Les catalanades de 'La Celestina'

El filòsof valencià Joan Lluís Vives va escriure, clar i llatí, que l’autor de La Celestina va compondre l’obra en la nostra llengua: “in quo sapientior fuit qui nostra lingua scripsit Celestinam tragicomaediam”. I sabem que la llengua de Vives era el català, i no cap altra. També sabem més coses, que fan palesa l'apropiació del text a major glòria de les lletres castellanes. I fa pocs dies n’he apreses encara més, gràcies a un estudi exhaustiu d’Alejandro Sendra sobre les catalanades de La (Tragi)comedia, que trobareu publicat aquí. Mentrestant, vegeu-ne una mostra:

“A OSADES [4 vegades], que me maten”: la variant valenciana del normatiu ausades és aosades.

“A TUERTO O A DERECHO, nuestra casa hasta el techo”: a tort i a dret.

“mala señal es de amor huyr e boluer la cara. Sentía en mí gran DESFUZIA desto": desfici.

“CIMENTERIO” i “CIMENTERIOS”: cimenteri (és una valencianada).

Confusions de gèneres: “EL alegria”, “EL armonia”, “EL esperança”, “EL escala”, “EL espada”, etc.

“conoscerás mis AGRAS palabras”: agres.

“DE GRADO O POR FUERÇA” [moltes vegades]: de grat i per força.

“de ARAMBRE, de estaño”: aram.

“Todo para ti en NO NADA de que puedas dar parte”: no res.

Ús intensiu de ser en lloc d’estar: “ES cerca”, “SERÁS contenta”, “SOY sola”, “SOY de ti avisado”, “ERES venida”, “ES ydo”, etc.

“turbado el sentido, BULLIENDO fuertemente los miembros todos a vna parte e otra”: bullir.

“te conjuro por la virtud e fuerça destas VERMEJAS letras”: vermelles.

“lágrimas e SOSPIROS”: sospirs.

“comer una tostada EN vino”: Al País Valencià és molt freqüent pronunciar en per amb.

“ENXUTO”: eixut.

“¡CE!, ¡CE!, ¡CE!”. “Pármeno, detente. ¡CE! Escucha”: ¿No us recorda cap exclamació valenciana?

L’argument segons el qual al segle XV el català i el castellà eren més a prop que no ara es neutralitza amb duets com els següents, tots presents a La Celestina:

“furtar” i “hurtar”; “las tres Deessas” i “las tres diosas”; “avantaja” i “ventaja”.

I això –txe!– només és un tastet de la menja.

L'original perdut de 'La Celestina'

Aquest és el títol de la conferència que Jordi Bilbeny farà aquest dissabte 29 de novembre, a les 7 de la tarda, a l’edifici Calisay d’Arenys de Mar, en un acte organitzat pel Centre d’Estudis Josep Baralt. Us faig cinc cèntims del contingut de l’exposició:

1) A parer dels entesos, hi va haver una edició anterior a l’edició castellana de La Celestina de 1499, avui desapareguda, l’autor de la qual no va ser Fernando de Rojas.

2) Bilbeny presentarà documentació del segle XVII que prova que l’autor era “aragonès” (de la Corona d’Aragó) i que el van “encobrir” o esborrar. Així mateix, l’arenyenc aportarà la còpia d’un llibre de Joan Lluís Vives, segons les quatre edicions del segle XVI i l’edició del XVIII, en què es diu explícitament que l’autor de La Celestina la “va escriure en la nostra llengua”. Ergo, com que la llengua del filòsof i teòleg valencià era només el català, cal admetre que l’edició perduda de La (tragi)comedia de Calisto y Melibea -ensenya de l’humanisme europeu- era escrita en català. Cosa que explica el gran nombre de catalanades i catalanismes que hi apareixen, i els errors de traducció que només tenen sentit si la llengua en què es va compondre era el català.

3) Les notes geogràfiques que descriuen el lloc on es desenvolupa l’acció és una gran ciutat que es troba al costat d’un riu, que té drassanes, i unes naus que es poden veure fàcilment des de la torre de la casa de Melibea, la qual ciutat no concorda en absolut ni amb Salamanca, ni amb Toledo, ni amb Sevilla, com asseguren la major part dels que hi entenen.

4) Per reblar el clau, Bilbeny ha localitzat una edició anglesa del segle XVIII que esmenta València en referència a la ciutat on viuen els protagonistes.

De la qual cosa es desprèn que la ficció de La Celestina està situada a València i que va ser escrita en català per un autor que la censura espanyola va esborrar. (Agraeixo a la Fundació Nova Història que m’hagi avançat alguns dels continguts de la conferència.)

Potser us demanareu quina repercussió tindrà això a les universitats. Ja us ho dic jo ara: zero. Josep Guia ja va demostrar –o quasi– que l’autor del Tirant fou Corella i li han fet el buit com si fos un empestat. Cosa normal, per cert. Perquè les universitats no busquen la veritat. Ca. Com tampoc sotmeten a revisió crítica el saber heretat. On vas a parar. El que fan les universitats és reproduir la cultura dominant, amb totes les crosses fòssils que la suporten.

L'"encubierto aragonés" autor de La Celestina

Ja fa temps que La Celestina està sota sospita. La relació entre l’autor suposat, Fernando de Rojas, i la (Tragi)comedia de Calisto y Melibea (1499) està agafada amb pinces: ell mateix, segons diuen, va afegir capítols a un text anònim; i el seu testament –va morir el 1541– no fa cap al·lusió a la seva presumpta única obra. A més, la ciutat de Calisto i Melibea està a la vora de la mar, cosa que l’allunya tant de Toledo (Rojas hi va néixer prop) com de Salamanca (on va estudiar lleis). Això a banda, hom afirma, amb aquella alegria, que la Comedia o Tragicomedia sembla inspirar-se en la comèdia humanística, però s'obvia que aquest gènere estava prou arrelat a València i ben poc a Castella. I resulta que La Celestina no té antecedents ni continuadors en la literatura castellana: en el context castellà, és una illa; en el context català, no. També es diu que la primera escena, en què Calisto s’enamora de Melibea quan la veu a l’hort, és la primera dramatització de la naturalesa en la literatura castellana. Cosa que no es pot dir de la catalana, car aquesta escena s’assembla a la farsa que Carmesina i Lauseta protagonitzen, en el Tirant, a l’hort del palau.

Doncs bé, dissabte en Jordi Bilbeny, en el decurs del Simposi, ens va fer a mans un document que avala aquestes sospites. Baltasar Gracián, al llibre Agudeza y arte de ingenio (segona edició, 1642), cita diversos escriptors, entre els quals “el encubierto aragonés en su ingeniosísima tragicomedia de Calixto y Melibea”. Val a dir que aragonés, als segles XVI i XVII té el significat extens de ‘natural d’algun dels regnes de la Corona d’Aragó’. I tres línies més avall, advertint-nos clarament que n’està passant una de grossa, Gracián sosté que “son las verdades mercadería vedada, no las dejan pasar los puertos de la noticia y desengaño, y así han menester tanto disfraz para poder hallar entrada a la razón, que tanto la estima.”

Als censors, que devien estar pendents d’altres perills, els va passar per malla la denúncia. (Gràcies, Jordi.)