Cinc-cents apunts

Aquest és l’apunt número 500 d’Ucronies. Poc em podia pensar, el gener del 2008, que arribaria al mig miler d’entrades. I sí, tu. I diria que tinc més corda. Aquest és, doncs, un apunt per mirar enrere i fer una mica de balanç. Un blog és addictiu –ja ho sabeu–, però fa pujada i dar-li corda no és fàcil -sobretot, no és fàcil mantenir una qualitat mínima de llengua i de discurs. No sabria pas dir si me n’he sortit. He publicat alguna animalada, i abans de penedir-me’n ja hi ha hagut algú que ha tingut la bondat d’estirar-me les orelles. Sort que el blog permet esmenar i suprimir! Vesso d’agraïment cap a les persones que us heu pres la molèstia de registrar comentaris en aquest barracull: sempre amables, considerades, generoses, cultes. Un plaer. (Només en una ocasió vaig entomar insults, però en aquella saó l’arrambatge estava justificat, i per tant no tinc dret de queixar-me’n.)

La literatura ha estat i és la raó de ser d’aquest xibiu. La llengua també hi té el seu racó. I esquitxos de pensament, disfressats de prosa poètica o de microassaig. I pessics de política, d’història, de quotidianitat. El blog força a la brevetat, que és virtuosa: “Escriure bé és dominar la síntesi”, que deia Pla. Però entre el poc i el carestiós, el breviari ja s’ha fos: és per això que no m’interessa el twitter i que no m’he adaptat al facebook. Em calen més paraules.

Ucronies és alhora un servei públic i una empresa privada (un suport a la comunitat lectora i escriptora en llengua catalana, per llevant, i una teràpia personal, per ponent). Filantropia i egoisme en el mateix got. Ucronies també ha estat i és una manera d’endreçar idees i actualitzar coneixements -i això, de manera cooperativa. Aquesta és la grandesa dels blogs: el goig de col·laborar, de compartir, de créixer junts. I, en el cas dels blogs literaris, el plaer afegit de conèixer lectors, escriptors, poetes, editors… tot intercanviant impressions i informació. Vet aquí un tresor que no té preu. I a fer créixer aquest tresor vol contribuir, humilment, Ucronies.

Sobretot, gràcies!, perquè sense vosaltres no hauria fet aquest camí.

L'aixeta i el pipí

Tots ho hem fet: obrir l’aixeta per a provocar la reacció simpàtica de la bufeta i fer rajar el pipí. Doncs bé, entre la lectura i l’escriptura s’estableix una relació molt semblant. A voltes s’esdevé que una lectura és una incitació permanent a la nota, l’apunt o el poema, de tal manera que un es veu privat de llegir amb tranquil·litat i fluidesa. La lectura estimula l’escriptura com l’aixeta oberta ho fa amb el pipí. Ara m’abelleix canviar de símil. Hi ha llibres, capítols o poemes que escalfen el pensament fins al punt de fer-li arrencar el bull, i llavors ja no basta subratllar: l’única manera d’abaixar la temperatura és agafar un bolígraf i prendre notes, o abraonar-se damunt el teclat de l’ordinador i esbravar-se. Això implica que la lectura s’entrebanca i s’alenteix –cosa que, quan un va just de temps, fa ràbia. Diguem-ne efecte aixeta, que només experimentem amb alguns autors –a mi m’ha passat últimament amb Vinyoli, Sampere, Bello o Fiol. És un trasbals significatiu: vol dir que hem establert una relació intensa amb l’autor, que hem descobert en ell veritats que són nostres, que ens ha ofert aquell esglaó a partir del qual ens sentim créixer. És un moviment d’exaltació que ens transporta cap a l’escriptura, un èxtasi que ens du no pas a escriure, sinó a escriure’ns.

Si la literatura té cap utilitat, deu ser aquesta.

