Els esputs de Campana i Papasseit

Un poema de Dino Campana, “A la pampa groguenca el tren ardent”, acaba amb aquests versos:

“Io cerco un parola
Una sola parola per:
Sputarvi in viso, sfondarvi, [...]
Merda –per ora
Al chimico che scoprirà di meglio
Sia dato il premio Nobel:
Una parola –dinamite fetida
Che immelmi lo scarlatto del vostro sangue porcino
E vi stritoli la spina dorsale
E moriate nel viscidume vomitorio melmoso
[delle vostra midolla”.

Que en la traducció catalana d’Arnau Pons fan així:

“Jo cerco una paraula
Una sola paraula per:
Escopir-vos a a la cara, encular-vos, [...]
Merda – de moment
Al químic que descobreixi una cosa millor
Li sigui atorgat el premi Nobel:
Una paraula –dinamita fètida
Que solli el color escarlata de la vostra sang porcina
I us esmicoli l’espina dorsal
Perquè us moriu dins la bava vomitiva viscosa
[del moll dels vostres ossos."

La semblança d’aquests versos amb el famós “escopiu a la closca pelada dels cretins” (Marxa nupcial), de Salvat-Papasseit, és com a mínim curiosa. No és només l'sputarvi in viso, sinó el to –el registre– similar d’ambdós poemes. ¿Es conegueren, Campana i Papasseit? En persona, no. Però el català per força havia de conèixer l’obra de l’italià, i és normal que l’influís. No ho dic perquè sí.

Campana publica els Cants Òrfics el 1914; Papasseit publica el seu primer poema, “Columna vertebral: sageta de foc”, del tot avanguardista, el 1917. L’any següent, Papasseit entra a treballar a les Galeries Liaetanes dirigint la secció de llibreria, una de les poques a Barcelona que importava literatura d’avantguarda. J. V. Foix escrigué que “Salvat em sol guardar tot de revistes italianes i franceses d’avançada que rep amb enganyosa regularitat”. Almenys per aquesta via, doncs, Salvat tingué notícia de Campana.

A més, el 1913 arriba a Barcelona, procedent de Milà, el pintor uruguaià Rafael Barradas, introductor a Catalunya dels principis teòrics del Futurisme (que ell anomenava “vibracionisme”). Salvat i Barradas no només es van conèixer, sinó que aquest col·laborà esporàdicament a la revista Un enemic del poble, de Salvat. Tots dos estaven al dia de les innovacions literàries procedents d’Itàlia, i és lògic que s’interessessin pels Canti Orfici de Campana, els llegissin i en parlessin. Els esputs quasi bessons de Campana i de Papasseit conviden a pensar-ho. L’experiència compartida de l’autodidactisme, la pobresa, la fam i la marginalitat d’ambdós poetes, també.

Els 'Cants Òrfics' de Dino Campana

Dino Campana (Marradi, 1885 - Scandicci, 1932) és autor d’un sol llibre de versos, els Canti Orfici. Un i oli!, que dirien a Mallorca, perquè els versos de l’italià basten bé per fer el seu fet. D’entrada, la lectura de Campana suscita perplexitat i desconcert: són poemes difícils, dins els quals els temes i les imatges reboten seguint una lògica delirant. Campana va ser un desequilibrat, sí. Però és massa fàcil pensar en els catorze anys darrers de la seva vida, tancat en un sanatori d’orats, sotmès a teràpies manicomials molt agressives, i dir que la seva és l’obra d’un boig.

Els Cants Òrfics s’entenen millor si partim de les premisses que el filòsof Remo Bodei fa al llibre Las lógicas del delirio (Cátedra, 2002). Per a Bodei, “el deliri és un projecte per a dotar de fonament allò que no pot tenir fonament, l’intent de viure en un món invisible, de sentir-se còmode en un món estrany per part de qui s’ha perdut”. El deliri poètic de Campana té una frondosa lògica interna i, sobretot, un pes cultural que fa de monjoia en la història de les lletres itàliques. Perquè Campana és a la poesia italiana allò que Baudelaire i Rimbaud foren a la poesia francesa.

Després d’haver posat l’original en mans d’un escriptor (Papini) i un editor (Soffici), que ni el publicaren ni el van tornar al seu autor, Campana va reescriure tot el llibre entre el final de 1913 i la primeria de 1914, i es va fer imprimir els Cants pel tipògraf del seu poble, gràcies a una subscripció entre els seus conterranis. Així va veure la llum, el juliol de 1914, la primera edició dels Cants Òrfics. Campana era un jove de tarannà bròfec, malcarat, intractable, que no va saber o voler fer el màrqueting mínim que demana tot producte literari. Tenia -clar- pèssimes relacions amb els altres escriptors i detestava singularment d’Annunzio, a qui considerava “la claveguera major de les lletrafemtes passades i presents de tots els continents”.

La lectura dels Cants Òrfics demana, doncs, una disposició d’esperit especial. Però l’esplèndida edició bilingüe (català/italià) de Lleonard Muntaner, Editor (Ciutat de Mallorca, 2007) facilita la comesa. I els annexos de Brunel·la Servidei, de Rossend Arqués i del traductor, Arnau Pons, aporten abundor de pales i rems per a navegar pels versos procel·losos del maleït italià.

Campana i Marinetti

Alberto Viviani, que conegué el poeta Dino Campana [a baix], conta d’ell el següent: “Un vespre al cafè Gambrinus el vaig presentar a Marinetti, que s’havia quedat a sopar. Naturalment el poeta va comprar de seguida els Cants Òrfics, i el varen imitar tots els amics que eren amb ell. Però Dino Campana no sentia gaire admiració pel fundador del Futurisme, i abans de donar-li el llibre, va arrencar-ne aquí i allà unes quantes pàgines davant l’estupor dels assistents, que pensaren que feia una nova excentricitat. Quan Marinetti [a dalt] li va preguntar per què havia fet allò, Campana li va etzibar que les pàgines arrencades eren justament les que no hauria pogut entendre.” (Pròleg de Brunel·la Servidei als Cants Òrfics, ed. Lleonard Muntaner, trad. Arnau Pons, 2007).

Potser sí que cal ser orat per girar com un pop l’instint de reverència i colpejar les vanitats amb un tal atreviment. Ser brasa encesa dins la camisa de l’arrogant. Campana exigia humilitat al duce de les lletres italianes amb l’audàcia de qui escup al rostre d’una efígie viva. Benaurada follia.