Pujols per Dalí III

PUJOLS: A còpia d’estudiar, ho sé tot. Som víctimes de l’amor de Déu. He descobert que la sensualitat no ve de la matèria. Ve de l’ànima. –Fa poc que ho sap.– Els sentits són de l’esperit. La matèria dóna només els òrgans. L’esperit és èter, com Déu, tot timpà, tot clítoris, tot pituïtària. El coit veritable consisteix a aplicar el membre al clítoris (no ho sap ningú). La felicitat de l’eternitat consistirà en tres coses: incest (esperit fraternal); homosexualitat (del mateix sexe); adulteri (després de l’un amb l’altre). No estar-se sempre assegut, com creu la gent. Tenim cinc sentits, que surten del mecanisme de la separació de l’esperit i la matèria: intuïció, generació, conservació, relació, amor (com els castellans del segle XVI). El físic no sap què fa la matèria, per què ho fa. El filòsof sap que la matèria treballa per [a] l’esperit. Actualment hi ha una reacció contra el determinisme. Les funcions de la matèria són tres: matemàtiques, mecàniques, químiques. Tres ciències que no conec. (Abans ha dit que ho sabia tot.)

DALÍ: Al qui ho sap tot, no li falta saber química, matemàtiques, etc. Dins l’àtom no hi ha res. La matèria se’ls escapa, als físics.

PUJOLS: Tot l’Univers depèn de l’home, i l’home, de l’Univers.

DALÍ: S’ha d’arribar al misticisme a través de la carn de les carnisseries. El fet que l’article sobre el cel no es pugui publicar ens convé. Ningú no hi entendria una punyetera paraula.

PUJOLS: Els àngels pateixen tot el dia perquè veuen Déu tot rebentat. Déu va perdre el cap. Aristòtil va dir que Jahvè era un Déu fred.

DALÍ: Aristòtil m’ha emprenyat sempre.

PUJOLS: Déu no sabrà la veritat fins que vingui un filòsof i la descobreixi.

DALÍ: Aquest és vostè.

PUJOLS: Els temps de la creació de l’home eren temps reculats.

Després de la guerra, va escriure a l’Albert Puig: «Em trobo a la Model, pel que li pugui convenir». Pel balcó de l’habitació aparegueren els caps dels gegants. Era Setmana Santa. La processó anava per fora, a Martorell, davant la Torre de les Hores.

Per la transcripció:
J. PAL-LATORRE

Pujols per Dalí II

Era tan «saborós» el que en Pujols deia, mentre en Dalí, absort, se l’escoltava sense parpellejar, que [...] Ve-te’ls aquí [els apunts]:

A Montpeller [Pujols] no va tenir aventura amb cap dona. La va tenir amb un capellà... sobre religió. El primer dia, li va dir que no era catòlic. Li va explicar el seu descobriment: Jesús va prometre que tornaria al cap de setanta anys. «Jo seré l’amo. Vosaltres viureu de renda...». I no ha tornat. Ho havia llegit en els Evangelis i no se n’havia adonat. El final del Nou Testament és una desesperació perquè Déu no torna. L’Apocalipsi diu: «Calleu, que ja baixo». I no va baixar.
La religió catòlica és la Veritat. L’Apostòlica, transformació de la terra. La Romana les lliga totes. El catolicisme arma un xivarri d’àngels i cels. La religió de Mahoma (d’origen diví) proclama el vici com a premi de la virtut. Catolicisme i Crist són antagònics.

En Dalí intervé: Crist és un moralista. Com a creador de religió era un aficionat.

En Pujols continua: Sant Agustí no estudiava i ha portat més confusió que llum. [...] El dia que la Ciència fos universal, la religió sortiria de la Ciència. Ja ho deia en Llull. En Pujols és aquí per resoldre-ho tot. No té cap interès a donar a conèixer lo seu. Ni articles ni conferències. Conversar el tonifica. Lo seu no són deixebles, són llibres. La Pedrera és el més gran d’en Gaudí. És escultòrica, és voluptuosa, és sensual.