Escriptura amb nens

El tedi ja no és el que era... Papa, tinc caca! Prem, que vinc. Deixo l’ordinador vacant i netejo el cul de la Joana; el té envermellit, amb una constel·lació de granets que li coronen la regata: hi poso talquistina i li canvio el bolquer. Tornem-hi. Una bona manera de començar potser fóra dir les relacions de parentiu: el tedi i l’avorriment són cosins llunyans. Papa!!! Què? Em fa mal el culeet... Joana, però si t’he empolsinat el cul i t'acabo de canviar... ¿com t’ha de fer mal? Vol que estiguis per ella! –diu la veu que ve del menjador. Entesos. L’agafo a coll. ¿Que vols que juguem? Xí. ¿I a què vols jugar? A fer torres. Fem torres: una, i una altra, i encara una altra. Ben altes. I les torres aviat es converteixen en trens. Txucu-txucu-txucu-txucu-txucu... ¿Oi que ara jugaràs una estoneta sola? Uf. El tedi és quan tenim un excés de consciència de nosaltres mateixos i no sabem què fer-ne i ens fem oi. És el que sentiria la sorra si pogués sentir. Papa! Què? Fem bombolles? I tant que farem bombolles. Vinga, som-hi. Bombolles de sabó a la terrassa. És ben bé que el mistol no està pensat per a aquests lleures, perquè costa fer-les sortir, les bombolles dels dídims; i quan surten, tenen una fal·lera per entrar a casa!, i es fonen deixant una ombra d’humitat a la rajola. Anem cap endins, Joana, que ja no en surten més! Noooooooo! Que sí, que ja n’hi ha prou. Esplica’m el conte, i m’allarga el conte de la Caputxeta. D’acord. Vet aquí que una vegada hi havia una nena... Tornem-hi, que no ha estat res. El tedi és pastós com una confitura que ha tret verdet, fa xafogor i té gust de nosaltres. Joan, que la Mariona ha fet una glopada! –crida la veu del menjador. Torna’t aixecar, agafa paper de cuina i corre a fer els primers auxilis. Ja està. Tornem-hi. Hola, pantalla: ¿sabies que ets un mite de l’escriptura? Digue-li al papa que et posi bessones! –se sent de nou la veu del menjador. Papa, bessones. A bodes em convides! ¿Quina vols? La Bèttia. Molt bé: tele, botó, comandaments, català. Un, dos, tres, som les bessoones... La Joana seu al sofà. A veure quant dura. Sí, l'Oceanografia del tedi és un llibre soporífer, probablement el castanyot més infumable que va fer el Pantarca. Però devia ser precisament això el que es proposava: escriure un llibre que encomanés al lector aquest sentiment espès, acre, mòrbid, que ens acara amb la nostra inanitat. Papa, ¿anem als cavallets? Ah!, doncs... sí, clar, anem als cavallets. Hi anem. Només ens queden tres vals (els que la Unió de Botiguers dóna als socis). Avui la Joana estrena l’olla: hi va sola, i la fa girar amb prudència i fruïció. Li ha agradat. La cadireta! Vol dir les cadires que pengen part defora. És que ja no tenim papers, patufa: la cadireta l’estrenarem demà. Buaaaaa! Estic content per la Joana, que evoluciona: del trenet a la moto, de la moto a l’olla, de l’olla a la cadireta. Qui no evoluciona sóc jo, que no n’he tret l’aigua clara, d’això del tedi.

Llegir i escriure

Sempre llegim a favor d’algú –si li anéssim en contra, no el llegiríem. Que la nostra disposició favorable (l’apriorisme positiu que posem en tota lectura) es vegi frustrada, ja és formatge d’un altre sarró. Quan això passa ens sentim literalment estafats, i el ressentiment (l’apriorisme negatiu que substitueix l’anterior) pot durar molt: anys, lustres, tota la vida.

En canvi, escrivim sempre contra un o altre quídam. Impugnem les idees, la retòrica, els interessos, l’estil, la cosmoescriptura d’algú que ha tingut la gosadia d’escriure abans que nosaltres. També ho fem per despit, per enveja, per no ser menys; escrivim perquè ens fa ràbia que aquell altre escrigui, i ho faci bé, i li ho reconeguin. Escrivim la mesquinesa d’escriure.

La lectura és una civilitzada i humil acció de gràcies; d’altra banda, l’escriptura és orgullosa, és una llenderada de vanitat projectada sobre molts. Llegir és construir; escriure és descalçar els fonaments d’altri, opugnar-lo, destruir-lo. Els escriptors són una guarda d’insolents, i llurs lectors, uns que ho consenten.

¿I tu? ¿A favor de qui llegeixes? ¿Contra qui escrius?

