasses.

7. Una cullereta que s’acosta a la cara és un avió enemic que s’ha d’abatre a manotades.

8. La trona és el podi on m’enfilo i m'alço per celebrar les meves victòries sobre els adults.

9. Tot el que hi ha per terra, sense excepció, és comestible.

10. Els cabells de la gent són les cordes d’escalar el món.

Avui la Joana fa tres anys

POEMA D’ANIVERSARI

Tres anys són tota una vida
si el temps va descalç i fonya les hores
de l’última verema i, engatat de present,
no guarda memòria del raïm d’antany.

Els nens sou talment insectes,
oblidosos de demà, orfes de records,
reus de frenesia en la saó d’un cruixit,
d’un clapit o d’una olor que presagien
bullideres, trèmolos i alimares.

Tres anys són tota una vida
si un viu moltes vegades l’alegria
concreta d’existir, posem per cas
quan mires i remires, i hi tornes,
els dibuixos que t’han agradat tant.

Ahir t’ullprenies del vent
que escombra les fulles seques
de la riera i jo em meravellava
del somriure que baleja fulles
seques a la meva ànima.

Tres anys són tota una vida
si s’arboren nets de por i fan l’esplet
adés adés, com la saba enjogassada
dins les venes, que no cessa de florir.

(Ta mare i ton pare)

Gallecs

Sembla un miracle que, a tocar de Mollet, hi hagi Gallecs. Un racó del Vallès Occidental on sembla que el temps s’hagi aturat, una clapa agrícola i forestal de bellesa corprenedora, encaixonada enmig del marasme urbanístic i les llenderades d’asfalt que flagel·len la comarca. Un "miracle" que no és sinó el fruit d’una mobilització veïnal llarga, tossuda, històrica, per preservar aquest espai.

Caminem amb la lentitud que imposa una corrua d’infants. Una mar de ravenisses blanques llepa les vores dels conreus. Ací i allà, l’estesa de terrossos beu amb avidesa la llum falba de la tarda. Els àlbers, les figueres i els canyissars es drecen per a contrapuntar la plana sonsònia de trossos i glevers. Falta poc per arribar al mirador, però les nenes –en són sis– fan figa i es deixen caure a terra. Juguen amb els macolins, amb una pepa de drap i amb el tap d’un biberó. Allà deçà s'albira el Montseny, els cingles de Bertí, el Tagamanent, la Mola de Sant Llorenç de Munt. La Mariona dorm en el cotxet. Les menudes s’alcen i l’emprenen a empaitar-se. Una cascada de llum vessa sobre el cap escarolat i ros de la Joana, que riu com una maduixa, i tot al seu voltant la llum es multiplica i també s’enriola.

Llavors penso que no tinc ni idea de què cosa és la felicitat, però que en aquest precís instant sóc feliç a través de la meva filla. I tinc la santa carrincloneria de dir-ho.

La mare dels ous

A la plaça Gran, a Mataró, la nostra filla observa fotos de bestiar de preu, aviram i hortalisses. Els seus ulls es fixen en la imatge d’un cistell ple d’ous, i jo que li demano:

-¿Saps d’on vénen els ous, Joana?
-De la mama –respon ella.

Mira si la saben llarga, els infants. Avui, amb aquell desmenjament, la Joana ens ha alliçonat sobre la gènesi del sintagma lexical “la mare dels ous”. Hi penso un segon i estic content: els ous vénen de la mare. Encara sort. Si vinguessin del pare, m’envairia una mena d’inquietud… D’ara endavant em miraré la Francina amb uns altres ulls.

Estiu amb còlics

Els còlics són una manera econòmica de passar l’estiu. La nostra menuda en té, als vespres els descorda i ens fa partícips del seu malestar. Quan posem a dormir la gran, cap a quarts de deu –abans ha donat molta guerra–, els còlics de la caganiua fan acte de presència, i les ploralles i els brams duren ben bé fins a les dotze de la nit. Al llarg d’aquestes dues hores llargues no podem llegir, ni escriure, ni veure una pel·lícula, ni tan sols conversar. La nostra vida cultural mor per inanició. Tampoc podem anar enlloc, clar -n’estalviem, de quartos!...