DALÍ: És sublim. Ve dels grecs. A Les Parques del Partenó [a la foto], si s’hi perforen unes finestres i unes portes, és la Pedrera.

PUJOLS: L’escultura de la Sagrada Família és una comèdia divina. No té solta ni volta. L’escultura del futur tot seran emmotllats. Amb l’estil literari va voler imitar Wagner. (L’òpera italiana és punt i a part.) Wagner no s’acaba mai. És un bloc biològic. (Gaudí fa igual.) La religió és un fet natural, no un miracle. La tendència al sobrenatural és senzilla i està en tots. Per això tots creuen en miracles. Espanya és tràgica perquè tot són verges que fan miracles.

DALÍ: El papa no hi creu. L’altre papa no tocava de peus a terra. Aquest [Joan XXIII] té ventre, és digestiu.

PUJOLS: Els capellans són prou incultes per a creure el que prediquen. El cel està situat a l’atmosfera. Hi toca sempre el sol. No hi ha mai nit. Les ànimes hi són com el peix a l’aigua. Els esperits són físics també. La idea de portar els sers a l’Edèn no s’ha pogut realitzar. El planeta de Mahoma és més bonic. Els esperits no estan separats de la matèria. Estan plongés, fornicant contínuament. Són matèria col·loïdal. Les hurís sempre són verges i no queden mai prenyades. Quan morirem, ens tocarà molts segles de patir, perquè veurem Déu com pateix. I com deia Zoroastre: Déu farà una matèria tan suau i tan dolça com la llet. Hi ha tres planetes edènics, ideals, mentre les ànimes viuen tranquil·lament, en èxtasi, mentre nosaltres ens fotem de fàstic. Déu, se l’ha de convèncer.

DALÍ: Per això hi ha en Pujols.

Pujols per Dalí I

Pujols per Dalí (Ariel, Barcelona, 1974) és un desastre de llibre. El volum, auspiciat per la Fundació Picasso-Reventós, conté cinc textos de Francesc Pujols (un d’important: “L’evolució i els principis immutables”) i uns altres quatre sobre ell. El bessó del llibre tocaria ser la conversa que el 1956 van mantenir Dalí i Pujols a casa d’aquest. No ho és. El fotògraf Josep Pal-Latorre hi era per treure’n unes fotos i una pel·lícula -que devia ser muda. Doncs bé, aquest senyor ens diu que, “enllestida la meva missió de reporter gràfic, vaig creure avinent de prendre alguns apunts a l’atzar”, i ens els mostra.

Són quatre ratlles que puc reproduir sense fer-me pesat en un parell de posts. ¿No se li va acudir, a Pal-Latorre, d'anar-hi amb una gravadora? Es veu que no. ¿No podia mirar de ser exhaustiu, un cop desades les càmeres? Li devia fer veça. El resultat és el que és: un llibre fallit que no es troba a faltar ni –penso– paga la pena reeditar. Si li voleu donar un cop d’ull, el trobareu a la Biblioteca de Catalunya i a la municipal de Sitges.

A més, Dalí era un poca-solta. En l’article que aporta al volum, “Hiperrealismo y Monarquía”, el figuerenc intenta empastifar la memòria del filòsof portant a col·lació unes paraules pronunciades –si les pronuncià– per un vell que feia catúfols. El pintor posava en boca de l’escriptor una gran lloança de la monarquia i una mena de professió de fe en Franco. Són paraules impròpies del Pujols cabal i lúcid que coneixem. Són les paraules que Dalí tingué interès a destacar. Per postres, hi ha un moment en la conversa en què Dalí celebra la interdicció censora d'un text de Pujols. En fi. Els retalls de conversa donen compte de dues ments desiguals: l’oratòria de Pujols és sempre esmolada i llampant; la del Dalí... el pintor va a remolc del seu interlocutor i li costa de dir res intel·ligent.

Demà i despús-demà, si voleu, ho jutjareu vosaltres mateixos.