De la llengua i de la responsabilitat

El lipdub per la llengua ha quedat molt bé: dóna gust veure’l i sentir-lo, a ritme de Gossos. La major part de les persones que hi han participat són nouvingudes. Això és bo. Però hi ha una lectura possible que no ho és, bona. M’explicaré.

L’any passat va aparèixer en el meu tros una professora d’anglès, discreta, menuda i plantosa, que devia trentejar de feia poc. Substituïa algú. Un dia vaig tenir ocasió de conversar-hi, a soles. Em va dir que era de Màlaga i que feia dos anys que estava a Catalunya. Vaig quedar parat. Jo l’havia pres per una indígena de la Selva, pel cap baix, de tan rebé que parlava el català. La vaig felicitar. Llavors em va contar la seva diguem-ne història sociolingüística, que us resumiré tot seguit perquè és instructiva i té una moralitat d’allò més útil.

Aquesta noia –no en recordo el nom, ai– passava un dia per Catalunya i Cupido la va ferir amb la fletxa. Va buscar la manera de trobar feina per aquí, va veure una via possible com a professora de secundària i es va posar a estudiar el nivell C de català amb moltes ganes. Va passar les proves, obtingué el certificat i de seguida la van requerir com a professora substituta d’anglès. Amb el seu xicot s’havien conegut en castellà, i doncs aquesta era la llengua de la parella.

Però s’esqueia que, ultra la bellesa, els déus havien ornat la malaguenya amb una gran intel·ligència. La noia aviat va entendre quina mena de país és el nostre i què li han fet a la nostra llengua. I va fer un cop de cap. Li va ordenar al seu galindoi que fes el favor de parlar-li en català, que així ella també s’hi posaria. La relació va fer el tomb a favor del català. I ja no van saber emparaular-se en cap altra llengua. Quan eren a cals sogres de Màlaga, aquests es feien creus de sentir la filla parlant ara i adés com en Patufet a Riudellots. No ho haurien dit mai.

¿Oi que és bonica, la història? Doncs ara ve la part niala. I és ella qui se’n queixava: “Jo he fet els deures”, digué, “però no som els de fora els que hem de venir a salvar la llengua”. No li vaig donar la raó perquè la tenia tota, i sencera. La responsabilitat de salvar la llengua és dels aborígens, dels catalans que ho som per naixença. Som nosaltres que hem de donar la llengua als nouvinguts, no ells els que l’han d’anar a cercar. No pot ser que malaguenys, equatorians i marroquins ens l’hagin d’estirar amb unes tenalles. Ells ja se’n fan o se’n faran el càrrec, i empenyeran el carro perquè és just i normal que sigui així. Però els bous que suen, estiren i emmenen han de ser els nascuts aquí.

Jordi Llavina escriu a La Vanguardia sobre un inèdit meu

Gairebé me n’havia oblidat, d’Escriptures. Això és un poemari que vaig enviar als Premis Octubre de València el 2009, si no em falla la memòria. No vaig guanyar. I no vaig insistir. Escriptures va quedar desat en un prestatge, en espera d’una nova oportunitat o en espera de no-res. Acabava de néixer la meva segona filla i no estava per versos ni per romanços: no tenia temps, ni esma, ni energia. Però en Jordi Llavina em va demanar de llegir el recull i jo no el vaig pas amagar. Diu que li va fer el pes. Jo no sabria què dir-vos. A mi em fa goig visitar de nou aquests textos estranys, cosa que no em passa amb cap altra de les meves temptatives poètiques. De tota la poca matèria poètica que he produït, em sembla que aquesta és la que s’aguanta millor. Digueu-me tòpic, però Escriptures és fill d’una ratxa d’inspiració, d’un vent que va bufar no sé com ni per què. Si us fa gràcia llegir el que avui en diu Jordi Llavina -a qui no sé com agrair-li la deferència- aquí ho teniu:

"Moltes de les novetats presumptament literàries que han triomfat aquest últim Sant Jordi envelliran al cap de pocs dies o, fins i tot, hores. Sol passar. Amb prou feines tenen recorregut, que es diu ara. ¡Em recorden tant aquelles carreteres que de la nit al dia deixen d’estar actives perquè, uns quants metres enllà, han obert una via nova, més ràpida, més segura! Llavors, a tocar, veus el que ahir era l’asfalt tan transitat, ara esquerdat i 

brut de brossa. Novetats literàries com carreteres en desús…

Per això, avui els vull parlar d’un llibre que, ara como ara, no envelleix. Un llibre de poemes, bell i ple d’inspiració, escrit amb un domini absolut de la llengua catalana. Es titula Escriptures i és obra del mataroní Joan Calsapeu. Hi ha una raresa encara més gran que la d’escriure sobre un minoritari llibre de poesia: la 

d’escriure sobre un minoritari llibre de poesia inèdit. És el que em disposo a fer ara mateix.

La moralitat de l’obra, escrita en uns versicles pròxims a l’aforisme, és que tot el que ens envolta es pot resumir en feixos d’escriptures significatives. “La vida ens escriu fent mescladissa d’alfabets”, afirma Calsapeu, que sembla auscultar, armat de paciència i dotat d’una oïda privilegiada, el batec més secret del món. Més enllà de la superfície de les coses, els seus versos ens introdueixen en l’estructura profunda de la realitat. El recurs a l’analogia resulta d’una productivitat que no adverteixo en altres llibres de poemes.

En el pròleg, una peça literària rodona, l’autor es refereix a l’home primitiu, que sabia llegir “la inflor de la saba dins els arbres o el rastre de les bèsties”. I així “el xim-xim que conta com si no contés o el ram espès que ho diu tot de bursada” conviuen amb les més variades escriptures, la de les garbes de blat o la rovellada dels tramvies de Lisboa, la d’uns “pètals de llum en el safareig” o la del “desfet d’aigua prima [de pluja] sobre la líquida espessor [del mar]”. És un llibre extraordinari, d’una potència estremidora, que explora les connexions entre l’ésser íntim i el món. No sé si desitjo que es publiqui mai. Inèdit, no envelleix. Però, com en la novel·la de Pairolí El manuscrit de Virgili, ves quina poca gràcia el llibre que no pot ser compartit ni gaudit per tothom!"        

      

Pla i la passió dominant de l'home

El temps, la fe dels editors i sobretot la lleialtat dels lectors, demostren que les proses de Josep Pla no són passavolants. Al contrari, són una literatura que perdura, que s’ha instal·lat en les nostres vides com una calaixera que no envelleix i que sempre fa servei. S’ha especulat molt –amb encert– sobre les raons d’una tan inusitada persistència.

Però n’hi ha una, de raó -de virtut-, que a mi em sembla cabdal i que viu en el cor de la gràcia planiana: la capacitat de fer-ho anar tot a terra, com qui res (una operació molt idiosincràtica dels catalans, per cert). Amb un cop de ploma viu i fresc, el de Palafrugell deixa en ridícul totes les temptatives metafísiques dels annals, redueix a l’absurd milanta abstraccions fonamentals, fa risibles les ínfules d’una llarga rastellera de filòsofs i ens acara, ai, amb la nostra insignificança. Vegeu, si no, aquest passatge de La vida amarga, que representa la conversa d’Albert Santaniol (presumpte amic de Pla) amb un japonès:

“Quina és, al vostre entendre –vaig demanar un dia a Berlín a un japonès–, la passió dominant de l’home?” “No ho sé pas –em respongué–. La meva passió dominant és la cria d’ocellets en gàbia.”

 Vet aquí la intel·ligència múrria, acídula, estrepitosa, que tant ens sedueix.

Farem un àngel

Avui esquinçaré la cortina

i la llum solar serà l’esperma.

Et miraré i dins les pupil·les

cavalcaràs sense brides un silè.

Et bufaré el cony amb frenesia

i engendrarem un àngel,

talment va fer el colom

amb la mare de Déu.

'Parets', de Laia Noguera

Com peixos vermells que neden en el safareig de dins. Així es mouen els poemes de Parets (Edicions 96, 2011), de Laia Noguera. Un aplec de composicions breus ajocades en un llibret escarit, gairebé una plaquette. Les parets del títol no són sinó les parets de la intimitat, que són primes, poroses, i no estalvien els corrents d’aire. La casa que Laia Noguera dibuixa té envans per fora i cortines per dins; les parets sòlides que un voldria tenir, i sentir, no hi són.

