dilluns, 25 de maig del 2009

La mar i la muntanya

Observada llargament, la mar ens inunda fins al punt que la panxa ens és una mena de peixera, i a través de l’estesa inacabable retornem a nosaltres (a alguna part incerta, primària, abissal, de nosaltres). Les persones que inverteixen llargues estonades en una tal contemplació pressenten la mort -generalment sense saber-ho.

Les muntanyes també ens diuen, però amb fraseologia tota altra, car esguardant-les assistim a un espectacle de meravellosa fortalesa mineral i per contrast sentim, estimbada, una fragilitat fonda i deliqüescent, una bassa de capgrossos, la febre líquida que som. Cosa que ens du a una inconfessable gelosia geològica, a l’enveja de les pedres, a voler ser elles.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Quan els meus fills eren petits jugàvem a imaginar-nos la formació de les muntanyes, tots els daltabaixos geològics, les explosions, els plegaments i les contraccions de la terra ... era fascinant trobar una paret plena d'estrats i escenificar ara una riuada cabalosa, ara un incendi, ara una erupció volcànica. Dalt d'una muntanya ets molt petit, però també ets molt gran, perquè "saps".

I a la propera vida em demano pedra, per dormir més :D

Joan Calsapeu ha dit...

A pedres em convides!

cosme ha dit...

Pressentim la mort ... o més ben dit la fitem perque en sabem la certesa que ens espera i l'absència que ens ha deparat.
Tot i així ens retorna amb força la consciència d'afrontar-la, contradictòriament, sense renúncies, serenament.
Les muntanyes en canvi no asseneren la desesperança ans ens infonen la plenitud, bella i plaent, però irremeiablement etèria.