La lluita contra el còlic és èpica. És com guerrejar contra un drac que es desperta havent sopat i que la son venç a la mala hora. Guanya ell, perquè et fot enlaire el vespre. Però un té la satisfacció de sacrificar-se per un ideal elevat: lluitar contra el còlic és lluitar contra el Mal. Llàstima que els amics es fonguin, perquè ni els pots anar a trobar ni vénen a compartir el tràngol. Tant se val. Tot passa per avall si el forat és gros. El còlic també -i l’estiu, que s’escolarà, de bracet amb el drac, pels embornals del temps.

La Joana i Catalunya

La Joana té dos anys i mig, no para de queixar-se, plora i les seves llàgrimes no commouen ningú, en travessar el portal diu que té sorra als peus i es deixa caure cul en terra, està sempre adolorida, camina malament, va tothora amb els genolls nafrats i quan surt al carrer no va enlloc -i quan no hi surt tampoc-; tot sovint té rebequeries, però ningú li fa cas perquè tothom li té presa la mida, i els caps de setmana, quan vol anar als cavallets, la fan passar amb raons; és infantil, subordinada i dependent, vol i dol de tenir responsabilitats de nena gran –però com que és poruga i se sent insegura, no gosa–, i en comptes d’afirmar la seva personalitat imita la dels altres, que es pensa que és més bona.

La Joana és com Catalunya.

Escriptura amb nens

El tedi ja no és el que era... Papa, tinc caca! Prem, que vinc. Deixo l’ordinador vacant i netejo el cul de la Joana; el té envermellit, amb una constel·lació de granets que li coronen la regata: hi poso talquistina i li canvio el bolquer. Tornem-hi. Una bona manera de començar potser fóra dir les relacions de parentiu: el tedi i l’avorriment són cosins llunyans. Papa!!! Què? Em fa mal el culeet... Joana, però si t’he empolsinat el cul i t'acabo de canviar... ¿com t’ha de fer mal? Vol que estiguis per ella! –diu la veu que ve del menjador. Entesos. L’agafo a coll. ¿Que vols que juguem? Xí. ¿I a què vols jugar? A fer torres. Fem torres: una, i una altra, i encara una altra. Ben altes. I les torres aviat es converteixen en trens. Txucu-txucu-txucu-txucu-txucu... ¿Oi que ara jugaràs una estoneta sola? Uf. El tedi és quan tenim un excés de consciència de nosaltres mateixos i no sabem què fer-ne i ens fem oi. És el que sentiria la sorra si pogués sentir. Papa! Què? Fem bombolles? I tant que farem bombolles. Vinga, som-hi. Bombolles de sabó a la terrassa. És ben bé que el mistol no està pensat per a aquests lleures, perquè costa fer-les sortir, les bombolles dels dídims; i quan surten, tenen una fal·lera per entrar a casa!, i es fonen deixant una ombra d’humitat a la rajola. Anem cap endins, Joana, que ja no en surten més! Noooooooo! Que sí, que ja n’hi ha prou. Esplica’m el conte, i m’allarga el conte de la Caputxeta. D’acord. Vet aquí que una vegada hi havia una nena... Tornem-hi, que no ha estat res. El tedi és pastós com una confitura que ha tret verdet, fa xafogor i té gust de nosaltres. Joan, que la Mariona ha fet una glopada! –crida la veu del menjador. Torna’t aixecar, agafa paper de cuina i corre a fer els primers auxilis. Ja està. Tornem-hi. Hola, pantalla: ¿sabies que ets un mite de l’escriptura? Digue-li al papa que et posi bessones! –se sent de nou la veu del menjador. Papa, bessones. A bodes em convides! ¿Quina vols? La Bèttia. Molt bé: tele, botó, comandaments, català. Un, dos, tres, som les bessoones... La Joana seu al sofà. A veure quant dura. Sí, l'Oceanografia del tedi és un llibre soporífer, probablement el castanyot més infumable que va fer el Pantarca. Però devia ser precisament això el que es proposava: escriure un llibre que encomanés al lector aquest sentiment espès, acre, mòrbid, que ens acara amb la nostra inanitat. Papa, ¿anem als cavallets? Ah!, doncs... sí, clar, anem als cavallets. Hi anem. Només ens queden tres vals (els que la Unió de Botiguers dóna als socis). Avui la Joana estrena l’olla: hi va sola, i la fa girar amb prudència i fruïció. Li ha agradat. La cadireta! Vol dir les cadires que pengen part defora. És que ja no tenim papers, patufa: la cadireta l’estrenarem demà. Buaaaaa! Estic content per la Joana, que evoluciona: del trenet a la moto, de la moto a l’olla, de l’olla a la cadireta. Qui no evoluciona sóc jo, que no n’he tret l’aigua clara, d’això del tedi.