El poemari és quasi narratiu: parla de la relació amb un home, de la dificultat de compartir la casa i del deure de servar la identitat (“Aquesta sospita de ser / al lloc equivocat, / com si em digués el nom / amb accent estranger”). Llegir Parets és com passar un rosari, les denes del qual diuen el color de les emocions i la textura dels sentiments, tradueixen els tràngols en imatges (“Hi ha dolors que són un autobús a l’autopista”); i, al costat d’això, d’un plegat una dena destil·la de nou el cordial i eleva el discurs, sense abandonar mai la poderosa sensualitat que ho entranya tot:

“Amb tanta nit a sobre,

acabaré

per confondre el meu cos

amb el desig de tu,

que se m’enfila amunt,

com la malesa.”

El bisturí poètic de la calellenca sembla, en les pàgines de Parets, una vareta màgica. I és que la Laia Noguera és una maga de la intimitat.

La falç

Anys ha, quan jo encara no era nascut, la mare feia de segadora. Ella i els seus germans feien la colla de sega més feinera de Llavaneres. Es llogaven a preu fet, a tant per quarterada, i segaven el blat de nits, per evitar les calorades de juny. Les cendres de la guerra encara eren calentes, la terra estava assaonada de sang i de tristesa. L’esclopet a la mà esquerra, la falç a la dreta, als peus unes espardenyes velles; ells faixats i espitregats; elles amb el cambuix tapat, els pits coberts amb bruses balderes. Tots pencant com atzembles, suant suc de braó. La mare va néixer envoltada de falçs i les falçs l’han acompanyada tota la vida.

Quan era temps de bolets, la mare no anava a estudi. Agafava la falç, es carregava un parell de cistells i passava el dia rondant pel bosc, fent la ruta dels claps coneguts. Hi anava amb ses germanes i quan trobaven una serp la lapidaven; això els divertia pler. Amb la punta de la falç esmotxaven la tofa de molsa, obrien espiells en el fullac, descalçaven els bolets (rovellons, pinetells, rossinyols, carlets...). Sempre tornaven a casa amb el cistell ple. El dissabte duien el botí a plaça, per vendre'l.

Un dia la mare es va casar i després tingué fills i la falç va ser un interrogant de ferro amb mànec de fusta, sense punt, perquè els punts serveixen per acabar una història i ella no sabia sinó aguantar i empènyer. Però el signe la interpel·lava: “¿Vols dir que no t’has equivocat, Carme?”. I quan semblava que sí, que efectivament havia comès un error, llavors empunyava la falç, la recollia en el cistell i se n’anava al bosc amb el gos; hi passava moltes hores i allí retrobava l’alegria i tornava a casa amb un somriure estampat en els llavis.

Quan el gos veia el cistell al costat de la porta, amb la falç que treia el nas, el mocador i la peça de fruita, tot a punt de marxa, es tornava boig: feia bots, se li disparava la cua, saltava a la falda de la mare, giscava de content. Si el pare hi era, feia morros: “¿Avui també has de sortir? ¿Que no en tens prou?”. La mare no li tornava contesta.

Abans-d’ahir vam anar a dinar a ca la mare. Al costat del safareig, a terra, hi havia un cistell de vímet i la falç a dins, ajaguda. L’interrogant, que no fuig mai, que ens acompanya sempre i termina en punxa.

Adéu a la intel·ligència

Escriu Jordi Llovet a Adéu a la universitat: “En principi, quan un agafa l’exemple del que van ser la democràcia atenenca o la República romana i l’extrapola a les democràcies contemporànies, pensa que els savis i els homes de Lletres i de seny sempre han fet un gran favor a les formes ancestrals de la democràcia o als sistemes democràtics d’avui dia. Però quan un s’hi fixa de més a la vora [...], llavors s’adona que, paradoxalment, el sistema polític que ha estat menys favorable a la proliferació de la intel·lectualitat, almenys als dos últims segles, ha estat justament la democràcia.”

Llovet no és pas el primer a dir aquesta veritat incòmoda. Un segle i mig enrere, Flaubert també ho advertia, fent ais i uis i serrant el verb: “L’única cosa raonable [en matèria de política] és un govern de mandarins, sempre que els mandarins sàpiguen alguna cosa i, si és possible, moltes. El poble és un etern menor d’edat i sempre es trobarà, en la jerarquia dels elements socials, en el nivell més baix, perquè és nombre, massa, il·limitat.” En les quals paraules regalima Plató, esclar.

