El desastre a què ens han abocat les darreres reformes educatives és conegut de tothom. Els que munyim les virolles dins aules de secundària en podem explicar de grosses, però no cal. Ja us en feu al càrrec. Com també sabeu que la gènesi de la catàstrofe fou la LOGSE, aquell engendre letal ordit lluny de les aules i abraçat amb passió per la feligresia
progre.
Ara ens ho tornem a fer mirar. Sembla que la Conselleria d’Educació està disposada a intervenir a fons per redreçar torts. Ja tocava. N’hi ha que han fet marrameus. Jo no. A mi, la música de les
Bases per a la Llei d’educació de Catalunya m’agrada. De la lletra, ja en parlarem.
Doncs bé, com que ara convé parlar-ne, vull recordar una reflexió que T. S. Eliot va publicar el 1948 a
Notes per a la definició de la cultura. Ja fa uns anys, d’això, oi? Doncs ningú no ho diria. Vegeu: “És possible que l’afany d’educació sigui més gran allí on adquirir-la és fa més difícil, una dificultat que no és insuperable, però que només es venç a base de sacrificis i privacions. Si això és vera, cal deduir que les facilitats per rebre educació han de conduir-nos a la indiferència i que imposar-la universalment fins a la maduresa ens durà a ser-li hostils. Assolir un percentage elevat de persones instruïdes potser és menys important per a una societat que el respecte a l’estudi.”
Ja ho veieu: clavada. Sí sí, dit i fet: l’accés universal a l’educació ha dut molts alumnes a la indiferència i a l’hostilitat davant el fet educatiu (sigui què sigui això de l’educació, que del cert no ho sap ningú). Els danys frontals, laterals i col·laterals de la pífia els patim dins l’aula dia a dia, hora a hora. (Jo, per exemple, fa deu anys podia comentar textos literaris a classe; ara és impensable). Per això, quan sento parlar d’esforç, exigència, responsabilitat, disciplina, autonomia per a la direcció dels centres… les ales del cor em fan mamballetes. Ara falta que els fets estiguin a l’alçada de les paraules.
Jo em permeto de fer –si me’n doneu llicència– quatre suggeriments. Un, deixar de considerar una conquesta social el fet de tenir tota la població de catorze i quinze anys estabulada dins aules. Dos, no mesclar, en els centres de secundària, els nois que volen estudiar amb els que no volen fer-ho. Tres, refusar la idea (no explicitada, però molt estesa) que tothom, faci el que faci, ha de tenir el títol d’ESO. I quatre, buscar l’excel·lència, o sia discriminar positivament els bons alumnes.
Suposo que Eliot donaria per bons aquests propòsits.
Diu T. S. Eliot: “La majoria de les persones no s’adonen que si no continuen produint grans autors i, sobretot, grans poetes, la seva llengua es deteriorarà, la seva cultura es deteriorarà i potser serà absorbida per una de més forta.”