Néixer

Nom Mariona. Va néixer abans-d’ahir, 4 de juny -el dia que son pare fa anys, ves quines coses-, a un quart de set del matí. Quatre quilos cent deu grams. L’hora ha sigut curta. A la sala de parts, tot esperant la dilatació de la llivanya, el cap se m’ha omplert de boira i he caigut rodó a terra. ¿Una baixada de pressió? ¿La son i el cansament i la sentor d’hospital? No ho sé pas. L’anestesista es fa càrrec de mi: em du a una estança petita i m’asseu a l’única cadira que hi ha. Torno a la sala, a temps per assistir al desbordament de les aigües, talment obrissin d’un plegat la comporta d’una presa. Impressionant. De seguida arriba el ginecòleg. I a prémer, que és hora de buidar.

La naixó d’una criatura és una commoció geològica, una experiència volcànica. Primer hi ha l’erupció dels sucs, a borbolls (blaus, callols, vermells, vinacis...). Després apunta el caparró, un clap violaci travessat de cabells molls. La mare crispa de nou tots els músculs facials, la cara feta una brasa, i –aghhh!– la vagina s’omple d’un crani boterut, com si l’haguessin fet amb la maça de fer llamps. Falsa alarma: és una orella. Ufff... Esperem la contracció següent i sant tornem-hi, que no ha estat res. El rostre surt a la llum: la ganya xafigada i molsuda de la criatura, el fesum de call vermell, els ulls closos, les galtes plenes. Té cara de sobrassada.

Ara els llavis de la vagina li fan de collaret. Perill, esglai! ¿Com ho farem per continuar? No li podem pas estirar el crani, que li espanyarem el coll! Les mans del metge són sàvies i decidides, s’inventen una escletxa, hi entaforen els dits i arpen els muscles de la criatura. Una premuda més, via fora... i tot d’una brollen dos bracets que semblen de plastilina, i la resta del cos llisca enmig d’un patamoll de sucs que vessen com un embornal que expulsa de cop l’aigua que no hi cap, i la Mariona –és una nena!– es precipita vers el món amb l’avidesa de l’onada que s’abat damunt l’arena de la platja.

El ginecòleg pega tisorada a la badiella i la nena va de dret als braços de sa mare. No podem, ni volem, reprimir unes llàgrimes d’emoció. És un instant epifànic, dos castells de focs fan l’esclafit (un dins la mare i un altre dins el pare). Totes les vísceres del cos exulten a l’uníson. És una sensació de completesa i plenitud, de rabior animal asserenada, la joia vegetal de l’herba que grana cop en sec.

El poder d'elles

Som a cals avis de Mataró, asseguts a taula, dinant. En els plats, espaguetis a la carbonara. La Joana –té dos anys i pocs mesos– està entre la costella i jo. Li hem escurçat els fils de pasta per facilitar el trànsit, sempre incert, del plat a la boca. Tot i les precaucions que hem pres, i a pesar de la traça que la nena acredita en el maneig de la forquilla, dues escapces d’espagueti van a terra. La mama se les mira amb un gest ostensible de reprovació. La nena s’acota i observa detingudament les serpetes blanques que hi ha, immòbils, als seus peus. I d’un plegat redreça el cap, em mira i m’enfloca, amb la malícia que li espurneja als ulls:

-Papa, això no es fa!