Veges la nafra, veges el dit. La ferida és tan antiga, i té tant de pus, que no és pertinent tractar-la en un apunt com aquest. I bo i així em permetré una observació. Al llarg de la història la Cultura, i en concret les humanitats, han crescut perquè la classe dominant en feia bandera, se’n servia per blasonar, en feia objecte de desig, es distingia a través d’ella. ¿On és, avui, aquesta classe que s’enalteix o s’autoafirma, i esperona els altres, per mitjà de la Cultura? Enlloc. Ni se l’espera. Vivim en la llacor de la democràcia espectacular, inculta i tecnològica, sota la fèrula dels espavilats i sense horitzó civilitzatori.

Cargol treu bri

De sempre m’ha sobtat que la cançó infantil digui “cargol treu vi, puja el muntanyí”. Perquè els cargols no treuen vi; i perquè “muntanyí” és un mot forçat, estrany arreu del domini lingüístic, inventat a posta per fer el rodolí de la cançoneta -però vaja, aquestes coses ja passen. El que no treu cap enlloc és això del vi.

Jo penso que la cançó, d’antuvi, devia dir “bri”, que és el que té solta i el que convé restaurar. Joan Amades també ho pensava. Tothom sap que el cap del cargol està proveït de quatre tentacles: dos de llargs a dalt, dits popularment “banyes”, i dos de menuts a baix, dits populament... com? No ho sé, però si n’hagués de dir d’alguna manera en diria “brins”. És el que semblen.

Segons el DIEC i l’Alcover-Moll, un bri és una tija prima que surt de l’arrel en plantes com el cànem, el blat o el lli; també és el trosset solt d’un filament, un estam o una quantitat exigua d’alguna cosa. Coromines [DELC] ho corrobora: “pertot són filaments o branquillons prims”, i demostra que el mot és d’origen cèltic, fill d’una base *BREINO- que ha donat molt de si.

Tot juga a favor de dir-ne “brins”, dels banyons inferiors dels cargols: són curts i prims, són uns filaments precaris, i van per sota, com si fossin arrels. A més, el mot és viu en tot el domini lingüístic. Però on s’escolta –s’escoltava– més és en terres rosselloneses: allí, una mica o un poc de qualsevol cosa és “un bri”; i quan volen fer una cosa a poc a poc, la fan d'en bri en bri. Com els cargols quan fan el seu fet.

El mirall de la història

Molt sovint (o sempre) la història és un mirall. No és que la història es repeteixi, és que ens repetim dins la història, sobretot si hi ha una assignatura pendent o un deute que travessa els segles. És la sensació que vaig renovar ahir, quan vaig anar a Can Palauet, a Mataró, a escoltar els amics del Grup d’Historiadors Jaume Compte amb motiu dels vuitanta anys que fa de la proclamació de la República Catalana.

En Josep Sort va comparèixer amb el seu aire d’abat Oliva, premut i cellajunt, ferrís, inoxidable, i va amollar dues boles de foc: que la proclamació de Macià va ser un acte de sobirania i una declaració unilateral d’independència, i que els confits que mengem avui vénen d’aquelles noces. Perquè, sense aquell agosarament, tres dies després no hi hauria hagut Generalitat, i l’any següent no hi hauria hagut Estatut, i quaranta-set anys després no hi hauria hagut cap autonomia a restablir, i avui tot seria diferent, segurament pitjor. En Sort em va fer sentir el pes de la història.

L’Agustí Barrera, que és un gat dels frares, em va fer riure, com sempre. I és que la gran lliçó del mestre Barrera és que cal viure amb alegria i passió. Les altres lliçons són menors, però no pas negligibles. L’Agustí Barrera és un paio que ve de lluny: va ingressar al Front Nacional de Catalunya el 1962 (una opció que el dugué a conèixer els calabossos franquistes); el 1968 va fundar el PSAN, el 1973 va passar al PSAN-Provisional (després IPC) i s’implicà en la lluita sindical; anys després va cofundar el Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) i més tard va fer la CUP. Una formiga lleó.

