Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Literatura per què



De jove, la literatura t’estimula i et complementa. De gran, et salva. Un arriba a una edat en què comença a estar tip d'un mateix; però hi ha una porta que et permet sortir del teu jo: la literatura. Quan estàs cansat de ser tu, la literatura és un descans. Una novel·la et convida a ser un altre; un poemari et presenta algú que viu dins teu i no coneixies, i et renoves. Un dia et lleves i sents que la teva personalitat t’engavanya; cap problema: et capbusses en un llibre i te n’emproves una altra. I t'esponges: et deixes influir.

La literatura ens aliena temporalment i a fi de bé. Se’ns endú una estona i quan tornem a casa notem que hem millorat una mica. Som un xic diferents de com érem. Estem salvats.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Estius

“El sol devia batre coent, la mar convertida en un bull d’esquitxos de llum […] com si un fanatisme de claror s’emparés del món”. Així és l’estiu a les primeres planes de Cavalls cap a la fosca, de Porcel -el sol que a Mallorca socarra el cul de les llebres, la llum que crema. A Mataró encara no hem arribat a aquest clímax, però hi som a prop, i servidor ja busca l'ombra amb desfici.

Contràriament al que fa la gentada que s’ajeu a les platges a la plena del sol, com si oficiés una penitència col·lectiva. Potser sí que es penedeixen d’alguna cosa i s’apliquen el càstig per endavant, talment com sofreixen els sodomites dels cants XV i XVI de la Divina Comèdia, que veiem en un areny castigat per llançades de foc, “el sorral ardent”, “nus i untats”, “sota la pluja del martiri brusent”, “cremats de rostre”, “sens moure’s sota el foc que els rostiria”, plens de “nafres en el cos”. Una degustació de l’infern, bona per saber el pa que s’hi dóna. Un tastet que reapareix a Els estius de Josep Porcar, verbigràcia en aquest poema:

“Agost crema bruixes,
inaugura l’Apocalipsi,
sota els bancs de les ànimes
destapa l’infern
amb un concert de ventalls
que no s’acaben de creure
la resurrecció del difunt.”

I també en aquest altre:

“Tants turistes, tantes hores,
tirats per terra, tan despullats i abellidors,
ben adobats en el seu punt de cocció i de sal,
i resulta incomprensible que els cucs
no s’organitzen per fer la seua feina.
Mira com el sol rosteix, en la duna,
un alemany amb tanga.”

I ho rematarem amb aquests versos de flaire definitivament dantesca:

“[…] Els exiliats abandonen l’infern
apunyalant un crepuscle vell,
previsible, perfumat amb l’after sun
que albarda la sentor real.
de sofre i podriment.”

dissabte, 31 de maig del 2008

¿Llengües sense literatura?

Sento parlar sovint, impròpiament i lleugera, de llengües sense tradició literària. Els qui parlen així no saben el que diuen. Totes les llengües del món i de la història han tingut i tenen literatura –els que no la tenen escrita, la tenen oral. No hi ha llengua sense literatura, car és a través d’aquesta que els grups humans transmeten de generació en generació el feix de mites, símbols, valors i creences que conformen la identitat compartida.

És més, els pobles que només disposen de literatura oral són els que, al llarg del temps, han preservat amb més eficàcia els valors comunitaris. La literatura escrita, vulgues que no, ha modificat valors ancestrals i els ha fet entrar en crisi. I quan la comunitat s’ha obert a altres literatures (o sia, a altres tradicions culturals), la crisi s’ha aguditzat –per a bé i per a mal.

Durant mil·lennis, tota llengua ha generat literatura. Al llarg de la història, el gruix de la humanitat ha estat analfabeta, però no illetrada: no ha sabut llegir ni escriure, però ha après de memòria una mala fi de contes, rondalles, romanços, llegendes, coverbos i cançons; un sac de literatura ric, ple i coherent; grans cultures literàries emboscades a les selves amazòniques, africanes i índiques, o encimbellades en els grans massissos del planeta.

És de fa poc, que aquesta coherència s’ha desintegrat. És a partir -crec- del setè decenni del segle XX que sorgeix un tipus humà palesament nou: els joves, homes i dones dotats de llengua, però desproveïts de literatura: l'home postmodern. Un homínid que parla amb un repertori lèxic de mínims, llegeix poc o gens i tecleja molts SMS, però que ha trencat els vincles amb la pròpia tradició literària. Joves que han crescut sense contes a la vora del foc i sense rondalles –jo en sóc un!– i que alhora estranyen Dante, Shakespeare, Molière, Goethe, Vinyoli, Pessoa, Neruda, Valle-Inclán, Ionesco… Gent que tot d’una s’ha alçat despulla de literatura oral i no s’ha rescabalat de la pèrdua amb un gruix equivalent de literatura escrita. La primera generació europea (i nord-americana, i australiana) que ha crescut, un peu al segle XX i l’altre al XXI, amb llengua però sense literatura. Com una capsa de sabates sense sabates.

Una generació que, vista des l’Orinoco, fa pena.