Cançó de bressol

Aquestes nits costa molt fer dormir la menuda. La bascota, la suor, la bilis a flor de pell dels nadons… Per posar-hi remei m’he empescat una cançó de bressol que, mancada d’originalitat, òrfena de cap vel·leïtat lírica, lletreja la feble volició estival d’un servidor. No us féssiu il·lusions, però. La cançó és per demés: la nena ignora olímpicament la cantarella i amb grinyols i ploralles saboteja la meva interpretació esforçada. Sense cap mirament ni un. Fent cas omís de tota casta de captatio benevolentiae. En fi. És aquesta:

Les nenes maques
quan és de nit,
dormen i nonen,
dormen i nonen;
les nenes maques
quan és de nit,
dormen i nonen
en el seu llit.

La mare dels ous

A la plaça Gran, a Mataró, la nostra filla observa fotos de bestiar de preu, aviram i hortalisses. Els seus ulls es fixen en la imatge d’un cistell ple d’ous, i jo que li demano:

-¿Saps d’on vénen els ous, Joana?
-De la mama –respon ella.

Mira si la saben llarga, els infants. Avui, amb aquell desmenjament, la Joana ens ha alliçonat sobre la gènesi del sintagma lexical “la mare dels ous”. Hi penso un segon i estic content: els ous vénen de la mare. Encara sort. Si vinguessin del pare, m’envairia una mena d’inquietud… D’ara endavant em miraré la Francina amb uns altres ulls.

Sorpresa

Sorpresa, sí, perquè no sabem quina en porta d’entrecuix: ja ens ho trobarem. Sigui el que sigui, mamarà. Serà l’últim i tancarà la porta -dos i oli, que diuen a Mallorca. Que ja en són ganes. Crec que hi ha cinc o sis raons per a tenir un fill, o dos, o més. Primera, per egoisme personal (o sia, per entreteniment o diversió, no fos cas que ens avorríssim). Segona, per egoisme de nissaga (que del cognom no se’n perdi la mena, ves quina ximpleria). Tercera, per egoisme nacional (hem de fer catalans, sí senyor). Quarta, per egoisme d’espècie (la nostra singularitat mamífera no vol sinó perpetuar-se). Cinquena, per inconsciència (ço és, per acatament tral·larel de les instruccions genètiques –cosa que és replega i suma dels egoismes anteriors–). I sisena, per reconciliar-nos amb el món després d’haver-li fet mil putades (a saber, l’egoisme de la serenitat còsmica). (Val a dir que hi ha raons a betzef per a no tenir fills, però ara no toquen.)

Conclusió: l’egoisme és el motor de la vida i els fills vénen al món per a fer-nos interins.

Sóc un heroi

Sóc un heroi, sí. I me’n sento. És una sensació vibrant, com si la còrpora em fos una ampolla de xampany i un desfet de bombolletes s’enfilessin per amunt. Per començar, sé comptar fins a deu (un, dos, tres…). També sé inflar globus (fffiu, fffiu...) –en sé tant que he de parar, perquè si no farien patapum! i n’hauria de recollir els bocins per terra. I sé cordar i descordar botons, cada disc o banya dins el trau que li pertoca; bé, de vegades m’equivoco i he de tornar a començar, perquè he posat el botó de sobre a l’encletxa de sota... Però sé llegir les lletres dels contes, que és com fer parlar als dibuixos. I la Joana, encamellada sobre els meus muscles, es converteix en un gegant. I quan vaig pel carrer no em perdo, i si plou sé obrir i tancar el paraigua. Ah, i no em fa por fer festes als gossos, que treuen la llengua i ensenyen aquells ullals… i jo tan panxo!

Sóc un heroi i no me’n sé avenir. Fa tant de temps que no me’n sentia!... D’acord, sóc un heroi unipersonal i intransferible, ho sóc als ulls d’una nena de dos anys, i sé que d’aquí un temps la cosa anirà altrament: “Que no t’aguanto, papa, que ets un fòssil i un travat mental, que no fas servir les neurones per entendre els altres, sinó per masturbar-te, i el món va a 300 km/h i tu encara vas a peu”. I tindrà raó. Però ara deixeu-me fer l’heroi, va!