Un dia en Barrera va tenir una idea feliç i la plantejà en una reunió de la secció local de la CUP d’Arenys de Munt: proposà de fer una consulta per la independència de Catalunya en el poble –ves quin acudit!–, sospitant que tal cosa podria ser un revulsiu. La resta de la història és coneguda de tothom. Vet aquí l’Agustí Barrera. Avui es parla del nou independentisme com si tingués poc o gens a veure amb l’independentisme de cabells blancs o de clenxa ampla. Mentida. Els dos independentismes ho tenen tot a veure: sense l’un, l’altre no hi seria (o es congriaria més tard: massa tard). La trajectòria de l’Agustí Barrera n’és la prova enriolada i bategant.

I en tercer lloc, en Josep Xaubet, amb el seu posat de monjo llibertí desnonat, que en sap un niu d’història local i un cove d’història universal. En Xaubet va traçar un parell de paral·lelismes brillants, d’aquells que fan llum clara en el present. Va parlar de Niceto Alcalá Zamora, que el 1930 era un senyor conservador, catòlic i devot, i un any després presidia la República; i el comparà amb Jordi Pujol, que s’ha fet independentista després de tants anys postulant el contrari. També cità la replega de firmes entre les dones (sense efectes jurídics, perquè elles no podien votar) en el referèndum del 1932, sobre l’Estatut de Núria, com a precedent de les consultes sobre la independència, que han donat veu als immigrats no censats i als joves de setze i disset anys.

Vaja, que no hem inventat res de nou. Que repetim els mateixos gestos perquè la revolució de 1931 encara està pendent. Aquell acte de sobirania es va avortar per mor de la improvisació i per manca de pensament estratègic (de full de ruta, que diem avui). Ara ho farem millor. I guanyarem.

Cadena tròfica

La consuetud genera hàbits;
els hàbits, normes;
les normes, codis;
els codis, dogmes;
els dogmes, heretges;
els heretges, herois;
els herois, ídols;
els ídols, màrqueting,
el qual renova els hàbits
de consum i engendra
noves consuetuds.

El Felanitx republicà de Pere Oliver Domenge

“Ha entrat sa República!”, va exclamar un. “Ah, ¿i per quin carrer?”, va inquirir un altre, frisós de veure la ninya bonita. Aquest breu col·loqui va tenir lloc el dimarts 14 d’abril a Felanitx, avui fa vuitanta anys. A mitjan horabaixa, l’alcalde fou cridat a la central telefònica, però com que no hi era hi comparegué el tinent d’alcalde, Joan Lladó. Antoni Pou, que havia estat nomenat provisionalment governador civil de Balears, li ordenà de lliurar l’alcaldia de Felanitx al president de la Unió Republicana, Pere Oliver Domenge, l’apotecari Barceló. Hom convocà Pere Oliver a l’Ajuntament i, davant el secretari, es va fer el traspàs de poders. Mentrestant, grups de republicans penetraren en el consistori i retiraren els retrats de la família reial (i d’alguns fills il·lustres) del saló de sessions i del despatx de la batlia.

A sol post, davant un ardat de gent que aplaudia i cridava visques a la República, Antoni Llodrà hissà la bandera tricolor en el balcó de l’Ajuntament. Més tard s’hi col·locà també, a l’esquerra, la bandera mallorquina. El nou batle pronuncià un breu parlament i es va fer un minut de silenci en memòria dels dos militars afusellats arran de l’aixecament republicà de Jaca.

Els anys de la República van estar marcats, a Felanitx, per la forta personalitat de Pere Oliver Domenge, mallorquí de nació catalana, vindicador dels Països Catalans, independentista, militant de l’Esquerra Republicana Balear. I un gran alcalde. El 1908 l’apotecari Barceló just tenia vint-i-dos anys quan va publicar, al setmanari El Felanigense, això: “Sa olvidat [...] de que nostros avantpassats al peu dels documents oficials y seguit á la firma, posaven les següents paraules, Catalá de Mallorques, y dich que sa n’ha olvidat, perque de lo contrari no afirmaria qu’els mallorquins no som catalans, afirmació tant absurda com si jo ara digués qu’els mallorquins no som llatins.”

