Mar i cel

Abans d’ignorar-ho tot érem savis d’una saviesa que viu fora de la memòria, l’innatisme paleozoic de l’ésser primordial, la llera del riu verge d’aigua. Érem nens de uè. Ara mateix, la nostra filla no destria la mar del cel (tot és mei), junts són una sola volta blava que embolcalla el món, o potser ni això: només una gran taca de color amb tonalitats distintes i canviants. El món que veuen els seus ulls encara està sencer, i sent una felicitat que és el pròleg de les escissions, quan el món es va esgallant i cau a poc a poc als nostres peus, i tot al voltant s’apila la runa. Quan la Joana aprengui que el cel no és el mar, i viceversa, viurà una desil·lusió (en el sentit més literal del mot). I començarà per a ella l’obra angoixosa d’acoblar retalls de món, i la desesperació de no poder-los encaixar mai.