Guia pràctica perquè els pares puguem llegir

Perquè els nens no ens deixen. Vet aquí el problema, i no pas que els fills no es facin lectors –amb tots els respectes deguts a en Joan Carles Gibrés i la seva Guia pràctica, que vaig trobar ahir (sospitosament) camuflada dins el diari. I és que ja n’hi ha prou de nens i de nenes i de puericultura i de pedagogia i de filioteràpia! ¿I nosaltres què? ¿Qui ens defensa? Us ho dic de seguida: jo. I ja que un atac no ha pogut ser, la millor defensa serà un contraatac. Heus-lo ací en forma de decàleg admonitori:

1) Els nens, a jóc ben d’hora –i no s’hi valen plors.

2) Feu per manera que dormin bé: l’endemà faran matinades.

3) A l’escoleta, pagueu de grat el plus de menjador. Us estalviareu quatre (!) viatges d’anar i venir, i havent dinat tindreu temps per llegir.

4) Obsequieu els avis amb la presència esponerosa dels nens: ells no desitgen altra cosa –fins que rondinen.

5) Exploteu sense límits ni complexos el recurs cosins: ells no se n’adonen, que els utilitzeu.

6) Deixeu que les mares gaudeixin dels fills, i feu-ho durar fins que hi hagi signes de maror.

7) Complimenteu els vostres germans, perquè quan estiguin a tir s’avindran a cangurar el marrec una estona –no us sabran dir que no.

8) No patiu gens, pares com jo, si veieu poc els fills, car sou com el portaequipatge d’una bicicleta: si no hi és, la bici va igual, i si hi és, serveix sols per carregar trastos.

9) No porteu el nen al parc sense dur un llibre a la butxaca: sovint hi ha animadors infantils free lance que entretenen la canalla de franc.

10) Quan sigui el dia i l’hora de dur el nyec a la piscina, simuleu una indisposició: tindreu la tarda lliure, guanyareu temps per llegir i també qualitat de vida.

Pare

La meva filla no fa part de mi; sóc jo que faig part d’ella –en sóc la part més rovellada, innoble i caduca. Un dia se n’adonarà i ja no faré part de ningú –tampoc de mi.

¿No deu ser per això que tenim un segon i, de vegades, un tercer fill? La paternitat és un impuls desesperat. La maternitat és el frèndol mateix de la vida.

L'home tridimensional

Sóc tres persones alhora: la filla que tinc, el pare que sóc i el nen que vaig ser i ara reviu en mi gràcies a la paternitat. Tres persones en una: la Santíssima Trinitat pagana. Procrear és una murga, però enriqueix, i el món en pes agraeix la defecció del pare a favor (en el meu cas) de la filla. He d'admetre que la naixó de la Joana ha tingut dos efectes col·laterals remarcables. Us en faig cinc cèntims.

Primer: amb la irrupció d'un plançó, un deixa de ser no només el centre del món, sinó també el centre d'un mateix. Hom passa a veure el món amb els ulls de la filla, i tot el que un fa o es pensa ser esdevé secundari. Un es decanta, s'arracona, se sent i es vol fora de joc i li està la mar de bé. Un descans. Quan això passa, l'univers recupera una mica d'ordre i de pau.

Segon: El nen que vam ser, reviscola. Si ens pensàvem que era mort, ens equivocàvem. El nen que érem hi és: escanyolit, masegat, damnat, podrit i tot... però hi és. Quan un té un fill, l'infant vell que du dins es reactiva i s'emmiralla en el marrec nouvingut. Tapo la meva filla amb la manteta i el nen vell que era em diu bona nit; accepto amb alegria una engruna que ma filla m'ofereix i el nen vell que era es revolta en silenci contra el pare que ja no hi és. Hi ha un diàleg de tres.

Tres vides en una: fill + pare + filla. El jo no hi és, ni se'l troba a faltar, ni cal que torni. El poc que en quedava s'ha fos. Bon vent.