Però el text més conegut de Pere Oliver sobre la qüestió nacional és la conferència que pronuncià el 1916 en el Casal Catalanista de Sants ‘els Segadors’, publicada anys després amb el títol La catalanitat de les Mallorques. En aquella ocasió l’apotecari felanitxer apostrofà els catalans del Principat amb les paraules següents: “Catalans conscients, oïu-me: les Mallorques són catalanes. Per amor a la veritat, per deler de justícia, per la fretura d’alliberació que havem, ens cal reintegrar, incorporar al llinatge de Catalunya, a la pròpia valor social, les xamoses Balears, les illes volgudes, que no són ni poden ésser colònies ni possessió d’altres pobles, car són la pròpia substància, la pròpia sang, de la Catalunya malaurada, de la Catalunya triomfadora.”

No m’allargo més. Prou que ens hi vam estendre, l’Aina Adrover i jo quan vam publicar, el 2002, Felanitx 1931-1939. República, guerra i repressió. Servidor encara no m’havia girat els cognoms i em deia Cabot. Va ser un guster, fer aquest llibre.

A l'alba

Els rems que fereixen l’aigua quieta, a l’alba, i esquitxen de llum el cel dels peixos. El bocí de foscor que es pinta amb colors desesperats. La sal del silenci, el llebeig prim. La dansa petita del bot, la mica de fred que tiba la pell. Saber que tot és lluny i a prop i que no hi arribarem mai, que frisar és equivocar-se dos pics. La veritat batega en la lentitud de les paraules.

La tomba d'Homer

Diu que han trobat la tomba d’Homer, a la minúscula illa d’Ios, abraçada per les arrels d’una olivera mil·lenària, i que molts ossos presenten signes de maltractament. I no saben si és per l’excés amorós de l’arbre o per la crueltat dels homes que el retingueren com a ostatge.

A Iniciativa estan fets un embolic

Els qui ens dediquem a la docència sabem que hi ha una manera definitiva de saber si es domina un tema: sintetitzar-lo, dir-lo i que t’entenguin a la primera. Si ho saps dir amb poques paraules i no cal repetir-ho, ho saps; si no, no ho saps. Doncs bé, Iniciativa no se sap la lliçó. Perquè postular consultes amb quatre opcions (autonomia, federalisme, confederalisme, independència) és no saber sintetitzar, i per tant és embolicar la troca, impedir cap gestió dels resultats i blocar l’autodeterminació.

Si els amics d’Iniciativa dominessin el tema (i doncs sabessin resumir-lo i fer-lo entenedor), capirien que el confederalisme només es pot exercir des de la independència, i que la presència de l’Estat català a la Unió Europea du implícita la confederació amb Espanya. I capirien també que el federalisme és una forma indeterminada de la dependència, ço és, una variant estilística del que ara patim patam patum... Ai, que em faig un embolic! Això deu ser la dolcesa de la Camats, que em fa perdre l’oremus.

Barcelona ha decidit

Avui he passat la tarda en una mesa de la Consulta sobre la independència al barri de Gràcia de Barcelona, al capdamunt del carrer Escorial. Al bar La iaia ens han donat el corrent i en acabat hi hem fet l’escrutini. Ens han tractat a cor què vols cor què desitges. Moltes, moltes gràcies. El millor de la consulta ha estat precisament això: l’escalf de la gent. Al matí, uns veïns s’han ofert als voluntaris de la nostra mesa per pagar totes les consumacions que fessin en el bar al llarg del dia. Tota l’amabilitat que l’Ajuntament ens ha negat ens l’ha donada la gent, amb escreix.

257.645 vots són molts vots: un 18,14% dels barcelonins majors de setze anys, incloent-hi els immigrants no censats. 85.484 vots més que en la consulta sobre la Diagonal. Són uns números que deixen en ridícul Hereu, la seva secta i el seu corifeu entregat, o sia El Periódico, el paper d’estrassa més antiperiodístic de tot Catalunya. Però això ja ho valoraran uns altres.

