Carles Riba. Del 'Carnet de notes'

Avui fa cinquanta anys de la mort de Carles Riba. El que n’hauria volgut dir ja ho va dir Sam Abrams, el 8 de juliol, a l'Avui. La xarxa l’ha homenatjat recordant els seus poemes i les seves proses. Servidor vull recordar l’aportació immensa de Riba com a teòric del fet literari, i sobretot de la poesia. Qui s’interessi per aquesta faceta del corpus ribià farà bé de rescatar un volum imprescindible que Empúries va editar el 1984, Carles Riba. Sobre poesia i la meva poesia. Un dels feixets de textos es diu Carnet de notes, d’on extrec aquests aforismes:

“Literatura: no es diu perquè es creu, sinó que es creu perquè es diu.

L’home és la mesura de l’art.

Una obra d’art ens ha de deixar –si no procurar– ser-hi feliços davant.

Poètica: art de fer necessaris uns signes als segles, els segles a uns signes.

En el fet poètic (en la inspiració), la pròpia llengua esdevé per al poeta una llengua estrangera que el condueix més que no pas la condueix ell.

La personalitat del poeta no importa tant com la de cada un dels poemes.

La poesia no pot omplir la vida, però necessita tota la vida.

La poesia és joc, però també foc; recerca, però també gràcia; coneixença, però també transcendència.”

Riba i Ferrater

Diu Carles Riba: Talment l’aigua a les terres baixes, la poesia sol·licita, inunda i penetra per tots els caires de la nostra vida; s’hi filtra i la corrompria, sense el drenatge i els canals del poema. El poema, com a forma realitzada, és la defensa de la nostra vida contra la poesia.

Diu Gabriel Ferrater: Sí, però ¿no hi ha el perill de la intoxicació del poeta mateix pel poema fet, ço és, per la poesia de què semblava deslliurar-lo, i que llavors es vegi abocat a perfer-lo en les formes vitals?

Diu Servidor de Vostès: L’art ens defensa de la vida. Però sí, hi ha el perill que l’un i l’altra s’empeltin, es contaminin i es confonguin. Arribat aquest cas, amb la defensa conxorxada amb l’atacant, un ja ha begut oli.

Riba i "Salvatge cor"

Diu Carles Riba: Em podeu ben creure, jove, si us dic que estic amoïnat per la imatge que el comú de la gent s’ha format de mi. Sabeu si n’és, de feixuc, anar pel món i que te tractin amb aquella reverència distant, com si fos un savi grec rediviu que sopa cada dia amb Eurípides i Ulisses, com si els núvols de l’Olimp s’interposessin entre mi i la carnal humanitat. I jo el que sóc per damunt de tot és una bèstia que tremola.

Diu Gabriel Ferrater: Ara us escolto, mestre. Perquè l’objectiu de la literatura no és pas de transportar idees –per a això ja tenim les matemàtiques, l’economia, la filosofia, la física et alteri. Les idees només són el començ, el pretext per ancorar en la pura imatge del cos humà en la seva plenitud. La literatura, la poesia singularment, serveix per recordar als homes que, a pesar de tot i per damunt d’idees i ideologies, l’home continua essent i serà sempre, fonamentalment, parent de les bèsties: cos i sentiment.

Respon Riba: Justa la fusta, jove. L’home està per damunt de la poesia, que no és sinó una expressió, una afirmació de l’home en la seva vida animal i concreta. ¿De què m’ha servit escriure Salvatge cor?

Diu Carles Miralles: Us ha servit per servir-nos, per ensenyar-nos que no hem d’acceptar l’estiu, sinó anar a cercar-lo, “mobilitzar tota la vida a la recerca d’estius, fins que les flors es marceixin de bell nou, fins que s’hi instal·li la tenebra freda, l’hivern i la fosca, per tal de sortir aleshores novament a la recerca de l’estiu; […] que només una vida joiosa s’acompleix totalment i que, per a aconseguir-la, cal jugar-s’ho tot a cada instant.”

Dic (humilment) jo: Efectivament, senyor Riba: us han penjat una senyora llufa i costarà Déu i ajuda arrabassar-la. Jo no puc fer-hi gran cosa fora d’al·legar un sonet vostre, de Salvatge cor:

IX

Llarga, com s'allarga la nit

de l'exiliat, quan el plora,

seu i estrany a la fosca vora,

un temps passat que fou delit,

ocupa el bosc esfereït,

d'on la flor i l'animal són fora,

una antiga crida sense hora;

l'oblit té mans i rostres i crit.

Reconec les salvatges festes

a què les potències celestes

inviten el míser i el foll:

quan, doblant-se en el déu que evoca,

es devora amb ell, a mi sadoll,

a fil del conjur, boca a boca.