Anys ha, quan jo encara no era nascut, la mare feia de segadora. Ella i els seus germans feien la colla de sega més feinera de Llavaneres. Es llogaven a preu fet, a tant per quarterada, i segaven el blat de nits, per evitar les calorades de juny. Les cendres de la guerra encara eren calentes, la terra estava assaonada de sang i de tristesa. L’esclopet a la mà esquerra, la falç a la dreta, als peus unes espardenyes velles; ells faixats i espitregats; elles amb el cambuix tapat, els pits coberts amb bruses balderes. Tots pencant com atzembles, suant suc de braó. La mare va néixer envoltada de falçs i les falçs l’han acompanyada tota la vida.
Quan era temps de bolets, la mare no anava a estudi. Agafava la falç, es carregava un parell de cistells i passava el dia rondant pel bosc, fent la ruta dels claps coneguts. Hi anava amb ses germanes i quan trobaven una serp la lapidaven; això els divertia pler. Amb la punta de la falç esmotxaven la tofa de molsa, obrien espiells en el fullac, descalçaven els bolets (rovellons, pinetells, rossinyols, carlets...). Sempre tornaven a casa amb el cistell ple. El dissabte duien el botí a plaça, per vendre'l.
Un dia la mare es va casar i després tingué fills i la falç va ser un interrogant de ferro amb mànec de fusta, sense punt, perquè els punts serveixen per acabar una història i ella no sabia sinó aguantar i empènyer. Però el signe la interpel·lava: “¿Vols dir que no t’has equivocat, Carme?”. I quan semblava que sí, que efectivament havia comès un error, llavors empunyava la falç, la recollia en el cistell i se n’anava al bosc amb el gos; hi passava moltes hores i allí retrobava l’alegria i tornava a casa amb un somriure estampat en els llavis.
Quan el gos veia el cistell al costat de la porta, amb la falç que treia el nas, el mocador i la peça de fruita, tot a punt de marxa, es tornava boig: feia bots, se li disparava la cua, saltava a la falda de la mare, giscava de content. Si el pare hi era, feia morros: “¿Avui també has de sortir? ¿Que no en tens prou?”. La mare no li tornava contesta.
Abans-d’ahir vam anar a dinar a ca la mare. Al costat del safareig, a terra, hi havia un cistell de vímet i la falç a dins, ajaguda. L’interrogant, que no fuig mai, que ens acompanya sempre i termina en punxa.
