Arpitans a Barcelona

Dijous passat, una colla d’arpitans va fer cap a Barcelona per explicar-nos el seu país. Eren set persones de la Val d’Aosta, el redol arpità d’Itàlia. Això va ser a la sala d’actes de l’immoble que acull el CAOC i altres entitats. Es van expressar en arpità, en italià, i un d’ells, Floran Corradin, en català. Ens vam entendre la mar de bé.

Els qui hem seguit el blog Amics d’Arpitània ja en sabem les beceroles, del país francoprovençal. Però el comú de la gent no en sap res. Arpitània és un país que s’ha d’explicar des del començament, també a la gent que hi viu. Jo no ho faré, ara. Si de cas, us emmeno a aquest web –el blog dels Amics l’han cancel·lat, quin greu. Però sí que us explicaré quatre coses que he après escoltant els valdostans.

Arpitània és el país que envolta la muntanya del Montblanc, que vessa dins França, Suïssa i Itàlia, i que té com a llengua pròpia el francoprovençal o arpità. El corònim Arpitània està format sobre la base preromana arp, que significa ‘muntanya’. Una etimologia que també ulla, a casa nostra, a Alp (Cerdanya) i a Calp (Marina Alta) -topònim, aquest, que deu voler dir ‘sota la muntanya’.

L’antic ducat de Savoia, que va ser un estat independent fins fa cent cinquanta anys, és a la banda francesa del territori arpità. Fou al 1537 que, per complaure un dinasta de llengua francesa que passava per allí, el ducat instituí el francès com a llengua administrativa, i d’aquelles noces vénen aquests confits. (¿Us sona de res, això, amics de València?)

A la fi de la segona guerra mundial, la teòricament vencedora França imposà a Itàlia l’ensenyament obligatori del francès a la Val d’Aosta; avui, el francès hi té més parlants i més vitalitat que l’arpità. I, com si una llosa no fos prou, la Unió Valdostana, el partit regionalista que governa la vall des de fa quaranta anys, no ha volgut o no ha pogut evitar la quasi completa italianització del territori. Cosa que ha passat mentre era vigent un Estatut d’autonomia. (¿Us sona de res, això, amics de Ciutat de Mallorca i de Barcelona?)

I és que la política, allà com aquí, castiga els ulls de poll i envinagra el dia a dia. “La política és necessària –diu Corradin–: la llengua, la cultura, la tradició, no tiren endavant sense lluita política.” Però el poc fer i sobretot el no fer de la Unió Valdostana posa molta frustració a l’olla. Per això Corradin s’estima més actuar des de la cultura: “Allò que s’escriu, resta –fraseja Floran–; per això un poeta és més important que un polític.”

I a pesar de tot. A pesar de la molta gent que encara pensa que el seu avi parlava francès. A pesar de la poca implicació dels joves. A pesar de la mala memòria col·lectiva i del poc ús de la llengua, els nostres amics es mouen i fan envant. A Aosta, l’École Populaire de Patois escolaritza en arpità tres-cents cinquanta alumnes i la immersió lingüística dóna fruits, com el de la Patrizia Lino, que a casa parla italià i acaba de publicar un volum de poesia preciós, en arpità. O el d’en Luca Tillier, que és el primer estudiant de la Universitat de Torí que s’ha doctorat amb una tesi escrita en arpità.