'On tot és vidre', de Teresa Colom

En el pròleg al darrer poemari de Teresa Colom, On tot és vidre, David Castillo diu que la poeta “entra amb força, després d’un gran treball de síntesi i correcció, en la nostra petita secta –o potser tribu– de la poesia catalana”. Discrepo cordialment. Penso que Teresa Colom va entrar amb força dins la secta (o tribu) amb les Elegies del final conegut (Abadia Editors, 2005), el seu penúltim llibre de versos, que va acompanyat d’un CD amb els poemes, recitats i amb condiment musical a càrrec d’Albert Duat. Ara, On tot és vidre no fa sinó confirmar aquella empenta.

Sentir la Teresa declamar els seus versos és una experiència que no s’oblida. Recita de memòria, i els mots ixen dels llavis com aigua fresca tocada pels primers raigs de sol. No és una habilitat: és un do. La Teresa Colom és la millor rapsoda que conec –per això fóra bo que cada un dels seus poemaris incorporés un CD. Aquest darrer volum, publicat enguany per Pagès Editors, dóna continuïtat a un aspecte cabdal de l’anterior: la saó filosòfica. La poesia de l’andorrana enllaça amb la llarga tradició existencialista que comença amb Kierkegaard. Si el filòsof danès pogué dir: “Penso, idò no existeixo”, la Teresa sembla dir-nos: “Penso, idò caic”.

Perquè la sensació de caiguda és un dels motius més presents a On tot és vidre: “la consciència de la caiguda és la meva única solidesa”, diu la poeta, que tampoc en els versos no troba agafador, car parla de “la caiguda per on s’esberla el poema”. Una caiguda vers el caos que en algun moment s’alleugereix amb el besllum d’una esperança, “l’escuma d’un mar en les estrelles, en els arbres, en el silenci de les coses”. En els versos de Colom es colltorcen les síntesis impossibles de la condició humana (la raó i l’existència, la naturalesa i la voluntat –Kierkegaard de nou–): “La naturalesa ha creat el seu enemic / i hem anat a ella com el carronyer va a una peça morta”. I amb la caiguda, hi ha el vertigen de l’absència de sentit: “El ressò de les meves passes no té cap sentit, / ni el ressò de la veritat”.

Un altre dels motius centrals del poemari (el que li dóna nom) és la cristal·lització. “Tots som vidre, i les cases, i les feines […] i, en la trencadissa, els esquerdills són de vidre”. L’extrema fragilitat de l’ànima humana posada sobre els versos, i personalitzada: “i sóc això, un previsible cristall de gel”. En acabat, “només el món continua il·lès”. Nosaltres no. Els qui llegim -amb plaer- la poesia de Teresa Colom acabem el volum amb la sensació de ser uns supervivents escalabrats o unes bèsties eixalades (“com una papallona sense ales”) que, tanmateix, volen viure, i busquen la senzillesa de fer-ho.

Les 'Elegies' de Teresa Colom

Déu va crear la dona per posar fi al caos de l’home. No sé què faríem sense elles. Estan en tot. Pensen en elles, en nosaltres, en la casa, en els fills… i encara tenen neurones disponibles per aprendre llengües, fer de sociòlogues, d’economistes, i més coses i tot. Les dones em meravellen. Ara fa poc, una amiga d’Ella ha pensat en mi [!] mentre era a Andorra i m’ha comprat les Elegies del final conegut (Abadia editors, Maçaners, 2005), el tercer poemari de la Teresa Colom. Compra que en ser a casa s’ha convertit en regal. No em mereixo les dones que m’envolten.

El juliol de l’any passat, en el Poesia i + de Caldes, la Teresa va recitar una de les elegies (la VIII). Ara les he pogut llegir totes, i he xalat. És impressionant el creixement que ha fet la poesia de la urgellenca en pocs anys. D’aquests versos (“Digue’m una sola vegada que t’esperi i quan hagin passat massa nits deixaré de comptar les nits”) a aquests altres (“No hi ha flors equivocades perquè la seva consciència no els permet respostes més grans que la seva vida”) hi ha el pas de la tentina blana a la solidesa de la gran poesia. La llum amable que hi havia en els versos de Colom s’ha fet matèria que s’interroga.

