Pere Farrés, la claror

El pitjor que un hom pot escriure és una necrològica. Ho faig ara, perquè aquest cap de setmana ha mort Pere Farrés Arderiu (Manlleu, 1947), professor de literatura catalana, gran coneixedor de les lletres catalanes del segle XIX, estudiós de Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer i Miquel Martí i Pol. Se l’ha endut el cranc, molt abans del que tocava.

Servidor vaig ser alumne d’en Pere quan feia el primer curs de filologia catalana a la Universitat de Barcelona; Farrés ens ensenyava modernisme, realisme i noucentisme. Era un professor excel·lent: les seves exposicions eren clares, pulcres, endreçades, lluminoses. Amb uns pocs mots ben triats feia entenedora una època. Guardo els apunts d’aquelles classes com una joia.

Ahir, quan encara no tenia notícia del traspàs, llegia el pròleg de Farrés a la primera edició dels Contes de la vila de R. (Edicions 62, 1999), de Miquel Martí i Pol. El meu professor en tenia prou amb tres paraules per caracteritzar els contes del rodenc: realisme, existencialisme, absurd. Després venia el matís, necessari per explicar els elements inversemblants. Tot seguit feia uns apunts breus sobre les tècniques i els temes, ho contextualitzava tot plegat i ho relacionava amb la poesia del de Roda de Ter. Pere Farrés era així: tot ell limpidesa i netedat expositiva. Com un periesperit que du la llum de l’àmbit dels escriptors al dels lectors.