Fam d'hora curta

Quan servidor era un marrec, compartia jaç amb mon germà i ens abellia dormir amb els gats dins el llit. A ells també els agradava: s’arraulien als nostres peus, sota les mantes, cargolats com ensaïmades. Per a ells era un lloc molt confortable, i nosaltres ens encalentíem de baix (la casa era freda, i els llençols, gèlids). Hi hagué una ocasió en què la gata estava prenys i, com era costum, se n’anà a jóc amb nosaltres. L’endemà al matí, alguna cosa em va fer pessigolles a la galta i em vaig despertar -crec que sobresaltat. Era un gatet minúscul, els ullons encara enganxats, que escalava el coixí amb poca traça. Vam alçar llençols i mantes: la gata jeia a la popa del llit, envoltada de quatre o cinc cries, els ulls oliosos, buidada, satisfeta.

És així com voldria despertar demà (o despús-demà, o no gaire més enllà): amb l’orella ferida per les ploralles d’una humanal criatura que brolla de sota els llençols.