Jo em limitaré a consignar una de les anècdotes del dia. Un jovenot s’ha acostat a la mesa, ha exercit el seu dret i ha sentit la necessitat d’explicar el seu vot. “A mi els catalanistes no em convencen –ha engegat–, però quan veig Intereconomía m’encenc i dic: que els donin pel sac! I aquí estic.” Són paraules que em semblen significatives perquè resumeixen l’estat d’esperit del país. Els catalans som ara uns animals sentimentals ferits; més enllà de l’economia i de les infraestructures, ens sabem posseïdors d’una dignitat vexada. I això pesa molt. I ho arrossega tot. Fins i tot els qui diuen, encara, que no es deixaran arrossegar.

Els avellaners

Quan era petit, m’agradava molt collir avellanes i devorar-les a peu d’arbre. Davant de casa hi havia l’hort, i al fons de l’hort hi havia tres avellaners, al costat de la roda de carro i del niu de la serp. M’abellia visitar-los cap al tard, havent berenat. Collia un grapat d’avellanes, les despullava, les trencava amb les dents i me les cruspia. Era un magnífic complement del berenar. Però no eren les més bones.

Perquè al costat de l’hort hi havia la panificadora, que terminava en una eixida ombrosa, i dalt de l’eixida, a la banda esquerra, un teulat rònec acollia el brancam d’un gros avellaner que arrelava en el solar d'allí enllà. Com que el portal molt sovint era obert, hi entràvem a la callada, com els comandos de les pel·lícules de guerra, i ens esmunyíem cap al fons entre els sacs de farina, sense ser vistos. A la fi ens enfilàvem per la paret com sargantanes, ens assèiem a la teulada i saquejàvem les avellanes del veí. Ens les empapussàvem allí mateix. Eren boníssimes.

Eren saboroses perquè eren robades, esclar. Perquè per arribar-hi havíem emulat una gesta bèl·lica dels nostres herois. I perquè experimentàvem per endavant l’emoció de la fugida –que era silenciosa si no ens veien i estrepitosa si ens ullaven. Aquell sofregit d’emocions va fer que les visites als avellaners de l’hort fossin avorrides. Les altres avellanes tenien la salsa furtiva del desafiament, del perill i de l’èpica.

Ara ens hem fet grans i diria que no hem canviat tant com sembla.

SOM Energia

Txernòbil quedava lluny en el record, molts ecologistes veterans ja donaven per bona l'energia nuclear, però Fukushima ens ha tornat a la realitat: les centrals nuclears són massa perilloses; els residus que generen, malèfics; els accidents, inevitables; les fuites, devastadores, i els danys, pòstums. Una mena de pecat original que damnarà els nostres néts, i els néts dels nostres néts.

Davant d’això hi ha dues opcions: parlar o actuar. Dit altrament: podem deixar la pilota atòmica en mans dels governs o autoorganitzar-nos per produir energia renovable. Servidor, com que no tinc temps per a discursos ni per a ideologismes, trio els fets. I els fets, a casa nostra, tenen un nom: SOM Energia.

SOM Energia és la primera cooperativa de producció i consum d’energia verda de Catalunya. Sense ningú que vulgui, ni pugui, fer-se la barba d'or. El projecte va néixer el 2009 a la Universitat de Girona, la cooperativa es va constituir oficialment el 2010, i el setembre del 2011 començarà a distribuir energia als socis (568 persones, per ara). La xarxa no es limitarà a l’entorn de Girona: la connexió es pot fer des de qualsevol punt dels Països Catalans (excepció feta de la Catalunya Nord).

SOM Energia té l’objectiu d’oferir energia 100% renovable, de proximitat i al mateix preu que l’energia “bruta”. Apuntar-s’hi és fàcil: no cal fer canvis en la manera de rebre l’electricitat a casa. La cooperativa també vol invertir en projectes de generació energètica (fotovoltaica, eòlica, biogàs, biomassa, etc.), unes instal·lacions que es volen rendibles. A més, SOM promou la reducció del consum energètic (a les llars, a les empreses, als ajuntaments...) amb informació i assessorament.

No és cap utopia. És una opció real, civilitzada, catalana, neta, solidària i per ara mateix. És una aposta autogestionada i sobirana a favor d’unes fonts d’energia que els bandits que han provocat l’actual crisi econòmica no poden controlar. Una part del camí ja està fet: el mes passat (març del 2011) l’energia eòlica va ser la primera font d’electricitat a l’Estat espanyol, per tal com ha cobert el 21% de la demanda (dos punts per damunt de l’energia d’origen nuclear).

