'De plata pur', de Josep M. Fulquet

Fa pocs dies vaig comentar la disputa que Josep M. Fulquet i Sam Abrams han mantingut a les planes de l’Avui en relació amb el penúltim poemari de Joan Margarit, Casa de misericòrdia. I em reca d’haver estat injust amb Fulquet. A l’últim paràgraf de la nota, servidor donava entenent que els articles de Fulquet semblaven motivats per l’enveja. Pensant-hi (i parlant-ne), crec que qui va foraviat sóc jo, i per tant rectifico. Me’n desdic. En Fulquet té tot el dret del món a qüestionar la vàlua dels versos de Margarit –hi ha raons per fer-ho, i parlar d’enveja ho trobo ara injust.

I encara he escrit una altra cosa que tampoc és justa: que “el darrer recull de versos de Fulquet, De plata pur, ha passat per les llibreries amb molta pena i poca glòria”. Que em penedeixo d’haver escrit això!, perquè sembla que menystingui els versos de Fulquet. I no és així –al contrari. La poesia es ven poc –i la bona poesia encara menys-, de manera que el volum de vendes d’un poemari no és indicador de la seva qualitat. Ara he rellegit De plata pur i em ve de gust explicar per què crec que és molt bo.

El darrer volum de versos de Fulquet s’ha cuinat a foc lent –el poemari anterior, Platges de temps, data del 1980. Un llarg silenci en cerca d’una «veu» adequada que es desmarqui dels arguments estereotipats, els temes recurrents, l’autobiografisme i la filosofia d’estar per casa. Una veu nova, equilibrada i continguda, que parla a De plata pur. Els temes del recull són el temps, la memòria, el dolor i la mort, la impietat amb què el temps devora allò que resta. La tradició en què s’inscriu és la d’Ungaretti, Riba i Valéry. Els poemes són formalment impecables i de bella sonoritat. La majoria de les imatges posen en relació un ens material, concret, amb una abstracció que quasi sempre és la mort (com si el poeta ens ensenyés una badiella a l’inrevés); unes imatges que tenen llum i color: gris perla, el color de la vida que s’esblaima lliscant cap a la cendra. La majoria de poemes dialoguen amb els mestres (Shakespeare, R. Lowell, J. R. Jiménez, Riba…), els quals fan acte de presència per mitjà d’un vers introductori. El pes de la tradició és important. De plata pur és un feix de versos magnífic que cal assaborir així com s’han gestat: amb lentitud. Vegeu-ne un poema i valoreu-lo vosaltres mateixos:

“Tempo, fuggitivo tremito
G. Ungaretti

Et venç,
no redimit, el temps
en què t’has disgregat
de ser, i temptes,
il·lusió de tu mateix,
el va exercici del dolor,
de plata pur.”

(Josep M. Fulquet, De plata pur, Angle, 2007, p. 21.)

Fulquet i Abrams

Si teniu el vici de seguir les disputes literàries que ara i adés amenitzen la lectura de la premsa, deveu tenir notícia del petit (i divertit) duel que Josep Maria Fulquet i Sam Abrams han protagonitzat a les planes de l’Avui. El motiu de les raons és el penúltim poemari de Joan Margarit, Casa de misericòrdia, premiat profusament i venut com el pa calent a les llibreries. Si no és el cas, us poso al dia.

El 12 de novembre de l’any passat Fulquet publica un article, de títol Margarit, en què atribueix l’èxit dels versos de l'arquitecte a una “operació de màrqueting” que explota la "llagrimeta fàcil" i té a veure amb la miopia dels grans editors, que impedeixen “la publicació de llibres de molta més tensió i ambició poètiques”.

El 10 de desembre arriba la rèplica d’Abrams (Por de la vida), qui troba l’article de Fulquet “poc encertat perquè era predominantment destructiu i estava motivat, sobretot, per l’enveja de l’èxit literari i comercial que ha suscitat Casa de misericòrdia”. Abrams considera que “la vàlua literària de Margarit està fora de dubte”, constata que “la literatura catalana moderna tolera molt malament els escriptors vitalistes” (la teringa que fan Maragall, Salvat-Papasseit, Puig i Ferreter, Bartra, Sampere, Porcel, Lluís Solà, Pere Rovira, Palol, Villatoro i Alzamora), a l’antípoda dels quals hi ha Carner i Sagarra, “icones que els que tenen por de la vida reivindiquen davant el perill dels vitalistes”.

La contrarèplica de Fulquet apareix el 2 de gener de l’any nou, amb un article (Por de no res) en què el poeta i traductor es descorda i l’emprèn no només contra Margarit, sinó també contra Abrams. Del primer, escriu que “la seva vàlua poètica és inversament proporcional a la pluja de distincions que li cauen al damunt en l’actualitat”, i troba que “l’espontaneisme biogràfic no fa sinó excitar el voyeurisme del lector, en general poc disposat a aventures intel·lectuals de certa envergadura". Del segon, escriu que “el seu talent crític faria més goig al servei de la psicologia recreativa”.

Crec que el professor Fulquet té raó quan diu que la vàlua literària de Margarit és matèria opinable i que “potser sí que caldria parlar-ne més”, però el trobo malencertat en tota la resta. Parlem-ne, doncs. A mi em sembla que la poesia de Margarit és bona, encara que sigui fàcil i a pesar del pes que hi té el component biogràfic. Si la poesia “accessible” fos dolenta, hauríem de llençar per la finestra Baudelaire, Frost, Papasseit, Martí i Pol i molts més –cosa que no em semblaria correcta. I si el pes de la pròpia biografia fos un demèrit per als versos, hauríem de llençar la major part de la poesia europea i nord-americana dels segles XIX i XX, de Whitman a Someck passant per Estellés. D’altra banda, penso que és bo per a la literatura catalana que un poeta assequible tingui èxit de públic, ja que així guanyem per a la poesia lectors que d’altra manera no s’hi aventurarien.

Vaja, que si el primer article de Fulquet era desafortunat, el segon no el millora.