Que Déu m’agafi confessat.

Sóc un heroi

Sóc un heroi, sí. I me’n sento. És una sensació vibrant, com si la còrpora em fos una ampolla de xampany i un desfet de bombolletes s’enfilessin per amunt. Per començar, sé comptar fins a deu (un, dos, tres…). També sé inflar globus (fffiu, fffiu...) –en sé tant que he de parar, perquè si no farien patapum! i n’hauria de recollir els bocins per terra. I sé cordar i descordar botons, cada disc o banya dins el trau que li pertoca; bé, de vegades m’equivoco i he de tornar a començar, perquè he posat el botó de sobre a l’encletxa de sota... Però sé llegir les lletres dels contes, que és com fer parlar als dibuixos. I la Joana, encamellada sobre els meus muscles, es converteix en un gegant. I quan vaig pel carrer no em perdo, i si plou sé obrir i tancar el paraigua. Ah, i no em fa por fer festes als gossos, que treuen la llengua i ensenyen aquells ullals… i jo tan panxo!

Sóc un heroi i no me’n sé avenir. Fa tant de temps que no me’n sentia!... D’acord, sóc un heroi unipersonal i intransferible, ho sóc als ulls d’una nena de dos anys, i sé que d’aquí un temps la cosa anirà altrament: “Que no t’aguanto, papa, que ets un fòssil i un travat mental, que no fas servir les neurones per entendre els altres, sinó per masturbar-te, i el món va a 300 km/h i tu encara vas a peu”. I tindrà raó. Però ara deixeu-me fer l’heroi, va!

Operació Fora Bolquers

El Dia FB va ser Dijous Sant. I la brega es va allargar fins al Dilluns de Pasqua Florida. Processó de penitents sense sortir de casa. Cinc dies de lluita contra l’espontaneïtat corporal de la Joana, total per no-res. Perquè no hi ha hagut manera. S’ho ha fet sempre a sobre -a l’orinalet, mai. Un no parar de mullar calcetes, pantalonets, mitjonets, sabatetes, i les rajoletes de vegades també; la fregona, en dansa, i la rentadora, a escarada. Li dius “seu” i no seu; l’asseus i s’aixeca; li expliques un conte i no és del seu gust; li cantes una cançó i et diu que callis; fas rajar l'aixeta i no surt res perquè s’ho aguanta; fins que se t’acaben els menuts, li apuges calcetes i pantalons, la fas sortir del lavabo i xoooooof!, mullena per avall. I així un dia i l'altre i l'altre...

Hem fracassat, sí, però no passa res. Cal aprendre a fracassar, mostrar el fracàs amb la mateixa contenció orgullosa que assagem quan mostrem un èxit, i pensar que quan es cansi dels bolquims ja ho farà saber. Al capdavall, ¿com li hem de demanar a una nena de dos anys i busques que controli els seus esfínters si nosaltres encara no controlem la nostra sexualitat?

Epifania pueril

La nostra filla no busca explicacions a les coses: les toca, les mossega, les pinta, n’absorbeix la senzillesa com ho fan els insectes; i les percep amb una intensitat de què son pare ja no és capaç, ni tan sols recreant-la en el record. La nostra filla (totes les vostres filles i fills en el proemi de llur vida) és una ànima pànica, una nimfa de les fonts, un tentacle del món. És un ésser venturós perquè no li cal entendre, només sentir –com les bèsties, els folls i els amants. I jo som un descregut que no sap res, un mancat que busca i no troba; un home que, colgada la infantesa, ho ha desaprès tot i per això ho demana tot, malsanament, amb frenesia.

Mar i cel

Abans d’ignorar-ho tot érem savis d’una saviesa que viu fora de la memòria, l’innatisme paleozoic de l’ésser primordial, la llera del riu verge d’aigua. Érem nens de uè. Ara mateix, la nostra filla no destria la mar del cel (tot és mei), junts són una sola volta blava que embolcalla el món, o potser ni això: només una gran taca de color amb tonalitats distintes i canviants. El món que veuen els seus ulls encara està sencer, i sent una felicitat que és el pròleg de les escissions, quan el món es va esgallant i cau a poc a poc als nostres peus, i tot al voltant s’apila la runa. Quan la Joana aprengui que el cel no és el mar, i viceversa, viurà una desil·lusió (en el sentit més literal del mot). I començarà per a ella l’obra angoixosa d’acoblar retalls de món, i la desesperació de no poder-los encaixar mai.