SOM Energia va fent conferències pel país per explicar-se. Aquest mes d’abril se’n faran a Sant Celoni (el 10), Barberà del Vallès (el 13), Gràcia - Barcelona (el 15), i la cooperativa serà present a la Fira per la Terra, els dies 16 i 17, al parc de la Ciutadella de Barcelona.

Paradís perdut

Llegir és un paradís de paper i de tinta seca, un verger condemnat, com tots els paradisos, a l’extinció i a l’elegia. Només el fet de pensar-ho vol dir que l’he perdut. I escriure és una manera de plorar-lo.

Diuen que un dia tornarà. No ho sé. No ho crec. Els paradisos no tornen mai. Són com les basses i els safarejos plens de capgrossos de quan érem infants, que ja no hi són; com els raucs de les granotes i els gripaus, que ja no se senten. Són una forma de felicitat que mor darrere nostre, una pèrdua definitiva.

Envellir és això: anar de mancada i que les pèrdues siguin irreparables.

Vampirs espanyols

Llegeixo, al Manuscrit trobat a Saragossa de Jan Potocki (Pików, 1761 - Uladawka, 1815), el que segueix: “I els vampirs entre altres són un invent nou, si es pot dir així. Jo en distingeixo dues menes: els vampirs d’Hongria i de Polònia, que són cossos morts que de nits surten de les tombes i van a xuclar la sang dels homes, i els vampirs d’Espanya, que són esperits immunds que animen el primer cos que troben, li donen tota mena de formes i...”

Potocki no s’ho inventa, això, per tal com la seva apreciació consona amb el Traité sur les apparitions des anges, des démons et des esprits et sur les revenants ou les vampires de Hongrie, de Bohême, de Moravie et de Silésie d’Augustin Calmet (1746), i també amb l’article «Vampirs» de les Questions sur l’Encyclopédie (1770-1772) de Voltaire.

Sigui com sigui, en la recreació que en fa Potocki els vampirs d’Espanya tenen una dieta més completa que la dels seus homòlegs de l’est, ja que, a més de xuclar la sang de llurs víctimes i damnar-los l’ànima, així mateix es complauen a devorar-ne la carn i escurar-ne els ossos. Això sí, tant els d’allí com els d’allà compten amb l’ajut interessat de bútxares i d’ànimes mesquines.

¿Què ho fa que em ve a la pensa la imatge de Josep Antoni Duran i Lleida?

El català també fa figa en el batxillerat

Catalunya és l’únic país d’Europa on es destinen, en el batxillerat, més hores lectives a una llengua estrangera que no pas a la pròpia. Els alumnes fan dues hores setmanals de català, dues d’espanyol i tres d’anglès. En la pràctica, però, les dues hores de llengua i literatura catalanes es redueixen sovint a una, per mor d’activitats d’altres departaments, sortides, intercanvis escolars, exàmens, dies festius...

Hi ha qui diu que això no té importància, perquè tots els sagals tenen un domini prou bo de la llengua catalana en acabar l’ESO. El problema és que aquesta premissa és falsa: molts alumnes passen l’ESO sense saber prou català, sia perquè no l’han aprovat, sia perquè l’han “aprovat” d’aquella manera.

A més, la incorporació d’alumnes a tercer i quart d’ESO fa que acabin el cicle amb coneixements minsos o nuls de la llengua del país; els centres no disposen de cap aula d’acollida al batxillerat per atendre aquest nou alumnat; i l’exempció de l’assignatura de llengua catalana per als alumnes nouvinguts que s’han incorporat a partir de tercer d’ESO encara es preveu legalment per a les proves de selectivitat –en canvi, no hi és prevista l’exempció de l’espanyol, mira que maco.

El fet és que molts –però que molts– alumnes de batxillerat no tenen el català ben adquirit i els falten set pobles per arribar a dominar-lo mitjanament. Amb l’espanyol també passa, però menys. El català és més fràgil, més vulnerable i trencadís.

Això i més coses, amb tota la raó del món, conta la Plataforma de professors en defensa del català al batxillerat. Ernest Maragall no en va fer cas. Esperem que l’actual consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, tingui més sensibilitat i mostri més determinació.