En fas quaranta!

Benvingut al club de les quatre creus, Joan Carles. Avui ja has comprovat que el quart graó no és cap Gòlgota i que la vida llisca sense fer cas de les fites o els mollons que ens inventem per segmentar-la. Convé, doncs, fer com la vida mateixa; o com aquells duaners que, a les Alberes, donaven pas als cotxes sense ni mirar-los, com si la ratlla no existís; o com els rius, que també llisquen, i lliscant són com una carícia sense temps. Però dir això és massa fàcil, clar. Gabriel Ferrater ja es començà a enquimerar, en fer els quaranta, com demostra aquest poema seu, de títol “Aniversari”:

“Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres,
l’altre, caliu d’inquietud.”
(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies)

Un poema que, amb permís del reusenc il·lustre, te’l dedico. (Però fes-me el favor d’agafar-t'ho més positivament que ell.)

El crític més sever

Remenant papers de Gabriel Ferrater, trobo la valoració crítica de la literatura catalana més ferotge de què tinc notícia. Es tracta de la “Carta a un neòfit castellà”, recollida al volum Sobre literatura. Assaigs, articles i altres textos (1951-1971). Hi llegeixo el que segueix -tradueixo de l’espanyol:

“Vayreda és francament dolent [...] Els seus records de la guerra carlina són escrits en una llengua de gos, però es llegeixen bé, cosa no passa amb les seves novel·les.”

“Les novel·les i contes de Raimon Casellas són grotescos [...] L’estil absurd de la primera frase d'Els sots feréstecs es manté durant tot el llibre.”

“Cal llegir Solitud, i probablement res més de Víctor Català, la flauta de la qual sembla que hagi sonat una sola vegada per casualitat.”

“Pla va fer en la literatura catalana una entrada de cavall sicilià (el 1925, amb Coses vistes), gràcies a una fantasia verbal i a una independència d’esperit molt superiors a les que té el literat de poble. Després Pla s’ha anat desinflant, sobretot perquè la seva llengua, en comptes de millorar, s’ha fet malbé d’una manera lamentable: allò que abans era fantasia és ara una mena de diarrea. Llegeix, però, El carrer estret, probablement el seu millor llibre; i en tot cas Pla no és avorrit.”

“Espriu ja el coneixes: a parer meu, l’únic que té de bo és la seva Esther; la seva poesia em sembla fluixa: opaca i sense volada.”

“Rosa Leveroni escriu bé però no té gran cosa a dir; i Vinyoli, que potser sí que té cosa per dir, però no sap escriure.”

N’hi ha més, de llenderades, però amb aquesta mostra us en feu a la idea, no? En canvi, Ferrater salvava les novel·les Judita i Vals, de Trabal; la poesia de Rosselló-Pòrcel; les memòries de Puig i Ferreter (que té “passatges estupends”) i les de Carles Soldevila (“un dels pocs llibres informatius sobre aquest país”).

Amics i amigues que escriviu, ¿qui de vosaltres se sotmetria avui, de bon grat, al judici crític de Gabriel Ferrater? Jo no!

Riba i Ferrater

Diu Carles Riba: Talment l’aigua a les terres baixes, la poesia sol·licita, inunda i penetra per tots els caires de la nostra vida; s’hi filtra i la corrompria, sense el drenatge i els canals del poema. El poema, com a forma realitzada, és la defensa de la nostra vida contra la poesia.

Diu Gabriel Ferrater: Sí, però ¿no hi ha el perill de la intoxicació del poeta mateix pel poema fet, ço és, per la poesia de què semblava deslliurar-lo, i que llavors es vegi abocat a perfer-lo en les formes vitals?

Diu Servidor de Vostès: L’art ens defensa de la vida. Però sí, hi ha el perill que l’un i l’altra s’empeltin, es contaminin i es confonguin. Arribat aquest cas, amb la defensa conxorxada amb l’atacant, un ja ha begut oli.

Personal i transferible

La poesia tracta de tot allò que és personal i transferible, i que, en el procés d’obrar la transferència, malda per despersonalitzar-se, per esdevenir –si tal cosa és possible– objectual. Això, Eliot i Ferrater ja ho deien (més ben dit) a la seva manera. Vejats:

T. S. ELIOT: “La poesia no és un alliberament de l’emoció, sinó un defugir l’emoció; no és l’expressió de la personalitat, sinó un defugir la personalitat. Però, naturalment, només els qui tenen personalitat i emocions saben el que significa defugir-les”.

GABRIEL FERRATER: Escrivim poesies per veure “fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du […] a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poeta davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.”

Ens repetim com possessos. Servidor repeteixo Eliot i Ferrater, Ferrater repetia Eliot, i segur que Eliot repetia algú altre. Semblem lloros.

[Gràcies, notaire, per exhumar la reflexió ferrateriana i fer-me'n memòria.]