Un dia de cada dia

Avui és un dia de cada dia.

Estimar-nos precisament avui

és fer confiança a la sínia del temps,

mostrar gratitud, dir-li que estem

contents de ser a la roda.

Dins cada catúfol dansa

l’aiguabarreig dels cossos,

les hores xopes de nosaltres,

el rosec de tantes atmosferes

que ens rovellen les escates

–i les filles, que vessen.

Som de terra i terrejam

Et lleves

i el fred de les rajoles

t’escriu les ganes de viure

a la planta dels peus.

De nits, en canvi,

ve més de gust morir,

extingir-te amb calçat

d’anar per casa.

Tot el que el món ha de dir,

de primer va per terra.

Represa

De vegades el botorn ve de dins.

L’esperit sua, s’estova l’esma

i la calitja entela els contorns

d’allò que érem o que som.

Vol dir que cal tornar a ser

el gos que al pic de l’estiu

busca la frescor de les rajoles,

gratar el terra allí on havíem

amagat l’os i exhumar-lo.

Ensalivar el desig, esmolar

els ullals altra vegada.

Bellesa

Abans la bellesa era decorativa (com la moral, però diferent). Ara no. Ara és un prodigi, una ofrena inversa. La bellesa que és una mica lleugerament idiota, també. O sobretot.

Nits

Se senten crits
en el carrer,
clams excitats
de joia, udols
d'impaciència.
Veus enceses 
que no demanen 
per nosaltres.
Som lluny
de tot arreu
i tothom
és estrany.

Una mostra d'Escriptures

L’altre dia vaig prometre de mostrar un bocí d’Escriptures, el poemari inèdit d’un servidor que Jordi Llavina va comentar a La Vanguardia. Avui compleixo la promesa. Jas cinc versicles i un poema:

 la gran quantitat de misèria vocàlica entatxonada dins les lletres dels imbècils, les paraules que s’arrosseguen i baven, que no saben dir res i no callen

*

els cereals que escampats a la plana esgrafien tiges tendres, romanços d’amor, i dels turons estant es veuen escrites i es llegeixen senceres

*

la cal·ligrafia esburbada del barri glòtic, la fraseologia d’andrones i retombs, la morfologia dels carreus, la semàntica que resulta d’apilar moltes ombres juntes

*

 l’eixugamot, l’astre blanc que xucla basses i fa cruis en terra per eixugar més endins, i quan ho fa durar molt desertitza llengües senceres

*

la naturalesa es rebolca dins nostre i a voltes s’embruta de pensament, però poc

*

som alhora escriptors,

escriptura i escriptori;

agents i pacients de l’escrivença;

tema, mitjà i gresol de codis;

missatge i missatgers

–ni emissors ni receptors,

sinó tot al contrari

Farem un àngel

Avui esquinçaré la cortina

i la llum solar serà l’esperma.

Et miraré i dins les pupil·les

cavalcaràs sense brides un silè.

Et bufaré el cony amb frenesia

i engendrarem un àngel,

talment va fer el colom

amb la mare de Déu.

A l'alba

Els rems que fereixen l’aigua quieta, a l’alba, i esquitxen de llum el cel dels peixos. El bocí de foscor que es pinta amb colors desesperats. La sal del silenci, el llebeig prim. La dansa petita del bot, la mica de fred que tiba la pell. Saber que tot és lluny i a prop i que no hi arribarem mai, que frisar és equivocar-se dos pics. La veritat batega en la lentitud de les paraules.

La tomba d'Homer

Diu que han trobat la tomba d’Homer, a la minúscula illa d’Ios, abraçada per les arrels d’una olivera mil·lenària, i que molts ossos presenten signes de maltractament. I no saben si és per l’excés amorós de l’arbre o per la crueltat dels homes que el retingueren com a ostatge.

Perruqueria

Estimo els poemes perquè
pentinen la vida inútilment.
El caient indesitjat que hi torna,
tossut, i s'estimba allí mateix.
El rínxol rebec que es cargola
altra vegada en sortir al carrer.
La clariana que un volia celar
i es destapa de nou, insolent.
Estimo els poemes perquè,
encabat, l’arrossec dels versos
fa unes ondes que tremolen
sota una brisa de llum tèbia.

¿?

La resposta pot ser
aproximadament correcta,
poc o molt assertiva,

fins i tot brillant, però la seva
utilitat es limita generalment
a evitar noves preguntes.

Perquè l’error és preguntar;
i haver de preguntar és el càstig.
Les respostes són dissuasives.

L'alçada de l'ànima

Quan ho vaig saber,
l’ànima em va caure als peus
i va rodolar sense rumb.

M’està bé: això em passa
per dur-la en sopols, en equilibri
precari, amb el perill cert de caure
i prendre mal.