Les nou elegies parlen –dit a l’engròs- de la dificultat d’existir, lligada a la gran dificultat de donar raó de l’existència. Colom constata que és la vida mateixa qui s’encarrega de respondre’ns, que la mort aclareix els darrers dubtes, i en els versos hi fa ballar l’angoixa dels qui vivim encadenats a unes preguntes que probablement no són les nostres preguntes. A l’eixida de tot plegat hi ha l’afirmació radical de la llibertat i de la vida. La Teresa Colom “fàcil” queda enrere. Les Elegies demanen més esforç que no pas aquells llibres primerencs de l’andorrana, però la recompensa és més gran. Perquè ara la seva veu -el llibre va acompanyat d'un CD- és com una onada que esquitxa per dins, estameneja i somou fonaments. Una delícia intel·ligent.

Teresa Colom a la veu

Ahir, Nit de Poetes al Poesia i + de Caldes. N’eren tres, però va ser la nit de la Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973). En Jaume Subirana ho va fer bé: els seus versos ens feien nedar com peixos dins aigües quietes. La Marta Pessarrodona es veia obligada a explicar llargament els seus poemes, de tan poblats que són d’experiència cultural –uns poemes bons per a la lectura silent, però no tant per a la declamació.

Teresa Colom recitava de memòria –com ho feia Palau i Fabre, i per a enveja d’en Subirana. La urgellenca la coneixem poc, per aquí, perquè fa anys es va fer andorrana i els tres volums de poesia que ha estampat són mals de trobar, car els han publicat petites editorials d’Andorra. Es tracta de Com mesos de juny (Edicions del Diari d’Andorra, 2001), La temperatura d’uns llavis (Edicions del Diari d’Andorra, 2002) i Elegies del final conegut (Abadia Editors, 2005); i ja té enllestit un quart poemari, que ha de veure la llum aviat. La Colom és una poeta celebrada a Andorra, i ara que s’ha traslladat a Barcelona li serà més fàcil obrir-se camí per aquí baix.

La poesia de Teresa Colom és d’un intens alè romàntic. Els sentiments estan pastats amb elegància i contenció; hi ha una intensitat emotiva que és encomanadissa i fimbrant; hi ha dubtes i esquerdes i avencs, que hom observa sense angoixa ni vertigen. El sentiment de bellesa i l’alegria de viure li estalvien de llenegar dins les fosses sèptiques de l’ànima, per les quals han transitat tants poetes, des de Baudelaire a Alzamora. Ella no es deixa caure per aquest pendís. Teresa Colom ens ofereix un àpat de versos que són com caliveres al febrer; un àpat els ingredients del qual són -pel que en sé- aquests:

L’AMOR: “Digue’m una sola vegada que t’esperi / i quan hagin passat masses nits / deixaré de comptar les nits.”

EL DESIG: “Despulla’m […], sent la meva pell només mirant-me”.

LA PASSIÓ: “De vegades dius que no m’entens. / Te’n recordes del gelat de pebre blanc del tailandès? / Fred i calent, delicat i salvatge.”

L’ÀNSIA DE TOTALITAT: “reduir l’infinit de l’home a mesures de la terra, / és només més pràctic; / un decimal per a la rica inexactitud”.

L’ANHEL D’AUTENTICITAT: “a un artista que té totes les illes sense civilitzar del món a dins, / poblades amb tots els animals, / li exigim illes d’edificis, quadriculades”.

LA FEBLESA DE LA IDENTITAT: “Quantes estrelles llancem al cel / que, encara calentes, ens tornen a caure al damunt.”

EL HIATUS INTERN: “Sovint, he semblat ser més feliç que no era. / Suposo que els somriures atrauen el verí de les serps.”

Molt de gust de coneixe’t, Teresa.