Avui és el sant de la Joana!

Per molts anys, Joana! Mmmmmmmuà! Quantes cosetes que fas o vols fer o mig fer sola, i encara no tens un any i mig. La mama i el papa estan tan contents que t’han fet un poema. Jas:

A LA TRONA

Banderer
de la més bella
bandera,

cordo el pitet
rere el clatell
de la Joana.

Ella saliva
i es remou
a la trona,

com el rei
En Jaume
quan rebia

les ofrenes
dels moros
a València.

L'educació de la Joana

Acabem de rebre el butlletí de notes de final de curs de la Joana. Hi llegeixo que “reconeix la seva imatge al mirall”, que “gaudeix de l’estona del canvi de bolquer”, que “vol fer les coses sola” et alteri. Interpreto que ha aprovat. N’estic molt content i agraeixo a les mestres de l’escoleta la paciència i l’esforç. Però el futur m’enquimera. El sistema educatiu reglat, a Catalunya, és una cosa que comença bé i acaba malament. Sé de què parlo.

El Ministerio de Educación y Ciencia, i el Departament d’Educació de la Generalitat, em fan més por que una paret que cau. A uns i altres els demano, per favor, que deixin en pau la nostra filla. Que no l’estabulin en una aula on es fa de tot menys estudiar. Que no li facin perdre el temps amb la religió o l’alternativa a la religió o l’educació per a la ciutadania. Que se n’estiguin de perpetrar cap actuació educativa contra la nostra filla –això és cosa meva, i de sa mare. Que no s’immisceixin en el seu procés –tan personal– de construcció de valors. Que la duguin de passeig pels verals de les humanitats i de les ciències: que la instrueixin, i punt. Que li ventin una cleca si cal, o dues: jo faré costat al mestre. Si no em garanteixen això, a casa ens gratarem la butxaca i portarem la Joana a la privada. Mireu a quina hora us ho dic. Com si anéssim granats. O ens exiliarem a l’Amazones. Perquè l’educació de la Joana és important.

Els enemics de la lectura

Per guanyar una guerra cal, abans de res, identificar l’enemic. Doncs bé, en la Guerra Mundial pel Temps i la Cultura Escrita, els que militem en el bàndol de la lectura tenim cinc enemics:

1) ELS NENS, perquè el seu activisme domèstic impossibilita fins la lectura del diari, que va rodant tot el dia per casa fins que els nens són a dormir; llavors has de triar entre migllegir la premsa o pegar una estiradeta al llibre que dormita sobre la lleixa. Facis el que facis, falta temps per fer-ho.

2) ELS NENS, perquè es complauen a estimbar els llibres que descansen a les plantes baixes de la prestageria, i quan pots has de col·locar-los de nou, a la correguda, i com que estàs aqueferat els entatxones a la babalà, i quan els busques no els trobes.

3) ELS NENS, perquè quan en teoria tens temps de llegir (se suposa que el cap de setmana) ells corren tot el dia per casa i si són dins no pots llegir una trista plana i si són fora tu ets fora amb ells. I has d’esperar –com sempre– l’hora de dur les criatures a jóc.

4) ELS NENS, perquè adesiara els has de treure a pasturar i un allotjament rural surt més car que una suite en el Princesa Sofía -i si els has de dur al dentista, no diguem! I llavors ja em diràs qui té saldo per comprar llibres.

5) ELS NENS, perquè, quan de nit tens una estona per llegir o escriure, sovint et falta energia per arborar les parpelles i sostenir el volum: la feina i els fills t’han buidat la bateria i a les onze tocades peses figues.

EPIFONEMA: Lectors i/o escriptors del món, tingueu condons sempre a mà.