La llengua de la Renfe

Dijous 27 de novembre. Són tres quarts de nou del matí i espero el tren a l’estació de Llavaneres. Una veu mascla em recorda, fent ús de la megafonia i només en espanyol, que “en compliment de la legalitat vigent està prohibit fumar en el recinte de l’estació.” Servidor, com que no fumo, poc la vulnero, la legalitat.

El mateix dia, de tornada. Són les dues del migdia i espero el tren a l’estació d’Arenys de Mar. Es repeteix la mateixa comunicació megafònica, igual que a Llavaneres. Jo continuo resistint la temptació de cremar tabac, tant dins com fora del recinte de l’estació. No seré jo qui desafiarà la legalitat vigent.

Però els senyors de la megafonia sí que la desafien. Perquè l’article 31.1 de la Llei de Política Lingüística –legalitat vigent– estableix que “les empreses i les entitats públiques o privades que ofereixen serveis públics, com ara les de transport, de subministraments, de comunicacions i d'altres, han d'emprar, almenys, el català en la retolació i en les comunicacions megafòniques.”

Vet aquí què passa quan un estat s’afaiçona en una llengua i contra les altres llengües. Que la legalitat que va a favor de la seva llengua té força de llei, i la que va a favor de la nostra, no.