No anem bé:
l’ànima ha d’anar ran de terra,
com el carro d’anar a comprar
quan l’arrosseguem;

i si mai trabuca, un dia
que abandonem la vorera,
els danys seran escassos,
direm “no caurà més avall”,

ens ajupirem per recollir-la,
l’espolsarem si s’ha embrutat
i farem a pleret la nostra via.

Viatges

Viatjar del sexe al sexe: turisme.
Viatjar del sexe a l’amor: invasió.
Viatjar de l’amor a l’amor: romiatge.
Viatjar de l’amor al desamor: hègira.
Estar-se’n de viatjar: tautologia.

Follies

La intel·ligència és una follia de la vida, i la vida és, al seu torn, una follia de la matèria –i hi ha d’haver alguna res respecte de la qual la matèria és també follia. ¿Déu, tal vegada? Si hom volgués creure-ho així hauria de concebre una religió d’orats, invocar un messies demencial i adorar un Déu Foll (o una congregació de divinitats guillades).

Però em temo que això ja està inventat.

Teodicea

Déu viu a les pedres i mor a la carn. Els remots déus mesopotàmics es deïficaven en ser esculpits a la pedra –abans de ser pedra no eren res. Déu és la quietud i Satanàs el moviment. Aquell roman impertorbable; aquest descorda totes les emocions susceptibles d’ésser profanades. Potser és per això que adorem minerals.

El Gènesi està mal explicat. Déu va fer el món i en acabat s’ho va tirar tot a l’esquena i es va refugiar a la Pedrera. Ens va deixar tirats, i del gros disgust vam perdre les ales. Els àngels caiguts som nosaltres -i com més conscients en som, més avall caiem. L’infern no és sinó la consciència.

Naturalesa. Pentàleg II

1. No obeïm la intel·ligència, sinó el desig -el frèndol de la sang, el batec de les vísceres, el plaer de la carn.

2. La naturalesa es rebolca dins nostre i a voltes s’embruta de pensament, però poc.

3. Normalment hi ha un vent o altre que bufa part dedins i ens ventila. De vegades encobeïm un ruixat que ens renova. Quan no hi ha ni pluja ni vent, som un desert d’arena quieta.

4. Diuen que, dins l’espessor boscana, els arbres busquen la llum. No és pas cert: deleren el besllum, com nosaltres; i que la fronda els agomboli, també com a nosaltres.

5. Ens assequem com les figues o el raïm, com les ametlles o les castanyes despreses de l’arbre. La vida ens eixuga amb la baieta del temps: la deshidratació és un camí de retorn.

Naturalesa. Pentàleg I

1. La naturalesa és una biblioteca a l’aire lliure; els lectors que la llegim fem part del fons bibliogràfic.

2. La naturalesa és una simfonia interpretada pel mateix públic que l’escolta: una polifonia de tiges, carns i pedres que es fan mal i criden.

3. La naturalesa és un llarg poema inacabable fet amb versos blancs, rimes internes i peus trencats -una estesa de literatura immoral.

4. La naturalesa és algú que fa exercicis d’estil a l’escorça del món, de la qual la pell humana no és sinó una prolongació.

5. La naturalesa és un tirà invisible que posa la seva voluntat en la voluntat dels homes -els quals deleren, gruen, sens reparar que és el desig qui els té a ells.

El llapis

Escriure amb un llapis esmús és molt desagradable. Hom té la sensació que allò que escriu és d’una penosa, deixatada vaguetat –que no val res. Les notes, desfibrades, tenen una aparença com de boira terrala. Guixar amb una eina tan obtusa és com envestir una donzella i malreeixir per manca d’erecció. Depriment.

En canvi, em deleixo pel traç net, agusat, precís, d’un llapis de canó punxent. L’escriptura esmolada proporciona un plaer que és intel·lectual i sensual alhora -el fregadís opac, el sorollet fosc (com d’esquís sobre la neu), les lletres com onades. La limpidesa de les idees té el seu correlat en l’acuïtat airosa del carbonet que dansa en el paper.

Dona que llegeix un llibre a la barra del bar

La dona que llegeix un llibre a la barra del bar enfosqueix tot el que hi ha al seu voltant, n’osca els contorns, i els volums adquireixen un fesum com de crosta. Potser cal que digui que és parençosa i té un posat absent -altrament, els objectes i les altres persones no estarien submergits en una atmosfera hirsuta; enllà del cos lector, l’obaga no semblaria un cementiri de fòtils. La dona bella que llegeix un llibre a la barra del bar subratlla la sordidesa del món, i es redimeix.

No-res

No sóc el que penso, perquè el que penso és exterior a mi. No sóc les meves emocions, perquè les emocions són fugaces. Sóc els meus sentiments. Però els sentiments muden, experimenten metàboles de tota mena (fan giravolts imprevisibles i sobtats, estan subjectes a estrips i trencadures, tenen daltabaixos...). És per això que no sóc res. Però ja no m’importa -vet aquí la novetat.