Soledats

Escriure és escoltar la soledat de dins. Llegir és escoltar les soledats de fora. Estimar és empeltar la pròpia soledat en la soledat d’algú altre. Som un vivàrium de solituds, ves, cadascú amb el seu nom inintel·ligible inscrit en una placa, ran de terra (talment arbusts que no saben mirar al cel i tanmateix n’esperen pluja, i si no plou segreguen fe); sols enmig de la congregació arbustiva. Al voltant nostre tot és mudança, tot compareix i fuig, menys la soledat, que hi és sempre; i ens acompanya, tothora, garingola ençà.

Joubert i l'ofici d'escriure

"[498] Escriure. Per escriure bé cal tenir una facilitat natural i una dificultat adquirida, o, dit altrament, escriure fàcilment per naturalesa i difícilment per art (per reflexió i per bon gust, etc.)." [Joseph Joubert, Pensamientos, Edhasa, 1995]

Bukowski i l'escriptura

“Si t'hi poses, que sigui a fons. Altrament, més val que no comencis. Pot ser que perdis família, dona, amistat, feina i fins i tot el cap. Pot ser que no mengis durant dies, pot ser que et congelis en un banc del carrer. Tant és. És una prova de resistència per saber que pots fer-ho. I ho faràs. A pesar del rebuig i de la incertesa, serà millor que cap altra cosa que hagis imaginat. Et sentiràs a soles amb els déus, i les nits s’incendiaran. Cavalcaràs la vida fins al riure perfecte. És l’única batalla que compta.”
(Bukowski, extret del Dietario voluble d’E. Vila-Matas)

Escriure és un d’aquells pecats que duen la penitència incorporada. És la “mania diabòlica” que deia Pla, el desfici que no deixa viure. Com l’experiència dolorosa de pujar una muntanya i que el cim sigui sempre més enllà. El Paradís i l’Infern escrits amb la mateixa lletra, ales i cendra fosos dins un sol batec.

Ja ho sabeu.

Llegir i escriure

Llegir és rebre pensament i bellesa. Beure tinta de pensar i vessar-la dins la sang. Entomar bellor en blanc i negre que dins nostre torna de colors. Omplir el dipòsit de combustible de l’ànima. Civilitzadament i humil. L’alè del demiürg. La diàstole.

Escriure és mitjançar entre la foscor de la terra i la claror del paper. Donar llum i donar a llum. Com un arbust que brota i ens explica què ha vist a sota. Donar una segona florida a les plantes que dormen dins el grafit. Ser el llapis del món i obeir sobre el paper les seves ordres. Visceralment. El mèdium de Palau i Fabre. La sístole.

Amb veu pròpia

La millor escola d’escriptura de què tinc notícia, a Catalunya, és la de l’Ateneu Barcelonès. Seixanta professors (escriptors, crítics, professionals de l’edició, catedràtics universitaris) impartiran, d’aquest octubre al juny de l’any que ve, vint-i-nou cursos d’escriptura (poesia, conte, novel·la, llargmetratge, teatre, estilística, etc.); sis cursos sobre l’edició; catorze cursos de literatura i humanitats, i quatre d’oralitat. A més, l’Ateneu ha programat un cicle de conferències-col·loqui (Amb veu pròpia) amb escriptors per fer un repàs de la seva trajectòria literària. Us en dic els noms i les dates:

QUIM MONZÓ: 29 d’octubre de 2008
NAJAT EL HACHMI: 5 de novembre de 2008
JUAN JOSÉ MILLÁS: 19 de novembre de 2008
ISABEL-CLARA SIMÓ: 17 de desembre de 2008
JOSÉ MARIA MERINO: 28 de gener de 2009
BERNARDO ATXAGA: 18 de febrer de 2009
ALICIA GIMÉNEZ BARTLETT: 11 de març de 2009
PEREJAUME: 1 d’abril de 2009
MANUEL VICENT: 29 d’abril de 2009
PERE GIMFERRER: 20 de maig de 2009

Tots aquests dies cauen en dimecres. Les trobades es faran de 19 a 21 h. Si voleu assistir-hi, us heu d’inscriure a l’Ateneu (c. Canuda, 6) i fer el pagament (una sessió val 25 euros; un bloc de cinc, 110 euros, i totes deu, 190 euros). Si voleu saber-ne més, truqueu a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu: 93 317 49 08.